Barcelona: la batalla dels districrtes

Publicat a Tribuna Catalana el 27/4/2011. A Barcelona, els resultats electorals varien moltíssim depenent de cada districte. Aquestes diferències passen a totes les grans ciutats on la distribució de la població segueix criteris de renda econòmica, només cal veure la diferència de preus dels habitatges i també de  llengua, relacionat amb els moments fundacionals de cada barri.

Font: www.bcn.cat/estadistica

Si aquestes diferències són elevades en districtes encara ho són més si baixem als barris o a les zones censals. El 2007 CiU es va imposar a les eleccions municipals en els districtes de Gràcia, Les Corts, Sarrià-Sant Gervasi i L'Eixample. En canvi es va quedar molt lluny del PSC en els altres 6 districtes de la ciutat, quedant en segona posició o fins i tot tercer al districte de Nou Barris.

Com és habitual CiU obté els seus millors resultats als districtes de més nivell adquisitiu i on la participació és més alta. El PSC va quedar primer en sis districtes, segon en tres i tercer al districte de Sarrià-Sant Gervasi, el de més alt poder adquisitiu de la ciutat.  Allí on el PSC treu millors resultats, és on CiU els obté més baixos i viceversa. Pel que fa al PP queda en segona posició en dos districtes, a Sarrià -Sant Gervasi i a Nou Barris, precisament els dos amb més disparitat econòmica i amb un alt nivell de població castellanoparlant. Pel que fa a ICV i ERC, obtenen els seus millors resultats als barris de classe mitjana amb predomini de catalanoparlants. Existeix una correlació negativa entre els barris de vot favorable al PP i els barris de vot favorable a ERC i a ICV. Per exemple al districte de Gràcia, ICV queda en tercer lloc, ERC en quart i el PP en cinquena posició, el pitjor resultat en tota la ciutat.











A les darrers eleccions al Parlament de Catalunya de 2010, la victòria de CiU fou molt gran respecte al PSC. La coalició nacionalista es va imposar a nou dels deu districtes, només va quedar Nou Barris, tot i que en algun dels seus barris, com la Guineueta, sí que va poder quedar en primera posició. Les enquestes de les properes eleccions municipals ens mostren un estancament del PSC i un ascens de CiU i PP que farà que en alguns districtes la combinació de 1r PSC, 2n CiU i 3r PP que ha estat habitual en moltes eleccions, pugui acabar patint canvis importants.

Què hauria sortit si el 10A hagués votat un 70%?

Publicat a Tribuna Catalana, el 13/4/2011. Després de l'èxit de participació de la consulta de diumenge, han estat molts els que ens recorden que "només" va votar un de cada cinc ciutadans. Venen a dir que els que no han votat estan en contra de la independència. Fins i tot alguns han dit que la consulta "simplement" ha constatat el que diuen les enquestes, que a Catalunya hi ha un 20% d'independentistes.

Els motius pels quals molts ciutadans no han anat a votar són diversos. Molts no se'n van assabentar. Els informadors dels col·legis electorals van constatar que molt ciutadans no sabien que hi havia consultes. La diferència de bombardeig informatiu respecte a les convocatòries electorals oficials ha estat abismal. N'hi ha d'altres que no han votat perquè el tema no els interessa prou. Molts d'aquests, si haguessin trobat un col·legi electoral davant de casa o algun amic els hagués animat a anar a votar, ho hagueren fet. Estem parlant del segment de ciutadans poc interessat en la política. En cap cas podem aventurar quina opció haguessin triat en cas d'haver anat a votar. Uns altres no han anat a votar perquè no estaven còmodes amb la pregunta i, com defensaven alguns dirigents polítics, preferirien un referèndum multiresposta amb opció federal. No és clar que aquests fossin molts. Almenys, els pocs vots nuls i blancs de la consulta no apunten en aquesta direcció. Finalment tenim els que no volien votar perquè estan en contra de la independència i, per tant, no volien legitimar la consulta votant que no. Els voluntaris saben que aquests existeixen i n'han vist i sentit molts, però també constaten que no eren el perfil majoritari dels vianants.

Si es fes una consulta oficial amb més participació, baixaria el percentatge a favor del Sí, però això no vol dir que tots els que votessin de nou, ho fessin pel NO. Ni molt menys. Imaginem que haguessin votat 250.000 barcelonins més. Si aquests ho fessin pel Si el 40% i pel No el 60%, el resultat continuaria sent àmpliament favorable al Sí.

La consulta no ha constatat que un 20% de la societat dóna suport a l'estat català, sinó que hi ha un 20% altament mobilitzat per l'independentisme. Recordem, a risc de fer-nos pesats, que les enquestes on es pregunta per la independència de Catalunya amb resposta Sí/No, ja fa bastants mesos que donen majories favorables al Sí. La consulta ha estat un baròmetre per demostrar l'alt grau de mobilització de l'independentisme i, amb permís de Duran i Lleida, la definitiva sobiranització del catalanisme polític.

La consulta de Barcelona. Baròmetre de motivació sobiranista

Publicat a Tribuna.cat el 6/4/2011

Quan diumenge al vespre es facin oficials els resultats de participació de la consulta de Barcelona, els organitzadors parlaran d'èxit i els detractors insistiran en què no s'arriba, ni de lluny, a la participació de les eleccions normals. Una manera de saber si ha estat un èxit és comparar la consulta amb altres mobilitzacions cíviques com la consulta de la Diagonal, o la recollida de signatures per la prohibició de les curses de braus. Una altra possibilitat és la de comparar el percentatge en relació al nombre de vots que van obtenir el passat 28-N els partits que anomenarem "sobiranistes".

En el gràfic podem veure el percentatge de vots sobre nombre d'electors totals (cridats a votar, ho fessin o no) que van aconseguir els quatre partits parlamentaris sobiranistes. Incloem tant els que han donat suport explícit i continuat a la consulta com també aquells que no han donat suport oficial però sí que ho han fet públicament alguns dels seus dirigents. És evident que els electors d'ERC i SI aniran a votar amb més percentatge que els de CiU I ICV. Tenint en compte que els dos primers partits només van sumar al voltant d'un 6%, incloent els vots de RCAT, preveiem que la consulta queixalarà de manera important en la bossa de l'electorat de CIU, d'ICV, així com també en la de l'abstenció.

Un de cada 3 barcelonins amb dret a vot en les darrers eleccions al Parlament va votar CiU, ICV, Esquerra o Solidaritat. Aquest percentatge és semblant al de la mitjana catalana. Per districtes, a la part baixa se situa Nou Barris on només 1 de cada 5 electors convocats va votar al novembre un dels quatre partits. La diferències entre zones és força gran, ja que en els districtes amb més participació hi ha tendència a haver-hi més vots a partits sobiranistes. On els quatre partits van obtenir més vots va ser a Sarrià-Sant Gervasi, amb un altíssim percentatge de vot per a CiU i també a Gràcia, que és on ICV,ERC i SI obtenen els millors resultats de la ciutat.

Si la consulta acabés mobilitzant la meitat dels vots dels que van obtenir els partits sobiranistes, al voltant d'un 15% del cens, i tenint en compte l'escàs suport dels mitjans de comunicació i la poca presencia mediàtica real en relació a les campanyes electorals normals, es podrà considerar un èxit rotund. Significaria que la independència i el dret a decidir motiven altament a l'electorat de CiU i ICV, encara que una part dels seus líders s'hagin desentès d'anar a votar.

El català llengua comuna !

Aquest és un bon exemple de com s'ha de potenciar el català. Una llengua comuna per a tots els ciutadans vinguin d'on vinguin. Català llengua d'acollida per a tothom. No us perdeu el magnífic vídeo que ha fet la Plataforma per la Llengua.

Punts de votació El Carmel (Horta-Guinardó) 10 Abril

El diumenge 10 d'abril hi haurà quatre punts de votació al Carmel per a la Consulta per la independència organitzada per Barcelona Decideix.

• Boca Nord - C/ Agudells 37-45
• Rambla del Carmel 2 (cantonada Dante)
• Parròquia Sta. Teresa - Llobregós 130
• Plaça Salvador Allende (amb Santuaris) Aquí. 

Horari de de 9h a 20h

Més informació: Horta-Guinardó Decideix
Tots els punts de votació de Barcelona: vegeu mapa

L'hora de la veritat de Barcelona Decideix

Publicat a Tribuna Catalana, el 30/3/2011.

La campanya de Barcelona Decideix va cremant etapes. Els primers objectius de mobilització dels entorns més actius i de recollida de vot anticipat s’estan complint de manera molt satisfactòria. Independentment del percentatge de participació final el procés de Barcelona Decideix està constituint un revulsiu ciutadà molt rellevant.
El suport de les entitats ha estat espectacular. Fora molt difícil d’imaginar només fa uns anys que la UGT i el FC Barcelona, per exemple, donessin suport a una consulta per la independència. També fa sensació la el llarguíssim llistat d’associacions de barri de tot tipus. Ens consta que sovint moltes entitats petites, poc acostumades als posicionaments polítics, han hagut de debatre a les seves juntes i fins i tot assemblees el seu suport a Barcelona Decideix. Debat democràtic sa que passa la mà per la cara a totes les teories sobre participació ciutadana dels darrers anys. No es tracta de decidir el nom d’una plaça ni el color de les façanes, les entitats demanen que es pugui decidir sobre les fronteres del nostre país. Ni més ni menys.
També cal destacar d’aquestes setmanes l’engrescament dels voluntaris que han fet autèntiques demostracions de força, sobretot durant els darrers caps de setmana. Els tendals blancs de Barcelona Decideix han estat esquitxant contínuament cantonades i sortides de boques de metro. Els “Ja he votat”, “m’espero al 10 d’abril” o “és que no sóc de Barcelona” són entomats sempre amb un somriure pels incombustibles voluntaris. Vot a vot es va omplint l’urna de la dignitat.
Els percentatges de vot anticipat permeten augurar que com a mínim ja estem parlant d’una de les iniciatives de mobilització ciutadana més reeixides de la història de la ciutat. Res a envejar a consultes municipals de cost milionari o a campanyes mediàtiques que només mobilitzen a la pràctica a minories molt actives.
Però ara ve el més difícil i que, de fet, només es va arribar a aconseguir en alguns municipis. Que el 10 d’abril sigui considerat per molts ciutadans com un dia electoral, en que la famílies, per exemple, compleixen el ritual democràtic de sortir plegades de casa per anar a votar. Per què això passi no només falta que voluntaris i entitats apretin aquests darrers dies engalanant els balcons de banderoles blanques, sinó que també des dels mitjans de comunicació, i amb això els partits polítics hi poden ajudar molt, se’n parli de manera constant i continuada. La implicació en gestos simbòlics dels partits polítics, que haurien de fer un parèntesi en les seves campanyes pre-electorals, mitjans de comunicació i personalitats pot ser el que acabi de decantar la creació d’aquest clima ciutadà.

Barcelona, la dificultat d'arribar al 5%

Publicat a Tribuna Catalana, el 23/02/2011. A diferència de les eleccions al Congrés i al Parlament, als Ajuntaments és necessari obtenir un 5% dels vots vàlids per poder entrar-hi. A Barcelona, la xifra en vots absoluts que representa aquest 5% depèn de la participació. En les darreres tres convocatòries ha oscil·lat entre 30.000 i 38.000 vots. Arribar a superar aquesta xifra no és pas fàcil per als partits que no tenen representació i que no comptaran amb publicitat institucional.

Hi ha tres candidatures que, tot i intentar-ho, aparentment tindrien moltes dificultats per aconseguir-ho. En primer lloc, Ciutadans. En les darreres eleccions a l'Ajuntament va fregar el 4% i no va poder aprofitar l'empenta de les eleccions catalanes. Curiosament, a les darrers eleccions al Parlament, Ciutadans va millorar els seus percentatges al conjunt del país però va baixar a Barcelona, on va passar del 4,51 al 4,08%. No és pas un bon auguri per a ells. L'electorat percep Ciutadans com una bona marca per a les eleccions al Parlament però no per a altres eleccions. Són, però, els que més opcions tenen.

En segon lloc, avui mateix s'ha presentat la candidatura CUP Alternativa per Barcelona, fruit de la coalició entre la CUP i "Des de baix". A les darreres eleccions al Parlament la candidatura anticapitalista "Des de Baix" va obtenir 2.050 vots a Barcelona (0,29%), i a les eleccions al Parlament Europeu, Inciativa Internacionalista que comptava amb suports de l'Esquerra Independentista en va aconseguir 4.185 (0,9%). Tot fa preveure que la CUP, que té implantació a força barris, obtingui millors resultats que aquestes candidatures però situant-se encara lluny del 5%.

Pel que fa a Solidaritat Catalana, tot apunta a que podria tenir problemes fins i tot per arribar a l'1% que va aconseguir Pilar Rahola quan el 1999 es va presentar de cap de llista pel Partit per la Independència. Joan Laporta només va aconseguir un 2,9% al Parlament a la ciutat de Barcelona. Ara no només Laporta farà campanya amb ERC sinó que alguns dels qui van votar Solidaritat donaran suport a la CUP. De tota manera, encara que li vagin molt malament les municipals a Solidaritat, el seu futur es decidirà d'aquí a 4 anys a les properes eleccions al Parlament.

L'edat dels electors catalans

Publicat a Tribuna Catalana, el 16/3/2011.

Des de fa uns anys s'havia donat el cas que partits petits i mitjans com ERC i ICV aconseguien bons resultats en els electorats més joves. Vèiem com els electorats de CiU i PSC s'anaven envellint. Molts dels vots que perdien aquests partits eren directament per decés dels seu electorat. Amb les dades de record de vot del passat 28N del darrer baròmetre del CEO, podem veure la distribució per edats dels diferents electorats. SI i C's són els partits que concentren més el seus vots entre les franges joves. Ambdós són partits petits i que mostren poca fidelitat de vot. De fet, els joves són habitualment més capaços de canviar de vot. Als electors més grans, els costa més "trair" el seu partit.



Font: Baròmetre CEO 1a onada 2011

Veiem també com ICV té l'electorat concentrat en el 1r i el 3r tram mentre que Esquerra té els votants distribuïts en tots els trams però amb menor presència entre els de 50 a 64 anys.

CiU i sobretot el PSC tenen un electorat més envellit. En el cas del PSC a mida que passen els anys l'electorat es va envellint més. Tal com s'explica en aquest article de la Fundació Campalans, elecció rere elecció puja la mitjana d'edat dels votants socialistes.

CIU havia patit també aquesta tendència però comença a capgirar-la. Tot i que acumula el gruix dels seus votants en les franges més altes, ha aconseguit penetrar entre els nous votants. La demostració és que en la franja de 18 a 35 anys, igual que en tots els altres trams, CiU també és el partit més votat. En canvi, el PSC, que és el segon partit en nombre de vots, només assoleix la quarta posició en aquest tram, per darrera d'ICV i d'Esquerra.





Font: Elaboració pròpia amb dades de la 1a onada del baròmetre 2011 del CEO.

Per altra banda, el PP és el partit que més regularment distribuït té el seu electorat. El que no podem saber amb certesa és en quins trams és el tercer partit més votat, degut a que a Catalunya molts votants del PP amaguen el seu vot i el record de vot sempre apareix molt per sota dels resultats realment obtinguts.

El cercle viciós de l'independentisme

Publicat a Tribuna Catalana 9/3/2011. L’independentisme català ha estat sempre molt procliu a les escissions. Des de la fractura del FNC que va donar lloc al PSAN l’any 1968 comptem més d’una dotzena de grans escissions. Moltes d’elles traumàtiques i que han marcat la trajectòria de molts dirigents i la cultura política del sector. La tendència escissionista és habitual en espais polítics extraparlamentaris. Per tant, les escissions de l’independentisme extraparlamentari no eren pas més habituals que les de l’extrema dreta, l’esquerra revolucionària o el moviment ecologista.

Les primeres escissions de l’independentisme modern passaven cada 3 anys. Excepte la primera, eren escissions dures, que acabaven amb la lluita per la propietat de les sigles i amb l’obertura de profundes ferides, fins i tot en algun cas reals, el rastre de les quals perdura en el temps. Després van venir una segona onada d’escissions totes elles al voltant d’Esquerra. Les primeres de grups que no es posaven d’acord sobre si havien d’integrar-s’hi, després de la marxa esperpèntica dels dirigents que veien perdre el control de l’organització i, posteriorment, de militants que en marxaven atribuint al partit republicà apoltronament i falta de contundència.

La tercera fase que hem entrat és l’escissió exprés. Abans les escissions es covaven durant mesos. Tenien un recorregut i un desenllaç més o menys previst. Amb Solidaritat i Laporta veiem que la velocitat s’ha desbocat. Escissions i reconciliacions exprés, ferides que s’obren i es tanquen ràpid. Tant sorprenent és la reconciliació de Carretero amb Esquerra com la trencadissa de Solidaritat en poques setmanes.

Quan ens pensàvem que ho havíem vist tot en el món de l’independentisme, ens trobem amb una nova versió de la modalitat “fugida del líder”. El qui aporta la immensa majoria dels vots de la coalició en marxa, mentre que els que es queden fan veure que no ha passat res, com si no sabessin la patacada que els espera a les municipals.

Tot plegat dibuixa un escenari de recomposició d’espais on probablement, tot i que les escissions no s’acabin, ja no obriran ferides tant profundes. Ja no es tracta de saber qui és més pur sinó de com s’aconsegueixen més vots i més diputats per arribar a la independència. Les eleccions fan de filtre i selecció, i en aquest context enfadar-se i desenfadar-se serà menys car i potser fins i tot menys traumàtic pels electors. 

Els electors de Solidaritat: homes, joves, informats i... molt infidels

Publicat a Tribuna Catalana 2/03/2011.S'està parlant molt aquests dies sobre les tensions entre els dirigents de Solidaritat. Però què en sabem del seus electors?. La publicació del primer baròmetre electoral del 2011 del CEO ens  permet observar quines són les característiques de les persones que a les darreres eleccions al Parlament van votar SI.


En primer lloc observem que els electors de SI tenen, i en algun cas de manera extrema,  característiques comunes de partits mitjans i petits com ICV, ERC i C's. Electorats joves, masculins, amb  alt  nivell d'estudis i amb una  inclinació per informar-se de política força superior a la mitjana. Els electors de Solidaritat són els més joves i de manera molt destacada, els que tenen una proporció més alta de vot masculí. Són també  els que més s'interessen per la política i els que es consideren més ben informats sobre aquesta temàtica. Destaca un altíssima audiència per RAC1 en detriment de Catalunya Ràdio i un alta audiència de mitjans digitals en català per informar-se sobre temes polítics. Aquestes característiques són comuns, en general, a l'electorat jove , masculí i catalanoparlant. També tenen un nivell  d'estudis superior a la mitjana tot i que inferior al de Ciutadans i ICV. En el terreny ideològic són els més favorables a la independència i els que parlen català més sovint i en més àmbits. En canvi, igual que a C's, tenen diversitat de posicionament  en l'eix dreta- esquerra i, com a promig, es situen al centre, a l'esquerra de CiU i a la dreta del PSC.


Potser la dada més destacable és el baixíssim nivell de fidelitat de vot que mostren. Tot i haver votat SI, molts d'ells afirmen que si es tornessin a fer ara les eleccions votarien CiU o ERC. En tot cas, i sempre segons el baròmetre, SI quedaria clarament fora del Parlament si es repetissin les eleccions. Això contrasta amb el que li va passar a C's l'any 2007. Després d'haver entrat per sorpresa al Parlament i enduts per l'eufòria inicial, les primeres enquestes postelectorals els auguraven un creixement considerable.