Humor als dijous de l'Òmnium

Ja han començat els Dijous de l'Òmnium del darrer trimestre de l'any. El dia 13 vem tenir en Toni Gisbert presentant Quan el mal ve d'Espanya i el dia 20 a la Lliga Anticolonial parlant de l'humor català ben acompanyats per en Titot i en Toni Soler. Un dels moments més curiosos va ser el visionat a la sala d'actes de l'Òmnium Cultural de Barcelona plena a vessar del recent gag d'en Lluís Llach i els desastres de l'estiu 2007. No us el perdeu!

Podeu veure tota la programació dels Dijous (setembre-desembre 2007).

La diada va de baixa?

Publicat el 04/09/2007 a Tribuna catalana
Fa uns anys la celebració de la Diada a Barcelona era tot un poema. Els protagonistes, les declaracions dels polítics, els xiulets a les ofrenes i el recompte a la baixa de manifestant, lamentant (si és que no queia en dimecres) que l'Onze de Setembre hagués coincidit amb pont o cap de setmana. No hi ha cap dubte que la Diada és més viva ara que fa uns anys.

En té la culpa la Comissió Onze de Setembre liderada per Òmnium, que organitza el concorregut concert del vespre, també la fira d'entitats de l'Arc de Triomf, l'acte de la Generalitat i en general la societat civil i les desenes de milers de ciutadans que participen d'una manera o altra a la diada, sigui passejant pel centre de la ciutat, penjant senyeres i estelades al balcó o organitzant actes de tot tipus arreu del territori. Fora del cap i casal destaquen les marxes de torxes de la vigília a municipis com Vic i de Vilafranca que han trobat des de fa uns anys i amb èxit la manera de renovar-se. Per cert, seria un detall que el Telenotícies de TV3 en parlessin però, és clar, no són capitals de província.

Ja sabem que l'endemà El Pais, La Vanguardia i El Periodico ens continuaran parlant de dues coses: de la gran quantitat de gent que hi havia a la platja i de les declaracions dels dirigents polítics catalans. Però aquest any tenim diversos al·licients. Potser el més interessant serà com es visualitzen els darrers moviments interns en el sobiranisme català de base. Es deixarà veure Joan Carretero a Barcelona?, passejaran l'Hèctor Lopez i l'Alfons Tena junts proclamant el sobiranisme interpartidista? Es visibilitzarà el sobiranisme convergent més enllà de les habituals proclames de la JNC? I per altra banda, l'independentisme revolucionari, en el dia de l'any que pren més protagonisme, prioritzarà l'exhibició de la sigla CUP o es presentarà fragmentada?

Si algú està desanimat per la participació popular de la Diada, només cal que compari amb les celebracions ciutadanes que hi ha a Catalunya el 12 d'octubre i el 6 de desembre, les altres dues festes patriòtiques del calendari nacional.

Xirinacs 77: mig milió de vots contra la Constitucio

Publicat a Tribuna catalana 03/09/2007

Lluís Maria Xirinacs serà recordat per molts motius, però cal dir que des del punt de vista electoral va marcar una de les pàgines més interessants de la transició. Sense el suport de cap gran partit va plantar-se al Senat el 1977 empès per més de mig milió de barcelonins. A les eleccions preconstitucionals del 15 de juny de 1977 es va estrenar el sistema electoral vigent fins ara: cada província elegeix quatre senadors per un sistema majoritari limitat, on els electors poden marcar un màxim de tres candidats. D'aquesta manera, habitualment surten escollits els tres candidats del primer partit o coalició i el primer candidat de la segona força.

Els tres primers candidats elegits el 1977 per la circumscripció de Barcelona van ser els de l'Entesa dels Catalans: Josep Benet, que fou el més votat de tot l'Estat, Francesc Candel i Alexandre Cirici (+ 1983). L'Entesa dels catalans era una àmplia coalició catalanista i d'esquerres que rebia el suport de grups com el PSC (C), el PSOE, el PSUC i ERC. Presentant tres candidats de reconegut prestigi era la clara favorita. El quart senador elegit fou Lluís Maria Xirinacs que concorria com a independent i assolí més de 550.000 vots, a força distància del cinquè candidat. Rebé el suport de cristians de base, de grups de defensa dels drets humans i de l'independentisme aleshores minoritari.
Xirinacs, gràcies al carisma aconseguit després d'anys de lluita incansable pels drets polítics i sense l'ajuda de cap gran organització, passà per davant dels candidats de Catalunya i Democràcia, que tenien el suport de CDC i UDC, i també del populista Eduardo Tarragona i dels candidats de la UCD.

Xirinacs, durant els dos anys que estigué al Senat, es mostrà clarament contrari a la 'reforma' i es posicionà article per article contra la nova Constitució monàrquica que no reconeixia el dret a l'autodeterminació. Ho registrà al llibre Constitució, paquet d'esmenes on hi podem veure totes les que presentà i que foren tombades una per una. Tot i que el 6 de desembre de 1978 Catalunya aprovà la Constitució sota la por del retorn al franquisme, sempre és bo recordar que no fou una minoria la que veié amb ulls crítics el procés de transició democràtica.

Resum de Tribuna de l'entrevista a El Temps

Publicat a Tribuna catalana el 14/08/2007 resumint l'entrevista apareguda al núm. 1208 del setmanari El Temps (7 d'agost de 2007).

El politòleg Roger Buch, en una entrevista al setmanari El Temps, analitza el seu últim llibre, L’esquerra independentista (EI), que proporciona les claus d’un moviment que va més enllà d’ERC. En aquesta, Buch afirma que l’independentisme és “una part de la societat catalana, que és força important i representativa i que fins ara havia quedat bastant amagada”

D’altra banda, analitza la situació d’ERC, com a únic partit que es defineix independentista i que té representació al Parlament de Catalunya, i de les CUP (Candidatures d’Unitat Popular) que varen aconseguir un gran resultat les darreres eleccions municipals. D’Esquerra comenta que pateix “una crisi de creixement” i ho argumenta tot dient que “un partit no pot créixer al 50% durant tres eleccions seguides”. Pel que fa a les CUP, constata que és el punt en comú de l’EI i ressalta que “la unitat no és l’únic motiu que impedeix a aquest moviment créixer”, car ERC i “una societat com la nostra que es mou en la centralitat” són els altres dos motius, segons Buch. Factors que li fan concloure que “és difícil que en l’àmbit autonòmic aconsegueixin 30.000 vots per a obtenir diputats”. Altrament, però, destaca com a positiu de l’EI la gran “capacitat de ser atractiu per a gent molt jove” i “la vitalitat dels seus casals”, en contraposició a “la figura del líder que no agrada”, tot i els referents musicals que tenen.

De l’independentisme comenta que es troba “en un moment dolç” i ho exemplifica en “la imatge del Camp Nou l’any 1981, quan es va fundar la Crida, amb moltes senyers i alguna estelada, contraposada amb el partit Catalunya-Euskadi de l’any passat, on tot eren estelades”. Amb el que puntualitza que “la societat ha incorporat un esperit sobiranista que no hi era”. I albira que “amb el proper canvi generacional la meitat dels catalans podrien ser independentistes. A Convergencia, el sobiranisme […] arriba als 45 anys”. Tot i que augura que la qüestió determinant a l’hora d’aconseguir la plena sobirania nacional, serà si “l’altra meitat que no és independentista serà antiindependentista o, simplement, no serà independentista”.

Finalment, constata una “desafecció simbòlica amb Espanya” per les “pràctiques polítiques del PSOE i del PP” i la manca de voluntat per “fer un estat plural”. I, d’altra banda, l’existència “d’un sobiranisme econòmic o judicial” com a “reacció natural a la submissió” davant d’això.

Les CUP , cap sorpresa.

Article publicat originalment a l'AVUI (25 /6/07)

Ha sigut per a molts una sorpresa la irrupció de les Candidatures d’Unitat Popular (CUP) en les darreres eleccions municipals. Les CUP han assolit representació en 7 capitals de comarca i han obtingut un total de 30 regidors inclosos alguns que es presentaven en altres candidatures d’esquerra alternativa. El creixement de les CUP, però, era previsible perquè a les municipals de 2003 ja havien apuntat bons resultats com ho demostren els regidors obtinguts a Vilafranca del Penedès i a Valls i també que superessin el miler de vots a Manresa i Mataró. A més, el 2007 presentaven un major nombre de candidatures i aquestes no eren fruit de la improvització.

El 2003 el creixement de les CUP no va anar en detriment d’ERC però en canvi en aquesta ocasió la CUP ha esgarrapat vots a ERC a tot arreu i de manera molt considerable allí on la llista republicana estava tocada per conflictes interns. La CUP sovint ha aconseguit presentar-se com la candidatura dels “joves alternatius” contra la imatge institucional d’ERC i d’ICV percebuts ja com a partits del sistema. Les CUP han triomfat en ciutats petites i mitjanes, prou grans perquè hi hagi una vida associativa plural però prou petites per poder-s’hi sentir identificat i tenir-hi referències personals directes. En molts dels casos les CUP són liderades pels impulsors dels Casals Independentistes que darrerament han proliferat en moltes comarques catalanes.

Però, què hi ha darrera les CUP? Les Candidatures d’Unitat Popular venen a ser el front municipal d’un espai polític clarament diferenciat, situat a l’esquerra de republicans i ecosocialistes. És l’espai hereu del PSAN i del MDT, que es proclama en independentisme rupturista i anticapitalista. Des de fa anys, la CUP eren les sigles en què aquest sector anava presentant llistes en diferents municipis. Els referents més coneguts havien sigut la UM9 de Sant Pere de Ribes i la CUPA d’Arbúcies que durant força legislatures havien governat els municipis respectius.

Actualment, aquest és un sector atomitzat en diverses organitzacions presents al conjunt dels Països Catalans com ara Endavant, els grups juvenils Maulets i CAJEI o el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans. Aquest espai polític té vitalitat perquè manté capacitat per atraure joves però pateix divisions internes i cíclics debats sobre com s’ha d’estructurar. Des del 27 de maig el front municipal de tot aquest sector, la CUP, és converteix en el referent més conegut, fet que pot condicionar la seva estratègia global. Aquest espai polític vol fer-se anomenar Esquerra Independentista (EI), però el nom no acaba de fer fortuna ja que els militants d’ERC i de les JERC també es consideren independentistes i d’esquerres. Fins i tot el darrer corrent intern creat a ERC es diu exactament Esquerra Independentista.

La CUP té reptes nous com és la possibilitat de decidir governs municipals. Ho acaba de fer a Vilafranca i a Sant Celoni i caldrà veure com això pot afectar un moviment assembleari i de tradició antiinstitucional. Entretant, el sector viu un moment d’eufòria: ja es prepara una CUP a Barcelona i es vol augmentar les llistes per a les municipals de 2011. La CUP no es presentarà a les eleccions estatals però pot plantejar-se si cal aprofitar aquest èxit per convertir la CUP en la marca externa de l’EI i presentar-se al Parlament el 2010. Les possibilitats hi són però també els dubtes. És present el record de l’experiment de fer llista per a les eleccions europees de 2004 quan només assoliren 6.000 vots a tot Catalunya. Per a molts dels seus militants, l’èxit de la CUP rau precisament en el treball local i qualsevol projecte extramunicipal seria desvirtuar el projecte i condemnar-lo al fracàs.

Roger Buch, politòleg, autor de L’esquerra independentista avui

ERC, a la cruïlla

Article publicar originalment a Directe!.cat el 16/6/07

Des de fa uns anys les eleccions municipals, al Parlament i a les Corts espanyoles són relativament seguides. Això permet parlar de cicles electorals, entenent la successió de diferents convocatòries. Observem que en els cicles electorals els partits tendeixen en general a créixer, a descendir o a mantenir-se en les diferents eleccions, obtenint uns resultats més o menys alts segons si el tipus de convocatòria els és més favorable.

El cicle anterior, en el camp del nacionalisme, fou un cicle de creixement per a ERC en totes les convocatòries. Les eleccions municipals de 2003 foren una prèvia dels excel·lents resultats de les eleccions al Parlament del mateix any. Uns mesos més tard, al març de 2004, ERC trencà el seu sostre electoral en unes eleccions espanyoles atípiques i sota unes circumstàncies que difícilment es tornaran a repetir. ERC reclutà a part del vot independentista, i a més tot el vot antiPP que, per cert, de tant al·lèrgic que era als populars, no s'atreví a votar No a l'estatut al costat dels conservadors. Aquell cicle fou per a CiU clarament descendent en totes les convocatòries. ERC arribà a superar a CiU a les eleccions legislatives espanyoles en més d'un centenar de municipis catalans i en alguns barris de Barcelona. No ha tornat a passar.

El cicle 2006-2008 s'inicia amb una tendència contrària: ERC davalla molt en vots i més suaument en percentatge mentre que CiU atura la caiguda, augmenta el percentatge tot i que no els vots, degut a l'alta abstenció. La pèrdua de suport d'ERC de les municipals és igual que el de les eleccions al Parlament i és per això que no es pot parlar de sorpresa. Les municipals de 2003 foren la prèvia a les eleccions del Parlament que venien després. Ara, reduïda la legislatura a tres anys i canviat l'ordre de les convocatòries, les municipals han sigut l'eco de les eleccions al Parlament.

Aquest cicle no està tancat i ERC ha d'assumir que perdrà com a mínim 3 diputats a les Corts Generals i ho farà mani qui mani, amb Congrés extraordinari o sense, sigui el partit liderat per Carod, per Puigcercós, per Bertran o per Carretero. En les eleccions generals de 2004, ERC va ser el centre de les acusacions demagògiques del PP durant moltes setmanes i això no tornarà a passar en la mateixa magnitud. Tots aquells que desitgin una debacle d'ERC per canviar-ne la direcció ho tenen molt fàcil perquè ERC segur que baixarà. Al 2004 es va passar d'1 diputat a 8. Es el problema de quan s'obtenen resultats més bons dels esperats.

En tot cas, perquè baixa Esquerra? potser perquè havia pujat massa i una part del seu vot era encara prestat? perquè no marca prou el perfil independentista? o potser perquè governant no ha demostrat pas un estil de gestió millor que el dels altres partits? o potser perquè quan els joves s'abstenen qui més rep és el partit amb més vot juvenil? s'ha convertit en un partit més del sistema i per tant no atrau al vot rebel? o simplement perquè no s'està d'acord amb la política de pactes?

El que és evident és que Esquerra no pot proclamar la independència amb 21 diputats i que en un govern de coalició els partits petits acostumen a tenir les de perdre. Esquerra està buscant la quadratura del cercle: vol ser vist com un partit de govern i seriós que, a més, treballa per acostar-se a la independència. Ningú ha dit que fos fàcil. Ni tampoc impossible.

Barcelona no és Catalunya

30/05/2007 · Crònica electoral · Roger Buch, politòleg
En aquestes eleccions tothom es resisteix a proclamar-se perdedor. Ja s’ha dit que “resistir és vèncer”. De fet, la gran novetat destacada és la caiguda en picat d’ICV i sobretot d’ERC a la ciutat de Barcelona i en part a altres poblacions metropolitanes. Però, de fet, els cinc partits grans, tot i perdre vots absoluts, argumenten motius per estar contents. El PSC, tot i baixar del milió de vots, continua sent el partit més votat i acumula cada vegada més poder. Guanya diputats provincials, consellers comarcals i regidors, tot i que baixa en percentatge de vot al conjunt de Catalunya.

Per la seva banda, CiU, gràcies a l'estirada de Barcelona, recupera posicions al conjunt del país, on de tota manera aguanta molt bé en moltes poblacions mitjanes. Perd regidors i consellers comarcals a la Catalunya interior però atura, per primera vegada en moltes legislatures, una tendència constant a la baixa, que d'haver continuat, hagués posat la federació en molts problemes. CiU, a més, guanya diputats provincials a Barcelona.

Per la part d'ERC, la sagnia de vots a Barcelona ciutat ha estat espectacular, així com també simbòlicament li ha fet molt mal les poblacions on ha patit en la pròpia pell l'ascens de la CUP. Però ERC ha guanyat regidors, diputats provincials i, sobretot un bon grapat de consellers comarcals. A més, si descomptem els resultats de la ciutat de Barcelona, els independentistes en percentatge de vots en el global del país, ja que les noves llistes i en general els resultats de poblacions de les comarques de ponent, de Girona i de camp de Tarragona compensen amb escreix les pèrdues a la majoria de ciutats de la circumscripció de Barcelona. En definitiva, ERC té un problema sobretot a Barcelona, ciutat on el comportament global ha estat estrany i on l'abstenció ha batut rècords.

ICV guanya en regidors al conjunt de Catalunya però perd 3 diputats provincials a Barcelona. En percentatge de vots baixa lleument a tot Catalunya, però de manera contundent al cap i casal. De fet ICV, perd a tot Catalunya més percentatge de vot del que perd ERC.

Per la seva banda, el PP baixa en nombre total de regidors i també en percentatge de vots. El fet que es mantingui a Barcelona i al cinturó no amaga l'erosió en moltes comarques que ni la presentació de llistes fantasma ha pogut aturar.

Finalment cal dir que la suma d'ERC i CIU davalla una mica respecte el 2003 però és més alta que del 1999. En les eleccions de 2003, ERC va pujar més del que va baixar CiU i en aquesta ocasió, CiU ha pujat una mica menys del que ha baixat ERC.

Publicat a www.tribuna.cat

Comentari d'urgència: CiU resisteix a la centrifugadora catalana

27/05/2007 · Roger Buch, politòleg
La política catalana ha patit un procés de centrifugació pels extrems: augment del vot blanc, del vot nul, de l’abstenció, de Ciudadanos, de la CUP i de la Plataforma per Catalunya. Els grans perjudicats: PP, ERC, ICV i, en menor mesura, el PSC. CiU aguanta i creix en percentatge al conjunt de Catalunya, gràcies a perdre a Barcelona molts menys vots que els seus rivals. Les dues forces centrals de Catalunya, PSC i CiU, aguanten prou bé la força centrifugadora, tot i que cal recordar que el 2003 ja havien patit una davallada important respecte el 1999.

Els partits que donen suport al govern d'entesa -PSC, ERC i ICV- baixen entre un i dos punts percentuals absoluts a tot Catalunya, fet que perjudica més als dos socis minoritaris. Aquest descens es veu compensat per l'augment global de regidors de tots tres degut a que van presentar més candidatures. La fotografia de Barcelona és prou representativa de Catalunya quant a les forces d'esquerres: la lleugera davallada en percentatge de tots tres no amaga que són ERC i ICV els que s'enduen la pitjor part. La sagnia de vots dels dos socis al cap i casal és espectacular: ERC perd més del 45% dels vots absoluts obtinguts el 2003 i ICV el 38%. És interessant veure com el vot en blanc, al feu republicano-ecosocialista del districte de Gràcia s'eleva fins un inèdit 5%, xifra elevadíssima fora de referèndums. Caldrà interpretar-ho amb calma.

ERC, per la seva banda, perd molts regidors en capitals de comarca, on els esgarrapa la CUP que aconsegueix, amb els mínims vots possibles, la màxima repercussió pel fet de presentar-se en municipis de mida mitjana on té una bona implantació.

Exactament el contrari que Ciudadanos, que tot i treure molts més milers vots, no els rendibilitza perquè no supera el 5% gairebé enlloc, però sí que n'obté prou per restar regidors al PP en molts municipis. El PP és a Catalunya, tot i el miratge de Barcelona on manté els 7 regidors, el perdedor absolut, ja que davalla lleument en molts municipis on perd representació i és la única força que baixa tant en nombre absolut de regidors com en percentatge.

Pel que fa a CiU, el seu ascens a la capital de Catalunya en percentatge arrossega una crescuda a tot Catalunya, però els nacionalistes davallen lleument a les circumscripcions de Girona, Tarragona i Lleida. Com ja estava previst, l'augment de llistes de les tres forces d'esquerres ha fet que la coalició nacionalista acabi perdent alguns centenars de regidors.

A part de les grans tendències, les alegries també són per als grans: CiU obté la majoria absoluta a Sant Cugat i el PSC la majoria absoluta a Lleida i la victòria a Tarragona. Per a ERC i ICV, la imatge que queda és la patacada de quedar-se fora dels consistoris, per molt poc, de L'Hospitalet i Tarragona respectivament.

Publicat orginalment a www.tribuna.cat

Em podria dir si diumenge guanyaré les eleccions?

23/05/2007 · Roger Buch, politòleg
Acabarem aquesta sèrie de cròniques preelectorals fent-nos la següent pregunta: Seria possible, sense disposar d'enquestes, preveure els resultats d'una candidatura en un municipi determinat? Predir el comportament electoral és impossible, perquè depèn de la suma de voluntats individuals que en darrera instància sempre són lliures. Mai podem preveure res al 100%, però com més dades i informacions disposem, més fàcil serà endevinar les tendències de vot.

Exposem a continuació alguns elements, que més enllà de presentar un bon programa que normalment es mira poca gent, ens poden servir per preveure-ho. La combinació dels punts forts i de punts febles de cada candidatura ens pot permetre fer una mica de futorologia.

Haver guanyat les darreres eleccionsEls electors són conservadors i normalment acostumen a repetir el seu vot. Conèixer els resultats de les eleccions anteriors és la millor manera de predir el futur. Hi ha molts electors que sempre voten el mateix partit o, en tot cas, varien entre poques opcions.

Haver fet una bona obra de governLes candidatures que han estat governant ja tenen la campanya feta: només cal que ensenyin els canvis que hi hagut al municipi: els parcs nous, els jocs infantils que casualment es renoven cada quatre primaveres o les millores en equipaments són la carta de presentació del partit que ha governat. Si la percepció es que s'ha fet una bona feina des de l'ajuntament, és fàcil que es torni a repetir. En algunes convocatòries, els canvis d'alcaldies importants a Catalunya han estat ben pocs.

Que el partit vagi bé a nivell nacionalTotes les candidatures es ressenten poc o molt de les tendències dels partits a nivell nacional. En principi si un partit va generalment a l'alça o a la baixa, es reflecteix en tots els municipis, sobretot en els grans. Per exemple, en les eleccions de 2003 el PSC va baixar a la majoria de municipis de l'àrea metropolitana i ERC va pujar també a tots, seguint la tendència general de tot Catalunya.

Fer una bona campanya electoralUna bona campanya amb recursos sempre ajuda, sobretot perquè si no es fa, els altres sí que la faran. Però una campanya amb finançament però sense cap bon contingut a oferir no serveix per a gaire: la inversió econòmica en una campanya electoral no sempre és proporcional amb els vots que s'obtindran. En algunes ocasions el PP gasta tant diners en la campanya a Catalunya com CiU o el PSC per acabar obtenint resultats semblants a ERC i ICV, que se'n gasten molts menys.

Despendre una imatge engrescadoraLa percepció que tenen els ciutadans de cada candidatura depèn de diversos factors. Els partits que han estat fora del govern poden haver fet una oposició més o menys seriosa, però la majoria de ciutadans no fa un seguiment minuciós de la vida política municipal. Es més important el lideratge que exerceix el cap de llista tant a nivell extern com intern. És un bon líder extern aquell candidat capaç de connectar amb els electors i que genera als ciutadans la percepció de que podria ser un bon alcalde perquè inspira confiança i transmet il·lusió per treballar. Però també és necessari un lideratge intern per motivar els militants del propi partit que, en definitiva, seran els que faran campanya i en municipis petits ajudaran a crear un estat d'opinió ciutadà favorable al projecte.

La bona imatge d'una candidatura també depèn de que no hi hagi hagut baralles internes. Són molt habituals els conflictes per decidir el cap de llista i la imatge de desunió pot acabar passant factura.

Una candidatura plural i il·lusionadaLa tria dels candidats també és un element que pot aportar vots. Si en un extrem trobaríem les candidatures fantasma com les que el PP té en molts pobles de Catalunya, en un altre extrem trobaríem llistes amb candidats il·lusionats amb el propi projecte, fet que comportarà la seva implicació activa en la campanya electoral. En pobles petits i mitjans és recomanable que els candidats pertanyin a diferents famílies i colles d'amics, perquè si són molt endogàmiques, acaben anant a buscar els vots en els mateixos ambients.

Uns competidors en baixa formaEls propis resultats evidentment també depenen de l'estat dels competidors. No té el mateix mèrit treure un resultat semblant en municipis amb uns contrincants en estat de gràcia, que fer-ho contra candidatures en baixa forma. Competir amb adversaris que han fet una bona obra de govern des de l'ajuntament és molt complicat. Haver d'enfrontar-se fa uns anys contra alcaldes emblemàtics com Joaquim Nadal a Girona o Antoni Farrés a Sabadell, per exemple, no era pas una tasca senzilla.


En definitiva, si heu governat bé, teniu una candidatura il·lusionada amb un candidat que té un bon lideratge intern i extern, el vostre partit creix a nivell nacional, teniu diners i imaginació per fer una bona campanya, vau guanyar les darreres eleccions i els vostres rivals estan en baixa forma..., no en dubteu pas: segur que guanyarem les eleccions de carrer!

Ens retrobem aquest diumenge a la nit a www.tribuna.cat per comentar els resultats!

Les llegendes urbanes del vot en blanc, el vot nul i la llei d'Hondt

16/05/2007 · Roger Buch, politòleg
Existeix una llegenda urbana que assegura que votar en blanc és exactament el mateix que votar la llista que té més vots. És a dir, molta gent pensa que efectivament el votar en blanc significa votar el mateix partit que guanya. Res més lluny de la realitat, un vot en blanc és simplement un vot en blanc i no se suma a cap altra llista. Les candidatures tenen més o menys regidors a partir dels vots que obtinguin, i prou. Votar en blanc es pot interpretar de moltes maneres i és un tipus de vot que actualment gaudeix de cert prestigi: per exemple, i al revés que l’abstenció, les enquestes sempre donen un nivell més alt de vots en blanc del que hi acaba havent en realitat.

Podem veure a la taula com són precisament les eleccions municipals aquelles que, històricament, recullen més vots en blanc. Precisament la sorpresa del passat 1-N va ser que es va arribar a un 2% del vot en blanc, fet inèdit per unes eleccions al Parlament però que ja s'havia donat a Catalunya en les eleccions locals de 1999.
El vot nul no és un vot vàlid
Per la seva banda, els vots nuls són aquells on es vota alguna papereta de candidatures no autoritzades, s'hi fa alguna anotació o s'hi ratllen o subratllen alguns candidats. Els vots nuls no compten com a vots vàlids. Una dada curiosa: en les eleccions municipals, les llistes només poden participar en la distribució de regidors si superen el 5% dels vots vàlids emesos, és a dir, la suma de vots a candidatures més vots en blanc. En aquest sentit, des d'alguns sectors independentistes alternatius que prediquen normalment l'abstenció s'ha arribat a demanar que, per evitar que Ciudadanos entrin a l'Ajuntament de Barcelona, es voti a algun partit minoritari o en blanc, ja que d'aquesta manera augmentaria el nombre de vots necessaris per arribar al 5%, fet que no succeiria si s'optés per l'abstenció o el vot nul.
Precisament del vot nul se'n va parlar força quan ERC va proposar-se imprimir paperetes amb alguna consigna pròpia per al referèndum de l'Estatut. Finalment, tot i que els republicans van optar pel No, més d'un elector es va quedar amb la idea i, segons expliquen els interventors, el 18-J aparegueren força paperetes nul·les (0,9% al conjunt de Catalunya, que fou xifra rècord) moltes d'elles amb proclames independentistes.
La llei d'Hondt, la culpable de tots els mals
Una altra idea força estesa és que tots els mals del sistema electoral són culpa de la Llei d'Hondt. Aquesta Llei s'utilitza en tot tipus d'eleccions a l'Estat Espanyol excepte en les eleccions al Senat, que precisament són les úniques que, d'entrada, ja no pretenen ser proporcionals. Es una llei que s'usa per repartir els escons en un sistema de representació proporcional [simulador electoral] i, comparat amb altres mètodes, garanteix una proporcionalitat prou alta. Els problemes dels nostres sistema electoral són bàsicament uns altres. D'una banda, si el nombre de diputats o regidors a elegir en una circumscripció és petit, la proporcionalitat no és gaire efectiva. Ho podem comprovar en circumscripcions amb menys de 6 diputats o, precisament ara, en les eleccions a ajuntaments molt petits.
Per altra banda, la majoria de disfuncions del sistema electoral tenen a veure amb el fet d'assignar més diputats del que tocaria proporcionalment per població en circumscripcions demogràficament febles. D'aquesta manera, si el comportament electoral de la circumscripció és diferent que el global (casos de Girona, Lleida i Tarragona a les eleccions al Parlament) poden tergiversar la proporcionalitat global. Com és sabut, en dues ocasions a Catalunya (1999, 2003), el partit que havia obtingut més vots no fou el que va obtenir més diputats.
Ni les barreres electorals -com el famós 5% de les Corts Valencianes-, ni les circumscripcions massa petites, ni la sobrerepresentació territorial tenen a veure amb la Llei d'Hondt, que és una eina prou efectiva per aconseguir que la proporció dels vots obtinguts per cada partit s'assembli a la proporció d'escons/regidors que acaben tenint. El cas de la diferència entre proporció de vots i diputats a la Diputació de Barcelona, no tenia pas res a veure amb la Llei d'Hondt, sinó amb el fet que els partits judicials fossin la circumscripció electoral.
En les properes eleccions, els municipis seran directament les circumscripcions. En els municipis mitjans i grans hi haurà una gran proporcionalitat en l'assignació d'escons. Podem observar en les següents taules que com més alt és el nombre de regidors a elegir, més proporcional resulta l'assignació d'escons. La columna de la dreta de la taula ens mostra la diferència entre el percentatge de vots i el percentatge d'escons obtinguts. Com més s'aproximi a 0 en totes les candidatures, més alta serà la proporcionalitat:


Sí que és cert que, en aquests tres municipis, les dues candidatures amb millors resultats sempre estan sobrerepresentades, però les diferències, excepte a Carme, on només es juguen 7 regidors, són gairebé irrellevants.