Video resum acte dels fundadors del PSAN

Aquest és el resum de l'acte celebrat a la seu nacional d'Òmnium el passat dijous 12 de març.

L'exclusió social a Òmnium

12 de març: els fundadors del PSAN a l'Omnium

El proper 12 de març moderaré una taula amb tres fundadors del PSAN per parlar del que va suposar la creació d'aquest partit ara fa 40 anys. En el marc dels dijous de l'Òmnium, conversarem amb Joan Armet, Josep Ferrer i Carles Castellanos.

A la seu nacional d'Òmnium a les 19.00 (12 de març).

L'exclusió social a la Catalunya d'avui

El proper dijous 26 de febrer moderaré una taula rodona sobre l'exclusió social. Serà en el marc dels Dijous de l'Òmnium. En aquest context de crisi econòmica, serà interessant veure què s'està fent des del sector associatiu per lluitar contra els més desafavorits. Comptarem amb la presència de l'Enric Canet, l'Eduard Sala i la Cecília Bosch, implicats en aquesta lluita.

Més informació cliqueu aquí.

Podria la CUP obtenir diputats al Parlament?

Publicat a www.tribuna.cat 20/01/09. Fa pocs dies es va debatre a l’assemblea nacional de les CUP quin paper havia de tenir aquesta organització al si de l’Esquerra Independentista i, fet que va interessar més a l’opinió pública, la possibilitat que aquestes sigles municipalistes es presentessin a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Independentment del debat estratègic que encara ha de viure la formació en els properes mesos sobre aquest tema, ens podem preguntar quines són les possibilitats reals que la CUP assolís representació parlamentària amb l’actual sistema electoral.En principi, un partit extraparlamentari sempre ho té difícil per incorporar-se de nou a un Parlament, sobretot si no prové de l’escissió d’un partit parlamentari. Tots els sistemes electorals, amb menor o major grau, disposen de mecanismes per limitar el nombre dels partits. La barrera mínima percentual, les quotes als mitjans de comunicació públics en la campanya electoral o la remuneració econòmica pels vots obtinguts, beneficien sobretot als partits establerts. Però entrar no és pas impossible. L’any 2006, Ciutadans accedia al Parlament de Catalunya trencant el monopoli dels partits de tota la vida. Ciutadans va activar eficaçment uns pocs milers de fidels que van assistir als seus actes públics. Però l’èxit final li va arribar perquè també els van votar uns altres electors, no mobilitzats directament, que van ser captats per una campanya econòmicament generosa que va tenir ressò en alguns mitjans de comunicació privats.

Imaginem, doncs, que la CUP presentés llistes al Parlament de Catalunya, on hi ha 135 diputats repartits en quatre circumscripcions. Per una banda, a Lleida, Girona i Tarragona l’actual barrera mínima del 3% no fa efecte, ja que superar-la no significa automàticament l’obtenció de cap diputat. En les darreres eleccions els darrers diputats van assignar-s’hi amb el 4,6% a Tarragona, el 4,8% a Girona i el 5,7% a Lleida. La CUP ho tindria força difícil ja que en aquestes demarcacions no té fins ara una presència consolidada. Així els resultats de les ciutats importants on es van presentar a les darreres municipals com Girona o Lleida, queden molt lluny d’aquests percentatges necessaris globalment.El feu de la CUP es situa avui a les comarques centrals (nord de la demarcació de Barcelona) i, en menor mesura al segon cinturó metropolità. Per aconseguir representació a Barcelona n’hi hauria prou superant la barrera del 3% de vots vàlids de la circumscripció, degut a l’alt nombre de diputats que s’hi disputen. L’obtenció d’aproximadament 70.000 vots suposaria automàticament 3 diputats. A primera vista, i imaginant que la CUP es presentés amb una campanya ambiciosa, caldria imaginar una diferència rellevant entre els resultats obtinguts en les diferents comarques de la demarcació. Així, situant-nos en un context favorable per a la CUP, a les comarques on té presència institucional i és agent polític reconegut per la premsa comarcal, especialment Osona, Berguedà i Bages, podria arribar a mantenir els bons resultats obtinguts als ajuntaments de les seves capitals. El principal obstacle de les CUP és que aquestes comarques suposen només una desena part del pes demogràfic del conjunt de la circumscripció. Tot i el comportament electoral no metropolità d’una part de la segona corona barcelonina, pensem en molts municipis del Maresme, de l’Alt Penedès o del Vallès Oriental, la major part del vot barceloní es concentra en els grans municipis del Barcelonès, del Baix Llobregat i del Vallès Occidental on la CUP hi té avui una presència testimonial. En definitiva, la dificultat més gran no estaria només en aconseguir percentatges propers al 8% a les comarques centrals, que ja suposaria un gran èxit en si mateix, sinó en no baixar d’un respectable 2,5% al conjunt de la ciutat de Barcelona i a tota la seva àrea metropolitana.

Vine al Sud!

Aquest dimecres presento "Vine al sud.Guia lúdica del País Valencià" a la seu nacional d'Òmnium, a les set del vespre amb la periodista Pepa Ferrer i l'autora, la Núria Cadenes. Us hi esperem.

Més info

L'empenta dels joves d'Òmnium

El proper 8 i 9 de novembre es celebrarà la primera trobada de joves d'Òmnium. No pas de "joves" entre 35 i 40 anys com un servidor, sinó de joves de veritat!, L'entitat està creixent i aquesta inciativa és un dels millors indicadors. Tota la informació sobre la trobada la trobareu en aquest bloc especial.

Forjadors de la Diada

Dijous de l'Òmnium: tardor 2008

La setmana que ve iniciem a Òmnium Cultural, el tercer trimestre dels Dijous de l'Òmnium. Xerrades, debats, taules rodona sobre temes de gran actualitat. Cada dijous a les 19.00 h, a la Seu Nacional d’Òmnium (c/ Diputació, 276, pral. Barcelona). Entrada lliure

Començarem amb Vicent Sanchis i Alfons López Tena amb el tema "De la Catalunya perplexa a la Catalunya activa"

Per veure el programa complet cliqueu aqui

Riscos i oportunitats del debat a ·ERC

Publicat a Tribuna Catalana, 02/06/2008

Esquerra ens està oferint un espectacle prou curiós. Una batalla de resultat incert, plena d'incògnites. Per ara només sabem que la diferència de vots entre alguns candidats de la mateixa llista serà força alta. Mai havíem vist a la política catalana una lluita a quatre bandes tant igualada. Esquerra, per bé i per mal, continua sent diferent. Què li pot comportar tot aquest sotrac al partit independentista?

Per una banda, aquesta crisi perjudica la imatge del partit i per tant pot fer-li perdre suports. En un debat d'aquestes característiques es critica públicament a la direcció a vegades de manera contundent. Hi ha els que volen que tot vagi malament; com aquell soci d'un equip de futbol que desitja que el seu equip perdi cada diumenge per carregar-se la directiva. Com els candidats demòcrates americans que, mentre es desqualifiquen entre ells traient-se els draps brut, provoquen el gaudi al Partit Republicà. La imatge de desunió no és bona per al partit. A més els simpatitzants poden no veure's reflectits en els debats. Molts simpatitzants d'ERC se'ls fa un problema haver de triar, per exemple, entre Carod i Puigcercós, als que valoren positivament i, més, quan diuen gairebé el mateix: que cal fer un full de ruta seriós cap a la independència, que cal obrir-se a la societat per sumar, tot sent creïbles davant l'opinió publica. De fet, les dues candidatures "oficialistes" es critiquen exactament pel mateix: per les sortides de to innecessàries que s'atribueixen sempre, evidentment, a l'altre sector.
Però hi ha altres elements d'aquesta situació que poden llegir-se en clau positiva. Una debat amb resultat incert, obliga a clarificar, a presentar les millors cares, a posar-se presentable per aconseguir suports. Es un gran exercici de transparència democràtica que els altres partits no s'atreveixen a fer. A tots els partits hi ha batalles sagnants pel poder, de fet d'això en viu el Polònia de TV3. Però en aquest cas la disputa té un reglament, fet que la fa menys traïdora, més transparent. També juga a favor dels republicans el moment d'obrir el debat, just acabat el cicle electoral i amb prou temps per curar les ferides fins a properes convocatòries. A més, a diferència d'èpoques recents, l'escissió està descartada d'entrada. Tothom sap com ha costat construir un referent polític de l'independentisme i com de curta va ser la vida de l'Esquerra Catalana d'Hortalà i el PI d'Angel Colom.

L'electorat d'ERC és prou madur per saber que la independència no es proclama ni amb 21 ni amb 23 diputats. Crec que un dels temes que preocupa no és pas tant en dissenyar el "full de ruta cap a la independència" sinó en el de la credibilitat governant, és a dir, el que es noti que l'aposta d'ERC per estar al govern ha servit per als objectius previstos. En aquest cas crec que no és tant important el "amb qui", sinó el "per a què", i sobretot el "com". ERC ha estat i és prou eficaç governant?. De fet, tots els sectors, més directament o menys, han tingut responsabilitats al govern en un moment o altre d'aquests darrers quatre anys. I, es clar, no són pas ells sols els que n'han de fer balanç. Un hipotètic "observatori neutral" de l'obra de govern sobiranista, sense judicis previs, ens podria ajudar a destriar el gra de la palla. No perquè diguis que gestiones bé, has de ser un bon gestor. Això ja ho decidiran, entre d'altres, els gestionats. En aquest tema seria bo que l'autocrítica fos sincera i no només basada en encolomar els problemes sempre als "altres sectors".

En època de cansament, de desafecció dels partits polítics i dels seus aparells, el debat a ERC té grans riscos i oportunitats. En bona part en dependrà de la gestió que la llista vencedora, o llistes, facin de la victòria. De la capacitat d'integració de totes les sensibilitats a la propera executiva i també per obrir un procés d'autocrítica lleial i constructiu