La independència fractura la societat. I la independència?

Publicat a Tribuna Catalana el 29/6/2011. Aquest matí el Centre d'Estudis d'Opinió ha publicat el 2n baròmetre de 2011 i per primera vegada s'ha preguntat directament per la independència de Catalunya. La pregunta exacta no és sobre sentiments sinó sobre "Si demà es fes un referèndum  per decidir la independència de Catalunya, vostè que faria?".

Els resultats, en la línia de les enquestes de finals del curs passat,  han donat un resultats favorables a la independència. Així un 42,9% dels enquestats afirmen que votarien a favor, un 28,2% que ho farien en contra i un 23,3% que s'abstindrien. Durant bastants anys la resposta a aquesta pregunta donava un empat tècnic  a 33,3% entre les tres opcions. Estem davant del desempat de l'opció independentista.

L'opció favorable al sí és majoritària a totes quatre demarcacions electorals catalanes. També és majoritària tant en homes com en dones. Per edats, el sí a la independència és l'opció preferida per tots els segments d'edat, tot i que en el tram de 64 anys i més, no supera el 40%. On les diferències són abismals, com era de preveure, és per record de vot. Així els partits molt posicionats en el tema nacional SI i ERC per una banda i Cs i PP per l'altra, tenen els votants totalment alineats amb les consignes oficials del partit.

Més interessant és observar el comportament dels electors de CiU, PSC i ICV. Un contundent 54,9% dels qui van votar CiU a les darreres eleccions del Parlament votarien a favor de la independència i només un 21% votarien en contra. També una majoria, més tímida, dels votants d'ICV votarien Sí. I finalment els votants del PSC són els que tenen més fractura interna, ja que l'opció majoritària, el no a la independència, nomé recull un 40%. El sí a la independència també és l'opció majoritària entre els que van votar altres partits, en blanc o nul. En canvi, els que no van votar, majoritàriament diuen que tampoc votarien en el referèndum.

En definitiva, la idea de la independència produeix una fractura en la societat catalana. Els que hi estan a favor no superen la suma dels qui estan en contra i dels que no anirien a votar. Cal obrir un procés que no compta amb un consens ampli a la societat? Mentre ens ho continuem pensant, l'opció de l'status quo, defensada només per un 28,2% dels catalans, és la que acaba definint la nostra realitat

30 anys de la Crida! Entre la nostàlgia i la feina feta

Publicat a Tribuna Catalana, 15/06/2011. Els joves independentistes veuen perplexos com els seus correligionaris d'entre 35 i 50 anys bavegen aquests dies amb el 30è aniversari de la Crida a la Solidaritat.

Va ser un referent de primer nivell i la seva petjada sempre ha estat recordada. La Crida va escriure una pàgina d'or, amb mèrits propis, en la memòria històrica de l'independentisme català.

Originalitat, frescor, desobediència civil, contundència i sentit de l'oportunitat podrien ser les primeres paraules que venen al cap.  Els qui formaven la Crida eren pocs però audaços. Un dels seus mèrits principals fou el de teixir complicitats i aconseguir el suport i la simpatia en l'ampli món del catalanisme, que aleshores encara no era decididament sobiranista. Només cal veure el baix percentatge d'estelades que hi havia fa 30 anys al Camp Nou.

També era original la seva amplitud temàtica que tot i centrar-se inicialment en la llengua, va abraçar l'ecologia, la solidaritat internacional, el pacifisme i el sobiranisme explícit. Difícilment  avui dia una entitat apartidista s'atreveix amb tants temes alhora! A més, es tractava d' una organització tan propositiva com reactiva quan calia. La seva relació amb partits polítics era evidentment complexa. La Crida va durar prou anys com per poder veure-li pujades i baixades. Era la Crida el braç armat del pujolisme?  El contrapunt a l'agror violentista del MDT i Terra Lliure? Una expressió  que calia amplificar o silenciar des del govern català segons toqués uns o altres temes?

La Crida va saber plegar a temps i després, de manera cíclica, sempre ha sortit qui l'ha volgut ressuscitar quan venien maldades. Necessitem una altra Crida! Deien.  I mentre alguns es lamentaven altres aprofitaven el temps i, tenint present encerts i errors del passat,  aprofitaven l'energia cridaire per transformar partits polítics,  per crear altres estructures sectorials (Plataforma per la Llengua o les plataformes sobiranistes) o fins i tot per modernitzar organitzacions històriques (Òmnium). Fer política apartidista des del catalanisme és un dels aprenentatges de la Crida que continua de plena actualitat.

Dimarts ens veiem a Molins!

El PP a Catalunya, d'anomalia a àrbitre

Publicat a Tribuna Catalana el 8/6/2011. L'anomalia del PP a Catalunya era que tenint una quantitat de vots important a les municipals, quedava fins ara fora de tots els governs. A diferència d'ERC i ICV, que obtenien un nombre de vots semblant, ni tenia alcaldies ni participava en governs de coalició.

Aquesta raresa  s'ha trencat per primera vegada en aquestes eleccions.  La sensació és que el PP governarà i decidirà.  Això és així perquè els populars han tret uns bons resultats, però si mirem amb detall és només a Badalona on aquests resultats són excepcionals. A la resta  de grans ciutats, que és on el PP a Catalunya té habitualment més percentatge, els resultats no són gaire diferents a d'altres ocasions.  De fet el PP, descomptant les eleccions a les Corts Generals on treu més bons resultats, té una gran estabilitat en el seu nombre de vots a les locals i al Parlament, movent-se els darrers anys entre el 10% i el 12% del vot.

Les eleccions del 22 de maig són les municipals en que el PP ha obtingut més bons resultats a Catalunya en percentatge. En canvi, en nombres absoluts, l'any 1995 va ser quan el PP va obtenir més vots. Les dues vegades coincideix en moments d'alta mobilització popular a tot l'Estat. Són les darreres alenades de govern socialista on l'electorat del PP està més mobilitzat per foragitar el PSOE del govern central.  En aquesta ocasió destaca per la seva excepcional pujada a Badalona, on treu uns registres que gairebé doblen els de les eleccions de fa uns mesos al Parlament. A la resta de ciutats treu percentatges superiors a les anteriors municipals però no pas gaire més alts dels que va treure en convocatòries municipals més llunyanes o al Parlament el novembre passat. Es tracta d'un electorat fidel i constant amb un nivell d'oscil·lació molt petit.

Resultats a part, el motiu principal que ha fet que el PP hagi guanyat centralitat és perquè queda com a soci natural de CiU en moltes ciutats on la federació  per primera vegada en anys ha desbancat al PSC al primer lloc. La voluntat de fer un govern alternatiu a l'anterior i la minimització o desaparició d'Esquerra, l'altre soci natural de CiU, fa que amb no gaires vots més, el PP s'hagi trobat amb un poder decisió que fins ara no tenia.

Curs sobre política per a mestres i professors [juliol 2011- Rosa Sensat]

En el marc de la propera escola d’estiu de Rosa Sensat impartiré un curs amb el títol “Arriben les eleccions. Eines per entendre el procés polític”. El curs està pensat per a professors de secundària i per a mestres de darrer cicle d’educació primària. Proposem una introducció de la política a les aules a partir de les eleccions.

Durant el curs tractarem cada dia un tema diferent:

1) Institucions democràtiques i participació política
2) Ideologies i partits
3) Les campanyes electorals.
4) El funcionament del sistema electoral.
5) Participació ciutadana i processos participatius més enllà de les eleccions.

Per tractar cada tema, farem una introducció inicial als conceptes més basic. Després realitzarem exercicis pràctics i activitats i finalment  explorarem recursos ja existents per poder aprofitar-los a les aules

Data: 11 al 15 de juliol de 2011
Horari:  matins de 10.00 a 13.00
Durada: 15 hores
Lloc: Campus Mundet, Pg. De la Vall d’Hebron 171, Barcelona.
Preu: 75 Euros
Professor: Roger Buch [rogerbloc@buch.cat - twitter.com/rogerbuch]
Inscripcions: Seleccionar curs de la llista 

El sistema català de partits, un fet diferencial de pes

Publicat a Tribuna Catalana el 1/6/2011. Diuen que a l'acampada de la plaça Catalunya s'hi va veure una pancarta que demanava la fi del bipartidisme. Qui la va escriure deuria viure mentalment força lluny de la plaça, ja que Barcelona és la capital d'un país amb un sistema de partits polítics força més complex. Barcelona • A Catalunya hem passat en pocs anys d'un sistema de 5 partits a un sistema de 9. El sistema català de partits polítics es va consolidar a mitjans dels anys 80. Dos partits grans que s'intercanviaven victòries (CiU i PSC) depenent del tipus de convocatòria, i tres partits mitjans (ERC, PP i ICV) que també s'intercanviaven les posicions del 3 al 5. Tots cinc partits tenien representació a les Corts Generals, al Parlament i també als principals ajuntaments.

S'havia especulat mot sobre com podria ser un nou sistema de partits català i fins i tot s'havia arribat a pronosticar la simplificació del sistema quan a mitjans dels 90 ERC i ICV van tenir les dures escissions del PI i d'EUiA. Però el sistema no només va continuar plural sinó que ha augmentat la seva complexitat. En les darreres convocatòries hem vist com als dos models de partit existents (gran i mitjà) s'hi ha afegit un tercer model, el partit petit, que només sobresurt en un tipus de convocatòria electoral i que amb això ja en té prou per sobreviure. A les municipals, i fa tres convocatòries que creixen, tenim la CUP i la PxC. A les eleccions al Parlament tenim Ciutadans i SI que no han reeixit a les municipals, celebrades només pocs mesos després de les catalanes.

Aquests quatre partits brillen en la seva convocatòria estrella i pateixen, si és que es presenten, en totes les altres. També tenen en comú que cap d'ells (només SI en part) prové d'escissions en bloc d'altres partits. L'augment d'aquests partits coincideix amb creixement del vot blanc i del vot nul i, per tant, tot plegat fa que el suport global als 5 partits "tradicionals" vagi baixant convocatòria rere convocatòria. L'explicació de tot plegat va relacionada amb l'augment de la desafecció i sobretot en el fet que les franges de vot més jove presenten una baixíssima fidelitat de vot a qualsevol partit.

En tot cas, i més enllà dels canvis interns, si per una cosa es caracteritza el sistema partits català és pel seu fet diferencial respecte de l'espanyol, com es va demostrant tossudament convocatòria a convocatòria

La irrupció de la CUP a les ciutats. On són els límits?

Publicat a Tribuna Catalana el 25/5/2011. El 2007 la CUP sortia a la televisió per primera vegada. Davant la pregunta de quin era el seu sostre electoral,  en les eleccions de diumenge passat el va trencar del tot, ja que va entrar a moltes ciutats, sovint fent fora Esquerra.

Dels 85 municipis de més de 15.000 habitants de Catalunya, la CUP s'ha presentat a 33 i d'aquests ha aconseguit obtenir regidors a 19 i no ha superat el tall del 5% en 14. Els resultats en municipis petits han estat encara més bons però només s'ha pogut presentar a un percentatge petit d'aquests.  En total han estat 75 candidatures, més que del doble de l'any 2007. La  CUP ha repetit la fórmula que li va funcionar fa 4 anys. Intenta presentar-se només en poblacions on té una base social organitzada i on pot acreditar mesos o anys de treball municipal de base.  Observant els resultat, en molts casos es tracta d'una pujada constant i de feina feta durant varies legislatures. Són casos com el de Vic i Manresa. El 2003 no van tenir representació, el 2007 entren i ara al 2011 augmenten  resultats.  Hi ha altres municipis on han entrat ara després d'una primer intent com Sant Cugat, de dos intents com Girona, o fins i tot, que han entrat al primer intent com a Reus. Hem vist també els primers estancaments en ciutats com Mataró o Vilafranca,  on havien tingut molt bons resultats el 2007.

La CUP ha topat a les grans ciutats del cinturó roig de Barcelona on queda molt lluny del 5% com a Terrassa, Badalona i L'Hospitalet.  A l'altra cara, la irrupció a Sant Cugat i la crescuda espectacular a Molins de Rei, municipis de l'àrea metropolitana amb sòlida trajectòria de vot catalanista.

Pel que fa a Barcelona, la militància de la CUP ha aconseguit, en l'època 2.0, encartellar tota la ciutat talment com si fóssim a la transició. S'ha arribat gairebé al 2% dels vots i s'han aconseguit el vot de moltes persones no directament implicades en el moviment socials  dels barris que la CUP sempre reivindica.  Els resultats de Barcelona permeten treure la calculadora per mirar si sense la proximitat que s'aconsegueix a les ciutats petites es podria arribar al 3% a les eleccions al Parlament a tot Catalunya. Probablement la CUP tornarà a debatre la idoneïtat de presentar-se a les eleccions catalanes. No és només un debat sobre les possibilitats de reeixir. Sobretot caldrà veure com encaixa un model de democràcia directa, que convoca assemblees obertes per decidir els pactes municipals, en el marc d'un Parlament que representa milions de persones.

On és el límit de la CUP? Quin és el sostre d'una organització d'ànima horitzontal en un sistema pensat per partits amb lideratges mediàtics?  Pot sobreviure en el temps una organització que sovint amaga la cara dels caps de llista en benefici del col·lectiu i que afirma que la "professionalització" els mataria? Serà la CUP absorbida pel sistema o, més aviat, embalada pels aires assemblearis de les acampades, instaurarà una nova forma de fer política?

Les claus: resultats històrics per CiU, augment de la fragmentació i també de la tensió social

Publicat a Tribuna Catalana, el 23/5/2011


a)  Primera clau. eleccions històriques per a CiU. La federació és primera força  per primera vegada a tot Catalunya en unes eleccions municipals. És el mateix que dir que els socialistes queden segons per primer cop trencant la tendència des de  1979.

El canvi de color no només es produeix a Barcelona i Girona sinó també a moltes altres ciutats catalanes. Les tendències generals han estat clares amb algunes excepcions com la d' Àngel Ros a Lleida, que han obtingut bons resultats. L'altra dada rellevant és el creixement del PP arreu,  que s'ofereix ràpidament a CiU com aliat natural per governar. Aquest és el gran repte que té la federació nacionalista ara. El de decidir si és compatible el gir sobiranista dels darrers anys amb acceptar el recurs de pactar amb els espanyolistes conservadors per assegurar governabilitats còmodes.

b)  Segona clau:  la fragmentació. L'augment de l'oferta de partits a les ciutats ha generat molta dispersió del vot. Les majories absolutes cada cop més cares i sovint el partit que guanya no arriba ni al 30% dels sufragis. Paradoxalment no sempre la fragmentació de vot queda reflectida als ajuntaments ja que la barrera del 5% ha fet de les seves en molts municipis on es presentaven un gran nombre de candidatures.  Per exemple a Lleida ICV, ERC i CUP sumen juntes el  12% de vots, però no obtenen cap d'ells cap regidor.  Amb tantes candidatures, cada vegada l'elector ho té més difícil per fer un vot estratègic o fins i tot un vot útil.

c) Tercera  clau: la tensió social. Els resultats reflecteixen una societat que està vivint de manera contradictòria una profunda crisi social. Per una banda trobem que, paral·lelament a l'eclosió  de les acampades, hi ha hagut rècord de vot en blanc,  creixement del vot nul sovint amb missatges contra la classe política, la consolidació de l'anticapitalisme de les CUP i l'augment de vots a extraparlamentaris.  Però al mateix temps també hem tingut, en sentit invers,  resultats històrics del PP i consolidació del discurs xenòfob de la PxC. Caldrà molta til·la.

La dispersió del vot independentista s'acarnissa amb Esquerra a les grans ciutats

Publicat a Tribuna Catalana 23/5/2011. L'espai electoral de l'independentisme es manté lleugerament a la baixa i sobretot amb una proporció molt diferent de com el coneixíem fins ara. Esquerra continua sent el referent clar de l'independentisme però ha patit molt durament la recomposició que està tenint aquest espai que, tal i com apuntàvem, no ha seguit els patrons de les anteriors eleccions al Parlament.

La CUP ha tingut un creixement espectacular. En part en els municipis on ja tenia representació, que com a mínim sempre es manté, però sobretot en ciutats i caps de comarca on obté regidors per primera vegada, sovint fent el 'sorpasso' a Esquerra. L'entrada a Girona, Sant Cugat, Reus, Figueres o Banyoles en són els exemples més destacats. Són 101 regidors i més de 60.000 vots. La CUP, que per ara només es presenta a les municipals, ha sabut explotar la tasca d'oposició municipal feta durant tota la legislatura.

Els resultats d'ERC són ben contradictoris. Per primera vegada a la historia aconsegueix més vots en unes eleccions municipals que en unes catalanes. El que podria ser considerat com un inici de recuperació queda totalment tallat per la davallada que significa perdre la representació a totes les grans ciutats menys a Barcelona. Si el 2007 va ser L'Hospitalet, ara ERC s'ha quedat fora de Sabadell, Terrassa, Badalona, Girona, Tarragona, Lleida, Sant Cugat, Reus, Lleida, Sant Boi, El Prat, Cornellà, o Mataró. La majoria de vegades queda a prop del 5% o fins i tot molt però que molt a prop. Tot i que el creixement de la CUP en algunes d'aquestes ciutats és la causa directa de la pèrdua de representació, a tot arreu Solidaritat Catalana ha esgarrapat alguns vots. Molt poquets però suficients perquè Esquerra no entrés. En contrast, ERC es manté al global de Catalunya com a tercera força en regidors i alcaldes i quarta en vots, per damunt d'ICV, gràcies a una implantació homogènia a totes les comarques.

Per la seva banda, Solidaritat consolida 30.000 seguidors fidels i una cinquantena de regidors, al contrari que la CUP, la majoria d'ells en pobles petits. Si l'objectiu era assegurar un nucli fidel de seguidors per intentar aguantar fins a les properes eleccions catalanes tot debilitant al màxim Esquerra, l'èxit ha estat indiscutible.

La mobilització dels indignats pren finalment el carrer

Publicat a Tribuna Catalana, el 18/5/2011. En vigílies de les eleccions municipals del 22M apareix amb embranzida un nou moviment social que després de l'èxit de les manifestacions de diumenge planteja el repte d'ocupar i acampar a les principals places de les grans capitals.

Tot fa preveure que no ens trobem davant d'un bluf sinó del començament, com a mínim, d'un important cicle de mobilitzacions. Alguns aspectes del moviment  "Democràcia real Ja!" ens en fa recordar d'altres també en forma d'acampada, com el favorable 0,7% als 90 o el contrari a la guerra d'Iraq als 2000. En aquelles ocasions es reivindicaven temes concrets però el debat assembleari i els dubtes de quina organització minoritària es feia  amb el lideratge de la reivindicació també hi eren presents.

Però ara el moviment pot agafar molta volada per la situació de crisi econòmica i per la profunda càrrega global contra el sistema polític que incorpora.  És un moviment que es caracteritza per l'encant de l'horitzontalitat i la repulsa a tota organització estructurada. Aparentment no sembla una mobilització a favor que els polítics recuperin decisió enfront el poder econòmic, tal com demana Stéphan Hessel , sinó que es desconfia directament de polítics i fins i tot de la democràcia representativa. L'odi a la classe política, als seus sous i als seus presumptes privilegis està fent forat, sovint amb arguments demagògics, a l'hora de criticar l'estat actual de les coses. És interessant veure com els militants i dirigents dels partits estan atents a aquesta barreja de desafecció política i anhels llibertaris que acaba d'explotar.

Mentre la dreta somriu per sota el nas, divideix i venceràs,  l'esquerra oficial constata que ha perdut fa temps el control de les bases més dinàmiques del progressisme.  Els moviments socials, per la seva banda, hi veuen esperança però a l'hora  recorden que cal aprofitar "experiències prèvies" davant dels que diuen " aquí estem persones, no organitzacions!".

Finalment, els militants dels partits d'esquerra transformadora, perplexos, veuen com els posen al mateix costat dels banquers i polítics governants. S'hi apropen per veure què s'hi cou, tot insistint que és injust que els posin al mateix sac. El #noelsvotis tant difós durant els darrers mesos va dirigits als partits grans, no pas a nosaltres, exclamen preocupats.

La mobilització espontània  del  març de 2004 contra la política informativa dels atemptats de l'11-M de Madrid va acabar tenint una decisiva repercussió electoral. La gran incògnita és, en cas de créixer la mobilització durant les properes hores, fet força probable, quines conseqüències podria tenir per les eleccions de diumenge.