Cap a una final de Champions Barça - Madrid

Publicat a Tribuna Catalana 4/4/2012. Ahir el Futbol Club Barcelona es va classificar per les semifinals de la Lliga de Campions. Avui ho farà el Real Madrid. Hi ha força possibilitats, que la final d'enguany, que s'ha de celebrar a Munich, sigui entre aquests dos clubs.

Un clàssic domèstic en escenari internacional pensaran alguns. La possibilitat d'aquesta final espanta a molts culers. El munt de nervis previs al partit serien massa difícils de pair per una bona part de la culerada. Per a molts la probabilitat d'humiliar l'etern rival queda eclipsada per la por a la derrota.

Però aquest partit, pel que té d'excepcional, tindria un efecte importantíssim per visibilitzar el fet nacional català. Milions d'espectadors d'arreu del món  esperarien trobar una aferrissada rivalitat local entre dos ciutats importants d'un mateix país. La capital política contra la capital econòmica. Però no és el cas, en realitat seria la constatació d'un enfrontament nacional. En una banda senyeres i estelades. És sabut que quan l'afició culer viatja per Europa, el símbols de catalanitat creixent ostensiblement. A l'altra banda no trobaríem banderes de la Comunitat de Madrid sinó d'Espanya

No un enfrontament entre regions d'un país, sinó entre la metròpoli i la colònia que vol marxar. Potser aquest enfrontament no és finalment possible i insistim que molts culers el temen, ja que saben que a un sol partit el Madrid és molt perillós. Però tot i el risc esportiu, aquesta final esdevindria molt probablement la visualització internacional més important de la història del  conflicte entre Catalunya i Espanya.  L'any passat el partit va ser vist en directe per vora 100 milions d'espectadors. El Bayern i el Chelsea tindran la paraula.

Existeix el PSAN avui?

Avui el PSAN és un petit partit polític que dóna suport a Solidaritat Catalana per la independència. En les eleccions al Parlament de Catalunya de 2010 dos dels seus dirigents van tancar simbòlicament les llistes de la coalició:  Josep Guia per Barcelona i Núria Cadenes per Girona.

En el llibre "L'herència del PSAN" estudio l'etapa en que el partit va ser el referent de l'independentisme i per on hi van passar més militants, que va ser des de la seva fundació (1968) fins la tercera escissió (1980). La majoria dels militants d'aquella primera època van acabar participant en moltes organitzacions diferents, tant parlamentàries com extraparlamentàries.

A partir del 1984 i fins el 1995 el PSAN va impulsar i donar suport a l'Moviment de Defensa de la Terra (MDT), que actualment dóna suport a la CUP, i a Catalunya Lliure respectivament. Posteriorment va tornar a tenir visibilitat pública però ja havia perdut pes relatiu en el conjunt de l'independentisme. Avui el PSAN té la majoria dels seus membres al País Valencià, continua editant Lluita i convocant l'Aplec del Puig  (Horta Nord) cada darrer diumenge d'octubre.

En la seva web es pot consultar bona part de la història del partit.

L'herència del PSAN - els annexos

A L'herència del PSAN hi ha tres annexos. Un és el de les sigles utilitzades, fins a 96. No totes de partits independentistes però gairebé! PSAN, PSAN-P, MUM, IPC, BEAN, COLL, CCTT, FNC, NE, ENE...

També hi trobareu la llista d'intel·lectuals que van saludar el partit en el seu únic Congrés que van fer l'any 1978 a València i Barcelona. Alguns d'aquests segur que també saludaven en Congressos d'altres partits però la llista fa el seu goig: Manuel de Pedrolo, Lluís Llach, Josep M. Llompart, Eliseu Climent, Lluís M. Xirinacs i molts més. 

El darrer annex és una breu biografia política de 26 persones que han estat dirigents del PSAN o bé que havent estat militants de base, després han sigut persones rellevants en altres partits polítics. Josep Huguet, Josep Guia, Joan  Armet, Jaume Fuster, Xavier Bru de Sala, Josep-Lluís Carod-Rovira, entre molts altres. Tres o quatre línies per cada un, explicant el llistat de partits polítics pels quals han anat militants al llarg dels anys fins a l'actualitat. 

Les mil opcions davant la vaga

Publicat  a Tribuna Catalana 28/3/2012.Des de que hi ha hagut democràcia, els sindicats majoritaris han anat convocant vagues generals. Cada dos anys o cada deu anys. Tant si anaven bé les coses, i no es repartia prou la riquesa com si les coses, com ara, no van bé.

Una vaga general és un recordatori que el pacte que dóna lloc a la creació de l'Estat del Benestar comporta un reconeixement a la classe treballadora. Aquesta admet el sistema econòmic a canvi de drets laborals i de poder mantenir una pressió en la definició del sistema polític.

Aquesta pressió, degut al creixement de reivindicacions sectorials i als grans canvis en la composició de la classe treballadora,  va perdent força. Cal, doncs, cíclicament recordar que els sindicats i els treballadors organitzats tenen força per aturar el país. Democràcia representativa sí, però també pacte social. La vaga d'enguany està generant multitud de posicionaments diferents. Per una banda hi ha sectors que asseguren que voldrien fer vaga, que ho diuen públicament, però no la faran. 

No poden permetre's el luxe de perdre un dia de jornal. I menys ara. Altres, en precari, temen no tornar a ser contractats quan se'ls acabi, en poques setmanes el seu contracte. Saben que a l'empresa arriben cada dia centenars de currículums. També tenim  els que dubten de fer vaga, perquè si bé estan a favor dels motius, no creuen en els sindicats, on veuen organitzacions professionalitzades massa depenents del govern, d'on reben els diners. Altres ataquen directament als sindicats acusant-los de preocupar-se només pel manteniment dels que tenen feines estables i protegides. Acusen els sindicats de no tenir en compte l'exèrcit d'aturats. Alguns d'aquests decidiran aquesta nit si fan vaga.

Per altra banda, tenim el cíclic debat sobre si els independentistes catalans han de fer un vaga convocada en l'àmbit espanyol. El debat a twitter durant el dia d'avui entre l'independentisme ha estat contundent. Mentre uns criden a omplir la manifestació d'estelades i de contingut nacional, els altres denuncien que s'amaga el que creuen que és l'autèntic problema del país: l'espoli fiscal. En la Catalunya independent també hi haurà vagues generals i no tothom estarà al mateix bàndol.

Finalment, tenim els qui contraris al pacte que donà lloc a l'Estat del Benestar aposten per la revolució anticapitalista. Es allò d'"al capitalisme no se'l reforma: se'l destrueix". Previsiblement ocuparan les portades dels diaris, tot convertint el centre de Barcelona en un batalla campal durant bona part del dia.  En tot cas, l'actual situació social i els preparatius que s'estan fent, fan preveure una vaga molt concorreguda, amb un alt nivell de tensió al carrer i amb manifestacions massives

La memòria històrica de l'independentisme

El llibre "L'herència del PSAN" podem dir que en part recupera la memòria històrica de l'independentisme. Però és sobretot un assaig, una reflexió sobre com es relaciona un determinat espai amb la resta del sistema polític. És un assaig on es nota sovint unes preocupacions que provenen més de la ciència política que de la història. Precisament des de la història contemporània en Fermí Rubiralta ha estat qui ha publicat diverses obres sobre aquesta temàtica.

Hi ha d'altres autors i organitzacions que si s'han proposat reivindicar explícitament a persones o organitzacions. Tot espai polític necessita crear un relat de la pròpia història. Us passo a continuació una petita mostra d'aquests interessants continguts elaborats des de l'independentisme català.

• Centre Documentació Maria Mercè Marçal, de Vilafranca del Penedès, especialitzat la recuperació de la memòria de l'esquerra independentista.
• Secció de Memòria històrica del portal  Llibertat.cat, portal d'informació i opinió de l'Esquerra Independentista. 
• Recull de batalletes de Joan Jubany de Mataró, on es pot resseguir tota la historia de Maulets i la CUP des de 1987.
• Bloc de Miquel López Crespí - Memòria històrica . Centenars d'articles que reivindiquen l'esquerra revolucionària i l'independentisme de la transició, tant de Mallorca com dels Països Catalans.

També destaco tres publicacions de la Fundació Irla, vinculada a ERC, que podeu descarregar en PDF. Les dues primeres són de dos militants del PSAN que trencaven, per dalt de tot, la mitjana d'edat del partit. Són l'escriptor i historiador Fèlix Cucurull (1919-1996) i Josep Soler Vidal 1908-1999 que va viure a Gavà després de l'exili mexicà. També és molt interessant el llibret Nacionalistes d’Esquerra (1979-1984),amb un text de l’historiador Francesc Poblet, on van anar a parar molt membres del PSAN. 

Si voleu afegir enllaços podeu fer-ho a comentaris o a la pàgina de facebook de L'herència del PSAN

Una manifestació gegantina per la diada nacional

Publicat a Tribuna.cat 21/3/2012

Aquest cap de setmana passat hem viscut una prova que la capacitat mobilitzadora de l'independentisme està present. Una convocatòria feta per les xarxes socials reunió més de 7.000 persones a la plaça Catalunya en forma de flashmob.

L'independentisme busca amb encert noves fórmules de mobilització, el màxim de participatives i originals. El dissabte r de la setmana anterior, un nombre semblant, tot i que probablement la majoria no eren els mateixos, van dedicar tot el matí a votar esmenes al Palau Sant Jordi.

Ara l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), conscient de les ganes de mobilització, ha anunciat que prepararà una gran manifestació per la independència l'11 de setembre d'enguany al Passeig de Gràcia de Barcelona. Aquesta manifestació pretén ser històrica i multitudinària i la culminació de tot un procés territorial de marxes per la independència que es durant a terme  les setmanes abans. Convocar per la Diada té punts forts i punts febles. 

L'èxit de la manifestació dependrà de com puguin compaginar les organitzacions la implicació a la manifestació amb les pròpies activitats

Per una  banda és una data coneguda i que permet una convocatòria a llarg termini. Però per altra banda, la diada s'ha configurat els darrers anys com l'inici de curs polític al país, un dia en que els representants polítics i les seves declaracions tenen un gran protagonisme mediàtic. Potser el handicap més important és que per a moltes organitzacions cíviques i politiques de l'independentisme l'onze de setembre esdevé el dia de lluir les pròpies activitats o la pròpia organització. És a dir, estan més pendents de la seva paradeta de material i els seus mini mítings i dinars populars que d'una manifestació unitària que es vulgui organitzar.

En aquest sentit l'èxit de la manifestació dependrà de com puguin compaginar totes aquestes organitzacions l'assistència i implicació actives a la manifestació amb les pròpies activitats. També dependrà, és clar, de la temperatura ambiental creada per les habituals provocacions estivals de l'espanyolisme polític i judicial.

L'herència del PSAN

Ja és a les llibreries L'herència del PSAN. Porta per subtítol, Les aportacions humanes i ideològiques del Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans (1968-1980) al sistema polític actual. En els tres primers capítols faig un repàs a la història de l'independentisme català a finals del franquisme i durant la transició. És l'evolució del PSAN però també de la seva relació amb la resta del moviment pro democràcia, drets socials i llibertats nacionals.

1 - El PSAN sota el franquisme (1968-1974)
2 - El despertar de la democràcia (1975-1977)
3 - La instauració d'un nou règim (1977-1980)
4 - Un balanç del PSAN
5 - L'herència personal i orgànica
6 - La incidència ideològica

Els tres capítols finals són un balanç d'aquest partit que sempre va demanar el "No" o l'abstenció en tots els referèndums, mentre va acabar sortint el "Sí". Què se n'ha fet avui de les seves idees? Què queda avui dels "Països Catalans, Independència i Socialisme"? a quins partits estan avui els seus militants i dirigents?. Qui pot apropiar-se de l'herència del PSAN, un partit que tot i durar molt més temps, durant més de deu anys va ser el principal referent de l'independentisme català?

El llibre ha estat editat per editorial Base i podeu seguir-ne l'actualitat en aquesta pàgina de facebook. Espero que us agradi!

La CUP més enllà de les eleccions municipals

Publicat a Tribuna Catalana, 14/3/2012

Diumenge passat l'Assemblea Nacional de la CUP va decidir presentar-se" més d'hora que tard" a eleccions de caràcter supramunicipal. Tot i que l'organització vulgui donar més importància a altres decisions de l'Assemblea, és del tot normal que des de fora, els mitjans de comunicació vulguin ressaltar aquesta possibilitat.

Sobretot pensant en les properes eleccions al Parlament de Catalunya que s'haurien de fer al 2014, si és que no s'avancen. La presentació de les CUP a altres tipus d'eleccions, encara  que sigui una organització petita, podria alterar el sistema de partits català. 

Observant els diferents partits independentistes, com ERC i SI veiem que els projectes poden ser diferents i que pot tenir un cert sentit que es presentin per separat. En el cas de la CUP és clar que representen una cultura política, la de l'Esquerra Independentista (EI), que s'ha desenvolupat amb coherència en els darrers anys. Però si la cultura política i el projecte de la militància són diferents això no és exactament així amb l'electorat, una part del qual és totalment permeable entre els diferents partits. 

Així, hi deu haver milers de persones que van votar SI a les eleccions al Parlament (encara amb Laporta), que van votar CUP a les municipals, i que van (tornar) a votar ERC-RCAT-Catalunya Sí a les eleccions al Congrés. El fràgil equilibri entre les diferents forces pot veure's alterat de manera important per la decisió de presentar-se. Així per exemple, imaginem que a les properes eleccions CUP i SI obtinguessin vora 100.000 vots cadascun al Parlament de Catalunya. Podria significar 8 diputats en total. Però només que n'obtinguessin 80.000 cada un podria suposar 0 diputats, en no arribar al 3%. 

Tot i que la lògica de presentar-se en separat és coherent i respectable, l'independentisme en el seu conjunt en sortiria perjudicat. El més interessant serà saber si a part d'esgarrapar vots de l'apretat espai independentista la CUP tindria capacitat d'obtenir una part significativa de vots d'ICV i d'espais d'esquerra alternativa que ara es refugien en l'abstenció o en candidatures d'esquerra minoritàries.

L'altra alteració pot venir donada per les properes eleccions al Parlament Europeu que se celebraran el 2014. Degut a la circumscripció espanyola, els partits d'àmbit no estatal de diferents territoris tendeixen a coaligar-se entre ells per tal de maximitzar els vots. En aquest cas la cursa de SI, CUP i ERC per pactar amb Bildu/Amaiur pot obrir noves perspectives de col·laboració a l'independentisme català o bé, en cas de fracàs, engrandir encara més les diferències existents avui.

L'Alicia saneja els comptes d'Òmnium

Publicat a Tribuna Catalana, el 22/2/2012

La polèmica que ha generat Alicia Sanchez Camacho amb les seves declaracions sobre les subvencions a Òmnium Cultural estan sent positives en el sentit de demanar transparència al que es fa amb els diners públics.

Així, tot i que no era cap secret, ja tothom sap quants diners dóna la Generalitat  a l'Òmnium per al foment de la llengua i la cultura, i també l'important nivell de retallada que hi ha hagut respecte l'any anterior, d'acord amb els temps que estem vivint i com coneix perfectament qualsevol entitat que rep subvencions.

La polèmica també ha generat un allau de peticions de socis des de dilluns passat. Aquest fet va en la línia dels augments de socis dels darrers anys de l'entitat. Arran de la modernització de l'associació, de la manifestació del 10 de juliol del 2010 i pels posicionaments arran de la sentència contra el català a l'escola, els socis no paren de créixer i actualitzar les seves quotes.

La polèmica també constata que quan parlem d'Òmnium estem parlant d'una entitat singular, no comparable a cap altra. En primer lloc per la seva centralitat política i el consens que genera. Tot i tenir posicionaments polítics propis, gaudeix de la complicitat més o menys intensa amb un ampli espai del catalanisme polític que pot anar del PSC fins a la CUP.  D'aquí el suport de tots els governs de la Generalitat independentment dels partits que governessin.  Un consens que, com és evident, el PP n'és fora voluntàriament.

En segon lloc per la seva solidesa en els anys, fet que li permet potser menys capacitat de reacció en determinats moments però garanteix continuïtat i sobretot incidència a mig i llarg termini en l'execució dels seus projectes. També és única per la seva excepcionalitat territorial. Òmnium és una entitat cultural d'àmbit català federada amb Acció Cultural del País Valencià i l'Obra Cultural Balear. En aquest país les entitats culturals, d'estudi, ateneus  o cultura popular n'hi ha a milers però són sobretot locals. Moltes d'elles federades però no són  nacionals, ni comarcals sinó locals, circumscrites al seu municipi.

Un altre element que fa l'entitat interessant és precisament la gran quantitat d'ingressos privats que rep, fruit del compromís dels 27.000 socis i de manera creixent també d'empreses i altres entitats. Així en el conegut Tercer Sector no lucratiu fa anys que es proposa diversificar les fonts de finançament i que les ajudes públiques han de ser una part reduïda del seu finançament.  Així, segons dades de l'entitat en pocs anys els ingressos privats han passat del 48% al 67% del seu pressupost. Uns ingressos que serveixen per desenvolupar tot un seguit de projectes arreu de les comarques.  Projectes de cohesió social, foment de la llengua i la cultura, encapçalats per centenars de dirigents que té l'associació a les seves seus territorials.

Catalunya i els símbols espanyols: entre el rebuig i la indiferència

Publicat a Tribuna Catalana el 15/1/2012

Sembla ser que quan el president Tarradellas va arribar a la Plaça Sant Jaume l'any 1977 va proposar acabar el seu parlament amb un "Visca Catalunya i Visca Espanya" però li van aconsellar que escurcés la frase.

Ell deuria recordar la naturalitat en què als anys 30 es cridava "Visca Catalunya i Visca la República". No calia dir Espanya, dient República tothom content. Però al 1977, és clar, no es podia dir República. I és que l'ús dels símbols espanyols o del propi nom d'Espanya a Catalunya, des de la transició es mou en un terreny pantanós.

Himne, bandera bicolor i monarquia són tres símbols de l'Estat directament heretats del franquisme. Aquests símbols, els dos darrers tunejats, són acceptats plenament com a propis en l'esport pels seguidors de la selecció espanyola, però no pas en el conjunt de la societat. Així l'esquerra política d'arreu de l'Estat, tres dècades després, tot i acceptar-los teòricament, no els ha assumit mai com a propis i les seves bases no els usen pràcticament mai en públic. El catalanisme tampoc. El radical els detesta i el moderat ignora himne i bandera, tot i que utilitza la monarquia quan li convé. El rebuig a aquests símbols supera l'independentisme ja que sovint s'associen al passat franquista.

Fa pocs dies s'ha sabut que hi tornarà a haver una final de copa entre el Barça i l'Athletic Club. Es preveu que la xiulada des de les dues aficions, sobretot per part catalana, serà considerable. Però a qui es xiularà? a la marxa reial o al rei? Probablement a tots dos, però més a l'himne que a la figura de Joan Carles I. La xiulada serà tant grossa com previsible. En els desplaçaments del FC Barcelona, l'accent reivindicatiu catalanista sempre puja de to. Molt més que al Camp Nou, probablement perquè baixa força anys la mitjana d'edat . Per a un catalanista en una situació de clímax esportiu, xiular la marxa reial, més que un insult, sembla que sigui un acte reflex. No ho consideren faltar el respecte a l'himne d'un país veí, com fan els seguidors de la Roja quan xiulen la Marsellesa en jugar contra França, o alguns culers i pericos quan s'insulten mútuament. No és tant "no m'agrada el teu símbol" sinó més aviat "has de saber que aquest símbol que m'imposes, que tu assegures que també és el meu, a mi no em representa!".