ERC 10+3+3+3: segona força

Publicat a Tribuna Catalana 15/11/2012. Què hauria de passar perquè ERC fos segona força al Parlament? que el PSC confirmi la seva caiguda per sota dels 20 diputats i que el PP quedi estancat al seu nivell actual. Les dos tendències les pronostiquen les enquestes. El PSC perd per tot arreu però el desgavell final dependrà de què faran el terç dels seus exvotants avui encara indecisos.

Un possible ascens del PP es veu aturat per la tendència a l'alça de Ciutadans i sobretot pel desencís conservador arreu de l'estat degut a l'allargament de la crisi. Es podria donar el cas, que tot i no obtenir els 23 diputats de Carod del 2003, per incompareixença del PSC, Junqueras fos el nou cap de l'oposició.

Per poder quedar segon, ERC hauria d'obtenir entre 9 i 10 diputats per Barcelona, que moltes enquestes ja pronostiquen i a més, obtenir-ne 3 a totes les altres tres circumscripcions. Això pot venir de molt pocs vots. ERC depenent de la magnitud del seu creixement podria sumar o perdre quatre diputats de cop i ballar, per exemple, entre 15 i 19 escons.

A Tarragona i Lleida ERC es va quedar el 2010 amb un sol diputat però molt a prop del segon. Totes les enquestes els asseguren còmodament els dos diputats i en el percentatge de vot estimat s'està relativament a prop d'aconseguir el tercer, que l'enquesta del CIS ja pronostica per Lleida. En canvi, a Girona ERC va tenir 2 diputats el 2010 però els va obtenir per pocs vots de diferència. La previsible pujada dels republicans el pot fer quedar-se a tocar del tercer diputat o a aconseguir-lo per molt poc.

Les enquestes també ens donen informació sobre entre quins partits estan dubtant els indecisos. ERC té frontera amb molts partits però segons el baròmetre del CEO la majoria dubten entre ERC i CiU. Per aquests, els missatges de campanya i les darreres enquestes poden ser rellevants per decidir el vot. En els propers dies s'intensificarà encara més la lluita d'argumentaris sobiranistes: Per la banda de CiU s'insistirà en les bondats de la majoria absoluta per reforçar el lideratge del procés, i per la banda republicana en la potència de la imatge del president del país i el de l'oposició, anunciant plegats al món, la voluntat de fundar un nou Estat.

Quatre claus electorals per accelerar el procés independentista

Publicat a Tribuna Catalana 7/11/12

El proper Parlament català pot escriure una de les pàgines més vibrants de la història del nostre país. Els resultats poden desencadenar, molt més aviat del que molts preveien, un procés independentista. La nit del 25 de novembre hi ha quatre claus electorals que poden ser decisives per a l'acceleració d'un procés que serà observat amb lupa per tot el món. La primera és el nivell de participació.

En unes eleccions tant transcendents és important que la participació sigui alta, que superi com a mínim la de les darreres convocatòries, situada al voltant del 60%. Una participació baixa afebliria la legitimitat del Parlament tant internament com a l'exterior. 

La segona és el resultat de CiU, que ha fet una aposta molt forta per liderar el procés amb el president Mas al capdavant. L'amenaça de no anar fins al final si no té majoria absoluta es podria girar en contra si tot i obtenint un gran resultat es quedés a les portes dels 68 diputats tal com assenyalen la majoria d'enquestes. En tot cas, el creixement de CiU, per sobre dels 62 diputats actuals esdevé molt rellevant. 

La tercera clau és l'existència d'una còmoda majoria sobiranista. Això és el nombre de diputats partidaris de convocar un referèndum per l'autodeterminació per la propera legislatura, encara que sigui sense permís estatal. És una xifra molt rellevant, sobretot si s'aconsegueix augmentar els 84 vots que va registrar la resolució del Parlament del 27 de setembre a favor del referèndum. De cara a l'exterior és important superar els 81 diputats (3/5 parts) i encara millor els 90 diputats (2/3 parts) majories que s'utilitzen a molts Parlaments per a les votacions més rellevants. Les darreres enquestes donen a la suma de CiU, ERC i ICV xifres entre els 90 i els 95 diputats. 

Finalment, la darrera clau és saber qui ocuparà el segon lloc. Està molt disputat entre PSC, PP i ERC. Fins i tot ICV podria acostar-s'hi. Les darreres enquestes donen PSC en segona posició però reculant cada setmana, i ja el situen per sota els 20 diputats. ERC, defensarà en campanya la necessitat de ser segon jugant amb la imatge de l'acord entre el president i el cap de l'oposició per convocar el referèndum. Els republicans confien en que les enquestes els donen una "intenció directa de vot" molt més alta que al PP i PSC. 

Hi ha també altres factors ben interessants en aquestes eleccions com són els canvis històrics que es preveuen en la correlació de forces d'esquerra o la possible irrupció o consolidació de petits partits que dibuixarien un Parlament encara més representatiu de les diferents tendències socials. Aquests altres factors probablement seran més rellevants com a indicis de com podria ser el futur sistema de partits de la República Catalana, que no pas per frenar o accelerar el procés de crear-la.

CUP, SI, el 3% i el vot útil a Barcelona

Publicat a Tribuna Catalana el 31/10/2012.En el nostre sistema electoral existeix la barrera del 3%. Això vol dir que només poden obtenir representació aquells partits que superen el 3% de vots vàlids en aquella circumscripció. En aquesta convocatòria, pel nombre d'escons en joc, aquesta barrera només afecta Barcelona, on s'elegeixen 85 dels 135 diputats al Parlament. 

En les eleccions de 2010 el cost del diputat en vots el va marcar el darrer diputat d'ICV, amb 24.193 vots. Això  vol dir que cada "pack" de 24.193 vots sumaria un diputat. Així, arrodonint a 25.000 vots, un partit amb 75.000 vots obtindria 3 diputats i un amb 200.000 vots, 8 diputats. Tal i com es pot veure a la taula (Resultats partits minoritaris Parlament circumscripció de Barcelona 2010) la barrera del 3% va tenir una única conseqüència el 2010: que Plataforma per Catalunya quedés a zero diputats en comptes de sumar-ne dos.

Dins el camp independentista alguns electors viuen amb un cert neguit la profusió de candidatures i la barrera del 3%. Molts d'aquests electors tenen el seu vot molt decidit però d'altres els agradaria assegurar-se que el seu vot tindrà "utilitat" i miraran amb lupa tots els sondejos. Les darreres enquestes pronostiquen que la CUP i Solidaritat podrien obtenir aproximadament un 2% a Barcelona.

Si això es confirma s'arribarien a "perdre" fins a 4 diputats independentistes. Uns dedueixen que cal deixar de votar aquests partits i concentrar el vot a ERC o a CiU. En canvi, per d'altres, cal donar una empenta a aquestes dues forces perquè, en cas que entrin al Parlament, aconseguirien de cop entre 4 i 6 diputats.

Si estiguéssim segurs que aquests partits estan ratllant el 2,9% i disposéssim d'una central de repartiment del vot independentista, podria ser una bona opció distribuir aquest vot racionalment. Però ─i sortosament─ el vot és lliure, i encara més sortosament: no sabrem què votarà la gent fins el 25 a la nit. 

Com que no sabem si aquestes forces estan gaire a prop del 3% o més aviat a prop del 2%, qualsevol apreciació sobre aquest debat estarà viciat d'entrada. Només cal veure qui fa la recomanació per a endevinar a qui se'ns suggereix votar. En campanya electoral, demanar el vot per a la pròpia candidatura amb arguments de política ficció és del tot legítim, només faltaria. 

Però potser no cal alarmar-se tant. Que Solidaritat i CUP es quedin amb 60.000 vots a Barcelona, a dia d'avui és un escenari força probable. Però, si això passés, seria un desastre de grans dimensions pel futur del país? Doncs no ho sabrem fins a la nit electoral. Haurem de mirar quins hauran estat els partits beneficiats. És a dir: a qui s'ha atorgat els quatre darrers escons assignats a la circumscripció de Barcelona. Seria molta casualitat que tres d'ells anessin a parar a C's, PP i PSC. El més probable és que dos o tres d'aquests escons els recuperin partits pro-referèndum.

Què votaria Maria Mercè Marçal?

Aquesta tarda en Roc Casagran ha fet un tweet inofensiu preguntant-se què votaria avui Maria Mercè Marçal. Ja que ens hem dedicat a estudiar l'Herència del PSAN he entomat el repte de fer una mica de política ficció. Evidentment és impossible saber-ho, les trajectòries polítiques de les persones, tal i com es veu al llibre, són ben variades i fan viaranys a vegades insospitats.

Maria Mercè Marçal (1952-1998) va militar al PSAN a la transició i posteriorment a Nacionalistes d'Esquerra (Nd'E). Va participar a les llistes electorals del BEAN (1979 Lleida), del PSAN (municipals 1979 Sant Boi de Llobregat) i de NdE (1980 Lleida). La poetessa va destacar per aportar el punt de vista de l'alliberament de la dona a l'independentisme català. D'ella són els famosos versos que han esdevingut icona, fins i tot en forma de merxandatge, en l'independentisme d'esquerres.

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Per calibrar la magnitud del fenomen  una cerca a google amb l'expressió "tres voltes rebel" dóna 69.500 referències!. Aquest versos han estat assumits per aquells que creuen que la independència sola no és res, sinó que ha d'anar unida a l'alliberament social i, afegeix ella, de gènere. I avui què votaria? Només fer la pregunta segur que la gent de la CUP, d'ICV, d'ERC i de SI, dirien al moment "A nosaltres, és clar!".

Marçal ha estat molt reivindicada pels grups de l'Esquerra Independentista que avui donen suport a la CUP. En són la prova Centre de Documentació Maria Mercè Marçal  de memòria històrica de l'Esquerra Independentista o els múltiples suports gràfics que podem trobar a internet com aquest mural de Maulets ponent,  aquestes jornades de la CAJEI o aquest recull de documents d'Endavant. Si depengués pel grau de reivindicació de la seva figura avui hauria de votar la CUP.

Però si fem una mica d'anàlisi de l'evolució de la seva generació ens sembla que això fora poc probable. De fet, la gent que van crear Nacionalistes d'Esquerra l'any 1980, molts provinents del sector més moderat del PSAN, després van tendir majoritàriament cap a ERC o ICV. Van ser l'excepció els militants de Nd'E que van anar a parar a l'MDT i Terra Lliure, espai d'on beu ideològicament la CUP. Mirant la llista electoral de Nd'E de 1980 trobem noms com Jordi Carbonell, Josep Huguet, Ignasi Perramon, Francesc Codina, Josep Lluís Carod-Rovira (per cert, què votarà el Carod el 25N?), Ernest Benach, que han destacat a l'òrbita d'ERC. I també trobem gent com Joan Armet, Josep Maria López Llaví, Jordi Coca o Jordi Gutiérrez que avui estan a ICV. Tot i quedar-se sense representació, fou aquella una llista plagada d'intel·lectuals com Josep Espinàs, Tísner, Oriol Pi de Cabanyes, Jaume Fuster o fins i tot Lluís Llach, que el #25N dóna suport a ERC. Tot i que NdE es va integrar formalment a ICV quan ja es deia l'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra, ERC n'ha reivindicat sempre el llegat, per exemple en aquest llibre que us podeu descarregar: Nacionalistes d'Esquerra (1979-1984) publicat per la Fundació Irla.

Per generació el més probable és que fos propera a ICV o ERC, encara que si avui fos més jove potser per trajectòria personal podria encaixar amb la CUP. Podem suposar també que no estaria a Solidaritat, ja que els hereus de la sigla PSAN que ara hi donen suport, és el sector que a l'any 80 no va anar a Nd'E.

Però és clar, tot això no deixa de ser suposar i suposar. Tornem a fer un cop d'ull a la llista electoral de NdE de l'any 1980 i hi veiem en el segon lloc de la llista de Barcelona una altra reconeguda militant feminista. Sorpresa! és Magda Oranich després de passar per ICV va acabar sent regidora per CiU a l'Ajuntament de Barcelona. És un cas d'evolució política poc comú però tant real com qualsevol altre! Continuem mirant, qui deu ser Santiago Vilanova, cap de llista per Girona? el dirigent d'Alternativa Verda, ara a les llistes de Solidaritat per Barcelona el #25N.

Aquest post és una simple reflexió sobre trajectòries polítiques globals. Els que van conèixer la Maria Mercè els anys posteriors a la seva militància política, quan es va centrar més en les reivindicacions feministes i en la vida cultural, segur que podran donar moltes més pistes de què podria votar el dia 25!.


Més sobre Maria Mercè Marçal 

L'herència del PSAN a Facebook.

L'independentisme davant les eleccions més transcendents

Publicat a Tribuna Catalana el 15/10/2012

Finalment ja sabem les candidatures que hi haurà en l'espai pròpiament independentista per al 25N: ERC, Solidaritat i CUP. Reagrupament dóna suport a CiU i Laporta recomana el vot per a CiU i ERC a la vegada.

Totes les enquestes publicades donen una recuperació per a Esquerra, després de la caiguda del 2010, però encara no se sap l'abast real d'aquests ascens. Junqueras té un partit pacificat i és el segon candidat al Parlament més valorat, només per darrera de Mas. Les fugues de vot cap a CiU quedaran cobertes per votants provinents d'altres forces i també de l'abstenció.

Molt més difícil de predir són els resultats de la CUP i Solidaritat. En el cas de la circumscripció de Barcelona l'escull important és superar la barrera del 3% per obtenir representació, que amb una participació alta seria superior als 70.000 vots del 2010.

Solidaritat tindrà espai als TN i presència en possible debats ja que té representació parlamentària i també compta amb un important activisme a les xarxes socials. La seva oferta, però, pot quedar atrapada entre CiU, ERC i la CUP. El 2010 CiU no defensava l'Estat propi, ERC estava dessagnada per escissions i la CUP no es presentava. Si fa uns mesos semblava segura la seva presència al Parlament, avui ja no es pot dir el mateix.

La CUP s'estrena a les eleccions al Parlament i no disposarà del ressò dels parlamentaris; haurà de suplir amb il·lusió i treball de carrer la seva campanya. La CUP intentarà buscar els vots de l'esquerra alternativa a l'abstenció però per més agitació i campanya de proximitat que facin, fins que no sigui detectada a les enquestes amb intenció de vot directe no tindran cap possibilitat.

En aquests moments a l'espai pròpiament independentista hi ha una altíssima mobilització i donada l'oferta existent, algunes desenes de milers d'electors estan esperant el desenvolupament de la campanya per acabar de triar el seu vot. Programa, il·lusió i possibilitats reals de presentació seran alguns motius per decantar-se.

Però el futur de Catalunya no dependrà d'aquests milers indecisos sinó sobretot d'altres espais de vot més poblats que s'enfronten a la decisió de donar suport als "partits del referèndum", on incloem també a CiU i a ICV. Les diferents enquestes publicades els darrers dies apunten traspassos de vot rellevants. Mentre la frontera PP-CiU sembla quedar bastant estancada, no és així en les altres.

El PSC podria perdre cap a l'abstenció, CiU, ICV i ERC. ICV en guanyaria del PSC però en perdria cap a ERC, i aquests en guanyarien d'ICV i el PSC i en perdrien cap a CiU. En resum, el traspàs de PSC a CiU, fent marrada sovint per ERC i ICV. L'altra gran protagonista de la nit electoral serà l'abstenció diferencial ja que la mobilització dels graners de vot catalanista serà realment extraordinària.

En record de Martí Gasull

Fa pocs dies va morir l'amic Martí Gasull tot intentant aconseguir el somni de pujar el cim del Manaslu (Himàlaia). Amb en Martí havíem compartit moltes passions i aficions, al col·lectiu l'esbarzer, a la Plataforma per la Llengua, a la coral Sinera i també fent nombroses excursions pel Pirineu.

He escrit aquest article sobre el seu compromís nacional: Martí Gasull, a tocar del somni
També us recomano el recull de totes les publicacions que han aparegut als mitjans de comunicació des de la seva mort, que ha recopilat l'amic comú Guillem Carbonell.

#11s2012. La centralitat de l'independentisme

Publicat a Tribuna Catalana el 12/9/2012. Fa anys que parlem d'esglaons històrics del moviment independentista. Aquest procés d'acumulació de forces, que s'ha anat accelerant els darrers temps, va viure ahir un salt qualitatiu i va deixar obsolet per sempre més el recurs a la manifestació. No caldrà organitzar-ne cap altra i, si cal tornar a mobilitzar-se, caldrà buscar noves fórmules.

Aquest salt qualitatiu situa l'independentisme ocupant la centralitat política del país. S'hi arriba degut al context polític i la incomprensió i recentralització del govern de l'estat, però també per la pròpia dinàmica del moviment que s'ha adaptat a les circumstàncies.

L'independentisme, ara hegemoni en el catalanisme polític, ha organitzat una manifestació gegantina que té un valor afegit. No ha estat la reacció a un fet puntual sinó que ha estat fruit d'una planificació i d'un full de ruta. Això és històric, tant o més que la brutal assistència.

Fins ara les tres grans manifestacions sobiranistes eren per respondre a agressions espanyoles puntuals (retallada política a Estatut, caos infraestructures i retallada del TC a l'estatut). Tres grans manifestacions que van preparar el terreny mental perquè aquesta s'arribés a convocar.

El sobiranisme ha arribat a un grau important de maduresa. La creació sense pressa, però sense pausa, de l'Assemblea Nacional s'ha fet guanyar el respecte de totes les famílies de l'independentisme i sembla haver tallat de soca-rel les clàssiques escissions de del moviment. I és que la paraula clau és la complicitat. Quan l'important és que funcioni el conjunt, no pas sortir a la foto o ser el protagonista, és quan es produeix la conjunció de tots els astres. Uns organitzen i els altres col·laboren renunciant al protagonisme.

Diversos mitjans estrangers ahir explicaven que el gran èxit havia estat aglutinar la pràctica totalitat dels sectors de l'independentisme, que aquí com arreu, es presenta habitualment dividit. També els partits polítics, de grat o per força, han cedit protagonisme. Tot i la seva destacada presència, els símbols partidistes van passar desaparcebuts a la manifestació tapats per aquesta gran icona popular que és l'estelada. Els ciutadans veuen en l'estelada el símbol de la independència però també una bandera d'orgull civil que sobrepassa qualsevol adscripció partidista

Recorregut manifestació 11 setembre 2012

La convocatòria oficial de la manifestació independentista "Catalunya un nou Estat d'Europa" és a Passeig de Gràcia / Gran Via a les 18.00. Allí hi haurà la pancarta inicial. Els diferents partits i organitzacions estan convocant els seus seguidors en els diferents trams del Passeig de Gràcia cap amunt (a l'alçada de Diputació, Aragó, València, Mallorca...) que és on s'acumularà la gent. L'organització demana que la incorporació a la manifestació es faci pels jardinets de Gràcia i vagi omplint el Passeig. La capçalera girarà per Gran Via i baixarà desseguida per Pau Claris / Urquinaona i farà tota la Via Laietana de baixada. Al final girarà a l'esquerra on acabarà el recorregut davant del Parlament (Avinguda del Marquès de l'Argentera).  

Més informació Viquipèdia: 

Alguns consells pràctics:

1) Disfruteu de l'ambient previ de la manifestació. L'aproximació a la manifestació des dels carrers pròxims una estona abans acostuma a ser un dels moments més intensos. Després caminar, desfilar, serà més complicat ja que serem molts i caldrà armar-se... de paciència. 

2) Entre les 18.30 i les 19.15 serà el moment en què encara ningú haurà marxat a casa i els que fan tard ja hi seran. Per tant, serà l'hora del recompte! cal que en aquella estona tothom estigui proper als carrers del recorregut, fora dels bars, i saludant als helicòpters de la premsa! Només faltaria que no us comptéssin :-)

3) Pot ser útil durant la manifestació seguir (si hi ha cobertura...) els següents usuaris de twitter.

@assemblea @seguretat11s per saber com s'està desenvolupant tot plegat.

4) Com que el crit IN-INDE-INDEPENDÈNCIA està molt saturat, caldrà alternar-lo amb d'altres de nous. Us recomano aquesta proposta que teniu en el vídeo de sota, que està tenint molt d'èxit. Què vol aquesta tropa? UN NOU ESTAT D'EUROPA!! Què vol aquesta gent? CATALUNYA INDEPENDENT!

Podeu consultar en aquest mateix bloc: 

• Post sobre els principals enllaços de la manifestació
• Posts sobre manifestacions

La manifestació a punt! només falten els balcons de Barcelona

Publicat a Tribuna Catalana, el 5/9/2012
Quan l'Assemblea Nacional Catalana va convocar una manifestació per la Diada, més d'un va respondre amb escepticisme. Per què una manifestació? Si ja se n'havia fet una de ben gran el 2010 i, en principi, no es podria superar ja que, sent explícitament independentista, rebria menys suport...

Amb uns mesos d'antelació ja es podia preveure que la manifestació només seria un èxit si lidera tota l'activitat de la Diada, sempre plena d'activitats, i si alhora és notícia als grans mitjans de comunicació ja que, gràcies a aquests, la ciutadania se sentiria convocada.

A pocs dies de la manifestació es pot afirmar que la convocatòria serà tot un èxit. En primer lloc, per l'important suport que ha rebut i perquè ha monopolitzat les activitats de la Diada. Gairebé totes les organitzacions han adaptat les seves convocatòries a la manifestació.

En segon lloc, perquè des de mitjans d'agost la manifestació ha estat notícia constant. Tant, que fins i tot els no independentistes no se la volen perdre i busquen arguments de tot tipus per poder-hi treure el nas. Enguany, la polèmica no és qui encapçalarà la manifestació, sinó de quina manera es justifiquen les absències.

Ara mateix, el suport a la concentració és enorme a les xarxes socials. Tant Twitter com Facebook bullen d'actes de suport a l'Assemblea i a les idees independentistes. Però allò que destaca més és la impressionant mobilització prèvia que hi ha a moltes comarques de fora l'àrea metropolitana. A part de la mobilització de busos i trens, es noten vibracions noves que semblen el preludi d'alguna cosa molt gran.

Aquesta efervescència es visualitza sobretot en la fal·lera de l'estelada que apareix penjada per tot arreu i en multitud de formats. Hi han ajudat les Festes Majors d'agost i també les mobilitzacions prèvies de la Marxa per la Independència. Algunes previsions asseguren que molta gent que no va ser-hi el 10J o que "mai no ha anat a una manifestació" podria venir. Si aquestes expectatives es concretéssin, estaríem davant, no de la major manifestació independentista de Catalunya, com pretenien els organitzadors, sinó d'una de la manifestacions més importants de la història d'Europa.

Entretant, Barcelona, atordida per la calor del darrer agost i encara mig de vacances, fa els tímids passos per engalanar-se per rebre dimarts tot el país. Probablement entre avui i demà passat, els balcons de la capital catalana es posaran a to amb els de la resta del territori per mostrar a tot el món la senyera amb l'estel solitari de la llibertat.

Manifestacions massives a Barcelona (1)

Sense cap pretensió científica, però basant-me en aquella fantàstica tècnica d’investigació anomenada “observació participant", analitzo com van avançar cinc grans manifestacions realitzades a Barcelona la darrera dècada. Les he agrupat en 3 models tenint en compte la semblança del recorregut, el nombre d’assistents i la facilitat que van tenir per avançar.

a) Model CAMP PER CÓRRER. Dret a Decidir (18/02/2006). De la plaça d’Espanya fins la plaça Catalunya per la Gran Via. Gran acumulació de gent a la sortida però la capçalera comença a caminar ràpidament sense cap obstacle. Els manifestants ocupen els carrils centrals de la Gran Via, els laterals i les voreres. Tot i que la cua tarda una mica a sortir, és la única de les cinc manifestacions on tothom pot arribar tranquil•lament a al final.

b) Model EMBUT DE VIA LAIETANA. Contra l’Europa del Capital (16/03 2002) i Dret a decidir infraestructures (1/12/2007). Es convoca a la plaça Catalunya i es baixa per Via Laietana, després una gira a la dreta i l’altra per l’esquerra. En els dos casos la marxa baixa ràpidament per Via Laietana i molta gent s’hi incorpora per plaça Urquinaona, avançant els blocs de partits i organitzacions que queden atrapats al carrer Fontanella. En ser la Via Laietana relativament estreta (comparat amb Pg. de Gràcia, Gran Via o Pg. Sant Joan), la majoria dels blocs amb pancarta hauran d’estar molta estona aturats esperant. En el cas de la marxa antiglobalització no podran desfilar degut a incidents a Pla de Palau. En el cas de la marxa sobiranista, després d’una llarguíssima espera, podrà acabar tothom el recorregut.  

c) Model COL•LAPSE TOTAL. No a la Guerra (15/02/2003) i Som una nació - Nosaltres Decidim (10/07/2010). Convoquen al Pg. de Gràcia fins plaça Tetuán, per Gran Via. Són dues “manis-monstre” amb desenvolupament també molt semblant. La massa col•lapsa el recorregut abans de començar (carrils centrals, voreres i laterals) i la capçalera no pot avançar. Gairebé totes les pancartes que s’han col•locat al Pg. de Gràcia no es poden moure fins que decideixen plegar després d’hores. Tot i la llarga espera força manifestants aconsegueixen completar el recorregut baixant lentament pels laterals del Pg. de Gràcia o per carrers paral•lels fins a la cruïlla amb Gran Via. En canvi els partits i organitzacions, situades al tronc central del Passeig amb pancartes pròpies, queden immobilitzats tota l’estona.

Al proper post, les interpretacions!