Les eleccions al senat (1). Els catalans voten el mateix al Senat que al Congrés?

Publicat a Tribuna catalana 30/01/2008

Les eleccions al senat son la germaneta pobra de les eleccions al Congrés. Es fan el mateix dia però no aconsegueixen fer gaire forat en la campanya electoral. Tenen un sistema d'elecció que les fa diferents de totes les altres convocatòries electorals del nostres país i val la pena que ens hi aturem. Es tracta d'un sistema majoritari limitat en el què, normalment, el partit més votat al Congrés en cada circumscripció s'emporta tres actes de senadors, i el segon més votat, una. Com que només s'elegeixen quatre senadors per província, els partits que mai queden primers o segons en cap circumscripció, com ERC, ICV o PP a Catalunya, no tenen gaires possibilitats d'accedir al senat. Però des de l'any 2000 existeix la coalició Entesa Catalana de Progrés que presenta candidats conjunts entre ICV, ERC i PSC i, a més, conforma grup parlamentari propi separat del PSOE. En la darrera convocatòria i en la propera del 9 de març, el PSC presenta dos candidats a cada demarcació, ICV un per Barcelona i ERC un per Girona, un per Lleida i un per Tarragona.

La iniciativa de l'Entesa tenia l'objectiu de marcar l'hegemonia de l'esquerra enfront de CiU, que era qui s'emportava habitualment els tres senadors de Lleida i Girona i, ocasionalment, també els de Tarragona i ja va ser vista en el seu moment com un antecedent clar del futur govern tripartit.

L'Entesa ha estat un èxit des de la seva fundació i s'ha emportat 12 dels 16 senadors catalans, el màxim possible per una sola candidatura. A més, el 2004 els va assolir amb una distància molt gran respecte al quart senador elegit, ja que tots tres partits d'esquerres van créixer en nombre de vots. De fet, els guanys són per a ERC i ICV que sumen un total de 4 senadors "robats" directament a CiU. El PSC, quan es presentava en solitari, ja n'obtenia directament 8.

El vot al senat es un vot obert i per tant els electors poden triar fins a tres candidats de diferents llistes i, lògicament, no tenen perquè votar el mateix què han votat al Congrés. No són pas la majoria els electors que voten candidats de diferents partits però si suficients per marcar algunes tendències. Així podem preguntar-nos fins a quin punt els votants dels partits d'esquerres al Congrés segueixen les consignes i voten als candidats de l'Entesa. A Barcelona, per exemple, els votants d'ERC no poden votar directament cap candidat independentista de l'Entesa i podria ser que no votessin els candidats del PSC.

Però veiem que el grau de "fidelitat" és prou alt. Es a dir que vora el 85% dels votants dels partits d'esquerres voten als candidats de l'Entesa, sense fixar-se majoritàriament de quin partit és cada candidat. En aquest cas si que veiem que a Girona, Lleida i Tarragona, és on l'Entesa aconsegueix un percentatge més alt de fidelitat. Cal dir que ERC fins ara no ha fet campanya per l'Entesa a Barcelona. De fet, tampoc els és necessari, ja que la victòria de les esquerres a Barcelona ha estat en totes les ocasions molt clara des de 1977.

Pel que fa als candidats de CiU, normalment obtenen més vots que la llista del Congrés. Probablement es pot explicar pel comportament d'alguns electors d'ERC que no volen votar els candidats socialistes. En concret, Carles Gasòliba el 2004 va obtenir un 115% dels vots en relació als que CiU va obtenir al Congrés, mentre que Mercedes Aroz (PSC) va obtenir un 85% dels vots de la suma dels tres partits d'esquerres al Congrés. Però de tota manera, Aroz va treure més de 900.000 vots de diferència a Gasòliba. En definitiva les eleccions al Senat al 9 de març a Catalunya ja semblen resoltes d'entrada: si no hi ha cap sorpresa, altra vegada 12 senadors per l'Entesa i 4 per CiU.

La crònica de la propera setmana: El vot al senat (2). La importància del cognom i el dia de glòria dels extraparlamentaris.

Què ha de passar perquè el nacionalisme obtingui un diputat a les Illes?

Publicat a Tribuna Catalana 23/01/2008
Des de la transició democràtica, els partits estatals han copat les actes de diputats elegits al Congrés per les Illes Balears. Per l'esquerra el PSOE i per la dreta, la UCD i posteriorment AP i el PP, partits hegemònics a l'Estat. Tot i que sempre ha guanyat la dreta, es pot veure en el gràfic com el PSOE, en diverses ocasions, ha aconseguit empatar en nombre de diputats, però no pas en nombre de vots. També es pot observar que el progressiu augment de població de les Illes ha comportat que en dues ocasions hagi augmentat el nombre de diputats que s'elegeixen en la circumscripció.

Font: Ministeri de l'Interior

La única vegada que es va estar a punt de trencar aquest bipartidisme va ser en les passades eleccions de 2004. La coalició Progressistes per les Illes Balears formada per PSM, EU, Els Verds i ERC li van faltar només 6.000 vots per fer-se amb un diputat.

En aquesta ocasió es farà una coalició inèdita amb l'objectiu també d'acabar amb el bipartidisme. Unitat per les Illes és una coalició nacionalista que agrupa a partits sense dependència estatal: PSM-Entesa Nacionalista, Unió Mallorquina (UM), Entesa per Mallorca, Els Verds de Menorca i ERC.

La pregunta és ben clara, té aquesta coalició alguna possibilitat d'aconseguir un diputat? Per fer-ho caldria que arribessin a aconseguir entre 43 i 47 mil vots, depenent del nivell de participació, xifra vots en què s'ha assignat l'últim diputat en les anterior convocatòries.

Històricament, el vot nacionalista ha estat força baix en les eleccions a les Corts Generals i mai fins ara s'han sumat aquests 45.000 vots, que són els que podrien fer falta el 9-M per aconseguir representació. En canvi, si que ho han fet sempre en les eleccions al Parlament Balear.

UM ha obtingut sempre resultats molt fluixos a les eleccions al Congrés, ja que mai ha tingut cap possibilitat de sortir elegida. Caldrà veure què faran la majoria d'electors d'UM de les autonòmiques, que fins ara votaven a partits estatals a les eleccions al Congrés. Serà atractiu per aquests votant una coalició nacionalista amb partits d'esquerra?

Línia: 45.000 vots

E: Legislatives Estatals

B: Parlament Balear

L2004: La coalició Progressistes per les Illes Balears incorpora PSM-EN, Els verds, EU i ERC

A2007: El Bloc per Mallorca incorpora PSM, Els Verds, EU i ERC. PSM-EN, suma només vots del PSM de Menorca.

Font: .Elaboració pròpia amb dades de la Junta electoral de les Illes balears i Ministeri de l'Interior

Les xifres de les dues darreres convocatòries de la gràfica no són massa representatives ja que no es pot saber quants vots de les coalicions "pertanyien" a EU i a Els Verds de Mallorca, forces que ara no es presenten amb Unitat per les Illes. En sentit contrari, però amb menor incidència, tampoc estan comptats els vots nacionalistes d'Eivissa i Formentera del 2003 i 2007, ja que es van presentar en coalicions progressistes globals on eren minoria.

En aquesta ocasió, a part de l'aritmètica, caldrà veure què passa amb la suma d'electorats diferents, ja que és habitual que les noves coalicions sumin menys que els partits per separat. És el que va passar amb el Bloc per Mallorca en les darreres eleccions al Parlament Balear, que es va quedar lluny dels resultats anteriors del PSM i EU. Cal dir, però, que si no s'hagués fet la coalició, probablement EU hauria quedat per sota el 3% i en no obtenir participació, no s'hagués pogut fer el canvi de govern.

Però d'altra banda també pot passar que la coalició sigui un revulsiu per als militants i els simpatitzants i que es pugui arribar a sumar més que per separat. Les possibilitats reals d'aconseguir el diputat podrien impulsar als electors nacionalistes a una mobilització més gran. En aquest sentit, un fet positiu per Unitat per les Illes és que el candidat sigui Pere Sampol, reconegut per tots els partits i que va tenir una important projecció pública quan va ser vice-president del govern balear. A més, ha estat el dirigent nacionalista que millors resultats ha obtingut en tota la història electoral balear: precisament 45.000 vots, encapçalant la llista del PSM-EN l'any 1995.

La crònica de la propera setmana: El vot català al senat. Tots els electors del PSC, ERC i ICV al Congrés, votaran els candidats de l'Entesa Catalana de Progrés?

La demagògia centralista sobre la llei electoral

Publicat a www.tribuna.cat 16/01/2008

Des de fa uns mesos, determinats mitjans de comunicació han fet córrer la brama que cal canviar la llei electoral per acabar així amb el xantatge nacionalista. Cal que els partits nacionalistes perdin pes per tal que no siguin decisius a l'hora de conformar governs. Aquesta idea ha estat recollida pel PP però també històricament per alguns barons del PSOE. De dir que els partits nacionalistes tenen "massa poder de decisió", es passa a afirmar que estan "massa representats" al Congrés, més del que els pertocaria pel seu pes real en el "conjunto nacional". Volen fer creure que el sistema electoral prima a les forces d'àmbit no estatal i s'argumenta sempre amb l'exemple d'Izquierda Unida. Perquè IU té menys diputats que CIU i ERC si aconsegueix molts més vots que ells?

Però com ja s'ha dit en altres ocasions, els partits nacionalistes, especialment els catalans, estan més aviat infrarepresentats al Congrés. Si hi hagués una llei absolutament proporcional, que fes que els partits tinguessin el mateix percentatge de vots que d'escons, les coses canviarien en una direcció precisament oposada a les tesis dels centralistes.

Diferència entre el % de vots obtinguts i el % de diputats (Congrés 2004)

Sí que és cert que IU és el partit que queda més malparat, però no és pas per culpa dels resultats dels partits nacionalistes, sinó pel fet que la província sigui la circumscripció electoral, fet que no assegura la proporcionalitat en aquelles amb pocs diputats en joc. A València, per exemple, amb el 5,4%, EU té un diputat però a Còrdova amb el 9,7% no n'obté cap, degut a que només hi ha 7 diputats a repartir. Si les circumscripcions fossin, per exemple, les Comunitats Autònomes, IU obtindria 3 diputats per Andalusia, a diferència dels zero que té ara.

Precisament el PP és el partit que té una diferència favorable més gran entre el percentatge de vots obtingut i el percentatge d'escons. Això és així pels bons resultats que té a les Castelles, que a diferència d'Andalusia o de Catalunya, està formada per províncies poc poblades i aconsegueix més diputats amb menys quantitat de vots.

Una de les possibilitats d'acostar-nos a una major proporcionalitat, seria aplicar la Llei d'Hondt en una única circumscripció per tot l'Estat, com ja es fa en les eleccions al Parlament Europeu. D'aquesta manera el percentatge dels vots recollits s'acostaria més que ara al percentatge d'escons obtinguts per tots els partits.

Simulació de repartiment d'escons amb una circumscripció única, amb els resultats Congrés 2004)

En aquesta simulació CiU i ERC assolirien un diputat més cada un, però en perdria un el PNB i Nafarroa Bai. El Partit Andalusista n'obtindria dos, ara no en té cap. En definitiva, IU pujaria, el PSOE, i sobretot el PP, baixarien i el conjunt de partits d'àmbit no estatal guanyarien dos diputats. Cal tenir en compte que un canvi de circumscripció també faria variar les estratègies dels partits. Així, partits com el PSM o el BNV podrien pactar amb d'altres forces nacionalistes per poder sumar, igual que ja fan a les eleccions europees.

Com es podria fer per disminuir el pes dels partits d'àmbit no estatal? Les propostes que suggereixen van en la línia d'instaurar una barrera mínima a nivell estatal. Alguns parlen de l'1% però d'altres, tal com va arribar a proposar fa uns anys Rodriguez-Ibarra, estarien per elevar-la al 5%. Aleshores només tindríem PP i PSOE al Congrés, ja que en les darreres eleccions fins i tot IU va quedar-se fregant el 5%. Realment no hi hauria cap maldecaps pels pactes, bipartidisme perfecte, i sempre el primer partit tindria majoria absoluta. Així sí que no caldria pactar ni cedir res als nacionalistes!

La propera setmana: Què ha de passar perquè el nacionalisme illenc faci història entrant per primera vegada al Congrés?

Catalunya: 14 de març de 2004, el tsunami anti PP

Article publicat a Tribuna catalana el 9 de gener de 2007

Durant les properes setmanes analitzarem per a Tribuna Catalana les claus d’aquestes properes eleccions a les Corts Espanyoles. Els efectes de la llei electoral, les possibilitats dels nacionalistes a les Balears i al País Valencià, el comportament electoral al senat i molts altres temes seran tractats en aquesta secció cada dimecres fins el 9 de març.

Les eleccions al Congrés de 2004 van realitzar-se sota els efectes del recent atemptat de l’11-M, que en el cas de Catalunya van acabar d’engrandir el tsunami anti PP. Però la reacció, revolta democràtica per alguns, per la gestió de la informació sobre l’atemptat només va ser la gota que va fer vessar el got. El projecte del transvasament de l’Ebre, la campanya contra Carod-Rovira per la reunió amb ETA, les accions del govern en clau centralista, la intervenció a la guerra d’Iraq, van provocar a Catalunya una mobilització sense precedents que va donar un plus de vots d’habituals abstencionistes al PSC i sobretot a ERC.

Evolució diputats Eleccions al Congrés a Catalunya

A Catalunya la participació va ser molt alta, sobretot tenint en compte que normalment és bastant més baixa que la mitjana estatal. Es diu que al migdia del dia 14-D, Anna Botella van veure la participació a Catalunya ja van saber que perdrien.

El PSC va tenir un creixement important en percentatge i vots, sobretot perquè desbancaren CiU per primera vegada com a primera força en les quatre circumscripcions. A la majoria de municipis de Catalunya amb fort component nacionalista, on habitualment guanyava amb cert avantatge es donà un inèdit triple empat entre CiU, ERC i PSC. A l’àrea metropolitana, els socialistes arrasen amb percentatges al voltant del 50%.

CiU perd vots en nombres absoluts i degut al creixement de la participació, la davallada en percentatge és més acusada. CiU deixa de ser la primera força a les circumscripcions de Girona i Lleida, tot i que en aquest darrera, per pocs centenars de vots.

Nombre de vots i percentatge. Catalunya (Congrés 2004)

	vots 00	vots 04	% 00	%04
PSC-PSOE	1.150.533	1.586.748	34,1%	39,5%
CIU	970.421	835.471	28,8%	20,8%
ERC	190.292	638.902	5,6%	15,9%
PP	768.318	626.107	22,8%	15,6%
ICV-EUIA	119.290	234.790	3,5%	5,8%
EUIA	75.091		2,2%
Participació 2000	64,1%
Participació 2004	75,7%

Font: Ministeri de l’Interior

El cas més rellevant de la jornada fou el creixement espectacular dels independentistes que passen d’1 a 8 diputats beneficiant-se de la mateixa llei electoral que quatre anys abans tant els havia perjudicat. Multiplicant per tres els vots, multipliquen per vuit els diputats. ERC fa el sorpasso a CiU a més de cent municipis de Catalunya, fins i tot en alguns barris de Barcelona, com Ciutat Vella. ERC aconsegueix en aquestes eleccions els resultats absoluts més alts de la seva història moderna, tot i que com s’ha vist posteriorment, no els podrà consolidar en successives convocatòries. Alguns electors d’ERC provenen de CiU però molts de l’abstenció i de nous votants: el creixement republicà és superior a la davallada dels nacionalistes tant en vots com en percentatge.

Pel que fa als ecosocialistes, aconsegueixen 2 diputats, un més que el 2.000. De fet els guanys són modestos ja que es limiten a recuperar els 75.000 vots que EUiA havia aconseguit en solitari, en les eleccions del 2.000 i s’havien “perdut” sense obtenir cap diputat. Només són dos diputats però els donaran molt de joc, degut a l’esfondrament d’IU a nivell estatal: seran el 40% del grup parlamentari que formen amb IU.

Distribució de diputats per circumscripcions. Congrés 2004

	Barcelona	Girona	Tarragona	Lleida	Total
PSC	14	2	3	2	21
CiU	6	2	1	1	10
ERC	4	2	1	1	8
PP	5	0	1	0	6
ICV	2	0	0	0	2
Total	31	6	6	4	47

La caiguda del PP és espectacular degut a que tot i l’increment de participació, baixa en vots absoluts a totes quatre demarcacions i perd la representació a Girona i Lleida. El cas més sorprenent és el de Girona. El PP confiava en retenir el seu diputat, que tant esforç li havia costat obtenir el 2.000, gràcies a que la demarcació s’elegia un diputat més. Però ERC va doblar per molt poc els vots dels conservadors i va entrar de cop amb dos diputats deixant els populars a zero.

El creixement d’ERC i el PSC és especialment notori a les Terres de l’Ebre on, després de les campanyes contra el transvasament, retallen distàncies o superen CiU i PP que eren els partits tradicionalment forts a la zona. A les comarques de l’Ebre, els republicans guanyen la “batalla”, multiplicant per cinc els vots que havien aconseguit quatre anys abans.

El PP ha perdut la batalla de Catalunya de manera estrepitosa. D’una diferència de 5 diputats amb els socialistes el 2000, ha passat a 15. De fet, la victòria socialista global es centra en Catalunya i Andalusia on el PSOE també li treu 15 diputats de diferència als conservadors. En total, el PSOE només avança en el conjunt de l’Estat al PP per 16 diputats. A més, el PP ha alimentat la bèstia i dimonitzant Carod-Rovira ha provocat que una part del vot d’esquerres habitualment abstencionista, es mobilitzés per ell.

Roger Buch, politòleg

1-D. Les claus

Publicat a www.tribuna. cat 03/12/2007

Ha estat una Manifestació històrica. Sense cap dubte si fem comparativa. En primer lloc per la tradicional dificultat del nacionalisme català, a diferència del basc, per fer manifestacions massives. En segon lloc, les manifestacions a Barcelona dels darrers anys que havien aplegat quantitats semblants de ciutadans, havien estat convocades per la totalitat dels partits polítics o gairebé. No ha estat una manifestació contra cap dels enemics “oficials” de la societat catalana: ni el PP, ni els atemptats d’ETA, ni “el capital”, ni la política exterior dels EEUU, sinó una manifestació contra la centralitat electoral del país: el PSOE que guanya ininterrompudament i de manera sovint escandalosa totes les eleccions legislatives espanyoles a Catalunya. No és poc. En els darrers anys només era ben vist anar contra el PP. S’ha trencat un tabú.


Ha estat una demostració de força del sobiranisme. Les infraestructures han estat la gota que ha fet vessar el got, però la indignació que traspuaven els manifestants venia de més lluny. Els eslògans, les pancartes, els aplaudiments a la lectura del manifest, evidenciaven una desafecció amb Espanya no pas conjuntural. Ha estat la manifestació independentista més gran de la història. No ha estat cap sorpresa com la de l’1-D, però sí un cop de força rellevant que confirma el canvi de tendència de l’autonomisme a l’independentisme. S’ha exemplificat la sobiranització del catalanisme. Recordem una altra manifestació nacionalista de magnitud i significació semblant: la de “LOAPA no! Som una nació” de l’any 1982 convocada pels partits nacionalistes i també sense el suport dels socialistes ni de la UCD. En aquella ocasió, al final de la marxa aparegueren grups independentistes radicalitzats com el PSAN i l’IPC, els dirigents dels quals foren detinguts per portar una pancarta on s’hi llegia “independència”. Dissabte, també tancant la manifestació desfilaren els seus hereus ideològics directes, uns 3.000 simpatitzants de les CUP amb consignes independentistes i voleiant estelades, el mateix que també feien, en aquesta ocasió i a diferència de vint-i-cinc anys abans, els centenars de milers de ciutadans que els precedien.

Però aquesta versió d’èxit sobiranista no és compartida per tothom. Per una banda La Vanguardia valora la manifestació com un important “toc d’atenció” al govern central, però no constata cap demostració de força de l’independentisme. D’altres com El País sí que destaquen el component independentista, però minimitzem barroerament la magnitud de la participació per treure-li rellevància política.

Partits o societat civil? La manifestació ha demostrat que es necessiten mútuament. La societat civil era la única amb legitimitat per convocar alhora diferents partits però aquests han estat els que han aconseguit que durant tota la setmana la manifestació fos la principal notícia política, com s’ha vist per exemple, en les tertúlies de Catalunya Ràdio o RAC1. Els pocs recursos per fer promoció han estat suplerts per la repercussió mediàtica que tenen les declaracions dels partits i per la mobilització activa que han fet entre les seves bases. Internet i la catosfera són interessants i han ajudat, però són encara insuficients per mobilitzar a tanta gent i tant diferent. Es constatà una certa contradicció. Per una banda molts participants van incorporar-se darrera de les pancartes d’Òmnium o de la Plataforma Dret a Decidir per no anar enquadrats amb els partits. Així mateix, altres van expressar que no volien assistir a la marxa per por de ser utilitzats per algun partit. Però és igualment cert que ERC i sobretot CiU i les JNC van reunir desenes de milers de manifestants en els seus blocs, demostrant una gran capacitat de convocatòria.

Tindrà conseqüències la manifestació a curt termini? Sempre és difícil de preveure però difícilment hi haurà cap gran canvi per a les properes eleccions. Cal recordar, per exemple, que l’èxit del 18-F del 2006 no va comportar cap triomf electoral per als seus convocants. Mesos després tant ERC com la PdD van estavellar-se amb els resultats del referèndum de l’Estatut després d’apostar pel NO. En aquesta ocasió les conseqüències dins d’un govern d’entesa dividit en dos no seran a curt termini tot i que Montilla no surt gens reforçat de la situació. El que sí que pot ser determinant per al futur del govern d’entesa és la posició que es prengui en cas que el Tribunal Constitucional acabés tombant l’estatut. Aquí sí que hi podria haver un risc elevat de trencament si el PSC no reacciona de manera contundent, tenint en compte que ERC pot jugar fort amb una CiU apostant pel Dret a Decidir.

Roger Buch, politòleg

Apunts als blocs sobre les Jornades d'Omnium

Aquests són els posts que he localitzat que alguns assistents van fer sobre les jornades d'Omnium. Si en trobeu més, feu-m'ho saber.

• Xavier Mir
• Carles Campuzano
• Albert Aixalà
• Lídia Pelejà
• Xavier Viudez
• Lo Santi
• Jordi Casadevall
• Miquel Strubell
• Reset
• Jesús Malló
  

El Futur de Catalunya: pròxima estació... federalisme? independència?

Crònica de les jornades d'Omnium Cultural "El Futur de Catalunya", publicat a Tribuna Catalana 12/11/2007

Barcelona va viure un debat intens dissabte passat en les jornades de l’Òmnium. Les plataformes sobiranistes treuen pit amb els seus millors dirigents, els partits donen la cara i responen sense evasives a la pregunta de quin és el seu horitzó nacional per Catalunya. No escapoleixen les preguntes ni regalen res a l’auditori format per tres-cents socis d’Omnium que aplaudeixen efusivament els posicionaments més contundents i les argumentacions més brillants.

Al matí, en el debat amb les plataformes, hi ha força unanimitat en l'objectiu i en la diagnosi: Espanya no vol ser un Estat Federal; la independència és necessària i, a més, també possible si es fa pedagogia interna. Fins i tot els qui van posar aigua al brou a tant d'optimisme, alertaven de la dificultat del procés i la manca de majoria social més que negar la legitimitat de la pròpia secessió. El debat es centra en el com, en el ritme, en la dificultat..., en propostes concretes -llei de consultes populars, per exemple-. Les plataformes reivindiquen la societat civil, afirmen coordinar-se i són optimistes i ambicioses. Al mateix temps intenten fer veure la seva complementarietat. El temps dirà si hi ha massa plataformes i quines són les que realment són representatives.

En el debat de la tarda apareixen els partits polítics que, com recorda el moderador Isidor Marí, han de parlar en nom del partit i no a títol personal. ERC es proclama independentista i Anna Simó considera esgotada la via federal després del procés de l'Estatut. CiU aposta per la Confederació tot i que no es posa cap límit per a l'alliberament nacional. Josep Rull, igual que Oriol Pujol diumenge a l'AVUI, s'afirma independentista en un partit que no ho és. ICV apunta al federalisme però tampoc posa límits i Joan Herrera veuria bé la independència si fos àmpliament consensuada i no fracturés la societat. Admet que el federalisme és millor solució per a Catalunya -sobretot per la pròpia cohesió- que per Espanya. El PSC també aposta pel federalisme. Igual que Herrera, Isidre Molas valora molt positivament els elements federalitzants de l'actual Estatut.

Immediatament s'obre el debat amb acadèmics, periodistes i representats d'entitats que formen la fila 0. Es constata desmotivació dels assistents davant de tantes proves de fe federals i confederals. López Tena, ara des de la fila 0, els resumeix la conclusió del matí: el federalisme no és possible perquè Espanya no el vol. Fins i tot el politòleg Ferran Requejo, l'altre protagonista de la jornada, titlla d'antics els discursos dels partits polítics.

Els tres partits federals-confederals recorden que un punt bàsic del catalanisme és que Catalunya és "un sol poble" i que per tant l'Estat català federat a Espanya és el que millor garanteix la cohesió interna de Catalunya, tot i acceptar que l'assoliment del federalisme no és fàcil en la situació actual. El debat gira de nou cap a temes més pràctics i reprenent propostes que havien sorgint al matí, es demana als partits que tinguin una reacció unitària i contundent si el TC tomba l'Estatut. Una intervenció situa aquest tema en un dilema clau: ¿estaríeu disposats a no complir algunes legalitats, tal i com l'Estat Espanyol a vegades incompleix, en cas de conflicte institucional? Què ha de fer la Generalitat si el TC retalla l'Estatut?. Ha de lamentar-ho i prou? Molas deixa clar que amb l'Estat de Dret no s'hi juga mentre que Rull entén que caldria forçar la legalitat amb una nova consulta... Caldrà estar atents aquest tema crucial.

En definitiva, un debat viu, potent i a estones de grans idees força, que no va deixar a ningú indiferent i que, a més, sembla que promet continuïtat.

Roger Buch

Albert Musons, condol per l'activista gracienc

Ens hem assabentat per l'Independent de Gràcia de la mort sobtada d'Albert Musons, el qui va ser regidor de cultura de Gràcia i ànima de moltes iniciatives de la vila. Fa uns anys l'Albert va impulsar un homenatge a l'avi, a Josep Buch i Parera (1902-1991) que va resultar un gran èxit. Al llarg d'un any es van programar un seguit d'actes (exposició, placa al carrer Rabassa, taula rodona, presentació del llibre de les places de Gràcia...) per recordar la figura de Josep Buch, que havia deixat una gran petjada a la vila, sobretot per la fundació del Club Excursionista de Gràcia i per la creació de l'Arxiu històric de Gràcia. Sense l'empenta de l'Albert Musons no hauria estat possible aquest merescut homenatge.

Per conèixer més l'Albert Musons i el profund impacte que la seva mort ha deixat entre l'associacionisme gracienc podeu consultar els següents enllaços:

Gracianet (La tortuga) 44 graciencs parlen de l'Albert Musons
Transversalweb (diari digital dels barris de Gràcia)
Bloc de Guillem Espriu (regidor de Gràcia)
Bloc de Pep Gorgori

15/10/2007 · Publicat a Tribuna catalana

Els resultats de l’enquesta d’El Periódico (15/10/2007) sobre el debat sobiranista ens mostren conclusions prou interessants. Per una banda es refermen les dades que des de fa anys ja sabíem, analitzant resultats d’altres enquestes. Existeix un percentatge important de catalans (al voltant del 34%) que votaria afirmativament en un referèndum per la independència, mentre que els contraris no superarien el 45%. En canvi, quan la pregunta és oberta i s’ofereixen diferents models de relació amb Espanya, l’opció independentista davalla fins al 18%, mentre augmenta considerablement l’opció federalista. El federalisme, que avui ja no defensa pràcticament cap organització política, esdevé un caramel atractiu per a àmplies capes de l’electorat que l’associen a un creixement qualitatiu important de l’autogovern.

La novetat de l'enquesta no són aquests resultats sinó que s'hagin fet dues altres preguntes que fins ara no eren habituals. Es demana als enquestats si s'estaria a favor de celebrar un referèndum sobre la independència de Catalunya i una gran majoria respon a favor. Els votants de tots els partits menys del PPC i Ciutadans es posicionen majoritàriament a favor del dret a decidir i, per tant, a favor de respectar la decisió que en sortís d'un referèndum. Un bon senyal per al sobiranisme però sobretot per a la salut democràtica del país que desborda clarament l'estret punt de vista de la Constitució Espanyola en aquest tema.

L'altra pregunta nova és la que fa referència a l'increment del nombre de partidaris de la independència en els últims dos-tres anys. En aquests cas, són els electorats de tots els partits els que constaten aquest creixement. Queda clar, doncs, que l'aprovació de l'Estatut de 2006 no ha suposat, com pretenien alguns, el tancament definitiu del plet territorial entre Catalunya i Espanya.

Massa sovint, es parla de l'independentisme com un tema de minories sobredimensionades. La sorprenent enquesta, però, reafirma que a una majoria de catalans ja no li espanta fer-se preguntes sobre el seu propi futur sense cap mena de restricció mental i legal.

Humor als dijous de l'Òmnium

Ja han començat els Dijous de l'Òmnium del darrer trimestre de l'any. El dia 13 vem tenir en Toni Gisbert presentant Quan el mal ve d'Espanya i el dia 20 a la Lliga Anticolonial parlant de l'humor català ben acompanyats per en Titot i en Toni Soler. Un dels moments més curiosos va ser el visionat a la sala d'actes de l'Òmnium Cultural de Barcelona plena a vessar del recent gag d'en Lluís Llach i els desastres de l'estiu 2007. No us el perdeu!

Podeu veure tota la programació dels Dijous (setembre-desembre 2007).