ERC i ICV ja tenen més expectativa de vot que el PSC

S'ha comentat els darrers dies que la intenció de vot d'ERC i ICV plegats ja sumaven més que el PSC.  S'ha recordat la dada del darrer Baròmetre del CEO arran de la celebració del Congrés del PSOE on el PSC sembla que queda totalment desdibuixat. Les enquestes no li donen signes de recuperació.

Tercera onada Barometre 2011
Barcelona · Font: 3a onada Baròmetre electoral  2011. Centre d'Estudis d'Opinió – Generalitat de Catalunya

Aquesta dada podria fer pensar la correlació de forces de  l'esquerra catalana, encara ara atordida per l'experiència del tripartit, podria canviar. ERC i ICV sembla que recuperen vot, mentre que el PSC obté els té expectatives més baixes que mai.

De fet, tot apunta que la davallada recent d'ERC no es va produir perquè el partit fos massa  d'esquerres sinó per haver pactat, en inferioritat de condicions, amb el PSC. La direcció actual dels independentistes té clar que no es tornarà a pactar amb el PSC ni a curt ni a mig termini. Una altra cosa és que ho hagués de fer amb igualtat de condicions, no pas sent el segon partit.

Les diferències entre la suma d'intenció de vot  d'ERC i ICV per una banda i el PSC  per l'altra, s'accentuen amb l'edat. Els socialistes tenen un electorat més envellit tal i en les dues franges d'edat més jove la diferència amb la suma d'ecosocialistes i independentistes és molt elevada.  Si és una diferència deguda a l'edat, amb els anys el PSC mantindria certa quota de vot. Si la diferència és de generació, el PSC amb el recanvi demogràfic natural, té els dies comptats.

Quin futur podria tenir una possible fusió entre ERC i iCV? Es convertiria en el partit hegemònic de l'esquerra catalana i deixaria el PSC en posició marginal o tindria tantes fugues per la banda sobiranista interclassista i per l'esquerra no sobiranista que es quedaria sense res?  Seria possible un partit d'esquerra transformadora, que tot i el seu sobiranisme desacomplexat  no hagués d'acabar obligatòriament tots els congressos picant de mans l'in-inde-independència?

El moment escocés de l'independentisme català

Publicat a Tribuna Catalana el 25/1/2012.

Històricament l'independentisme català s'ha emmirallat en molts països que han lluitat per la seva llibertat. La influència d'aquestes experiències s'ha notat en les estratègies però també en les nomenclatures de les organitzacions.

Així el PSAN ens recorda el Front d'Alliberament Nacional d'Algèria, el PSAN provisional i Nosaltres Sols! ens remeten a Irlanda o també el concepte "sobiranisme" que va venir fa poques dècades importat des del Quebec. Entremig influències bàltiques, balcàniques i sobretot basques. I el dilema de fins a quin punt fixar-nos tant en les altres experiències ens pot fer  oblidar la creació d'un full de ruta autènticament propi. En aquest sentit, la crítica al "mimetisme basc" ha portat a la creació de conceptes pejoratius com "basquitis" dit d'aquell que copia acríticament la lluita abertzale i que sovint dedica més temps a la solidaritat amb Euskadi que a la pròpia lluita per la independència.  Fins i tot posar massa il·lusions en altres processos pot ser contraproduent, com el resultat negatiu del darrer referèndum sobiranista al Quebec (1995) que va caure com un gerro d'aigua freda en plena campanya electoral al Parlament de Catalunya.

Ara però, és el moment d'Escòcia. Si bé les coincidències sociolingüístiques eren mes properes amb el Quebec, amb el escocesos les semblances són molt més grans que en cap altre procés. És un país de la Unió Europea que no arrossega cap conflicte nacional amb centenars de víctimes, com Irlanda o Euskadi, i que es planteja la secessió unilateral d'un territori petit respecte a un conjunt més gran. A Flandes, en canvi, la independència vindria del divorci amb Valònia, un territori semblant pel que fa a població.

Un dels punts d'interès del cas escocès és la integració automàtica del possible nou Estat independent a la Unió Europea, el que es coneix com "ampliació interior". Així la possibilitat que el govern espanyol faci xantatge amb l'amenaça d'expulsió de la Unió és un element de gran rellevància. És per això que a mesura que s'apropi el referèndum impulsat per Àlex Salmond l'interès català per Escòcia anirà en augment. Un referèndum que coincidiria, en el cas que Artur Mas no avancés les eleccions, amb les properes eleccions al Parlament de Catalunya, a la tardor de 2014.

Respondre les agressions i molt més

Publicat a Tribuna Catalana, el 18 de gener de 2012.

El catalanisme en els darrers anys ha reaccionat de manera contundent quan ha rebut agressions. En les sentències judicials o en els atacs a la llengua el catalanisme ha actuat unit i s'ha vigoritzat.

Podem recordar la manifestació "Som una nació" (2006), la manifestació contra la crisi de les infraestructures (2007) i sobretot la manifestació contra la sentencia de l'estatut (2010). Cada agressió és percebuda com una provocació que engrandeix, cohesiona i fins i tot radicalitza el cos social català. Ara mateix estem veient com a Mallorca hi ha respostes contundents mai vistes abans contra politiques d'agressivitat contra el català. La xiulada que rebé el president Bauzà a Sa Pobla fa pocs dies fou antològica.

El centralisme espanyol no s'arriscarà a provocar Catalunya de manera frontal sabent que cada vegada que ho fa creix l'independentisme. Per entendre'ns, el govern del PP no convocarà cap desfilada de l'exèrcit espanyol a Barcelona com quan va tenir la seva primera majoria absoluta. Fins i tot ja hi ha qui proposa cedir en tema fiscal a canvi de rebaixar la política lingüística. No seria gaire intel·ligent pel catalanisme esperar noves agressions directes i caldrà prendre la iniciativa i ser capaços de marcar l'agenda. Si bé a València i a les Balears l'espanyolisme actuarà de manera directa, contra Catalunya s'actuarà de manera més subtil.

El catalanisme, però, també sap preparar-se per actuar per iniciativa pròpia i ho està començant a fer. L'onada de consultes, tot i l'ajuda inicial de la Falange i fiscalia de l'estat, fou un clar exemple d'iniciativa pròpia. En aquesta línia, aquests dies la societat civil avança de manera ferma per consolidar les posicions que va aconseguir en el darrer cicle de mobilitzacions i ho exemplifiquem amb tres iniciatives d'abast ben diferent: La primera és la caravana per l'Estat propi de diumenge passat al Maresme que assaja amb gran èxit formes de mobilització adaptades al segle XXI: fent participar a l'assistent  de forma original. La segona, la contundent campanya "Amb Independència" que fa pedagogia de la sobirania mitjançant interessants vídeos pedagògics. I, finalment, la decisió dels Lluïsos de Gràcia, una de les entitats més arrelades de Barcelona, de penjar l'estelada al balcó de manera permanent com a símbol de compromís amb els nous temps.

La reacció espanyola a l'ús del twitter en català

Publicat a Tribuna Catalana l'11 de gener de 2012.


Mentre ens posem d'acord  sobre si les converses a la xarxa social Twitter són representatives de les tendències socials o simplement són l'expressió d'una minoria tancada en una bombolla, fem una primera aproximació a com reaccionen els usuaris espanyols a l'ús cada vegada més massiu del català.

D'entrada cal dir que la potència del català a la xarxa Twitter és notable. No només sembla que el seu ús està més estès a Catalunya que a la resta de l'Estat sinó que el català hi gaudeix de bona salut. Aquest fet provoca que sovint dels 10 Trending Topics (TT), que són les paraules o hashtags (etiquetes que comencen amb el símbol #) més usades a Espanya en un moment determinat, alguns siguin en català.

A la pantalla de l'ordinador els 10 TT espanyols apareixen ben visibles i els usuaris tenen curiositat per saber de què van.  Alguns d'aquests hashtags en català són reivindicatius, altres per comentar programes de TV3 (#elconvidat #30minuts) o partits de futbol (#frac1 #latdp) o bé artístics #garrotweet o més intranscendents #bondia o #bonnadal. Clicant sobre aquests hashtags es poden visualitzar els centenars de piulades de les persones de tot el món que estan fent servir aquestes expressions en aquell precís moment.

Molts ciutadans espanyols acostumats a  mirar televisió, escoltar ràdio i usar altres xarxes socials només en castellà  veuen com el català se'ls apareix de cop davant seu amb certa normalitat. Davant d'aquest fet i a la curiositat per saber de què va el TT i de poder participar en la conversa,  es produeixen respostes molt diferents.

En alguns casos genera incomprensió; l'etiqueta fa referència a temes estrictament catalans que no són compresos per persones que no miren TV3 o que no coneixen l'imaginari col·lectiu del nostre país. És com si miressin els TT d'un altre país...

En altres casos persones que habitualment piulen en castellà usen hashtags catalans sense canviar de llengua. Això pot passar amb usuaris catalans, valencians o balears que piulen habitualment en castellà però també amb usuaris d'altres territoris que no tenen manies lingüístiques o mantenen proximitats reivindicatives com #resacelebrar (contra la celebració del 12 octubre) o futbolístiques com va ser el cas de  #pilotador ahir al vespre.

Finalment cal destacar les respostes reaccionàries dels usuaris que directament els molesta que hi hagi TT en català i així ho expressen sense contemplacions. Lògicament quan els hashtags en català tenen contingut reivindicatiu (#twitterencatala #unanaciounaseleccio  #catalonianewcountry #tenimpressa) la conversa es torna tensa i els exabruptes pugen de to. Això esperona alguns usuaris catalans que, en comptes de tornar-los l'insult, es dediquen a desacreditar-los tot difonent les piulades més suculentes per demostrar fins on arriba la intolerància d'alguns ciutadans espanyols.

Costellada? Reivindicació?: La millor selecció de la historia!

Publicat a Tribuna Catalana el 29/12/2011

Catalunya viu una interessant paradoxa amb la reivindicació de seleccions esportives oficials. Un estranger que ens observés preguntaria... però els catalans què volen exactament? Que les seleccions esportives no coincideixin sempre amb els estat oficials, o volen ser directament un Estat?

Observant qui forma la Plataforma pro Seleccions Catalanes o el públic assistent als partits de la selecció catalana de futbol, on hi ha més estelades que persones, segurament arribaria a la segona conclusió. Aquests volen les seleccions com a eina per aconseguir la independència! En canvi, observant algunes enquestes i sobretot l'actuació dels governs de la Generalitat de diferents colors polítics, sí que veuria que hi ha més gent a favor de les seleccions esportives catalanes que no pas de la plena sobirania.

Entretant, el nostre estranger també veuria que cada any molts dels que es consideren els més independentistes en arribar a aquestes dates començarien a repetir que això de fer un partit de futbol de costellada no porta enlloc, que si "fórmula esgotada", que si ja no ve Brasil, etc. També en veuria d'altres responent que cal aprofitar qualsevol oportunitat per fer present la reivindicació catalana i que un espectacle d'aquests amb desenes de milers d'assistents i televisat és un gran esdeveniment d'impuls de la consciència nacional i també d'internacionalització del fet català.

El nostre amic estranger, amant del bon futbol i sempre encuriosit per l'espectacle de grades animades i acolorides, finalment, pagant 10 vegades menys del que van pagar uns cosins seus per anar al Camp Nou fa poques setmanes, no dubtarà a pujar divendres al Lluís Companys per veure la millor selecció catalana de la història, entrenada per Johan Cruyff i amb vuit campions del món sobre la gespa.

3 models d'entitats de voluntariat

Acabo de publicar un post sobre models d'entitat de voluntariat al bloc de xarxanet.org. És una breu reflexió sobre les diferents entititats que acullen voluntariat. Sovint quan pensem en eines i reptes d'aquestes entitats potser no tenim en compte que estem parlant de realitats força diferents. Podeu consultar el post AQUÍ

Òmnium, 50 anys de lluita i 10 de renovació

Publicat a Tribuna Catalana, el 21/12/2011

El reportatge #Omnium50A que es va emetre per TV3 i en  horari de màxima audiència va tenir, almenys a les xarxes socials, un grandíssim ressò. El documental aprofundeix, de manera brillant, en dos moments clau: la fundació i els inicis, d'una banda, i els dos reptes del futur immediat -la sobirania i la proposta d' insubmissió fiscal- de l'altra.

Entremig d'aquest passat i futur hi apareixen els expresidents Josep Millàs i Jordi Porta com els dos presidents que fa uns anys van tensionar l'entitat. Aquella agra disputa, ja superada, més que condicionada per les lluites pel control polític, va ser-ho per la idea de renovació de l'associació. Mantenir una entitat resistencialista i tancada o bé adaptar-la als nous temps:  l'Òmnium del segle XXI.  Veient la composició de les posteriors juntes de Jordi Porta i els posicionaments públics de l'entitat és clar que el control polític no era la causa de la disputa. Precisament l'Òmnium ha estat els darrers anys l'espai de trobada de catalanistes de diversa tendència mentre en el camp polític la fractura entre els partits d'obediència nacional era brutalment intensa.
Canvis de fons que ara resplendeixen com mai,  en posar-hi, tal i com el país demana, la reivindicació sobiranista com a primera prioritat
Així, l'Òmnium d'avui té l'origen en aquesta renovació que fa una dotzena d'anys un grup de joves professionals i la majoria de seus territorials va començar. A partir de la presidència de Jordi Porta l'entitat va començar a donar un tomb, que es va anar notant amb el pas dels anys. La modernització es va deixar veure en la imatge, la comunicació, el local i en són bons exemples la renovació estètica dels tradicionals "Premi d'Honor de les Lletres Catalanes" i la "Nit de santa Llúcia".

També destaca el treball intern a l'entitat, l'alineació estratègica entre els diferents nivells: Junta nacional, equip tècnic, seus territorials i socis. Una organització potent i coordinada,  en creixement territorial i de socis constant, al servei d'una idea clara. La renovació temàtica ha permès, per una banda, aprofundir en accions i projectes de reivindicació, mobilització i posicionament públic i, per l'altra, desenvolupar projectes arrelats al territori, que donen resposta en clau de cohesió als grans reptes del país com són l'educació, la llengua i la immigració.

El resultat de tot plegat, una entitat amb un alt nivell de cohesió interna i amb un creixent prestigi i incidència social. Canvis de fons que va liderar durant 8 anys  Jordi Porta i que ara amb la presidència de Muriel Casals resplendeixen com mai,  en posar-hi, tal i com el país demana, la reivindicació sobiranista com a primera prioritat.

L’hora de la societat civil, próxima estació: independència

Publicat a Tribuna Catalana el 14/12/2011

Després dues dècades d'estancament, la societat civil catalanista va donar fa pocs anys un salt qualitativament important. Naixement de les plataformes sobiranistes, modernització d'Òmnium i, en definitiva, la sobiranització del catalanisme.

Parlem de les tres manifestacions, dues de massives  (2006 i 2007) i una de monstruosa (2010). Entremig l'èxit esclatant del cicle de consultes començant per Arenys de Munt (2009) i acabant a Barcelona (2011). Per primera vegada a la història qualsevol proposta seriosa de mobilització sobiranista, independentment de la plataforma que la convoqués, aconseguia  un ampli seguiment.

Després de tres convocatòries electorals gairebé seguides es presenta un panorama de dos anys i mig sense eleccions on la societat civil pot iniciar un nou cicle de mobilitzacions. Caldrà estar alerta a tres moviments que tindran èxit si són flexibles, si van coordinats i, sobretot, si saben aprofitar les conjuntures propicies a la mobilització per augmentar el suport social a la independència.

El primer és l'Assemblea de Municipis per la Independència constituïda aquest matí a Vic, que pot jugar un paper determinant ja que primera vegada són les administracions públiques les que es mullen per la independència. Superats els 150 adherits és fàcil que la xifra vagi augmentant els propers mesos.

El segon és l'Assemblea Nacional Catalana per l'Estat propi que es constituirà el proper mes de març amb amplis suports. Ja no es tracta de defensar la legitimitat del dret a decidir sinó d'elaborar un full de ruta per assolir la independència.

El tercer és una possible campanya per la insubmissió fiscal.  El simple anunci d'Òmnium que "estudiaria" el tema si no  s'arriba a un acord fiscal entre la Generalitat i  l'Estat espanyol ja aixecat moltes expectatives i  ha despertat iniciatives de base.

Sense eleccions a la vista, de nou la societat civil pot fer pujar un esglaó més en l'escala que porta a la independència. No està clar quants esglaons encara falten per arribar-hi però, el que és evident, és que s'hi està més a prop que mai.

CiU clar guanyador del cicle electoral 2010-2011 a Catalunya

Publicat a Tribuna Catalana, el 7/12/2011.

Des de fa uns anys i degut a diversos avançaments electorals, eleccions municipals, del Parlament i les Corts se celebren en pocs mesos de diferència.

Per aquest motiu cada vegada es parla més de cicle electoral. Durant el mateix cicle els partits acostumen a repetir tendències en les diferents convocatòries, encara que unes eleccions els siguin més propícies que les altres. En aquest cicle CiU i PP pugen en totes les eleccions, ICV té un comportament variant i el PSC i ERC baixen. Deixem per un proper article una novetat d'aquest cicle: la consolidació de quatre petits partits especialitzats en convocatòries concretes.

El PSC s'ha enfonsat en totes tres convocatòries. No només perd molts vots sinó que ha perdut el control de les principals institucions (Govern Central, Generalitat, Ajuntament de Barcelona i Diputació de Barcelona). ERC ha tingut tendència pronunciada a la baixa a les catalanes i a les municipals. La caiguda s'ha frenat al Congrés, i caldrà veure si és degut al canvi de direcció o a la incompareixença de SI i CUP, competidors directes. L'únic partit que té comportament diferent en les eleccions del cicle és ICV que baixa a les municipals i a les catalanes, mentre puja al Congrés.

Pel que fa a les victòries, el PP ha pujat lleugerament en les tres eleccions, seguint com sempre la tendència del PP espanyol però sense trencar el seu sostre a Catalunya.  I finalment CiU, el gran vencedor. No només obté uns molt bons resultats sinó que a més aconsegueix la primera posició a les municipals i a les Corts, fet que mai abans havia passat. CiU s'acosta als millors resultats de la segona meitat dels 80 quan el tàndem Pujol-Roca donava majories absolutes al Parlament i 18 diputats (1986 i 1989) al Congrés. Ara "només" han estat 62 diputats al Parlament i 16 al Congrés però cal tenir present que en aquells anys, CiU tenia el monopoli absolut de l'espai nacionalista català, amb una ERC molt dèbil al Parlament i extraparlamentària a Madrid i als principals ajuntaments.

#20N #20Ncat Aquest vespre recompte a Twitter!

Aquesta serà la tercera jornada electoral que viuré des de casa amb el twitter. Us hi espero a tots! http://twitter.com/#!/rogerbuch