Pujol independentista: ocupats però no vençuts

Publicat a Tribuna Catalana (26/1/11).Ja fa uns anys que els cercles del catalanisme i del sobiranisme estan més a prop. És a dir, cada vegada el percentatge de catalanistes que són sobiranistes s’apropa més al 100%. Quan s’analitzi en la distància els diferents esglaons que ha anat pujant l’independentisme els darrers anys, se citaran les declaracions d’ahir de Jordi Pujol com un pas important. En aquesta línia ascendent, el posicionament representa el pas clau en la sobiranització de CiU i en concret de CDC. Les declaracions tenen un abast qualitatiu rellevant. Tot i que s’havia anat apropant i mostrant-se comprensiu, mai s’havia declarat independentista. Pujol, defugint el seu to conciliador, ens evoca el mític eslògan Maulet “Ocupats, però no vençuts”, quan apel·la a la no rendició dels catalans.

Fins ara Artur Mas havia aconseguit trobar un cert equilibri on se sent raonablement còmode. A Convergència hi ha independentistes però Convergència no demana la independència, “tot i que” els líders “personalment” hi votarien a favor. Catalunya té dret a decidir el que vulgui i no s’ha de posar cap límit extern, referint-se, es clar, a la Constitució “tot i que” la cohesió interna és un valor absolut. Però ara precisament Pujol ja diu que fins i tot això ja no és excusa. Potser ja s’acaba el “tot i que”?

En els inicis, es podia ser independentista a CDC només en l’etapa de la JNC, on s’emborratxaven d’estelada a mode de catarsi juvenil. Però des de ja fa alguns anys els “joves grans” de CDC es mantingueren independentistes amb el pas dels anys. Així, per un procés generacional anaren augmentant els independentistes a CDC que en pocs anys, i amplificat per la sentència del TC, provocà que les generacions més grans s’apuntessin a la causa, sent avui àmpliament majoritari en el partit i també en bona part de l’electorat. El bateig independentista de molts electors de CiU es va donar en la manifestació del passat 10 juliol, assistint-hi directament o estant-hi emocionalment propers. Entretant a Unió l’equilibri independentista és més complicat. Els seus militants independentistes encara s’han d’empassar gripaus força sovint quan escolten els seus dirigents. Com que Unió sempre ha estat també molt “pujolista”, haurem de veure com els afecten aquestes declaracions.

La importància de les declaracions de Pujol no només són perquè ha estat el gran líder del nacionalisme català durant 30 anys, sinó perquè ningú millor que ell per aproximar-se i detectar la centralitat dels catalans defugint extremismes de tot tipus. En un context d’atacs constants a la identitat catalana, (sentència català a l’escola, atacs contra les caixes, avisos de recentralització de l’Estat... ) el posicionament clar i contundent de Jordi Pujol ha de servir per plantar cara i fer un salt endavant.

PSC: 15 anys de caiguda lliure a Barcelona

Publicat a Tribuna Catalana el 19/1/2011. La campanya de Barcelona s’ha animat amb la intenció de Montserrat Tura de presentar-se a les primàries del PSC. Les primeres enquestes d’urgència pronostiquen que Tura podria reactivar   el vot per al PSC si finalment fos candidata.  El  vot del PSC fa quinze anys que està en caiguda lliure a Barcelona si tenim en compte les eleccions municipals i les del Parlament. En el següent gràfic es poden veure les dades en vots absoluts de PSC i CiU dels darrers 15 anys a la ciutat de Barcelona en les eleccions a l’Ajuntament i al Parlament.  No hi hem inclòs els resultats de les eleccions al Congrés ni els de les Europees, que tenen uns nivells de participació molt diferents. La batalla de Barcelona fins ara s’ha decantat la majoria de vegades a favor del PSC. Fins ara ha guanyat sempre a les municipals i en dues ocasions, amb Pasqual Maragall com a cap de cartell, també les eleccions a la Generalitat (1999 contra Pujol i 2003 contra Mas). L’últim gran resultat socialista en unes municipals, més de 300.000 vots, va ser les primeres eleccions de Joan Clos el 1999.



Les xifres mostren clarament com la davallada dels resultats dels candidats socialistes és continuada i persistent. Els pitjors resultats els ha obtingut precisament en les darreres eleccions catalanes on CiU va guanyar a tots els districtes menys a Nou Barris. Mal presagi per als socialistes que no veuen com aturar la tendència a la baixa. No hi ajuda el context espanyol, amb un PSOE en hores baixes ni tampoc les enquestes que es publiquen. La mítica frase atribuïda a un dirigent del PSC de primera línia “fins i tot presentant un sofà guanyaríem igual” sembla que deixarà de convertir-se en profecia.

En definitiva, el canvi de candidat és el darrer recurs per intentar mobilitzar el propi electorat. Si Tura remunta i acaba guanyat, el PSC mantindrà la joia de la corona però a la vegada iniciarà una crisi interna d’imprevisibles conseqüències, tant a nivell de Barcelona, governant sense el suport de la Federació de Barcelona, com a nivell nacional, postulant-se com a candidata a liderar el PSC.

El creixement de la CUP, pendent de Barcelona i la participació

Publicat a Tribuna Catalana (12/1/11).Diumenge passat la CUP va aprovar en Assemblea Nacional el seu programa marc per a les eleccions municipals. Vol continuar, sense pressa però sense pausa, el creixement que va iniciar el 2003 i que va consolidar rotundament el 2007 plantant-se, més enllà de Vilafranca i Valls, en ciutats importants com Vilanova, Manresa, Vic o Mataró. La CUP és, i de lluny, el millor que ha creat l’independentisme revolucionari (Esquerra Independentista) en els darrers anys.

Podrà seguir la CUP creixent? En principi sí, presentar més llistes vol dir obtenir més vots i regidors. Però aquest possible creixement pot patir alguns sotracs. Una de les grans incògnites és què passarà en els municipis on ja té representació. Caldrà analitzar els resultats d’aquestes poblacions per veure on està el sostre de la CUP. Quin és el màxim percentatge que una candidatura anticapitalista i rupturista pot arribar a obtenir en municipis de mida mitjana? En segon lloc, cal veure si li pot perjudicar un possible augment de la participació. A les darreres municipals hi va haver un rècord de baixa participació, del que es va beneficiar. El cas de Mataró és significatiu. El 2007, amb 2.192 vots la CUP donava la campanada entrant en una gran ciutat de l’àrea metropolitana. Però si es donés enguany una participació del 60% com que la que hi hagué el 2003 a la capital del Maresme, caldria que la CUP obtingués més de 2.500 vots per continuar a l’Ajuntament.

I finalment tenim el cas de Barcelona. La decisió de crear CUP Barcelona i de presentar-se és coherent, però cal recordar a Barcelona són necessaris per entrar a l’Ajuntament, amb una participació baixa, un mínim 30.000 vots. Barcelona no és un espai amable per la CUP, no perquè no hi hagi potencials electors sinó perquè les grans ciutats beneficien a les candidatures mediàtiques, mentre que la CUP brilla més en la distància curta. No estem parlant d’eleccions a la Viles de Gràcia o Sants, barris amb un teixit associatiu de proximitat, sinó d’eleccions en una ciutat d’un cens electoral de més d’un milió cent-mil persones, on la possibilitat de reconèixer algun dels candidats de la CUP és mínima, fins i tot pels electors potencials. Per altra banda, un possible pacte amb ERC i Solidaritat a la capital catalana podria comportar les primeres esquerdes internes d’un moviment, que si alguna cosa ha aconseguit, és el consens i el respecte unànime dins del seu propi espai polític.

El vot en blanc ja frega el 3%

Publicat a Tribuna Catalana, el 5/01/2011. Durant la campanya i la precampanya a les eleccions al Parlament es va especular força sobre un possible ascens considerable del vot en blanc. Les enquestes auguraven un 7% d’intenció directe per aquesta opció. Finalment, tot i que el creixement no fou tant espectacular, es va produir el rècord de vot en blanc en unes eleccions al Parlament. Aquest fet va quedar eclipsat pel repunt de la participació, que no tothom va preveure, i sobretot, pel gran increment de vot a nous partits.

Finalment els vots en blanc van ser  91.631, un 2,91% del total.  En cas que aquests els hagués recollit un partit polític, hagueren estat insuficients per assolir escons.  Sí que hauria sigut així si els haguéssim sumat als 18.679 vots que va obtenir la candidatura “Escons en blanc-Ciudadanos en blanco”. Aquesta llista quedà com a novena força, precisament propugnava un canvi en la llei electoral que permetés que els vots en blanc suposessin escons buits al Parlament.

El vot en blanc, que s’havia mantingut habitualment al voltant de l’1%, el 2006 inicià una progressió ascendent que ha continuat de forma rellevant en les eleccions de 2010. En canvi, el vot nul es manté baix i és el vot blanc, i sobretot a candidatures extraparlamentàries el que recull el sentiment de desafecció als partits tradicionals.A nivell territorial, el vot en blanc es concentrava fins ara en territoris de vot tradicionalment catalanista. En canvi, en aquesta ocasió el vot en blanc obté els majors percentatges a la demarcació de Lleida, on se supera clarament la mitjana catalana en poblacions com Lleida ciutat (3,67%), Balaguer (3,7%) o Cervera (3,79%). A la resta del país, diferents poblacions, curiosament de composició electoral diferent, també superen el 3% de vot en blanc. Són casos com Tortosa (3,4%), Arbúcies (3,5%), Sant Andreu de la Barca, Gavà (3,18%)o El Prat de Llobregat (3,26%). A Barcelona, i a diferència d’altres convocatòries és en districtes on habitualment els socialistes obtenen més vots, com Sant Andreu (3,43%) o Sant Martí (3,41%) on hi ha les puntes més destacades de vot en blanc.

Cal recordar, però, que el màxim percentual del vot en blanc a Catalunya en unes eleccions (excloent referèndums) es va donar en les darreres municipals de 2007. Aleshores  89.940 catalans, un 3,11% dels que van votar,  van fer-ho en blanc. En nombres absoluts no van superar els blancs de les eleccions del 28N, ja que en aquella ocasió la participació va ser força més baixa.  A Barcelona, aleshores l’abstenció pujà fins un 4,08%, amb una punta del 4,92% al districte de Gràcia.

Seleccció: la pitjor entrada, les millors vibracions

Publicat el 29/12/2010 a Tribuna catalana.El partit Catalunya-Hondures d’ahir al vespre va arribar en un nivell de pessimisme que feia preveure el pitjor. No es trobava rival i el que va venir, no semblava gens atractiu. Finalment, com que les expectatives eren tant baixes, el partit ha acabat sent un èxit absolut. Els jugadors van fer un

partit brillant, TV3 va firmar una alta audiència, la Federació ha fet caixa i el públic s’ho va passar d’allò més bé i moltes ganes de tornar.
Organitzar els partits de la selecció catalana és sempre un drama per a la Federació. Trobar dates, disposar de jugadors de nivell, aconseguir rivals atractius i sobretot fer que el públic vagi a l’estadi. El públic vol innovació, vol al•licients per continuar venint al camp. Però quan fa temps que vas innovant, cada vegada és més difícil continuar-ho fent. Quan has portat 2 vegades a Brasil i 3 l’Argentina, què més pots fer? Imaginació, com convocar un partit d’alta tensió patriòtica amb Euskadi . I després? Per exemple nomenar Cruyff sigui seleccionador nacional. Altres intents d’innovació com organitzar un torneig internacional d’alt nivell han estat escapçats per interessos aliens. Aquesta necessitat d’obligada superació ha portat a un sentiment agredolç. Massa sovint els pessimistes han vingut a dir que no valia la pena fer el partit de costellada, que calia trencar el model i que no tenia sentit fer només un partit l’any. Fórmula esgotada o no esgotada,segur que és millor fer un partit l’any que no pas no fer-lo. Només cal veure el ressò internacional que un partit d’aquest tipus genera arreu del món. A tall d’anècdota podeu veure en aquest enllaç com reaccionen al twitter els milers de fans de Bojan d’arreu del món.
Enguany la Federació ho tenia difícil sense poder tancar cap selecció fins a darrera hora. Però se n’ha sortit. Com ho ha fet? Com que no podia innovar, ha fet ús del pragmatisme. Per una banda retornant el partit a l’Estadi olímpic on 30.000 persones fan molt goig, sobretot si les concentres a tribuna i lateral i deixes els gols buits. Per altra banda, posant entrades a 10 assequibles euros i, finalment, posant el partit en un horari apte per al públic infantil i no només pensat per a la retransmissió televisiva. Cal innovar, cal esprémer l a imaginació, però sobretot no cal caure en el desànim del tot o res.
Cal continuar buscant al•licients per als propers anys i un de molt bo per al proper any podria ser jugar a Cornellà – El Prat, ocasió fantàstica perquè els que no són pericos puguin veure un dels estadis més moderns del món.
Comentar finalment que aquest matí, just l'endemà del partit, han esclatat greus problemes interns a la Federació Catalan de Futbol. No sabem com es resoldran però és necessari que, independentment dels interessos que hi pugui haver, hi hagi un suport decidit a les seleccions catalanes per part de tothom.

Partits nous, fórmules noves

Publicat a Tribuna Catalana, el 22/12/2010. Estàvem acostumats a la política catalana a 5 partits polítics parlamentaris. Tots ells es presentaven a totes les convocatòries i tots ells obtenien representació normalment a les principals institucions: Parlament de Catalunya, Congrés, Parlament Europeu i els principals ajuntaments del país.

En els darrers anys, diversos partit polítics han aconseguit sacsejar un sistema de partits que semblava inamovible. Algunes d’aquestes organitzacions sembla que venen per quedar-se però, pel que sembla, no a substituir els 5 clàssics, sinó per intentar trobar el seu espai en determinades institucions.

El més interessant de l’anàlisi de les noves forces: (Ciutadans, CUP, Plataforma per Catalunya i Solidaritat i Reagrupament) és que són partits que, a diferencia dels 5 clàssics, només semblen moure’s bé en determinats tipus de convocatòries.

Ciutadans és un cas ben paradigmàtic. Neix amb representació al Parlament de Catalunya i fracassa estrepitosament en totes les altres convocatòries. En les municipals degut a la barrera del 5% però en les altres perquè només és percebut per l’electorat com un partit vàlid per les eleccions al Parlament. Cada nova convocatòria que no sigui el parc de la Ciutadella suposarà per al partit una pèrdua important de diners i fins i tot d’imatge, en quedar relegat a un extraparlamentarisme evident.

El cas de la CUP és també prou interessant. Naixent com una candidatura municipalista exclou expressament, no sense un intens debat intern, presentar-se en altres eleccions. Queda com experiència, el fracàs de presentar-se al Parlament Europeu el 2004. Podem tendir doncs cap a partits especialitzats en convocatòries i, precisament, els que s’acaben destrenar hauran de fer el càlcul de si els surt a compte presentar-se sempre o els és més útil concentrar-se en aquelles convocatòries on poden rendibilitzar millor els seus vots.

Les possibilitats de Solidaritat a les municipals

Publicat a Tribuna Catalana, el 15/12/2010.Tot i que no són mai extrapolables, els resultats de les eleccions nacionals del 28N ens donen pautes de com podrien ser els resultats de les Municipals. Solidaritat Catalana va anunciar ben aviat que els resultats del Parlament l’animaven a presentar-s’hi. Si per entrar al Parlament de Catalunya cal un 3% dels vots vàlids, aquesta xifra és del 5% per als Ajuntaments.

SI ha superat el 5% en centenars de municipis, alguns d’ells caps de comarca com Vic, Berga, Manresa , Vilafranca del Penedès, Igualada o Girona. Però on SI treu millors resultats és en municipis petits on es necessita un percentatge més elevat que el 5% per entrar, ja que només tenen 11 regidors o menys


Solidaritat té a favor l’empenta dels militants i la dinàmica positiva d’un partit que acaba d’entrar i que vol aprofitar la inèrcia optimista per crear seccions locals. D'altra banda, es parteix d’un programa molt atractiu per a les eleccions nacionals: la proclamació immediata de la independència i caldrà veure com es reformula per als ajuntaments. També caldrà tenir en compte que alguns d’aquests municipis, especialment diverses capitals de comarca, són els feus de la CUP. Tot i que s’hagi començat a especular amb pactes, és dubtós que la CUP, que ha estat tant temps preparant aquestes eleccions, es vulgui diluir en coalició amb SI, tenint en compte el fort component social de la seva proposta.

Pel que fa Barcelona, el 2,9% de SI és una xifra molt petita per intentar l’aventura d’anar en solitari però suficient per buscar un pacte amb Esquerra que només va obtenir un 6,5%, xifra massa propera al 5% per arriscar-se a tenir competència en un espai polític tant proper.

Fes córrer la veu! Energia voluntària

On van els vots d'Esquerra?

Publicat a Tribuna Catalana (9/12/2010). L’estrepitosa caiguda d’Esquerra a les eleccions del 28N dibuixa un mapa electoral amb el vot independentista fragmentat. Les enquestes preelectorals i també les primeres postelectorals ens diuen que molt de vot perdut per ERC va a CIU, per tant, vol dir que no tot el vot que perd ERC va a SI I RCAT i, que no tot el vot que va SI I RCAT prové d’ERC.

De tota manera, la correlació entre les caigudes d’Esquerra i els resultats de les dues noves candidatures són prou rellevants per analitzar-les conjuntament.

De cada 10 vots a grups independentistes, han anat 6 per Esquerra, 3 per SI i 1 per RCAT. Però depenent del territori aquestes proporcions han variat considerablement. Destaquen les comarques on SI s’ha apropat a Esquerra (Bages, Anoia) o fins i tot ha arribat a superar-los com el Berguedà o Osona. Reagrupament, que ha tingut millors percentatges a les comarques de Lleida i Girona, va superar Esquerra i SI a la Cerdanya.

En general a la majoria de municipis, els vots que perd ERC són superiors als que sumen els dos nous partits. De mitjana, els tres partits independentistes sumen el 86% del percentatge assolit per ERC el 2006. On aquesta diferencia és mes petita és en aquelles poblacions on SI o RCAT obtenen millors resultats i, on coincideix generalment, amb comarques on tradicionalment el vot nacionalista ha estat molt elevat. En aquests casos les pèrdues de vot globals dels partits independentistes són molt baixes o en algun cas superen, com és el cas del Berguedà, els resultats d’ERC de 2006.

Un cas invers serien aquelles poblacions, moltes de l’àrea metropolitana, on ERC també perd la meitat dels vots però en canvi SI i RCAT només en poden recollir una petita part. És el cas del Baix Llobregat, poblacions com Badalona, L’Hospitalet, el Districte de Nou Barris a Barcelona o també la ciutat de Tarragona. En aquestes poblacions, l’independentisme només suma al voltant del 70% del percentatge de vots obtingut el 2006 i és, en canvi, on s’han produït els ascensos més contundents de CiU.

Finalment, cal dir que en diverses zones de les circumscripcions de Lleida i de Tarragona les caigudes d’Esquerra no són tan grans com a la resta del país. Però només en municipis petits que tenen alcalde republicà, com Carme (Anoia) o Santa Maria d’Oló (Bages), Esquerra acapara gairebé tot el vot independentista.

Ajuda'ns a transmetre #energiavoluntaria

Del 9 al 19 de desembre xarxanet.org impulsa la setmana de l'energia voluntària, per donar a conèixer el voluntariat i tot el que representa a la societat. Vols transmetre energia voluntària?

- Experiències de voluntariat!
- Energia voluntària per als projectes socials