Publicat a Tribuna.cat (14 abril de 2010)
En vigílies d’una possible sentencia sobre l’Estatut, alguns recorden que en un Estat de Dret les sentències cal acatar-les i que cal obeir normes i sentències que s’hagin elaborat seguint el procediment establert, agradi o no agradi el seu contingut. Així, el respecte a les normes de joc “que entre tots ens hem dotat” és la base de la convivència democràtica. I un dels principis bàsics és que cap norma pot contradir la norma suprema. La Constitució Espanyola va ser votada en referèndum el 6 de desembre de 1978 i, excepte al País Basc, va ser referendada per una majoria molt amplia arreu de l’Estat. La Constitució Espanyola va ser fruit del consens entre exfranquistes i antifranquistes i ha estat lloada tants des de l’Estat com des de l’estranger com una eina útil a l’hora d’implantar un Estat social Democràtic i de Dret en un país sotmès a un règim autoritari. Ja aleshores algunes veus van demanar el vot negatiu al text adduint les enormes limitacions que hi havia per al fet nacional. La majoria, però, volia passar pàgina ràpid a la dictadura i aprovant el text constitucional, creia apuntalar el nou sistema democràtic.
La pregunta clau és saber quin suport rebria avui la Constitució a Catalunya, si fos votada lliurement i sense el xantatge d’un possible retorn del franquisme. Han passat els anys i les posicions que aleshores eren minoritàries avui ja no ho són tant. Per exemple, alguns joves que l’any 1978 militaven en grups extraparlamentaris independentistes, són avui al capdavant de les institucions del país i, quan han de prometre la norma suprema, ho fan “per imperatiu legal”. A més, durant aquests anys s’ha renovat més de la meitat del cos electoral català. Els qui ara tenen menys de 49 anys no van ser convocats a les urnes, bé perquè encara no tenien la majoria d’edat, bé perquè encara no havien nascut. Quan es debati el conflicte de legitimitats entre els dos textos, cal tenir en compte que cada generació ha de tenir dret a referendar les seves normes supremes, sense les limitacions històriques que van tenir les generacions anteriors.
t a les consultes. Trobades amb cinquanta o cent persones, on es nota l'il·lusió de fer alguna cosa important i on em recorden que els nivells d'assistència superen sempre les expectatives. L'organització de les consultes està sent molt espontània, sense una direcció clara. Això comporta que la gent se senti propera a les comissions locals però a la vegada també genera diferents estils i discursos. Un exemple d'aquesta espontaneïtat és la convocatòria de diferents onades en mesos consecutius. Té sentit haver fet una onada "fluixa" al febrer, després de l'onada forta del desembre i de la de l'abril?. Probablement, si s'hagués planificat des d'un punt de vista general, hagués estat millor una seqüència més progressiva. En tot cas, el 25 d'abril hi haurà consultes a un munt de municipis i els ulls posats en grans ciutats com Girona, Manresa i Lleida. Tot i que alguns mitjans, com els que van silenciar l'
