Ara més que mai: 0,7% IRPF

És possible un pacte CiU + ERC a Barcelona?

Publicat a Tribuna Catalana (02/06/2010).

El diumenge passat La Vanguardia publicavauna enquesta molt favorable als interessos de CiU a la ciutat de Barcelona. Després de l’embolic de la Diagonal, Trias no només guanyava sinó que prenia un avantatge molt considerable als socialistes. Així CiU obtenia 17 regidors, el PSC 11, el PP 6, ICV 4 i ERC 3. És un dels millors escenaris en què es podria trobar la coalició nacionalista i, si es donés el cas, capgiraria tots els resultats de la ciutat des de 1979.

Aquests resultats tan bons per a CiU, en cas que es fessin realitat, generarien un problema per a Trias, ja que l’opció “fàcil” seria un pacte amb el PP amb qui superaria còmodament la majoria absoluta de 21 regidors. El PP obté sempre a Barcelona uns resultats molt estables i superiors a la mitjana catalana. La seva disponibilitat per fer perdre la segona ciutat de l’Estat als socialistes seria immediata. Però per a CiU la visualització d’un possible pacte amb el PP no seria gens ben vista per als propis electors i de ben segur que tal possibilitat serà recordada pels adversaris com a argument de campanya de manera insistent. Per altra banda, un govern de CiU en solitari seria molt perillós ja que els vots de l’esquerra units el deixarien en minoria i hauria d’acabar pactant, a la pràctica, també amb el PP.


Total d’escons: 41 · Majoria absoluta: 21 regidors


Possibles coalicions. Elaboració pròpia a partir de dades enquesta La Vanguardia, 30 maig 2010.


L’opció idònia per CiU podria ser un govern de coalició amb ERC. Tot i que no arribés a la majoria absoluta, com l’actual bipartit PSC-ICV, podria arribar a esdevenir una majoria prou estable, ja que superaria amb escreix els vots de PSC i ICV que difícilment s’ajuntarien amb els del PP. Per tal que aquest escenari fos possible caldria tant que CiU confirmés els seus bons pronòstics com que ERC mantingués uns resultats semblants als que té actualment.

Reagrupament al baròmetre. Una de freda i una de calenta

Publicat a Tribuna.cat (26/05/2010)

El darrer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), publicat la setmana passada, apuntava que Reagrupament.cat tenia 1,2% d’intenció directa de vot. És a dir, que cada 100 persones enquestades amb dret a vot, una mica més de l’1% afirmaven que si demà se celebressin eleccions al Parlament de Catalunya votarien Reagrupament. Amb aquesta intenció de vot, i tenint en compte diferents escenaris de participació, difícilment s’obtindria prou percentatge per assolir diputats.

De tota manera, la dada no és pas dolenta per a Reagrupament. Perquè un nou partit tingui alguna possibilitat d’assolir representació, cal que abans hagi aparegut a les enquestes com a opció diferenciada i aquesta ja és la segona onada del baròmetre on hi apareix.

Però hi ha una altra dada que no els és tant positiva. L’associació encapçalada per Carretero és incapaç de recollir els fruits de la important davallada que l’enquesta preveu per a ERC. Així, segons el baròmetre, de cada 100 persones que van votar ERC el 2006, només el 43,9% ho tornarien a fer, dada que suposa l’índex de fidelització de vot més baix de tots els partits parlamentaris, només superat per Ciudadanos. Els vots d’ERC, sempre segons aquesta recent baròmetre, no els recull Carretero ni Laporta, sinó que ho fa sobretot CiU, que aplega un substancial 19,4% dels exvotants republicans, i també el vot en blanc amb un espectacular 10,1%. Reagrupament només recull un 4,1% dels antics votants d’ERC, fins i tot per sota del 4,4% d’antics votants d’ERC que ara votarien al PSC.

Reagrupament aconsegueix esgarrapar alguns vots dels qui el 2006 havien votat en blanc o s’havien abstingut però, en canvi, pràcticament cap dels que havien votat CiU el 2006. Reagrupament pot tenir opcions d’entrar al Parlament però no capitalitza el descontent dels republicans. Com ja ha passat en altres ocasions, el relat dels exmilitatns d’ERC, la majoria adherits a Reagrupament, no coincideix amb el relat, més complex i divers, dels seus antics electors.

El PSC acumula tres eleccions municipals perden vots a Barcelona

Publicat a Tribuna Catalana 19/05/2010. El recent fracàs de la consulta de la Diagonal ha posat de manifest la incapacitat del PSC de mobilitzar el seu electorat a la ciutat de Barcelona, tot i el control dels òrgans de poder de manera ininterrompuda des de 1979. Des del restabliment dels ajuntaments democràtics, el PSC governa, bé en coalició o en solitari, a la capital catalana, com també ho fa a la majoria de municipis més poblats de Catalunya. Però perquè el PSC mantingués l’Ajuntament de Barcelona caldria capgirar una tendència acumulada a la baixa i, després del que va passar la setmana passada, les possibilitats de remuntada es difuminen cada vegada més.

El PSC pateix des de fa uns anys una davallada considerable en nombre de vots absoluts en les eleccions municipals a Barcelona, arribant a perdre més de la meitat dels vots dels que havia arribat a assolir. Si aquesta pèrdua constant de vots no ha comportat perdre el govern, és perquè ha vingut atenuada per una lleugera però constant minva dels ciutadans amb dret a vot, però sobretot per una baixada de la participació molt important que també ha afectat als altres partits, tot i que en menor mesura. En les darreres convocatòries, les eleccions municipals a Barcelona s’han convertit en les que els ciutadans voten menys. Així, en les eleccions de 2007 la participació no va arribar al 50%, uns punts per sota la mitjana catalana. Fins i tot en el referèndum de l’Estatut de 2006 la participació a la ciutat va superar el 50% mentre que en el conjunt de Catalunya la participació quedava per sota. No és que els barcelonins votin menys que els catalans, és que sobretot s’abstenen molt en les pròpies eleccions municipals.

Mentrestant, CiU ha anat mantenint aproximadament el mateix nombre de vots a les darreres convocatòries a Barcelona, però degut a la baixada de la participació, aconsegueix apropar-se al PSC en nombre de regidors. En un context de participacions tant baixes, la il·lusió i la mobilització del propi electorat serà l’element clau de les eleccions municipals del 2011.

ERC al mirall: cercant l’èpica perduda

Publicat a Tribuna Catalana (12/05/2010)

Esquerra afronta la campanya electoral sabent que bona part del sobiranisme li té jurada. Les critiques cap al partit no només venen de fora sinó també des de dins. S’acusa a la direcció d’haver-se venut als socialistes i de renunciar al seu independentisme per mantenir quotes de poder. L’aposta pel segon tripartit ha generat un rebuig considerable. Mentre nombroses iniciatives preparen alternatives electorals “autènticament” independentistes, els republicans mantenen l’aposta per continuar sent el referent de l’independentisme i pretenen convertir les eleccions en un plebiscit contra l’Estat de les autonomies. L’argumentari d’Esquerra per a les propera campanya parlarà de la “victòria ideològica” i com gràcies a l’estratègia del partit, la centralitat política a Catalunya s’ha mogut cap al sobiranisme. Explicaran com el partit republicà ha empès la política catalana cap als seus temes, i ha permès que l’alternança a la Generalitat, que havia d’arribar tard o d’hora, a diferència del País Basc, mantingués les reivindicacions nacionals a l’agenda.

Però més enllà de les opcions estratègiques, en tota campanya també es valora l’obra de govern i caldrà veure quina és la percepció que en té l’entorn del partit. Esquerra durant set anys ha estat al govern al capdavant de moltes Direccions Generals i, per primera vegada en molt temps, no només pot parlar del futur, sinó que ha de poder explicar el seu balanç dels dos governs tripartits. El partit n’ha començat a explicar els èxits (vídeo “tornarem a vèncer”) intentant trobar el to èpic que ha perdut amb l’aposta pel govern “seriós” de José Montilla.

Però també cal fer-se algunes preguntes: ha estat Esquerra un model positiu de gestió pública a la Generalitat? Fins a quin punt les seves disputes internes li han fet rebaixar la seva eficiència? Ha sabut donar empremta pròpia als Departaments que ha dirigit? Ha estat capaç de corregir els errors de gestió que hagi pogut cometre? Ha anat millorant la seva forma de governar durant aquests set anys? Més enllà del debat sobre opcions estratègiques, la resposta a aquestes preguntes per part de l’entorn directe d’ERC, també poden ser un element per decantar les opcions de vot.

Els vots necessaris per entrar al Parlament

Publicat a Tribuna Catalana (05/05/2010)

En les properes eleccions al Parlament de Catalunya diverses candidatures de nova creació, s’estan plantejant aconseguir diputats al Parlament. Davant seu tindran un mur mediàtic però també un sistema electoral determinat. Els 135 escons estan molt disputats i molts dels que es presenten es quedaran sense premi. Tot i que es tracta d’un sistema força proporcional, es divideix els diputats en quatre circumscripcions i s’imposa la barrera del 3% dels vots vàlids a cada circumscripció per participar en la distribució d’escons per la llei d’Hondt.

En el cas de Barcelona, superar el 3% equival a obtenir d’entrada 2 o 3 diputats. Els vots necessaris per aconseguir el 3% sobre els vots vàlids dependran del percentatge de participació i també de si augmenta o disminueix el cens electoral. En les convocatòries de 2003 i 2006 ha suposat al voltant de 70.000 vots. Aquesta barrera del 3% ha tingut els seus efectes en tres de les 8 convocatòries anteriors al Parlament: el 1980 la CUPS, que agrupava formacions d’esquerra radical, Nacionalistes d’Esquerra i la conservadora Solidaritat Catalana; el 1984 l’Entesa de l’Esquerra Catalana i, el 1999, Esquerra Unida i Alternativa. Aquestes formacions haguessin obtingut 1 o 2 diputats si no hagués existit aquesta barrera.

Pel que fa a les altres tres circumscripcions, Girona, Lleida i Tarragona, la barrera del 3% no fa efecte, ja que és necessari un percentatge més alt de vots per aconseguir alguns dels escons que es reparteixen. En les darreres eleccions els darrers diputats van assignar-s’hi amb el 4,6% a Tarragona, el 4,8% a Girona i el 5,7% a Lleida. El que mai ha passat fins ara és que una llista electoral hagi obtingut representació en una d’aquestes tres circumscripcions i no n’hagi obtingut a Barcelona.

Amb la participació de les darreres eleccions, més baixa que la mitjana, es necessitarien el següents mínim de vots per aconseguir representació en cada una de les quatre circumscripcions.

	Vots mínims	% mínim	Diputats
Barcelona	66.724	3	3
Girona	13.200	4,8	1
Lleida	10.417	5,7	1
Tarragona	13.325	4,6	1

Vots necessaris, amb el cens i la participació de les eleccions al Parlament de 2006, per obtenir

Diputats a les quatre circumscripcions.

El vot urbà a les consultes i el cercle virtuós

Publicat a Tribuna Catalana (28/04/2010).

En les tres onades de consultes celebrades els darrers mesos, ja han participat 16 ciutats de més de 25.000 empadronats. Volem veure quin ha estat, més enllà de la participació, el nivell de mobilització de cada ciutat. Tindrem en compte la suma dels resultats que van aconseguir CiU i ERC a les eleccions del Parlament de 2006 a cada ciutat i els compararem amb el nombre de “Sí” obtinguts a les consultes. No es tracta de veure on hi ha hagut més participació, sinó de constatar la capacitat que cada ciutat ha tingut per mobilitzar al propi electorat nacionalista. Aquells municipis molt mobilitzats seran aquells en que el nombre de vots “Sí” s’apropi, o fins i tot superi, als que van obtenir CiU+ERC el 2006. Els resultats no es poden comparar exactament ja que a les consultes podien votar els estrangers i els joves de 16 a 18 anys, però tot i així ens ofereixen dades prou interessants.

	Vots Sí	erc+ciu 06	%
Vic	13.783	10.960	1,26
Girona	16.055	18.165	0,88
Olot	7.106	8.312	0,85
Sant Cugat	14.002	16.556	0,85
Vilafranca	6.720	8.111	0,83
Igualada	7.092	9.742	0,73
Figueres	4.878	6.909	0,71
Vilanova	7.918	11.576	0,68
Reus	11.878	17.489	0,68
Granollers	7.622	11.280	0,68
Manresa	11.382	17.533	0,65
Cambrils	2.315	4.480	0,52
El Vendrell	2.423	4.935	0,49
Montcada	1.906	4.178	0,46
Mollet	2.893	6.489	0,45
Lleida	8.769	23.354	0,38

Analitzant aquestes dades podem comprovar que no hi ha cap davallada de mobilització entre les tres onades. La petita baixada de participació d’aquesta tercera onada es deu, tal com diuen els organitzadors, a la diferent composició sociopolítica de les ciutats que van votar diumenge, no pas a cap descens de la mobilització. Prova d’això és que la segona i la tercera ciutat més mobilitzades, Girona i Olot, pertanyen a la tercera onada.

Una de les dades que més destaca són els resultats de Vic, que de manera espectacular, va superar la suma dels vots de CiU i ERC de l’any 2006, que ja era la més alta, proporcionalment, de totes les 16 ciutats. És un cas molt clar de “cercle virtuós” que s’ha donat també en molts municipis de menys de 25.000 empadronats. Com més percentatge de vot nacionalista existeix, més centralitat aconsegueix la campanya a la població, i més capacitat hi ha de mobilitzar tots els vots. A l’inrevés, el “cercle viciós” es dóna en poblacions de l’àrea metropolitana com Mollet o Montcada, que no només tenen un percentatge de vot nacionalista més baix, sinó que també tenen una dificultat més gran per mobilizar-lo. Cal dir, però, que fins i tot en aquestes ciutats els “Sí” superen sempre els vots obtinguts per ERC el 2006.

FInalment, cal dir que es perceben diferències de participació rellevants entre ciutats amb resultats electorals semblants. Aquestes diferències, no sembla que siguin degudes a la diferent mida d’aquestes (que oscil·len entre 25.000 i 114.000 empadronats) sinó a una suma de diversos factors com la implicació i fortalesa del teixit associatiu, les complicitats de partits, institucions i premsa locals i, finalment, l’estrategia i capacitat de lideratge de les comissions organitzadores.

25 A - L’important no és només participar.

25 A - L’important no és només participar

Publicat a Tribuna catalana 25/04/2010 Tothom llegirà els resultats de les consultes del 25 d’abril com li convingui. El fet que a ciutats com Reus o Manresa, més d’onze mil persones, o divuit mil a Girona, es posin d’acord per anar a votar a favor de la independència esdevé una fita molt rellevant en la història del catalanisme polític. Els qui vulguin treure importància a aquest moviment social ho tenen molt difícil. Però com que s’està utilitzant un format de “consulta/referèndum” esdevé totalment lògic comparar-ho amb els resultats electorals i desseguida apareixeran els que parlaran de “pèrdua d’embranzida”. En aquest cas, per al moviment sobiranista, l’important no hauria de ser “participar per participar” sinó obtenir uns percentatges de vot que demostrin no s’és davant d’una minoria cridanera organitzada sinó d’un moviment de fons que afecta a la centralitat política. En aquest sentit, obtenir una participació de només el 7% a Mollet del Vallès on els vots favorables al “sí” no superen el màxim que va obtenir Esquerra en unes eleccions, no és el mateix que el que ha passat a Girona, on els vots favorables al “sí” gairebé igualen els vots que obtenen junts CiU i Esquerra en diverses convocatòries electorals.

El moviment de les consultes ha superat una prova de foc en aquesta onada, però no la definitiva. Algunes de les ciutats on avui s’ha votat, com Olot, Girona o Igualada compten amb una composició electoral molt favorable als partits d’obediència catalana. Però en canvi, altres ciutats importants tenen una proporció de vots entre partits polítics semblant a la que té Barcelona. És el cas de ciutats com Reus, Lleida o Granollers. Observar amb detall aquests resultats, les diferències importants de participació que hi ha hagut i esbrinar els motius d’aquestes diferències, esdevé imprescindible si es vol afrontar amb certes garanties el repte de Barcelona.

Símptomes de revolta democràtica

Publicat a Tribuna Catalana (21/04/2010)

En els darrers anys l’independentisme emocional d’arrel identitària s’ha complementat amb les argumentacions de caràcter pràctic que, sobretot, expliquen els avantatges econòmics de la sobirania. Encara més recentment l’independentisme ha posat l’accent en el “dret a decidir” de tots els catalans, que són aquells que han triat aquest país per viure, independentment de la seva identificació nacional. Més enllà de les teoritzacions d’aquest independentisme inclusiu i del “dret a decidir” que s’han fet tant des de l’àmbit polític com acadèmic, anem trobant símptomes de com també el catalanisme polític de base està apostant amb èxit per aquesta via.

Un d’aquests símptomes són els centenars de vídeos que les comissions locals de les consultes estan elaborant aquestes setmanes. Podem veure com en el seu argumentari per animar al vot no hi apareix l’estelada sinó persones de totes edats i condicions que van repetint en català, castellà i altres llengües, que tant si s’opta pel sí com pel no, es tracta de “poder decidir”. No s’apel·la a la identitat catalana, sinó a participar, a ser escoltats, a triar sense limitacions externes. Poca bandera, poc dèficit fiscal i molta democràcia. Caldrà veure com es consoliden aquest diumenge les consultes a les grans ciutats, però el relat que utilitzen les comissions és inapel·lable i, per rebatre’l, els contraris han de fer malabarismes.

Un altre símptoma el veiem en els resultats de les enquestes d’opinió. Ja fa temps que aquestes auguren un creixement de l’independentisme i, sobretot, que a Catalunya existeix una majoria partidària de l’exercici de l’autodeterminació. En una àmplia i recent enquestaelaborada per la UOC es pot comprovar que fins a un destacadíssim 82% dels ciutadans catalans estan d’acord amb l’afirmació inconstitucional que “Catalunya ha de tenir el dret a decidir lliure i democràticament el seu futur polític”. Una altra dada que ofereix aquesta enquesta és que el principal motiu per votar a favor de la independència és “perquè seria una via pacífica i democràtica” per davant d’argumentacions simbòliques o fins i tot d’arrel pràctica. No és així, en canvi, pels contraris a la independència, que apel·len sobretot al “sentiment i a la convicció”.

Sant Jordi 2010

Algunes recomanacions per Sant Jordi.

• Especial Sant Jordi associatiu a xarxanet.org. Recull d'activitats associatives i recomanacions de llibres solidaris.
• Sant Jordi 2010 a Òmnium amb concert el dia 22, tria de llibres i activitats comarcals
• Concert "Detotarrel" de la Plataforma per la Llengua: el català llengua comuna; concert amb associacions de nouvinguts.

...i també molt atents al hashtag #santjordi que, ben segur, serà un dels més populars al twitter durant aquests dies