Podria la CUP obtenir diputats al Parlament?

Publicat a www.tribuna.cat 20/01/09. Fa pocs dies es va debatre a l’assemblea nacional de les CUP quin paper havia de tenir aquesta organització al si de l’Esquerra Independentista i, fet que va interessar més a l’opinió pública, la possibilitat que aquestes sigles municipalistes es presentessin a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Independentment del debat estratègic que encara ha de viure la formació en els properes mesos sobre aquest tema, ens podem preguntar quines són les possibilitats reals que la CUP assolís representació parlamentària amb l’actual sistema electoral.En principi, un partit extraparlamentari sempre ho té difícil per incorporar-se de nou a un Parlament, sobretot si no prové de l’escissió d’un partit parlamentari. Tots els sistemes electorals, amb menor o major grau, disposen de mecanismes per limitar el nombre dels partits. La barrera mínima percentual, les quotes als mitjans de comunicació públics en la campanya electoral o la remuneració econòmica pels vots obtinguts, beneficien sobretot als partits establerts. Però entrar no és pas impossible. L’any 2006, Ciutadans accedia al Parlament de Catalunya trencant el monopoli dels partits de tota la vida. Ciutadans va activar eficaçment uns pocs milers de fidels que van assistir als seus actes públics. Però l’èxit final li va arribar perquè també els van votar uns altres electors, no mobilitzats directament, que van ser captats per una campanya econòmicament generosa que va tenir ressò en alguns mitjans de comunicació privats.

Imaginem, doncs, que la CUP presentés llistes al Parlament de Catalunya, on hi ha 135 diputats repartits en quatre circumscripcions. Per una banda, a Lleida, Girona i Tarragona l’actual barrera mínima del 3% no fa efecte, ja que superar-la no significa automàticament l’obtenció de cap diputat. En les darreres eleccions els darrers diputats van assignar-s’hi amb el 4,6% a Tarragona, el 4,8% a Girona i el 5,7% a Lleida. La CUP ho tindria força difícil ja que en aquestes demarcacions no té fins ara una presència consolidada. Així els resultats de les ciutats importants on es van presentar a les darreres municipals com Girona o Lleida, queden molt lluny d’aquests percentatges necessaris globalment.El feu de la CUP es situa avui a les comarques centrals (nord de la demarcació de Barcelona) i, en menor mesura al segon cinturó metropolità. Per aconseguir representació a Barcelona n’hi hauria prou superant la barrera del 3% de vots vàlids de la circumscripció, degut a l’alt nombre de diputats que s’hi disputen. L’obtenció d’aproximadament 70.000 vots suposaria automàticament 3 diputats. A primera vista, i imaginant que la CUP es presentés amb una campanya ambiciosa, caldria imaginar una diferència rellevant entre els resultats obtinguts en les diferents comarques de la demarcació. Així, situant-nos en un context favorable per a la CUP, a les comarques on té presència institucional i és agent polític reconegut per la premsa comarcal, especialment Osona, Berguedà i Bages, podria arribar a mantenir els bons resultats obtinguts als ajuntaments de les seves capitals. El principal obstacle de les CUP és que aquestes comarques suposen només una desena part del pes demogràfic del conjunt de la circumscripció. Tot i el comportament electoral no metropolità d’una part de la segona corona barcelonina, pensem en molts municipis del Maresme, de l’Alt Penedès o del Vallès Oriental, la major part del vot barceloní es concentra en els grans municipis del Barcelonès, del Baix Llobregat i del Vallès Occidental on la CUP hi té avui una presència testimonial. En definitiva, la dificultat més gran no estaria només en aconseguir percentatges propers al 8% a les comarques centrals, que ja suposaria un gran èxit en si mateix, sinó en no baixar d’un respectable 2,5% al conjunt de la ciutat de Barcelona i a tota la seva àrea metropolitana.

Vine al Sud!

Aquest dimecres presento "Vine al sud.Guia lúdica del País Valencià" a la seu nacional d'Òmnium, a les set del vespre amb la periodista Pepa Ferrer i l'autora, la Núria Cadenes. Us hi esperem.

Més info

L'empenta dels joves d'Òmnium

El proper 8 i 9 de novembre es celebrarà la primera trobada de joves d'Òmnium. No pas de "joves" entre 35 i 40 anys com un servidor, sinó de joves de veritat!, L'entitat està creixent i aquesta inciativa és un dels millors indicadors. Tota la informació sobre la trobada la trobareu en aquest bloc especial.

Forjadors de la Diada

Dijous de l'Òmnium: tardor 2008

La setmana que ve iniciem a Òmnium Cultural, el tercer trimestre dels Dijous de l'Òmnium. Xerrades, debats, taules rodona sobre temes de gran actualitat. Cada dijous a les 19.00 h, a la Seu Nacional d’Òmnium (c/ Diputació, 276, pral. Barcelona). Entrada lliure

Començarem amb Vicent Sanchis i Alfons López Tena amb el tema "De la Catalunya perplexa a la Catalunya activa"

Per veure el programa complet cliqueu aqui

Riscos i oportunitats del debat a ·ERC

Publicat a Tribuna Catalana, 02/06/2008

Esquerra ens està oferint un espectacle prou curiós. Una batalla de resultat incert, plena d'incògnites. Per ara només sabem que la diferència de vots entre alguns candidats de la mateixa llista serà força alta. Mai havíem vist a la política catalana una lluita a quatre bandes tant igualada. Esquerra, per bé i per mal, continua sent diferent. Què li pot comportar tot aquest sotrac al partit independentista?

Per una banda, aquesta crisi perjudica la imatge del partit i per tant pot fer-li perdre suports. En un debat d'aquestes característiques es critica públicament a la direcció a vegades de manera contundent. Hi ha els que volen que tot vagi malament; com aquell soci d'un equip de futbol que desitja que el seu equip perdi cada diumenge per carregar-se la directiva. Com els candidats demòcrates americans que, mentre es desqualifiquen entre ells traient-se els draps brut, provoquen el gaudi al Partit Republicà. La imatge de desunió no és bona per al partit. A més els simpatitzants poden no veure's reflectits en els debats. Molts simpatitzants d'ERC se'ls fa un problema haver de triar, per exemple, entre Carod i Puigcercós, als que valoren positivament i, més, quan diuen gairebé el mateix: que cal fer un full de ruta seriós cap a la independència, que cal obrir-se a la societat per sumar, tot sent creïbles davant l'opinió publica. De fet, les dues candidatures "oficialistes" es critiquen exactament pel mateix: per les sortides de to innecessàries que s'atribueixen sempre, evidentment, a l'altre sector.
Però hi ha altres elements d'aquesta situació que poden llegir-se en clau positiva. Una debat amb resultat incert, obliga a clarificar, a presentar les millors cares, a posar-se presentable per aconseguir suports. Es un gran exercici de transparència democràtica que els altres partits no s'atreveixen a fer. A tots els partits hi ha batalles sagnants pel poder, de fet d'això en viu el Polònia de TV3. Però en aquest cas la disputa té un reglament, fet que la fa menys traïdora, més transparent. També juga a favor dels republicans el moment d'obrir el debat, just acabat el cicle electoral i amb prou temps per curar les ferides fins a properes convocatòries. A més, a diferència d'èpoques recents, l'escissió està descartada d'entrada. Tothom sap com ha costat construir un referent polític de l'independentisme i com de curta va ser la vida de l'Esquerra Catalana d'Hortalà i el PI d'Angel Colom.

L'electorat d'ERC és prou madur per saber que la independència no es proclama ni amb 21 ni amb 23 diputats. Crec que un dels temes que preocupa no és pas tant en dissenyar el "full de ruta cap a la independència" sinó en el de la credibilitat governant, és a dir, el que es noti que l'aposta d'ERC per estar al govern ha servit per als objectius previstos. En aquest cas crec que no és tant important el "amb qui", sinó el "per a què", i sobretot el "com". ERC ha estat i és prou eficaç governant?. De fet, tots els sectors, més directament o menys, han tingut responsabilitats al govern en un moment o altre d'aquests darrers quatre anys. I, es clar, no són pas ells sols els que n'han de fer balanç. Un hipotètic "observatori neutral" de l'obra de govern sobiranista, sense judicis previs, ens podria ajudar a destriar el gra de la palla. No perquè diguis que gestiones bé, has de ser un bon gestor. Això ja ho decidiran, entre d'altres, els gestionats. En aquest tema seria bo que l'autocrítica fos sincera i no només basada en encolomar els problemes sempre als "altres sectors".

En època de cansament, de desafecció dels partits polítics i dels seus aparells, el debat a ERC té grans riscos i oportunitats. En bona part en dependrà de la gestió que la llista vencedora, o llistes, facin de la victòria. De la capacitat d'integració de totes les sensibilitats a la propera executiva i també per obrir un procés d'autocrítica lleial i constructiu

Fi de cicle electoral. Un balanç

12/03/2008 · Publicat a Tribuna Catalana. Amb les eleccions de diumenge s’acaba un cicle electoral, és a dir un seguit de convocatòries, que s’han concentrat en pocs mesos,veiem si els resultats dels partits han tingut lògica. de cicle o si es poden explicar només per la campanya. Anàlisi a partir del nombre de vots absoluts, no de diputats, ni regidors. La lògica de cicle indicaria que si un partit té tendència a l’alça o a la baixa, ho farà durant tot el cicle, aplicant-ho als resultats anteriors de les diferents convocatòries de l’anterior cicle. No tenim en compte per aquest anàlisi les eleccions europees, que van tenir una participació molt baixa.

En els casos de PP, ERC i CIU han tingut les mateixes tendències en les tres convocatòries: PP i CiU mantenint-se i ERC baixant. En canvi els resultats del PSC i d’ICV han estat menys previsibles perquè alternen tant pujades com descensos.
El cicle 2006-2008 s’ha caracteritzat per un participació menor en totes les convocatòries, en comparació a l’anterior cicle que va ser especialment participatiu. Això ha fet que forces que perdin vots, com PP i CiU, augmentin el seu percentatge.




Nota: en la gràfica es canvia l’ordre de les eleccions M07 i les P 2006 (arran de l’avançament de les eleccions) per poder comparar millor.
PSC
Comportament contradictori. Mentre baixa a les catalanes, on és segona força, i a les locals, puja de manera significativa a les Corts Generals on esdevé partit hegemònic. S’eixampla la diferència entre els vots obtinguts a les Corts i els obtinguts al Parlament. El 9 de març el PSC va obtenir 1672777, més del doble del que havia obtingut a les locals i a les de la Generalitat.
CiU
Primer partit a les eleccions al Parlament de manera clara. Atura la davallada en totes les convocatòries gràcies al descens de participació, ja que incrementa el percentatge però no suma pas més vots absoluts. Portava entre tres i quatre cicles electorats de caiguda continuada. Manté la regularitat d’obtenir més vots a les eleccions al Parlament i menys a les municipals i a les Generals.
ERC
Manté la tercera posició a les catalanes i locals però la perd a les generals. El cicle ha estat de manteniment a la baixa respecte a la gran crescuda de l’anterior. Ha recuperat la lògica de tots els partits nacionalistes d’obtenir més vots a les eleccions al Parlament que a les eleccions al Congrés. Si les eleccions del 14M de 2004 no haguessin estat atípiques, la caiguda del diumenge es podia interpretar en el marc dels descensos lleus en percentatge i més acusats en vots absoluts, que va tenir a les municipals i a les catalanes.
Independent de la pèrdua de percentatge, que exceptuant les del 9M, no ha estat escandalosa, el cicle és molt negatiu perquè ERC havia plantejat una opa cap als electorats de CiU i PSC que ha quedat en res. S’havia proposat jugar a la lliga dels grans, amb PSC i CIU i ha retornat a jugar a la lliga menor amb PP i ICV.
PP
Electorat totalment previsible, que manté percentatge per l’abstenció però perd vots. Actua sense gaires canvis, obté més vots a les generals i els redueix a les catalanes i locals. Recupera la tercera posició a les generals tot i que perd alguns vots.
ICV
Comportament poc previsible. Augment a les eleccions al Parlament i davallada a les municipals i a les Corts Generals. Al revés d’ERC, ICV no s'havia plantejat obertament convertir-se en el principal refernet de les esquerres catalanes en aquest cicle electoral, i és per això que els seus descensos són menys dramàtics. Al revés que el PSC, és el partit que té menys distància entre els seus mínims i els seus màxims.
Ccs
Èxit de Ciutadans a les eleccions al Parlament que irromp en el sistema de partits català. En canvi, a les locals no pot rendibilitzar en regidors uns bons resultats i, finalment, enfonsament a les Generals que li atura el camí cap a l’expansió a Espanya. Li pot quedar futur com a partit només català, fet que precisament es contradiu amb la seva voluntat de ser un partit espanyol. Això és clar, si arriba sencer a les properes eleccions.
També en l’àmbit local, hem assistit a la consolidació de la Plataforma x Catalunya i les CUP que sense assolir gaires milers de vots, aconsegueixen regidors en diverses capitals de comarca. No es presenten en les altres convocatòries, tot esperant reagrupar forces en cas de la PXC i aclarir el debat intern en el cas de les CUP. En l’àmbit nacionalista, en l’anterior cicle tots els increments d’ERC van ser superiors als descensos de CiU. En aquest cicle, però, els descensos d’ERC no s’han vist compensats pels petits increments en percentatge, que no en vots absoluts.

I malgrat tot, Catalunya és diferent

Publicat a Tribuna Catalana.
Catalunya és diferent. I ho ha tornat a demostrar. No ho ha fet amb un increment del vot nacionalista, sinó votant a la inversa d’Espanya. Al conjunt de l’Estat, el PP ha avançat, ha guanyat en escons, en percentatge i en vots. Al principi del recompte, semblava que el PP quedava estancat però els resultats ens han acabat mostrant que ha crescut més que el PSOE. La diferència al conjunt de l’Estat entre el PSOE i el PP s'ha mantingut en 16 diputats.

Però a Catalunya no ha estat així, i la diferència entre el PSC i el PP ha passat de 15 a 18. Si no fos per Catalunya, el PP hauria guanyat clarament les eleccions a Espanya. Per tant, la clau del petit creixement socialista es deu, ni més ni menys, que als vots que ha robat als independentistes d’ERC. L’estratègia de bipolaritzar la campanya ha resultat decisiva per al PSC a Catalunya, que s’ha endut el vot anti-PP. Els debats a dos i la sensació que es tractava d’eleccions presidencials han jugat a favor.

ERC ha perdut molts vots cap al PSC, però ja se sabia que molts d’aquests eren vots prestats. ERC també ha perdut electors que el 2004 va guanyar a l’abstenció. En aquesta ocasió la participació a Catalunya ha tornat a la normalitat i ha estat més baixa que al conjunt de l’Estat, com era habitual en altres convocatòries. Caldrà recomptar amb calma quants vots d’ERC han anat al PSC, a l’abstenció i el vot en blanc, que també ha crescut en les zones de més vot catalanista, tot i que no amb els alts percentatges de les darreres municipals.

Si ERC s’ensorra, ICV i CiU han aguantat amb gran dignitat el bipartidisme ferotge de tota la campanya electoral. CiU resisteix –i fins i tot augmenta 1 diputat- en condicions adverses i ICV demostra mantenir un espai polític propi, que és d’ICV i no pas d’IU. Per la seva banda el bipartidisme a Catalunya sí que ha deixat estancat el PP. Passar de 6 a 7 diputats no són pas bons resultats tenint en compte que el 2000 en tenia 12 i que al conjunt d’Espanya els populars avancen considerablement.

S’ha acabat un cicle electoral de tres eleccions força seguides, catalanes, locals i espanyoles. Hem tingut un cicle que ens ha dibuixat tendències però que no ha provocat terratrèmols en el sistema polític català. El PSC cada vegada té més diferència de vots entre les eleccions catalanes i les espanyoles. El vot del PSC a les Corts Generals, és de veritat del PSC o del PSOE? o potser és només vot anti-PP? ERC i ICV, després dels alts i baixos dels anteriors cicles electorals, es consoliden com a partits mitjans. CiU atura tres cicles seguits de descensos continuats, i a més, sense estar al govern, marca distàncies clarament amb ERC, que en l’anterior cicle electoral havia somiat en convertir-se en el principal referent nacionalista.

Ara descansarem fins a les europees de 2009, les que menys participació tenen i menys tendències marquen. S’acaba el temps de les eleccions i comencen els debats interns.

El PSOE podria aconseguir la majoria absoluta?

05/03/2008 · Publicat a Tribuna Catalana. Les enquestes donen per segura la victòria del PSOE per majoria simple, però si alguna cosa és certa, és que en les dues darreres convocatòries a les Corts, les enquestes s'han equivocat. L'any 2000 pronosticaven una victòria del PP però no pas una majoria absoluta i fa quatre anys, tornaven a pronosticar victòria popular i va haver-hi victòria socialista. Per tant, una majoria absoluta del PSOE, que és qui porta avantatge, no és pas descartable. Per què un dels dos partits estatals aconsegueixi majoria absoluta cal que es produeixin dos fets. Per una banda, cal un context de baixa participació en què els propis electors vagin majoritàriament a votar mentre que els de l'adversari no ho facin. L'altre és que hi hagi poca competència en el mateix espai ideològic. També cal dir que, degut al sistema electoral i a la distribució provincial del vot, el PP sempre es veurà més beneficiat que el PSOE a l'hora d'aconseguir alguns diputats més amb el mateix nombre de vots.
Les majories absolutes del PSOE dels anys vuitanta es van basar en aprofitar la divisió de la dreta espanyola, que es presentava dividida entre el PP, el CDS i alguns partits regionalistes com el PAR o UV. Però sobretot, aquestes majories van coincidir en uns resultats molt baixos del PCE i IU, l'altre partit d'esquerres estatal.




Per la seva banda, l'única majoria absoluta que va tenir el PP (l'any 2000) es va basar en una gran abstenció dels electors d'esquerra, tant del PSOE com IU, que va enfonsar-se. En aquella ocasió, en zones de l'Estat com Catalunya, que tradicionalment donen suport al PSOE hi va haver una abstenció més alta del normal. La participació al País Valencià, feu dels conservadors, fou 8 punts més alta que a Catalunya. En canvi, quatre anys després, Catalunya es mobilitzà contra el PP i deixà la diferència de participació amb el País Valencià, a només dos punts.
Per tant, veure on s'està votant més pot ser un indicador de com aniran les coses. Per això cal tenir en compte dades comparatives, ja que hi ha zones de l'Estat que són tradicionalment participatives com el País Valencià, i d'altres com les Balears o Galícia que són habitualment més abstencionistes. Així, si el 9 de març la participació baixa a Catalunya però no ho fa a València o a Madrid, pot voler dir que el PP recupera posicions.



Els partits nacionalistes, l'únic fre a les majories absolutes
Però el fet d'assolir majories absolutes, lògicament, es pot veure afavorit pel fet que hi hagi menys partits al Congrés. El percentatge de vots dels dos partits majoritaris, així com el seu nombre d'escons, ha anat augmentant de forma paulatina en els darrers anys. En les dues darreres convocatòries, entre els dos grans partits estatals han sumat més de 300 diputats. Aquest increment de la bipolarització és degut a la caiguda dels partits petits i mitjans d'àmbit estatal més que no pas a un retrocés de partits nacionalistes o regionalistes.
Per una banda hem assistit a la desaparició del CDS que durant bona part dels anys vuitanta va sumar més de dos milions de vots de centre-dreta i va aconseguir fins a 19 diputats. Tot aquest electorat va ser recollit a partir de 1993 pel Partit Popular. A l'esquerra del PSOE, en les darrers convocatòries hem assistit a l'estancament d'Izquierda Unida, que de fet manté grup parlamentari propi gràcies als dignes resultats d'ICV. IU-ICV va arribar a sumar 21 diputats l'any 1996. A més, cal dir que a la dreta del PP, tots els intents per crear un força d'extrema dreta a l'estil de les que hi ha a altres països europeus han fracassat. D'aquesta manera, els únics que frenen un bipartidisme pur són els partits d'àmbit no estatal.



Aquestes forces (regionalistes, nacionalistes i independentistes) han anat mantenint una quota superior als 30 diputats en totes les eleccions al Congrés. Les enquestes actuals senyalen una possible davallada d'aquests partits. Si fos així, seria degut al debilitament del nacionalisme català, ja que aproximadament la meitat d'aquests diputats sempre són catalans. Sense l'existència d'aquests partits nacionalistes, l'alta bipolarització espanyola que es dóna a la majoria de comunitats autònomes de l'Espanya castellana faria molt més factible aconseguir majories absolutes. En definitiva, i tenint en compte l'augment constant de la bipolarització no seria gens estrany tornar a veure majories absolutes ben aviat.

Lleida, Girona i Tarragona; front obert contra el bipartidisme

Publicat a Tribuna Catalana 27/02/2008
En una setmana que embafa bipartidisme per tot arreu, ens fixem en les tres circumscripcions de Catalunya, sense Barcelona, on es juguen interessants partits a quatre bandes. Si bé el PSC parteix amb avantatge, té tres contrincants de pes. Són les demarcacions de l'Estat on hi ha més pluralitat, on tot està més obert i on pocs centenars de vots poden significar el tot o res per algunes formacions. En la majoria de circumscripcions espanyoles es cosa de dos però aquí no. Això si, ICV-EUiA no té possibilitats en aquestes tres circumscripcions i els seus vots previsiblement no comptaran a l'hora de repartir els diputats.

En els quadres següents es mostren els resultats de 2004, aplicant la regla d'Hondt, que és el que s'aplica en les eleccions al Congrés. Es divideix la xifra de vots assolida per cada candidatura pel nombre de diputats que hi ha en joc en aquella circumscripció, de manera successiva. Les xifres més altes de la taula resultant, són les que serveixen per assignar els respectius diputats. Els quadres de color taronja mostren els diputats elegits: 6 per Girona i Tarragona i 4 per Lleida. En cursiva senyalem l'últim diputat, el que marca el límit. Mirant les xifres de les caselles en groc, podem veure si els partits van estar gaire lluny d'assignar-se aquest darrer diputat.

Tarragona, la ressaca de la batalla de l'Ebre

El 2004 a Tarragona, degut al PHN i al comportament electoral de les comarques de les Terres de l'Ebre (Terra Alta, Ribera d'Ebre, Montsià i Baix Ebre) va accentuar les tendències catalanes: creixement espectacular d'ERC i menor del PSC, i baixada de CiU i del PP. Les terres de l'Ebre aporten aproximadament un 25% de l'electorat de Tarragona i va ser decisiu fa quatre anys. ERC, encara que baixés, té força assegurat el seu diputat i la principal incògnita és el si el PSC podrà mantenir el seu tercer, que es podria escapar a CiU, per poc que la federació nacionalista es recomposés de la davallada de fa quatre anys. Sembla difícil que el PP recuperi el segon diputat que va obtenir l'any 2000.

Girona, tots volen ser vots útils contra el PP

Girona va ser la sorpresa del 2004. ERC va entrar per primera vegada, i ho va fer amb tanta força que va aconseguir de cop dos diputats, i es va endur per davant, per només 782 vots, el diputat que tant li havia costat aconseguir el PP el 2000. De fet està bastant segur que CIU i PSC s'emportaran dos diputats i ERC un. El sisè diputat se'l disputen ERC, el PSC, el PP però també CiU en cas que repuntés. Tots es postulen com a vot útil contra el PP. Volen seguir mantenint-se com la província "lliure" dels conservadors, juntament amb Lleida.

Lleida, emoció fins el darrer minut

Una de les circumscripcions més emocionants de tot l'Estat serà Lleida. Hi ha quatre diputats en joc i quatre partits amb possibilitats. Dos partits PSC i CIU tenen un diputat assegurat i lluiten per quedar en primera posició. Un d'ells pot endur-se dos diputats si queda primer i a la vegada dobla en vots al quart partit. Els altres dos, PP i ERC, lluiten entre ells per quedar tercers, tot i que si cap dels altres partits els doblés tindríem un inèdit 1-1-1-1. El més probable, però, és que qui quedi primer (CiU o PSC) s'emporti dos diputats i qui quedi en quarta posició (ERC o PP) es quedi sense. El vot útil contra el PP a Lleida és independentista. Emoció assegurada fins al darrer moment. Fa quatre anys, el PSC es va emportar el segon diputat per només 236 vots del segon de CiU i per 370 del primer del PP.