ERC al mirall: cercant l’èpica perduda

Publicat a Tribuna Catalana (12/05/2010)

Esquerra afronta la campanya electoral sabent que bona part del sobiranisme li té jurada. Les critiques cap al partit no només venen de fora sinó també des de dins. S’acusa a la direcció d’haver-se venut als socialistes i de renunciar al seu independentisme per mantenir quotes de poder. L’aposta pel segon tripartit ha generat un rebuig considerable. Mentre nombroses iniciatives preparen alternatives electorals “autènticament” independentistes, els republicans mantenen l’aposta per continuar sent el referent de l’independentisme i pretenen convertir les eleccions en un plebiscit contra l’Estat de les autonomies. L’argumentari d’Esquerra per a les propera campanya parlarà de la “victòria ideològica” i com gràcies a l’estratègia del partit, la centralitat política a Catalunya s’ha mogut cap al sobiranisme. Explicaran com el partit republicà ha empès la política catalana cap als seus temes, i ha permès que l’alternança a la Generalitat, que havia d’arribar tard o d’hora, a diferència del País Basc, mantingués les reivindicacions nacionals a l’agenda.

Però més enllà de les opcions estratègiques, en tota campanya també es valora l’obra de govern i caldrà veure quina és la percepció que en té l’entorn del partit. Esquerra durant set anys ha estat al govern al capdavant de moltes Direccions Generals i, per primera vegada en molt temps, no només pot parlar del futur, sinó que ha de poder explicar el seu balanç dels dos governs tripartits. El partit n’ha començat a explicar els èxits (vídeo “tornarem a vèncer”) intentant trobar el to èpic que ha perdut amb l’aposta pel govern “seriós” de José Montilla.

Però també cal fer-se algunes preguntes: ha estat Esquerra un model positiu de gestió pública a la Generalitat? Fins a quin punt les seves disputes internes li han fet rebaixar la seva eficiència? Ha sabut donar empremta pròpia als Departaments que ha dirigit? Ha estat capaç de corregir els errors de gestió que hagi pogut cometre? Ha anat millorant la seva forma de governar durant aquests set anys? Més enllà del debat sobre opcions estratègiques, la resposta a aquestes preguntes per part de l’entorn directe d’ERC, també poden ser un element per decantar les opcions de vot.

Els vots necessaris per entrar al Parlament

Publicat a Tribuna Catalana (05/05/2010)

En les properes eleccions al Parlament de Catalunya diverses candidatures de nova creació, s’estan plantejant aconseguir diputats al Parlament. Davant seu tindran un mur mediàtic però també un sistema electoral determinat. Els 135 escons estan molt disputats i molts dels que es presenten es quedaran sense premi. Tot i que es tracta d’un sistema força proporcional, es divideix els diputats en quatre circumscripcions i s’imposa la barrera del 3% dels vots vàlids a cada circumscripció per participar en la distribució d’escons per la llei d’Hondt.

En el cas de Barcelona, superar el 3% equival a obtenir d’entrada 2 o 3 diputats. Els vots necessaris per aconseguir el 3% sobre els vots vàlids dependran del percentatge de participació i també de si augmenta o disminueix el cens electoral. En les convocatòries de 2003 i 2006 ha suposat al voltant de 70.000 vots. Aquesta barrera del 3% ha tingut els seus efectes en tres de les 8 convocatòries anteriors al Parlament: el 1980 la CUPS, que agrupava formacions d’esquerra radical, Nacionalistes d’Esquerra i la conservadora Solidaritat Catalana; el 1984 l’Entesa de l’Esquerra Catalana i, el 1999, Esquerra Unida i Alternativa. Aquestes formacions haguessin obtingut 1 o 2 diputats si no hagués existit aquesta barrera.

Pel que fa a les altres tres circumscripcions, Girona, Lleida i Tarragona, la barrera del 3% no fa efecte, ja que és necessari un percentatge més alt de vots per aconseguir alguns dels escons que es reparteixen. En les darreres eleccions els darrers diputats van assignar-s’hi amb el 4,6% a Tarragona, el 4,8% a Girona i el 5,7% a Lleida. El que mai ha passat fins ara és que una llista electoral hagi obtingut representació en una d’aquestes tres circumscripcions i no n’hagi obtingut a Barcelona.

Amb la participació de les darreres eleccions, més baixa que la mitjana, es necessitarien el següents mínim de vots per aconseguir representació en cada una de les quatre circumscripcions.

	Vots mínims	% mínim	Diputats
Barcelona	66.724	3	3
Girona	13.200	4,8	1
Lleida	10.417	5,7	1
Tarragona	13.325	4,6	1

Vots necessaris, amb el cens i la participació de les eleccions al Parlament de 2006, per obtenir

Diputats a les quatre circumscripcions.

El vot urbà a les consultes i el cercle virtuós

Publicat a Tribuna Catalana (28/04/2010).

En les tres onades de consultes celebrades els darrers mesos, ja han participat 16 ciutats de més de 25.000 empadronats. Volem veure quin ha estat, més enllà de la participació, el nivell de mobilització de cada ciutat. Tindrem en compte la suma dels resultats que van aconseguir CiU i ERC a les eleccions del Parlament de 2006 a cada ciutat i els compararem amb el nombre de “Sí” obtinguts a les consultes. No es tracta de veure on hi ha hagut més participació, sinó de constatar la capacitat que cada ciutat ha tingut per mobilitzar al propi electorat nacionalista. Aquells municipis molt mobilitzats seran aquells en que el nombre de vots “Sí” s’apropi, o fins i tot superi, als que van obtenir CiU+ERC el 2006. Els resultats no es poden comparar exactament ja que a les consultes podien votar els estrangers i els joves de 16 a 18 anys, però tot i així ens ofereixen dades prou interessants.

	Vots Sí	erc+ciu 06	%
Vic	13.783	10.960	1,26
Girona	16.055	18.165	0,88
Olot	7.106	8.312	0,85
Sant Cugat	14.002	16.556	0,85
Vilafranca	6.720	8.111	0,83
Igualada	7.092	9.742	0,73
Figueres	4.878	6.909	0,71
Vilanova	7.918	11.576	0,68
Reus	11.878	17.489	0,68
Granollers	7.622	11.280	0,68
Manresa	11.382	17.533	0,65
Cambrils	2.315	4.480	0,52
El Vendrell	2.423	4.935	0,49
Montcada	1.906	4.178	0,46
Mollet	2.893	6.489	0,45
Lleida	8.769	23.354	0,38

Analitzant aquestes dades podem comprovar que no hi ha cap davallada de mobilització entre les tres onades. La petita baixada de participació d’aquesta tercera onada es deu, tal com diuen els organitzadors, a la diferent composició sociopolítica de les ciutats que van votar diumenge, no pas a cap descens de la mobilització. Prova d’això és que la segona i la tercera ciutat més mobilitzades, Girona i Olot, pertanyen a la tercera onada.

Una de les dades que més destaca són els resultats de Vic, que de manera espectacular, va superar la suma dels vots de CiU i ERC de l’any 2006, que ja era la més alta, proporcionalment, de totes les 16 ciutats. És un cas molt clar de “cercle virtuós” que s’ha donat també en molts municipis de menys de 25.000 empadronats. Com més percentatge de vot nacionalista existeix, més centralitat aconsegueix la campanya a la població, i més capacitat hi ha de mobilitzar tots els vots. A l’inrevés, el “cercle viciós” es dóna en poblacions de l’àrea metropolitana com Mollet o Montcada, que no només tenen un percentatge de vot nacionalista més baix, sinó que també tenen una dificultat més gran per mobilizar-lo. Cal dir, però, que fins i tot en aquestes ciutats els “Sí” superen sempre els vots obtinguts per ERC el 2006.

FInalment, cal dir que es perceben diferències de participació rellevants entre ciutats amb resultats electorals semblants. Aquestes diferències, no sembla que siguin degudes a la diferent mida d’aquestes (que oscil·len entre 25.000 i 114.000 empadronats) sinó a una suma de diversos factors com la implicació i fortalesa del teixit associatiu, les complicitats de partits, institucions i premsa locals i, finalment, l’estrategia i capacitat de lideratge de les comissions organitzadores.

25 A - L’important no és només participar.

25 A - L’important no és només participar

Publicat a Tribuna catalana 25/04/2010 Tothom llegirà els resultats de les consultes del 25 d’abril com li convingui. El fet que a ciutats com Reus o Manresa, més d’onze mil persones, o divuit mil a Girona, es posin d’acord per anar a votar a favor de la independència esdevé una fita molt rellevant en la història del catalanisme polític. Els qui vulguin treure importància a aquest moviment social ho tenen molt difícil. Però com que s’està utilitzant un format de “consulta/referèndum” esdevé totalment lògic comparar-ho amb els resultats electorals i desseguida apareixeran els que parlaran de “pèrdua d’embranzida”. En aquest cas, per al moviment sobiranista, l’important no hauria de ser “participar per participar” sinó obtenir uns percentatges de vot que demostrin no s’és davant d’una minoria cridanera organitzada sinó d’un moviment de fons que afecta a la centralitat política. En aquest sentit, obtenir una participació de només el 7% a Mollet del Vallès on els vots favorables al “sí” no superen el màxim que va obtenir Esquerra en unes eleccions, no és el mateix que el que ha passat a Girona, on els vots favorables al “sí” gairebé igualen els vots que obtenen junts CiU i Esquerra en diverses convocatòries electorals.

El moviment de les consultes ha superat una prova de foc en aquesta onada, però no la definitiva. Algunes de les ciutats on avui s’ha votat, com Olot, Girona o Igualada compten amb una composició electoral molt favorable als partits d’obediència catalana. Però en canvi, altres ciutats importants tenen una proporció de vots entre partits polítics semblant a la que té Barcelona. És el cas de ciutats com Reus, Lleida o Granollers. Observar amb detall aquests resultats, les diferències importants de participació que hi ha hagut i esbrinar els motius d’aquestes diferències, esdevé imprescindible si es vol afrontar amb certes garanties el repte de Barcelona.

Símptomes de revolta democràtica

Publicat a Tribuna Catalana (21/04/2010)

En els darrers anys l’independentisme emocional d’arrel identitària s’ha complementat amb les argumentacions de caràcter pràctic que, sobretot, expliquen els avantatges econòmics de la sobirania. Encara més recentment l’independentisme ha posat l’accent en el “dret a decidir” de tots els catalans, que són aquells que han triat aquest país per viure, independentment de la seva identificació nacional. Més enllà de les teoritzacions d’aquest independentisme inclusiu i del “dret a decidir” que s’han fet tant des de l’àmbit polític com acadèmic, anem trobant símptomes de com també el catalanisme polític de base està apostant amb èxit per aquesta via.

Un d’aquests símptomes són els centenars de vídeos que les comissions locals de les consultes estan elaborant aquestes setmanes. Podem veure com en el seu argumentari per animar al vot no hi apareix l’estelada sinó persones de totes edats i condicions que van repetint en català, castellà i altres llengües, que tant si s’opta pel sí com pel no, es tracta de “poder decidir”. No s’apel·la a la identitat catalana, sinó a participar, a ser escoltats, a triar sense limitacions externes. Poca bandera, poc dèficit fiscal i molta democràcia. Caldrà veure com es consoliden aquest diumenge les consultes a les grans ciutats, però el relat que utilitzen les comissions és inapel·lable i, per rebatre’l, els contraris han de fer malabarismes.

Un altre símptoma el veiem en els resultats de les enquestes d’opinió. Ja fa temps que aquestes auguren un creixement de l’independentisme i, sobretot, que a Catalunya existeix una majoria partidària de l’exercici de l’autodeterminació. En una àmplia i recent enquestaelaborada per la UOC es pot comprovar que fins a un destacadíssim 82% dels ciutadans catalans estan d’acord amb l’afirmació inconstitucional que “Catalunya ha de tenir el dret a decidir lliure i democràticament el seu futur polític”. Una altra dada que ofereix aquesta enquesta és que el principal motiu per votar a favor de la independència és “perquè seria una via pacífica i democràtica” per davant d’argumentacions simbòliques o fins i tot d’arrel pràctica. No és així, en canvi, pels contraris a la independència, que apel·len sobretot al “sentiment i a la convicció”.

Sant Jordi 2010

Algunes recomanacions per Sant Jordi.

• Especial Sant Jordi associatiu a xarxanet.org. Recull d'activitats associatives i recomanacions de llibres solidaris.
• Sant Jordi 2010 a Òmnium amb concert el dia 22, tria de llibres i activitats comarcals
• Concert "Detotarrel" de la Plataforma per la Llengua: el català llengua comuna; concert amb associacions de nouvinguts.

...i també molt atents al hashtag #santjordi que, ben segur, serà un dels més populars al twitter durant aquests dies

Constitució i Estatut: legalitat versus legitimitat.

Publicat a Tribuna.cat (14 abril de 2010)

En vigílies d’una possible sentencia sobre l’Estatut, alguns recorden que en un Estat de Dret les sentències cal acatar-les i que cal obeir normes i sentències que s’hagin elaborat seguint el procediment establert, agradi o no agradi el seu contingut. Així, el respecte a les normes de joc “que entre tots ens hem dotat” és la base de la convivència democràtica. I un dels principis bàsics és que cap norma pot contradir la norma suprema. La Constitució Espanyola va ser votada en referèndum el 6 de desembre de 1978 i, excepte al País Basc, va ser referendada per una majoria molt amplia arreu de l’Estat. La Constitució Espanyola va ser fruit del consens entre exfranquistes i antifranquistes i ha estat lloada tants des de l’Estat com des de l’estranger com una eina útil a l’hora d’implantar un Estat social Democràtic i de Dret en un país sotmès a un règim autoritari. Ja aleshores algunes veus van demanar el vot negatiu al text adduint les enormes limitacions que hi havia per al fet nacional. La majoria, però, volia passar pàgina ràpid a la dictadura i aprovant el text constitucional, creia apuntalar el nou sistema democràtic.

La pregunta clau és saber quin suport rebria avui la Constitució a Catalunya, si fos votada lliurement i sense el xantatge d’un possible retorn del franquisme. Han passat els anys i les posicions que aleshores eren minoritàries avui ja no ho són tant. Per exemple, alguns joves que l’any 1978 militaven en grups extraparlamentaris independentistes, són avui al capdavant de les institucions del país i, quan han de prometre la norma suprema, ho fan “per imperatiu legal”. A més, durant aquests anys s’ha renovat més de la meitat del cos electoral català. Els qui ara tenen menys de 49 anys no van ser convocats a les urnes, bé perquè encara no tenien la majoria d’edat, bé perquè encara no havien nascut. Quan es debati el conflicte de legitimitats entre els dos textos, cal tenir en compte que cada generació ha de tenir dret a referendar les seves normes supremes, sense les limitacions històriques que van tenir les generacions anteriors.

Un país en ebullició

En les darreres setmanes he tingut l'oportunitat de tastar allò que altres fan amb més assiduïtat: recórrer el país tot participant en actes de suport a les consultes. Trobades amb cinquanta o cent persones, on es nota l'il·lusió de fer alguna cosa important i on em recorden que els nivells d'assistència superen sempre les expectatives. L'organització de les consultes està sent molt espontània, sense una direcció clara. Això comporta que la gent se senti propera a les comissions locals però a la vegada també genera diferents estils i discursos. Un exemple d'aquesta espontaneïtat és la convocatòria de diferents onades en mesos consecutius. Té sentit haver fet una onada "fluixa" al febrer, després de l'onada forta del desembre i de la de l'abril?. Probablement, si s'hagués planificat des d'un punt de vista general, hagués estat millor una seqüència més progressiva. En tot cas, el 25 d'abril hi haurà consultes a un munt de municipis i els ulls posats en grans ciutats com Girona, Manresa i Lleida. Tot i que alguns mitjans, com els que van silenciar l'acte de la Faràndula de Sabadell del passat 3 de març, volen deixar enterrades les consultes, el sotabosc d'aquest país encara pot donar moltes sorpreses.

He mirat aquesta terra - Salvador Espriu

28-F Carme Decideix!

Arriba una nova onada de consultes independentistes. Ahir ja vem escalfar motors a l'Òmnium amb un interessantíssim debat que va omplir la sala d'actes de la seu nacional.

El proper dijous participaré a Carme (Anoia) en una taula rodona organitzada per debatre sobre la pregunta de la Consulta: “Està d’acord que la nació catalana esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?”. Compartiré taula rodona amb l'actor Toni Albà; la diputada anoienca al Parlament Teresa Estruch, i l' exdirigent sindical Paco Nevado, també veí de l’Anoia. Es perfila, doncs, un debat entre dos partidaris de la independència i dos de contraris. En tot cas, quatre partidaris de la democràcia!

La taula rodona està prevista pel dia 25 a les 8 del vespre al Casal de Carme, tres dies abans de la celebració de la consulta en aquest municipi de més de 750 habitants.