Tot i la victòria de Jordi Hereu a les primàries de Barcelona, lluitant contra l’aparell del PSC i contra la mediàtica Montserrat Tura, aquest no ho té gens fàcil per revalidar l’alcaldia. Analitzar el resultat d’unes eleccions primàries és complex ja que no hi ha prou casos al nostre país com per poder treure conclusions. De tota manera, hi ha alguns elements que ens poden donar pistes per a la interpretació.
Una dada clau és el nivell de participació. Una participació alta voldrà dir que el partit està mobilitzat i, per contagi, serà més fàcil animar a l’electorat. En termes globals, la participació de militants del PSC de Barcelona ha estat prou alta, un 63,37 % del cens. Cal tenir en compte que es donaven tots els ingredients perquè passés: es presentaven dues primeres espases , amb ampli ressò mediàtic i, a més, amb un resultat presumiblement igualat. En total, un 39,1% dels militants amb dret a vot, han donat suport a Hereu. Els altres han votat per Tura o bé s’han abstingut. Per altra banda, com era de suposar, els simpatitzantsparticipen menys que els militants. La participació dels simpatitzants ha estat només del 23,5%. La dada en si no podem valorar-la com a baixa però sí que ho és més quan constatem que només un 13,2% dels simpatitzants registrats han acabat votant Hereu. És aquest un indicador de les dificultats que podrà tenir el candidat a les properes eleccions. Si com diuen les enquestes, els potencials electors preferien abans Tura que Hereu, en aquest cas els simpatitzants es trobarien en un punt intermig,sí a favor d’Hereu però sense cap especial emoció.
Per a Hereu, millor haver fet primàries que no haver-ne fet. Ha aconseguit quota de pantalla, cohesió dels seus seguidors i sensació de sortir-se’n d’una tendència clarament negativa. Però la baixíssima mobilització dels simpatitzants a favor seu no és pas un bon presagi per al candidat. Si la desmobilització que han mostrat els simpatitzants del PSC és una mostra de l’estat d’ànim del conjunt de l’electorat socialista, el canvi d’hegemonia a l’Ajuntament deBarcelona aviat serà un fet.
diumenge, 27 de febrer del 2011
dissabte, 26 de febrer del 2011
El sistema electoral de la Diputació de Barcelona beneficia al PSC i perjudica Esquerra
Publicat a Tribuna Catalana 16/2/2011. Una de les eleccions més desconegudes que hi ha són les de les Diputacions. Organismes amb un pressupost alt que tenen una característica peculiar. No són responsables de política d’atenció directa als ciutadans, fet que els evita el desgast popular en què estan sotmeses les altres administracions.
Diputats provincials a la Diputació de Barcelona:
Font: Diputació de Barcelona
El fet que la Diputació de Barcelona, feu socialista des de la transició, pugui caure en mans de CiU, ha motivat un cert interès per saber com s’elegeixen els seus diputats. Tal i com marca la Llei Orgànica de Règim Electoral Central, els diputats provincials s’elegiran a través dels partits judicials a partir dels resultats que obtinguin les diferents candidatures a les eleccions municipals. Aquest fet genera algunes paradoxes, com el fet que la majoria de circumscripcions electorals tenen molt pocs diputats, en alguns casos només un. D’aquesta manera estem més a prop d’un sistema electoral de tipus majoritari que no pas d’un de teòricament proporcional. En el cas de Barcelona, els partits judicials de Vic, Igualada, Vilanova i la Geltrú i Berga només elegien el 2007 un diputat provincial. En aquelles eleccions podem veure com el PSC, que a les eleccions al Parlament surt lleugerament perjudicat en el repartiment d’escons, es troba en una situació inversa. Els socialistes obtingueren el 2007 el 37 % dels vots que els donaren 25 diputats, que significa un 49 % del total. En l’altre extrem ERC, el gran perjudicat pel sistema, que obtenint un 10,8% dels vots només li pertocaren 2 diputats, el 3,9% del total.
Diferència % de vots i % de diputats. Eleccions a la Diputació de Barcelona (2007)
Font: Elaboració pròpia amb dades del Ministeri d’Interior
És una demostració més, contra el que creu molta gent, que els problemes de representació electoral no tenen a veure gaire amb la regla d’Hondt, sinó amb la mida de les circumscripcions i amb el repartiment d’escons dintre d’aquestes. És bo tenir present aquestes dades perquè quan els partits exigeixin lleis electorals que siguin justes, recordin de demanar-les per tot tipus d’eleccions, no només en aquelles on actualment surten perjudicats.
Diputats provincials a la Diputació de Barcelona:
1995 | 1999 | 2003 | 2007 | |
PSC | 22 | 30 | 24 | 25 |
CIU | 18 | 13 | 13 | 16 |
ICV | 7 | 3 | 7 | 4 |
PP | 3 | 4 | 5 | 4 |
ERC | 1 | 1 | 2 | 2 |
Font: Diputació de Barcelona
El fet que la Diputació de Barcelona, feu socialista des de la transició, pugui caure en mans de CiU, ha motivat un cert interès per saber com s’elegeixen els seus diputats. Tal i com marca la Llei Orgànica de Règim Electoral Central, els diputats provincials s’elegiran a través dels partits judicials a partir dels resultats que obtinguin les diferents candidatures a les eleccions municipals. Aquest fet genera algunes paradoxes, com el fet que la majoria de circumscripcions electorals tenen molt pocs diputats, en alguns casos només un. D’aquesta manera estem més a prop d’un sistema electoral de tipus majoritari que no pas d’un de teòricament proporcional. En el cas de Barcelona, els partits judicials de Vic, Igualada, Vilanova i la Geltrú i Berga només elegien el 2007 un diputat provincial. En aquelles eleccions podem veure com el PSC, que a les eleccions al Parlament surt lleugerament perjudicat en el repartiment d’escons, es troba en una situació inversa. Els socialistes obtingueren el 2007 el 37 % dels vots que els donaren 25 diputats, que significa un 49 % del total. En l’altre extrem ERC, el gran perjudicat pel sistema, que obtenint un 10,8% dels vots només li pertocaren 2 diputats, el 3,9% del total.
Diferència % de vots i % de diputats. Eleccions a la Diputació de Barcelona (2007)
Dip. | % dip. | % vots | Dif. | |
PSC | 25 | 49,0 | 37,0 | 12,0 |
CIU | 16 | 31,4 | 24,5 | 6,9 |
ICV | 4 | 7,8 | 12,5 | -4,6 |
PP | 4 | 7,8 | 11,5 | -3,7 |
ERC | 2 | 3,9 | 10,8 | -6,9 |
Font: Elaboració pròpia amb dades del Ministeri d’Interior
És una demostració més, contra el que creu molta gent, que els problemes de representació electoral no tenen a veure gaire amb la regla d’Hondt, sinó amb la mida de les circumscripcions i amb el repartiment d’escons dintre d’aquestes. És bo tenir present aquestes dades perquè quan els partits exigeixin lleis electorals que siguin justes, recordin de demanar-les per tot tipus d’eleccions, no només en aquelles on actualment surten perjudicats.
dimarts, 15 de febrer del 2011
Barcelona es llança al carrer pensant en el 10 d’abril
Publicat a Tribuna Catalana el 9/02/2011. La consulta independentista a Barcelona que se celebrarà el 10 d’abril s’ha posat en marxa fa setmanes a la recerca del vot anticipat. Una consulta d’aquestes característiques en una ciutat tan gran comporta un munt de dificultats, ja que la vinculació dels ciutadans amb el teixit associatiu i amb els mitjans de comunicació locals és sempre més feble. Però Barcelona té a favor que, tot i la seva magnitud, té un percentatge de vot sobiranista superior al de ciutats metropolitanes com Sabadell, Mataró, Mollet, Cornellà o Terrassa on ja s’ha fet la consulta. També té a favor que si la consulta aconsegueix esdevenir notícia d’interès nacional, els ciutadans de Barcelona en sentiran a parlar força.
No hauria de ser gaire difícil superar els nivells de participació de ciutats com Lleida, Tarragona o altres metropolitanes. Però una primera fita seria igualar la participació de la consulta que va fer l’Ajuntament barceloní sobre la Diagonal(12,17,%). Aquest fet tindria un doble valor ja que per una banda, en aquella consulta s’hi van destinar uns recursos públics molt més grans que els que s’utilitzaran. A més, la meitat dels votants van fer-ho per internet. En les consultes independentistes, per garantir una rigorositat que precisament la de la Diagonal no va aconseguir, no es pot votar per internet, fet que dificulta més la participació.
En tot cas, constatada la dificultat d’apropar-se a les participacions de les convocatòries electorals, la consulta de Barcelona Decideix es pot arribar a convertir en la més multitudinària de les iniciatives cíviques fetes mai a la capital de Catalunya. Des de l’organització hi ha hermetisme sobre el nombre de vots anticipats ja recollits però es traspua optimisme per la gran implicació de voluntaris, fedataris i l’enorme suport d’entitats de tot tipus i, des d’avui, també personalitats. Una part de l’èxit dependrà de la capacitat per produir un crescendo continuat de mobilització des d’ara fins al mateix 10 d’abril.
Font: www.decidim.cat i www.bcn.cat/diagonal.
Nota: Tot i que les dades de participació de Diagonal-BCN no responen a un mateix criteri respecte el cens electoral, s’ha cregut interessant posar-les en una mateixa gràfica a nivell comparatiu.
No hauria de ser gaire difícil superar els nivells de participació de ciutats com Lleida, Tarragona o altres metropolitanes. Però una primera fita seria igualar la participació de la consulta que va fer l’Ajuntament barceloní sobre la Diagonal(12,17,%). Aquest fet tindria un doble valor ja que per una banda, en aquella consulta s’hi van destinar uns recursos públics molt més grans que els que s’utilitzaran. A més, la meitat dels votants van fer-ho per internet. En les consultes independentistes, per garantir una rigorositat que precisament la de la Diagonal no va aconseguir, no es pot votar per internet, fet que dificulta més la participació.
En tot cas, constatada la dificultat d’apropar-se a les participacions de les convocatòries electorals, la consulta de Barcelona Decideix es pot arribar a convertir en la més multitudinària de les iniciatives cíviques fetes mai a la capital de Catalunya. Des de l’organització hi ha hermetisme sobre el nombre de vots anticipats ja recollits però es traspua optimisme per la gran implicació de voluntaris, fedataris i l’enorme suport d’entitats de tot tipus i, des d’avui, també personalitats. Una part de l’èxit dependrà de la capacitat per produir un crescendo continuat de mobilització des d’ara fins al mateix 10 d’abril.
Font: www.decidim.cat i www.bcn.cat/diagonal.
Nota: Tot i que les dades de participació de Diagonal-BCN no responen a un mateix criteri respecte el cens electoral, s’ha cregut interessant posar-les en una mateixa gràfica a nivell comparatiu.
diumenge, 13 de febrer del 2011
Esquerra necessita remuntar a les municipals
Publicat a Tribuna Catalana, 2/02/2011. Esquerra fins ara sempre ha tret més vots a les eleccions al Parlament que a les Municipals. Si això tornés a passar suposaria un desastre de grans dimensions per als independentistes. És a dir, si Esquerra baixa a les properes municipals en la mateixa proporció que ho ha fet a les del Parlament, els resultats serien pèssims. En principi hi hauria motius per pensar que ERC pot iniciar una remuntada, encara que sigui lleu, i que les passades eleccions van ser les que va tocar fons. Els resultats d’Esquerra s’hauran de comparar amb els resultats de les darreres municipals, però també, i això és el més nou, amb les catalanes del novembre passat. Els cal millorar resultats en percentatge i en vots absoluts per poder encarar el futur amb certes perspectives.
Les eleccions municipals de 2007 van ser contradictòries per Esquerra. Per una banda en moltes comarques interiors aconseguia els seus millors resultats, amb percentatges superiors al 20% i un augment considerable de regidors i alcaldes, gràcies a presentar més llistes. Per altra banda, en altres comarques i sobretot en les grans ciutats, més sensibles als corrents de fons, ja iniciava molt clarament el descens pronunciat dels darrers anys. Fou simptomàtic el cas de Barcelona on perdé gairebé la meitat dels vots, tot i que degut al descens de participació, només un regidor. La recent reedició del segon tripartit a la Generalitat començava a passar factura.
De cara a les properes els resultats d’ERC, dependran en part del comportament dels partits més propers. En un primer nivell de competència els partits que li van prendre més vots directament al novembre: Reagrupament i Solidaritat. Els primers ja han renunciat a plantar cara als republicans i han facilitat pactes de gran pes simbòlic com Puigcerdà o Barcelona. Pel que fa a SI, hi ha un gran interrogant. Tot i que volen presentar fins a 100 llistes són pocs els municipis mitjans i grans on, a part de coixí electoral, tenen un projecte municipal consolidat. En canvi, una llista a Barcelona encapçalada per Laporta sí que podria arribar a restar-los força vots. En un segon nivell de competència trobem per una banda una CiU a l’alça i per altra banda, una CUP que presenta noves llistes i que el 2007 va créixer a costa d’ERC, sobretot en aquells municipis on els republicans (Vic o Berga per exemple) havien patit crisis internes.
Davant de la incertesa dels resultats de les candidatures que ocupen espais propers, Esquerra s’aferra a la seva implantació regular arreu del territori. El partit s’ha dessagnat electoralment però no s’ha esberlat. Aprofitant la seva presència a les institucions va aconseguir fer-se present el 2007 en molts municipis on fins ara no s’hi presentava. La recuperació d’Esquerra dependrà de la capacitat que tingui per mantenir el gran nombre de llistes en municipis petits i mitjans i, a la vegada, de recuperar la centralitat en l’espai independentista nivell nacional, que li faria treure bons resultats en els municipis grans.
Les eleccions municipals de 2007 van ser contradictòries per Esquerra. Per una banda en moltes comarques interiors aconseguia els seus millors resultats, amb percentatges superiors al 20% i un augment considerable de regidors i alcaldes, gràcies a presentar més llistes. Per altra banda, en altres comarques i sobretot en les grans ciutats, més sensibles als corrents de fons, ja iniciava molt clarament el descens pronunciat dels darrers anys. Fou simptomàtic el cas de Barcelona on perdé gairebé la meitat dels vots, tot i que degut al descens de participació, només un regidor. La recent reedició del segon tripartit a la Generalitat començava a passar factura.
De cara a les properes els resultats d’ERC, dependran en part del comportament dels partits més propers. En un primer nivell de competència els partits que li van prendre més vots directament al novembre: Reagrupament i Solidaritat. Els primers ja han renunciat a plantar cara als republicans i han facilitat pactes de gran pes simbòlic com Puigcerdà o Barcelona. Pel que fa a SI, hi ha un gran interrogant. Tot i que volen presentar fins a 100 llistes són pocs els municipis mitjans i grans on, a part de coixí electoral, tenen un projecte municipal consolidat. En canvi, una llista a Barcelona encapçalada per Laporta sí que podria arribar a restar-los força vots. En un segon nivell de competència trobem per una banda una CiU a l’alça i per altra banda, una CUP que presenta noves llistes i que el 2007 va créixer a costa d’ERC, sobretot en aquells municipis on els republicans (Vic o Berga per exemple) havien patit crisis internes.
Davant de la incertesa dels resultats de les candidatures que ocupen espais propers, Esquerra s’aferra a la seva implantació regular arreu del territori. El partit s’ha dessagnat electoralment però no s’ha esberlat. Aprofitant la seva presència a les institucions va aconseguir fer-se present el 2007 en molts municipis on fins ara no s’hi presentava. La recuperació d’Esquerra dependrà de la capacitat que tingui per mantenir el gran nombre de llistes en municipis petits i mitjans i, a la vegada, de recuperar la centralitat en l’espai independentista nivell nacional, que li faria treure bons resultats en els municipis grans.
divendres, 28 de gener del 2011
Pujol independentista: ocupats però no vençuts
Publicat a Tribuna Catalana (26/1/11).Ja fa uns anys que els cercles del catalanisme i del sobiranisme estan més a prop. És a dir, cada vegada el percentatge de catalanistes que són sobiranistes s’apropa més al 100%. Quan s’analitzi en la distància els diferents esglaons que ha anat pujant l’independentisme els darrers anys, se citaran les declaracions d’ahir de Jordi Pujol com un pas important. En aquesta línia ascendent, el posicionament representa el pas clau en la sobiranització de CiU i en concret de CDC. Les declaracions tenen un abast qualitatiu rellevant. Tot i que s’havia anat apropant i mostrant-se comprensiu, mai s’havia declarat independentista. Pujol, defugint el seu to conciliador, ens evoca el mític eslògan Maulet “Ocupats, però no vençuts”, quan apel·la a la no rendició dels catalans.
Fins ara Artur Mas havia aconseguit trobar un cert equilibri on se sent raonablement còmode. A Convergència hi ha independentistes però Convergència no demana la independència, “tot i que” els líders “personalment” hi votarien a favor. Catalunya té dret a decidir el que vulgui i no s’ha de posar cap límit extern, referint-se, es clar, a la Constitució “tot i que” la cohesió interna és un valor absolut. Però ara precisament Pujol ja diu que fins i tot això ja no és excusa. Potser ja s’acaba el “tot i que”?
En els inicis, es podia ser independentista a CDC només en l’etapa de la JNC, on s’emborratxaven d’estelada a mode de catarsi juvenil. Però des de ja fa alguns anys els “joves grans” de CDC es mantingueren independentistes amb el pas dels anys. Així, per un procés generacional anaren augmentant els independentistes a CDC que en pocs anys, i amplificat per la sentència del TC, provocà que les generacions més grans s’apuntessin a la causa, sent avui àmpliament majoritari en el partit i també en bona part de l’electorat. El bateig independentista de molts electors de CiU es va donar en la manifestació del passat 10 juliol, assistint-hi directament o estant-hi emocionalment propers. Entretant a Unió l’equilibri independentista és més complicat. Els seus militants independentistes encara s’han d’empassar gripaus força sovint quan escolten els seus dirigents. Com que Unió sempre ha estat també molt “pujolista”, haurem de veure com els afecten aquestes declaracions.
La importància de les declaracions de Pujol no només són perquè ha estat el gran líder del nacionalisme català durant 30 anys, sinó perquè ningú millor que ell per aproximar-se i detectar la centralitat dels catalans defugint extremismes de tot tipus. En un context d’atacs constants a la identitat catalana, (sentència català a l’escola, atacs contra les caixes, avisos de recentralització de l’Estat... ) el posicionament clar i contundent de Jordi Pujol ha de servir per plantar cara i fer un salt endavant.
dilluns, 24 de gener del 2011
PSC: 15 anys de caiguda lliure a Barcelona
Publicat a Tribuna Catalana el 19/1/2011. La campanya de Barcelona s’ha animat amb la intenció de Montserrat Tura de presentar-se a les primàries del PSC. Les primeres enquestes d’urgència pronostiquen que Tura podria reactivar el vot per al PSC si finalment fos candidata. El vot del PSC fa quinze anys que està en caiguda lliure a Barcelona si tenim en compte les eleccions municipals i les del Parlament. En el següent gràfic es poden veure les dades en vots absoluts de PSC i CiU dels darrers 15 anys a la ciutat de Barcelona en les eleccions a l’Ajuntament i al Parlament. No hi hem inclòs els resultats de les eleccions al Congrés ni els de les Europees, que tenen uns nivells de participació molt diferents. La batalla de Barcelona fins ara s’ha decantat la majoria de vegades a favor del PSC. Fins ara ha guanyat sempre a les municipals i en dues ocasions, amb Pasqual Maragall com a cap de cartell, també les eleccions a la Generalitat (1999 contra Pujol i 2003 contra Mas). L’últim gran resultat socialista en unes municipals, més de 300.000 vots, va ser les primeres eleccions de Joan Clos el 1999.
Les xifres mostren clarament com la davallada dels resultats dels candidats socialistes és continuada i persistent. Els pitjors resultats els ha obtingut precisament en les darreres eleccions catalanes on CiU va guanyar a tots els districtes menys a Nou Barris. Mal presagi per als socialistes que no veuen com aturar la tendència a la baixa. No hi ajuda el context espanyol, amb un PSOE en hores baixes ni tampoc les enquestes que es publiquen. La mítica frase atribuïda a un dirigent del PSC de primera línia “fins i tot presentant un sofà guanyaríem igual” sembla que deixarà de convertir-se en profecia.
En definitiva, el canvi de candidat és el darrer recurs per intentar mobilitzar el propi electorat. Si Tura remunta i acaba guanyat, el PSC mantindrà la joia de la corona però a la vegada iniciarà una crisi interna d’imprevisibles conseqüències, tant a nivell de Barcelona, governant sense el suport de la Federació de Barcelona, com a nivell nacional, postulant-se com a candidata a liderar el PSC.
Les xifres mostren clarament com la davallada dels resultats dels candidats socialistes és continuada i persistent. Els pitjors resultats els ha obtingut precisament en les darreres eleccions catalanes on CiU va guanyar a tots els districtes menys a Nou Barris. Mal presagi per als socialistes que no veuen com aturar la tendència a la baixa. No hi ajuda el context espanyol, amb un PSOE en hores baixes ni tampoc les enquestes que es publiquen. La mítica frase atribuïda a un dirigent del PSC de primera línia “fins i tot presentant un sofà guanyaríem igual” sembla que deixarà de convertir-se en profecia.
En definitiva, el canvi de candidat és el darrer recurs per intentar mobilitzar el propi electorat. Si Tura remunta i acaba guanyat, el PSC mantindrà la joia de la corona però a la vegada iniciarà una crisi interna d’imprevisibles conseqüències, tant a nivell de Barcelona, governant sense el suport de la Federació de Barcelona, com a nivell nacional, postulant-se com a candidata a liderar el PSC.
dijous, 13 de gener del 2011
El creixement de la CUP, pendent de Barcelona i la participació
Podrà seguir la CUP creixent? En principi sí, presentar més llistes vol dir obtenir més vots i regidors. Però aquest possible creixement pot patir alguns sotracs. Una de les grans incògnites és què passarà en els municipis on ja té representació. Caldrà analitzar els resultats d’aquestes poblacions per veure on està el sostre de la CUP. Quin és el màxim percentatge que una candidatura anticapitalista i rupturista pot arribar a obtenir en municipis de mida mitjana? En segon lloc, cal veure si li pot perjudicar un possible augment de la participació. A les darreres municipals hi va haver un rècord de baixa participació, del que es va beneficiar. El cas de Mataró és significatiu. El 2007, amb 2.192 vots la CUP donava la campanada entrant en una gran ciutat de l’àrea metropolitana. Però si es donés enguany una participació del 60% com que la que hi hagué el 2003 a la capital del Maresme, caldria que la CUP obtingués més de 2.500 vots per continuar a l’Ajuntament.
I finalment tenim el cas de Barcelona. La decisió de crear CUP Barcelona i de presentar-se és coherent, però cal recordar a Barcelona són necessaris per entrar a l’Ajuntament, amb una participació baixa, un mínim 30.000 vots. Barcelona no és un espai amable per la CUP, no perquè no hi hagi potencials electors sinó perquè les grans ciutats beneficien a les candidatures mediàtiques, mentre que la CUP brilla més en la distància curta. No estem parlant d’eleccions a la Viles de Gràcia o Sants, barris amb un teixit associatiu de proximitat, sinó d’eleccions en una ciutat d’un cens electoral de més d’un milió cent-mil persones, on la possibilitat de reconèixer algun dels candidats de la CUP és mínima, fins i tot pels electors potencials. Per altra banda, un possible pacte amb ERC i Solidaritat a la capital catalana podria comportar les primeres esquerdes internes d’un moviment, que si alguna cosa ha aconseguit, és el consens i el respecte unànime dins del seu propi espai polític.
diumenge, 9 de gener del 2011
El vot en blanc ja frega el 3%
Publicat a Tribuna Catalana, el 5/01/2011. Durant la campanya i la precampanya a les eleccions al Parlament es va especular força sobre un possible ascens considerable del vot en blanc. Les enquestes auguraven un 7% d’intenció directe per aquesta opció. Finalment, tot i que el creixement no fou tant espectacular, es va produir el rècord de vot en blanc en unes eleccions al Parlament. Aquest fet va quedar eclipsat pel repunt de la participació, que no tothom va preveure, i sobretot, pel gran increment de vot a nous partits.
Finalment els vots en blanc van ser 91.631, un 2,91% del total. En cas que aquests els hagués recollit un partit polític, hagueren estat insuficients per assolir escons. Sí que hauria sigut així si els haguéssim sumat als 18.679 vots que va obtenir la candidatura “Escons en blanc-Ciudadanos en blanco”. Aquesta llista quedà com a novena força, precisament propugnava un canvi en la llei electoral que permetés que els vots en blanc suposessin escons buits al Parlament.
El vot en blanc, que s’havia mantingut habitualment al voltant de l’1%, el 2006 inicià una progressió ascendent que ha continuat de forma rellevant en les eleccions de 2010. En canvi, el vot nul es manté baix i és el vot blanc, i sobretot a candidatures extraparlamentàries el que recull el sentiment de desafecció als partits tradicionals.A nivell territorial, el vot en blanc es concentrava fins ara en territoris de vot tradicionalment catalanista. En canvi, en aquesta ocasió el vot en blanc obté els majors percentatges a la demarcació de Lleida, on se supera clarament la mitjana catalana en poblacions com Lleida ciutat (3,67%), Balaguer (3,7%) o Cervera (3,79%). A la resta del país, diferents poblacions, curiosament de composició electoral diferent, també superen el 3% de vot en blanc. Són casos com Tortosa (3,4%), Arbúcies (3,5%), Sant Andreu de la Barca, Gavà (3,18%)o El Prat de Llobregat (3,26%). A Barcelona, i a diferència d’altres convocatòries és en districtes on habitualment els socialistes obtenen més vots, com Sant Andreu (3,43%) o Sant Martí (3,41%) on hi ha les puntes més destacades de vot en blanc.
Cal recordar, però, que el màxim percentual del vot en blanc a Catalunya en unes eleccions (excloent referèndums) es va donar en les darreres municipals de 2007. Aleshores 89.940 catalans, un 3,11% dels que van votar, van fer-ho en blanc. En nombres absoluts no van superar els blancs de les eleccions del 28N, ja que en aquella ocasió la participació va ser força més baixa. A Barcelona, aleshores l’abstenció pujà fins un 4,08%, amb una punta del 4,92% al districte de Gràcia.
El vot en blanc, que s’havia mantingut habitualment al voltant de l’1%, el 2006 inicià una progressió ascendent que ha continuat de forma rellevant en les eleccions de 2010. En canvi, el vot nul es manté baix i és el vot blanc, i sobretot a candidatures extraparlamentàries el que recull el sentiment de desafecció als partits tradicionals.A nivell territorial, el vot en blanc es concentrava fins ara en territoris de vot tradicionalment catalanista. En canvi, en aquesta ocasió el vot en blanc obté els majors percentatges a la demarcació de Lleida, on se supera clarament la mitjana catalana en poblacions com Lleida ciutat (3,67%), Balaguer (3,7%) o Cervera (3,79%). A la resta del país, diferents poblacions, curiosament de composició electoral diferent, també superen el 3% de vot en blanc. Són casos com Tortosa (3,4%), Arbúcies (3,5%), Sant Andreu de la Barca, Gavà (3,18%)o El Prat de Llobregat (3,26%). A Barcelona, i a diferència d’altres convocatòries és en districtes on habitualment els socialistes obtenen més vots, com Sant Andreu (3,43%) o Sant Martí (3,41%) on hi ha les puntes més destacades de vot en blanc.
Cal recordar, però, que el màxim percentual del vot en blanc a Catalunya en unes eleccions (excloent referèndums) es va donar en les darreres municipals de 2007. Aleshores 89.940 catalans, un 3,11% dels que van votar, van fer-ho en blanc. En nombres absoluts no van superar els blancs de les eleccions del 28N, ja que en aquella ocasió la participació va ser força més baixa. A Barcelona, aleshores l’abstenció pujà fins un 4,08%, amb una punta del 4,92% al districte de Gràcia.
divendres, 7 de gener del 2011
Seleccció: la pitjor entrada, les millors vibracions
Publicat el 29/12/2010 a Tribuna catalana.El partit Catalunya-Hondures d’ahir al vespre va arribar en un nivell de pessimisme que feia preveure el pitjor. No es trobava rival i el que va venir, no semblava gens atractiu. Finalment, com que les expectatives eren tant baixes, el partit ha acabat sent un èxit absolut. Els jugadors van fer un
partit brillant, TV3 va firmar una alta audiència, la Federació ha fet caixa i el públic s’ho va passar d’allò més bé i moltes ganes de tornar.Organitzar els partits de la selecció catalana és sempre un drama per a la Federació. Trobar dates, disposar de jugadors de nivell, aconseguir rivals atractius i sobretot fer que el públic vagi a l’estadi. El públic vol innovació, vol al•licients per continuar venint al camp. Però quan fa temps que vas innovant, cada vegada és més difícil continuar-ho fent. Quan has portat 2 vegades a Brasil i 3 l’Argentina, què més pots fer? Imaginació, com convocar un partit d’alta tensió patriòtica amb Euskadi . I després? Per exemple nomenar Cruyff sigui seleccionador nacional. Altres intents d’innovació com organitzar un torneig internacional d’alt nivell han estat escapçats per interessos aliens. Aquesta necessitat d’obligada superació ha portat a un sentiment agredolç. Massa sovint els pessimistes han vingut a dir que no valia la pena fer el partit de costellada, que calia trencar el model i que no tenia sentit fer només un partit l’any. Fórmula esgotada o no esgotada,segur que és millor fer un partit l’any que no pas no fer-lo. Només cal veure el ressò internacional que un partit d’aquest tipus genera arreu del món. A tall d’anècdota podeu veure en aquest enllaç com reaccionen al twitter els milers de fans de Bojan d’arreu del món.
Enguany la Federació ho tenia difícil sense poder tancar cap selecció fins a darrera hora. Però se n’ha sortit. Com ho ha fet? Com que no podia innovar, ha fet ús del pragmatisme. Per una banda retornant el partit a l’Estadi olímpic on 30.000 persones fan molt goig, sobretot si les concentres a tribuna i lateral i deixes els gols buits. Per altra banda, posant entrades a 10 assequibles euros i, finalment, posant el partit en un horari apte per al públic infantil i no només pensat per a la retransmissió televisiva. Cal innovar, cal esprémer l a imaginació, però sobretot no cal caure en el desànim del tot o res.
Cal continuar buscant al•licients per als propers anys i un de molt bo per al proper any podria ser jugar a Cornellà – El Prat, ocasió fantàstica perquè els que no són pericos puguin veure un dels estadis més moderns del món.
Comentar finalment que aquest matí, just l'endemà del partit, han esclatat greus problemes interns a la Federació Catalan de Futbol. No sabem com es resoldran però és necessari que, independentment dels interessos que hi pugui haver, hi hagi un suport decidit a les seleccions catalanes per part de tothom.
dijous, 30 de desembre del 2010
Partits nous, fórmules noves
Publicat a Tribuna Catalana, el 22/12/2010. Estàvem acostumats a la política catalana a 5 partits polítics parlamentaris. Tots ells es presentaven a totes les convocatòries i tots ells obtenien representació normalment a les principals institucions: Parlament de Catalunya, Congrés, Parlament Europeu i els principals ajuntaments del país.
En els darrers anys, diversos partit polítics han aconseguit sacsejar un sistema de partits que semblava inamovible. Algunes d’aquestes organitzacions sembla que venen per quedar-se però, pel que sembla, no a substituir els 5 clàssics, sinó per intentar trobar el seu espai en determinades institucions.
El més interessant de l’anàlisi de les noves forces: (Ciutadans, CUP, Plataforma per Catalunya i Solidaritat i Reagrupament) és que són partits que, a diferencia dels 5 clàssics, només semblen moure’s bé en determinats tipus de convocatòries.
Ciutadans és un cas ben paradigmàtic. Neix amb representació al Parlament de Catalunya i fracassa estrepitosament en totes les altres convocatòries. En les municipals degut a la barrera del 5% però en les altres perquè només és percebut per l’electorat com un partit vàlid per les eleccions al Parlament. Cada nova convocatòria que no sigui el parc de la Ciutadella suposarà per al partit una pèrdua important de diners i fins i tot d’imatge, en quedar relegat a un extraparlamentarisme evident.
El cas de la CUP és també prou interessant. Naixent com una candidatura municipalista exclou expressament, no sense un intens debat intern, presentar-se en altres eleccions. Queda com experiència, el fracàs de presentar-se al Parlament Europeu el 2004. Podem tendir doncs cap a partits especialitzats en convocatòries i, precisament, els que s’acaben destrenar hauran de fer el càlcul de si els surt a compte presentar-se sempre o els és més útil concentrar-se en aquelles convocatòries on poden rendibilitzar millor els seus vots.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)