Carretero i els estils de lideratge

Publicat a Tribuna Catalana el 4 de febrer.

Joan Carretero ha volgut adoptar un estil de lideratge que ja coneixem a la política catalana. El lideratge del tot o res, el lideratge de “seguir el líder” en totes les conseqüències. Aquest estil l’hem conegut durant molts anys i pot donar molt bons resultats si qui l’exerceix té projecte i autoritat moral sobre els membres del grup. Són els casos, entre d’altres, de Jordi Pujol, Felipe González o Joan Laporta.

O estàs amb ell o estàs contra ell. La gent que forma part dels grups que aquests líders encapçalen donen per entès que si qüestiones el líder has de plegar, per no esdevenir un obstacle pels resultats finals. El líder també ho té clar i així ho deixa entendre directa o indirectament. Els discrepants marxen o callen. Qui s’apunta a un grup amb un lideratge fort, ho fa per donar suport al líder, no pas per contradir-lo.

A Esquerra sempre s’ha entès el contrari. Qui té una opinió contra el màxim dirigent, habitualment l’expressa ben alt, encara que això perjudiqui la formació. En canvi, els militants de CDC durant molts anys podien ser molt diferents entre ells, però els unia el respecte pel lideratge moral i polític de Pujol. Els discrepants de Joan Laporta a la junta del Barça han plegat, com hem anat veient. O el cas de Felipe González quan al Congrés extraordinari del PSOE de 1979 va deixar molt clar que o el partit abandonava el marxisme o ell plegava. I el partit va deixar de dir-se marxista i, uns anys després, van obtenir majoria absoluta.

Però hi ha una diferència important. Carretero ha posat per davant el concepte de “regeneració democràtica”, de transparència, de participació de les bases i això no lliga amb aquest estil de lideratge. I aquí ve el problema. Líders com Pujol, González, Laporta o fins i tot en un altre nivell Alfons López Tena en la direcció de les consultes sobiranistes a Osona, ja avisen per avançat. Expliquen que el seu objectiu és l’eficàcia, els resultats, la transformació social i no pas “l’entre tots ho farem tots” o el foment de la “participació interna” dels afiliats que li donen suport.

El problema no és l’estil de lideratge, tots tenen els seus avantatges i els seus inconvenients, sinó la coherència entre el que es diu i el que es fa. El projecte Reagrupament ha perdut la pota de la “regeneració democràtica” en un sol cap de setmana. Laporta ho observa, ell no tindrà aquest problema perquè la seva opció per un estil de lideratge fort és evident. Qui s’hi apunti ja sap que hi va per afermar un lideratge, no per qüestionar-lo.

Tres idees força de Carretero

La proposta de Carretero de fa uns dies apuntava tres idees força: la independència unilateral, el fet de no entrar a cap govern que no la defensés i la creació d’una candidatura d’ampli espectre sota aquests principis.

En primer lloc, cal dir que la “independència unilateral” no és novetat en el món d’ERC. No seria aquest un motiu prou sòlid per fomentar una escissió. ERC mai ha renunciat a la independència unilateral i en aquest sentit, no crec que l’impuls d’una llei de consultes s’hagi d’entendre com una renúncia a la unilateralitat. Com si els dirigents d’ERC no sabessin el que costa canviar la Constitució. Potser dins del món de CiU, aquesta proposta pot semblar trencadora però no pas en els entorns republicans.

Si que té pes la segona idea forta, és a dir la negativa a entrar al govern si no és per a proclamar la independència. És aquí on hi ha la diferencia abismal entre el projecte actual d’ERC i el de Carretero. No es tracta d’una critica al tripartit o concretament al poc èpic segon tripartit, sinó al concepte de pacte en general, per tant també crític amb un possible govern ERC- CiU que no proclamés la independència. La gran pregunta és si la bossa de votants descontents d’ERC, on incloem electors desmotivats i també exvotants emprenyats, es poden sentir atrets per aquesta proposta. Donar per entès que la majoria dels descontents amb ERC estan d’acord en deixar el govern de la Generalitat a mans de forces nacionalment més toves en cas de no obtenir una improbable majoria, no deixa de ser una hipòtesi.

Finalment, el tercer concepte que utilitza Carretero és el de “candidatura d’ampli espectre”. La part més fàcil de dir i la més difícil de concretar. Per a fer una candidatura, a part d’un espai polític verge i una estratègia, són necessaris líders, quadres i electors. En què pensa Carretero? En una coalició ERC-CIU?, a liderar minúsculs grups de la galàxia independentista que només es representen a ells mateixos tot i el soroll que puguin fer a la xarxa?, o més aviat a llençar una opa directa al sobiranisme creixent a CDC?

Publicat a Tribuna Catalana el 24 d'abril de 2009