El sistema de partits espanyol, aliè a la desafecció: bipartidisme i alta participació

Publicat a Tribuna Catalana el 17/08/2011. Sembla clar que el PP serà el proper guanyador de les eleccions a les Corts Generals. Observant els darrers resultats podem veure quines característiques s'han de donar perquè el PP pogués tenir majoria absoluta en un sistema de partits espanyol que poc té a veure amb el català.

El PP, com es veu a les dades, té un votant molt fidel a les eleccions al Congrés. Tan és la participació que hi hagi, que sempre es mou vora els 10 milions de votants. Els seus electors no són sensibles al context i actuen a la una. En canvi, com ja s'ha dit sovint, els votants del PSOE són molt més sensibles al moment i al candidat que presenten. Són molt més infidels però quan tots acudeixen a les urnes, sempre sumen més que el PP. Senzillament, n'hi ha més.

L'única vegada que el PP ha aconseguit la majoria absoluta ha coincidit amb un molt baix moment del PSOE i, sobretot, amb un rècord de baixa participació. L'any 2000 van votar només el 68,7% del cens,  quan en els darrers anys la participació es mou  sempre a la vora del 75%. Si el PSOE ha guanyat les dues darrers convocatòries és degut, clarament, a l'enfonsada espectacular d'Izquierda Unida arreu de l'Estat. Mentre ICV aguantava dignament a Catalunya, IU s'enfonsava i el PSOE recollia, sense gaires eufòries, el vot de l'esquerra.

Si no hi hagut més majories absolutes al Congrés és gràcies a la trentena o quarantena de diputats que aconsegueix cada legislatura els partits nacionalistes i regionalistes. De fet,  a nivell estatal els darrers anys s'ha accentuat el bipartidisme. Es pot veure en el gràfic, que el percentatge de vots que aconsegueixen PP i PSOE plegats va en augment. En la majoria de circumscripcions de l'Espanya castellana només PP i PSOE aconsegueixen diputats.

Contràriament, el sistema de partits català dels darrers anys s'ha caracteritzat per l'augment de la desafecció i el càstig als partits grans. El percentatge sumat dels dos principals partits es redueix, baixa la participació, augmenta el vot blanc i el nul, augmenta el vot a partits extarparlamentaris i noves forces entren en un Parlament més fragmentat. Però fins al moment, aquesta tendència catalana no la segueix el sistema de partits espanyol que continua amb un fort bipartidisme i amb uns percentatges de participació molt alts.

A part de la incògnita sobre la possible majoria absoluta del PP, també s'estarà pendent de si aquestes tendències relacionades amb la desafecció, ajudades per l'onada dels indignats, tenen alguna repercussió en un sistema de partits fins ara inalterable a l'entrada de noves formacions.

Els vots que necessita Compromís per entrar a les Corts Generals

Publicat a Tribuna Catalana el 10/8/2011. El valencianisme sempre ha tingut problemes de representació parlamentària. Han estat molts anys buscant la fórmula. Mentre el nacionalisme cívic i cultural tenia força projecció, aquesta no es veia reflectida en diputats. Però això està canviant.

Finalment, en l'enèsim intent i sota la coalició Compromís, en que els nacionalistes del Bloc tenen un paper preponderant en nombre de regidors municipals, va trobar la fórmula en les darreres eleccions a les Corts Valencianes. Es va plantar amb 6 diputats, fent una gran campanya basada en les xarxes socials i amb una oposició forta i imaginativa contra la corrupció del PP. Encara sense candidat, Compromís veu com per primer vegada podria obrir-se la possibilitat d'aconseguir representació a les Corts Generals.

Normalment el Bloc obtenia magres resultats a les Corts General. Si no obtenia representació al Parlament valencià, molts dels seus electors votaven directament al PSOE a Madrid sabent que no tenien cap possibilitat. Ara l'ocasió és diferent i es vol aprofitar l'empenta d'èxit de la marca Compromís i aprofitar també els vents indignats que clamen contra el bipartidisme i la corrupció.

Amb els números a la mà, Compromís podria aconseguir un diputat per València, però tot dependrà de si aconsegueix retenir una part dels electors del maig passat. Els vots necessaris per obtenir un diputat no se saben fins al moment del recompte final. Depèn de la participació i també del vots blancs i dels extraparlamentaris. En tot cas, mirant els resultats del 2004 i del 2008 podem tenir una aproximació del cost d'un diputat a cada circumscripció. Perquè Compromís obtingués algun dels diputats en joc per Castelló o Alacant, 5 i 12, respectivament, caldria que millorés els seus resultats de les autonòmiques. Molt difícil. En canvi només que  Compromís mantingués al voltant del 70%  dels vots que va obtenir a les Corts Valencianes podria obtenir un dels 16 diputats per València.

L'assoliment de representants del nacionalisme valencià a Madrid podria capgirar, tant internament com externament, la imatge del Levante feliz sense cap fet diferencial respecte al conjunt de l'Estat.

Esquerra al Congrés: de 1 a 8, de 8 a 3 i de 3 a…

Publicat a Tribuna Catalana el 3/8/2011. Quan algú puja molt de cop té el risc que la caiguda sigui més alta. Esquerra tenia habitualment un diputat al Congrés, va passar de cop a 8 (2004)i després de caure a 3 (2008) ara pateix per conservar la representació en aquestes eleccions avançades.

L'onada d'eufòria entre la militància i els simpatitzants més propers per l'arribada d'Oriol Junqueras a la direcció del partit encara no es fa notar a les enquestes. De fet, ERC porta baixant de manera continuada en 6 convocatòries i no és pas fàcil trencar la tendència.  Ara ERC té dos diputats per Barcelona i un a Girona. El pànic a quedar a fora és ben present sobretot després del que va passar a la majoria de les grans ciutat del país.  Els nervis per triar candidat són normals. Queden poques setmanes i s'han de proclamar candidatures. L'avançament no els ha anat bé als republicans, que haguessin volgut tenir més temps per poder presentar el partit renovat al seu electorat.

Però el context no és pas desfavorable  per  a ERC ja que  en qualsevol convocatòria  no només depens de tu sinó que també de l'estat de gràcia dels adversaris propers.  Tot sembla indicar que ni la CUP ni Solidaritat es presentaran a les properes eleccions. De fet, una part important del vot de SI a les eleccions al Parlament i del de la CUP a les municipals provenia directament d'antics votants republicans, que podrien retornar si perceben que la renovació va en la bona línia. Veient aquest panorama, així com el presumible fracàs d'una crida a l'abstenció per part d'aquests grups el flanc independentista més "impacient" quedaria cobert.  També cal destacar que els votants més sobiranistes de CiU no estan pas eufòrics amb el cap de llista per Madrid.  Recordem que els darrers caps de llista de CiU en les altres eleccions, Ramon Tremosa, Artur Mas i Xavier Trias van votar "Sí" a la independència en les consultes, mentre que Duran i Lleida ni va acostar-se a les urnes.

En definitiva, d'estar patint per la supervivència a iniciar la remuntada, tot és encara ben obert i dependrà de la capacitat que tingui la nova direcció de visualitzar i fer creïble la renovació a tota la globalitat del seu electorat.

ERC també ha de triar com vol anar al Senat

Publicat a Tribuna Catalana el 27/7/2011. Esquerra, en una situació de canvi de direcció prevista per l'1 d'octubre, viu  pendent d'un possible avançament de les eleccions a les Corts Generals. Hi ha decisions importants que s'han de prendre aviat.

De la que se n'ha parlat més  és la de la tria del cap de llista del Congrés però també caldrà decidir, i no és un tema menor, la fórmula que triarà per concórrer al senat. En les darreres tres convocatòries (2000, 2004 i 2008) Esquerra s'ha presentat amb la coalició Entesa Catalana de Progrés juntament amb el PSC i  ICV. Aquesta coalició ha obtingut un rèdits electorals  indiscutibles. L'esquerra catalana guanyava a les quatre circumscripcions, quedant-se amb 12 senadors i deixant-ne només 4 per a CiU.  Per a ERC l'Entesa ha estat molt positiva  ja que li permetia obtenir 3 senadors  electes que anant sol no aconseguiria.  Actualment són Josep Maria  Esquerda per Lleida, Miquel Bofill per Girona i Pere Muñoz  per Tarragona. A nivell simbòlic la coalició també visualitza un èxit del catalanisme polític. El PSC no forma part del grup parlamentari del PSOE sinó que s'integra en el grup de l'Entesa, el tercer amb més senadors.

Optar per repetir el pacte d'esquerres amb el PSC després del fracàs electoral del tripartit és una decisió d'alt contingut simbòlic. La nova direcció, a qui constantment se li pregunta la seva futura relació amb CiU i PSC, haurà de decidir ben aviat. Si Esquerra decidís no revalidar l'Entesa, CiU en sortiria altament beneficiada ja que probablement recuperaria entre 2 i 6 senadors. Degut al sistema majoritari limitat d'elecció de senadors, és molt difícil que ERC anant en solitari pogués aconseguir representació. Si Esquerra abandonés la coalició també seria improbable fer-la amb CiU que es troba molt reforçada en aquests moments.

Si finalment ERC no pactés amb ningú,  una possibilitat seria presentar un sol candidat per circumscripció o fins i tot donar suport a un possible candidat independent. Tot i no sortir elegit, per una banda es concentrarien els vots en un candidat i, per l'altra, els electors republicans podrien,  amb les dos creuetes que els queden, optar per votar altres candidats.

Les possibilitats de la CUP al Parlament

Publicat a Tribuna Catalana el 20/7/2011. La CUP es tornarà a plantejar la possibilitat de presentar-se a les eleccions al Parlament de Catalunya. En el moment que es prengui la decisió es tindran molt en compte les possibilitats reals d'assolir representació.

Perquè un partit entri al Parlament cal que obtingui o bé el 3% dels vots vàlids a la circumscripció de Barcelona o bé  un percentatge superior a les altres demarcacions, al voltant del 5%. Aquesta mateix pregunta ens la fèiem el gener de 2009. Curiosament l'anàlisi que vam fer és calcat al que va passar el 2010,  no amb la CUP que no es va presentar, sinó  amb Solidaritat.  Tot i que en aquestes darreres eleccions municipals la CUP no va presentar-se a gaires municipis, ja comencem a tenir més dades per una previsió. La primera és que comença a tenir un gruix de vots a Barcelona  (1,95%)  lluny de la marginalitat però que encara hauria de pujar una mica per compensar i poder arribar al 3% a tota la circumscripció.  La segona constatació és que a la circumscripció de Girona els resultats van ser molt bons. Així els resultats en cinc de les deu poblacions amb més cens on es va presentar superarien el mínim necessari:  Girona (9,28%), Figueres (6,28%), Blanes (4,5%), (6,28%) Salt (10%) i Banyoles (10,4%). La presència de tres regidors a Girona, i sent la ciutat un referent comunicatiu per tota la circumscripció, podria facilitar arribar al percentatge necessari per obtenir un diputat.

Però la clau és saber si l'electorat de la CUP, que valora la política de proximitat a les municipals, en unes eleccions nacionals pot preferir altres forces. Tots els partits convencionals juguen a potenciar la imatge del candidat que és la manera d'identificar-se més fàcilment amb la llista que vols votar. La CUP hauria d'optar o bé per presentar un candidat mínimament conegut que caldria buscar o bé arriscar-se a "revolucionar" la campanya i fer-ho sense cares visibles. Però l'electorat més allunyat del nucli militant poden sentir-se temptats de votar a, si fos el cas, partits encapçalats per López Tena o Junqueras, dos candidats no coneguts pel gruix de la població però molt valorats per les bases independentistes, que els han gaudit en "proximitat" durant anys de xerrades pel territori. En tot cas  els resultats dels partits, a part dels propis encerts, també depenen molt de l'estat de gràcia en que arribin els competidors de l'atapeït espai electoral independentista.

Balanç del curs 2010-2011

Publicat a Tribuna Catalana el 13/7/2011. El  curs polític anterior a l'actual (2009-2010) va començar Arenys de Munt i va acabar al Passeig de Gràcia. El sobiranisme civil, amb l'organització de les diferents onades de consultes i la manifestació massiva va aconseguir mantenir l' independentisme a l'agenda política catalana durant molts mesos.

El curs actual (2010-2011) ha estat aparentment marcat per la dinàmica electoral. Llargues campanyes i també constitució de nous governs, amb noves dinàmiques i pactes.  Es podria tenir la sensació que l'embranzida civil del curs anterior podia quedar eclipsada per la lògica partidista i que s'estigués implantant un període de cansament en les reivindicacions nacionals. Però no, la societat continua demanant més. A l'abril, uns mesos després de les eleccions al Parlament, vam tenir l'èxit esclatant de la consulta de Barcelona. Una campanya de la que se'n poden treure moltes conclusions de cara a les futures mobilitzacions que podem  entreveure en un futur proper. Milers de persones treballant alineades i ben coordinades. Bon precedent.

Dies després, hi hagué la constitució de l'Assemblea per la Independència, amb la incorporació de força cares noves i amb la intenció de fer un pas més en la definició del full de ruta cap a la independència. Després arribaren les eleccions municipals i uns pactes posteriors que sembla que tornin a adormir el país. Però res no s'atura.

Es publica, amb gran repercussió mediàtica, l'enquesta del CEO que marca com els partidaris de la independència superen amb escreix els contraris. Finalment les darreres setmanes  ens permeten constatar que totes les iniciatives sobiranistes desperten importants suports. Per exemple, una manifestació convocada gairebé espontàniament el dissabte passat, sense suport de plataformes sobiranistes conegudes, va reunir tants milers de persones com la manifestació de la Diada. Paral·lelament l'alcalde de Vic,  Vila d'Abadal, insta a crear una coordinadora de municipis independentistes que promoguin consultes oficials. I finalment la traca final. Òmnium anuncia amb gran pompa l'hora de fer un salt endavant i l'aposta per l'objecció fiscal, és a dir, per l'enfrontament amb la legalitat espanyola. La resposta a l'agosarament, augment de socis i la creació d'una grandíssima expectació i debat social.

L'excusa que el país no seguiria un increment de la reivindicació nacional ja no val. Una any més tard de la manifestació, ni adormits ni resignats. Cal que els dirigents dels polítics tinguin opcions valentes. El poble seguirà, que ningú no ho dubti.

Consolidem posicions. 50 anys d'Òmnium

Publicat a Tribuna Catalana el 6/7/2011. Dins la societat civil catalanista tenim una llarga trajectòria d'entitats. Existeixen sovint organitzacions llampec, que neixen i moren ràpidament. Són fugisseres, no consoliden però tenen la virtut de la flexibilitat i d'expressar amb rapidesa i claredat les necessitats del moment. Parlem, per exemple,  de plataformes creades en reacció a algun fet, que poden tenir puntualment una alta capacitat de mobilització.

Hi ha també altres entitats que no tindran la virtut de l'agilitat però que en tenen d'altres. I aquí és on sobresurt Òmnium amb els seus 50 anys de trajectòria que se celebren dilluns vinent. La virtut d'Òmnium és la seva potència, la seva transversalitat i la seva regularitat.

Potència perquè ha aconseguit una força important com ho demostren el lideratge d'un munt de projectes de referència, dotzenes de seus territorials actives o milers de socis que l'han posicionat com un referent.

Transversalitat perquè ha aconseguit, i no sempre ha estat fàcil, representar una sensibilitat comuna del conjunt del catalanisme. Mantenir la centralitat del país, avui cada vegada més sobiranista, tot vigilant de no quedar segrestat per les estratègies dels partits polítics.

I finalment regularitat, perquè Òmnium, a diferència d'altres entitats, no depèn d'una persona, ni de dos, ni de tres. Els presidents i membres de la junta pleguen, en vénen d'altres i l'entitat continua amb la seva acció constant de consolidar la consciència nacional.

Aquestes virtuts són el que va permetre que el 10 de juliol de l'estiu passat tinguéssim la històrica manifestació. Una mobilització que va servir de molt, igual que les consultes, perquè va demostrar que en la qüestió nacional el poble va un pas endavant de la classe política, quan molts pensaven el  contrari. Sembla fàcil pensar que sense Òmnium la manifestació hagués anat igual de bé, però cal recordar que ara fa un any alguns sectors independentistes, potser els mateixos que ara diuen que el 10J no va servir de res, van estar-se molt dies dient que no s'hi havia d'anar perquè defensava l'Estatut i la volia encapçalar un president autonomista.

Òmnium no lidera el procés d'alliberament nacional però sí que l'apuntala i ho fa donant el seu suport a aquelles iniciatives que tenen un mínim de solidesa i transversalitat. Per aconseguir-ho cal tenir una estratègia i no apuntar-se acríticament a qualsevol dels centenars d'iniciatives que apareixen cada setmana, independent del seu grau d'aportació final.

Quan hi va haver les consultes independentistes a la ciutat de Barcelona, per exemple, Òmnium va fer suar molt als organitzadors la seva adhesió. Quan aquests van poder demostrar que la consulta de la capital afavoriria la causa sobiranista perquè hi hauria un alt grau de participació, Òmnium es va mullar i, fent-ho, va afavorir, a la vegada, el seu èxit.

La independència fractura la societat. I la independència?

Publicat a Tribuna Catalana el 29/6/2011. Aquest matí el Centre d'Estudis d'Opinió ha publicat el 2n baròmetre de 2011 i per primera vegada s'ha preguntat directament per la independència de Catalunya. La pregunta exacta no és sobre sentiments sinó sobre "Si demà es fes un referèndum  per decidir la independència de Catalunya, vostè que faria?".

Els resultats, en la línia de les enquestes de finals del curs passat,  han donat un resultats favorables a la independència. Així un 42,9% dels enquestats afirmen que votarien a favor, un 28,2% que ho farien en contra i un 23,3% que s'abstindrien. Durant bastants anys la resposta a aquesta pregunta donava un empat tècnic  a 33,3% entre les tres opcions. Estem davant del desempat de l'opció independentista.

L'opció favorable al sí és majoritària a totes quatre demarcacions electorals catalanes. També és majoritària tant en homes com en dones. Per edats, el sí a la independència és l'opció preferida per tots els segments d'edat, tot i que en el tram de 64 anys i més, no supera el 40%. On les diferències són abismals, com era de preveure, és per record de vot. Així els partits molt posicionats en el tema nacional SI i ERC per una banda i Cs i PP per l'altra, tenen els votants totalment alineats amb les consignes oficials del partit.

Més interessant és observar el comportament dels electors de CiU, PSC i ICV. Un contundent 54,9% dels qui van votar CiU a les darreres eleccions del Parlament votarien a favor de la independència i només un 21% votarien en contra. També una majoria, més tímida, dels votants d'ICV votarien Sí. I finalment els votants del PSC són els que tenen més fractura interna, ja que l'opció majoritària, el no a la independència, nomé recull un 40%. El sí a la independència també és l'opció majoritària entre els que van votar altres partits, en blanc o nul. En canvi, els que no van votar, majoritàriament diuen que tampoc votarien en el referèndum.

En definitiva, la idea de la independència produeix una fractura en la societat catalana. Els que hi estan a favor no superen la suma dels qui estan en contra i dels que no anirien a votar. Cal obrir un procés que no compta amb un consens ampli a la societat? Mentre ens ho continuem pensant, l'opció de l'status quo, defensada només per un 28,2% dels catalans, és la que acaba definint la nostra realitat

30 anys de la Crida! Entre la nostàlgia i la feina feta

Publicat a Tribuna Catalana, 15/06/2011. Els joves independentistes veuen perplexos com els seus correligionaris d'entre 35 i 50 anys bavegen aquests dies amb el 30è aniversari de la Crida a la Solidaritat.

Va ser un referent de primer nivell i la seva petjada sempre ha estat recordada. La Crida va escriure una pàgina d'or, amb mèrits propis, en la memòria històrica de l'independentisme català.

Originalitat, frescor, desobediència civil, contundència i sentit de l'oportunitat podrien ser les primeres paraules que venen al cap.  Els qui formaven la Crida eren pocs però audaços. Un dels seus mèrits principals fou el de teixir complicitats i aconseguir el suport i la simpatia en l'ampli món del catalanisme, que aleshores encara no era decididament sobiranista. Només cal veure el baix percentatge d'estelades que hi havia fa 30 anys al Camp Nou.

També era original la seva amplitud temàtica que tot i centrar-se inicialment en la llengua, va abraçar l'ecologia, la solidaritat internacional, el pacifisme i el sobiranisme explícit. Difícilment  avui dia una entitat apartidista s'atreveix amb tants temes alhora! A més, es tractava d' una organització tan propositiva com reactiva quan calia. La seva relació amb partits polítics era evidentment complexa. La Crida va durar prou anys com per poder veure-li pujades i baixades. Era la Crida el braç armat del pujolisme?  El contrapunt a l'agror violentista del MDT i Terra Lliure? Una expressió  que calia amplificar o silenciar des del govern català segons toqués uns o altres temes?

La Crida va saber plegar a temps i després, de manera cíclica, sempre ha sortit qui l'ha volgut ressuscitar quan venien maldades. Necessitem una altra Crida! Deien.  I mentre alguns es lamentaven altres aprofitaven el temps i, tenint present encerts i errors del passat,  aprofitaven l'energia cridaire per transformar partits polítics,  per crear altres estructures sectorials (Plataforma per la Llengua o les plataformes sobiranistes) o fins i tot per modernitzar organitzacions històriques (Òmnium). Fer política apartidista des del catalanisme és un dels aprenentatges de la Crida que continua de plena actualitat.

Dimarts ens veiem a Molins!