Apunts als blocs sobre les Jornades d'Omnium

Aquests són els posts que he localitzat que alguns assistents van fer sobre les jornades d'Omnium. Si en trobeu més, feu-m'ho saber.

• Xavier Mir
• Carles Campuzano
• Albert Aixalà
• Lídia Pelejà
• Xavier Viudez
• Lo Santi
• Jordi Casadevall
• Miquel Strubell
• Reset
• Jesús Malló
  

El Futur de Catalunya: pròxima estació... federalisme? independència?

Crònica de les jornades d'Omnium Cultural "El Futur de Catalunya", publicat a Tribuna Catalana 12/11/2007

Barcelona va viure un debat intens dissabte passat en les jornades de l’Òmnium. Les plataformes sobiranistes treuen pit amb els seus millors dirigents, els partits donen la cara i responen sense evasives a la pregunta de quin és el seu horitzó nacional per Catalunya. No escapoleixen les preguntes ni regalen res a l’auditori format per tres-cents socis d’Omnium que aplaudeixen efusivament els posicionaments més contundents i les argumentacions més brillants.

Al matí, en el debat amb les plataformes, hi ha força unanimitat en l'objectiu i en la diagnosi: Espanya no vol ser un Estat Federal; la independència és necessària i, a més, també possible si es fa pedagogia interna. Fins i tot els qui van posar aigua al brou a tant d'optimisme, alertaven de la dificultat del procés i la manca de majoria social més que negar la legitimitat de la pròpia secessió. El debat es centra en el com, en el ritme, en la dificultat..., en propostes concretes -llei de consultes populars, per exemple-. Les plataformes reivindiquen la societat civil, afirmen coordinar-se i són optimistes i ambicioses. Al mateix temps intenten fer veure la seva complementarietat. El temps dirà si hi ha massa plataformes i quines són les que realment són representatives.

En el debat de la tarda apareixen els partits polítics que, com recorda el moderador Isidor Marí, han de parlar en nom del partit i no a títol personal. ERC es proclama independentista i Anna Simó considera esgotada la via federal després del procés de l'Estatut. CiU aposta per la Confederació tot i que no es posa cap límit per a l'alliberament nacional. Josep Rull, igual que Oriol Pujol diumenge a l'AVUI, s'afirma independentista en un partit que no ho és. ICV apunta al federalisme però tampoc posa límits i Joan Herrera veuria bé la independència si fos àmpliament consensuada i no fracturés la societat. Admet que el federalisme és millor solució per a Catalunya -sobretot per la pròpia cohesió- que per Espanya. El PSC també aposta pel federalisme. Igual que Herrera, Isidre Molas valora molt positivament els elements federalitzants de l'actual Estatut.

Immediatament s'obre el debat amb acadèmics, periodistes i representats d'entitats que formen la fila 0. Es constata desmotivació dels assistents davant de tantes proves de fe federals i confederals. López Tena, ara des de la fila 0, els resumeix la conclusió del matí: el federalisme no és possible perquè Espanya no el vol. Fins i tot el politòleg Ferran Requejo, l'altre protagonista de la jornada, titlla d'antics els discursos dels partits polítics.

Els tres partits federals-confederals recorden que un punt bàsic del catalanisme és que Catalunya és "un sol poble" i que per tant l'Estat català federat a Espanya és el que millor garanteix la cohesió interna de Catalunya, tot i acceptar que l'assoliment del federalisme no és fàcil en la situació actual. El debat gira de nou cap a temes més pràctics i reprenent propostes que havien sorgint al matí, es demana als partits que tinguin una reacció unitària i contundent si el TC tomba l'Estatut. Una intervenció situa aquest tema en un dilema clau: ¿estaríeu disposats a no complir algunes legalitats, tal i com l'Estat Espanyol a vegades incompleix, en cas de conflicte institucional? Què ha de fer la Generalitat si el TC retalla l'Estatut?. Ha de lamentar-ho i prou? Molas deixa clar que amb l'Estat de Dret no s'hi juga mentre que Rull entén que caldria forçar la legalitat amb una nova consulta... Caldrà estar atents aquest tema crucial.

En definitiva, un debat viu, potent i a estones de grans idees força, que no va deixar a ningú indiferent i que, a més, sembla que promet continuïtat.

Roger Buch

Albert Musons, condol per l'activista gracienc

Ens hem assabentat per l'Independent de Gràcia de la mort sobtada d'Albert Musons, el qui va ser regidor de cultura de Gràcia i ànima de moltes iniciatives de la vila. Fa uns anys l'Albert va impulsar un homenatge a l'avi, a Josep Buch i Parera (1902-1991) que va resultar un gran èxit. Al llarg d'un any es van programar un seguit d'actes (exposició, placa al carrer Rabassa, taula rodona, presentació del llibre de les places de Gràcia...) per recordar la figura de Josep Buch, que havia deixat una gran petjada a la vila, sobretot per la fundació del Club Excursionista de Gràcia i per la creació de l'Arxiu històric de Gràcia. Sense l'empenta de l'Albert Musons no hauria estat possible aquest merescut homenatge.

Per conèixer més l'Albert Musons i el profund impacte que la seva mort ha deixat entre l'associacionisme gracienc podeu consultar els següents enllaços:

Gracianet (La tortuga) 44 graciencs parlen de l'Albert Musons
Transversalweb (diari digital dels barris de Gràcia)
Bloc de Guillem Espriu (regidor de Gràcia)
Bloc de Pep Gorgori

15/10/2007 · Publicat a Tribuna catalana

Els resultats de l’enquesta d’El Periódico (15/10/2007) sobre el debat sobiranista ens mostren conclusions prou interessants. Per una banda es refermen les dades que des de fa anys ja sabíem, analitzant resultats d’altres enquestes. Existeix un percentatge important de catalans (al voltant del 34%) que votaria afirmativament en un referèndum per la independència, mentre que els contraris no superarien el 45%. En canvi, quan la pregunta és oberta i s’ofereixen diferents models de relació amb Espanya, l’opció independentista davalla fins al 18%, mentre augmenta considerablement l’opció federalista. El federalisme, que avui ja no defensa pràcticament cap organització política, esdevé un caramel atractiu per a àmplies capes de l’electorat que l’associen a un creixement qualitatiu important de l’autogovern.

La novetat de l'enquesta no són aquests resultats sinó que s'hagin fet dues altres preguntes que fins ara no eren habituals. Es demana als enquestats si s'estaria a favor de celebrar un referèndum sobre la independència de Catalunya i una gran majoria respon a favor. Els votants de tots els partits menys del PPC i Ciutadans es posicionen majoritàriament a favor del dret a decidir i, per tant, a favor de respectar la decisió que en sortís d'un referèndum. Un bon senyal per al sobiranisme però sobretot per a la salut democràtica del país que desborda clarament l'estret punt de vista de la Constitució Espanyola en aquest tema.

L'altra pregunta nova és la que fa referència a l'increment del nombre de partidaris de la independència en els últims dos-tres anys. En aquests cas, són els electorats de tots els partits els que constaten aquest creixement. Queda clar, doncs, que l'aprovació de l'Estatut de 2006 no ha suposat, com pretenien alguns, el tancament definitiu del plet territorial entre Catalunya i Espanya.

Massa sovint, es parla de l'independentisme com un tema de minories sobredimensionades. La sorprenent enquesta, però, reafirma que a una majoria de catalans ja no li espanta fer-se preguntes sobre el seu propi futur sense cap mena de restricció mental i legal.

Humor als dijous de l'Òmnium

Ja han començat els Dijous de l'Òmnium del darrer trimestre de l'any. El dia 13 vem tenir en Toni Gisbert presentant Quan el mal ve d'Espanya i el dia 20 a la Lliga Anticolonial parlant de l'humor català ben acompanyats per en Titot i en Toni Soler. Un dels moments més curiosos va ser el visionat a la sala d'actes de l'Òmnium Cultural de Barcelona plena a vessar del recent gag d'en Lluís Llach i els desastres de l'estiu 2007. No us el perdeu!

Podeu veure tota la programació dels Dijous (setembre-desembre 2007).

La diada va de baixa?

Publicat el 04/09/2007 a Tribuna catalana
Fa uns anys la celebració de la Diada a Barcelona era tot un poema. Els protagonistes, les declaracions dels polítics, els xiulets a les ofrenes i el recompte a la baixa de manifestant, lamentant (si és que no queia en dimecres) que l'Onze de Setembre hagués coincidit amb pont o cap de setmana. No hi ha cap dubte que la Diada és més viva ara que fa uns anys.

En té la culpa la Comissió Onze de Setembre liderada per Òmnium, que organitza el concorregut concert del vespre, també la fira d'entitats de l'Arc de Triomf, l'acte de la Generalitat i en general la societat civil i les desenes de milers de ciutadans que participen d'una manera o altra a la diada, sigui passejant pel centre de la ciutat, penjant senyeres i estelades al balcó o organitzant actes de tot tipus arreu del territori. Fora del cap i casal destaquen les marxes de torxes de la vigília a municipis com Vic i de Vilafranca que han trobat des de fa uns anys i amb èxit la manera de renovar-se. Per cert, seria un detall que el Telenotícies de TV3 en parlessin però, és clar, no són capitals de província.

Ja sabem que l'endemà El Pais, La Vanguardia i El Periodico ens continuaran parlant de dues coses: de la gran quantitat de gent que hi havia a la platja i de les declaracions dels dirigents polítics catalans. Però aquest any tenim diversos al·licients. Potser el més interessant serà com es visualitzen els darrers moviments interns en el sobiranisme català de base. Es deixarà veure Joan Carretero a Barcelona?, passejaran l'Hèctor Lopez i l'Alfons Tena junts proclamant el sobiranisme interpartidista? Es visibilitzarà el sobiranisme convergent més enllà de les habituals proclames de la JNC? I per altra banda, l'independentisme revolucionari, en el dia de l'any que pren més protagonisme, prioritzarà l'exhibició de la sigla CUP o es presentarà fragmentada?

Si algú està desanimat per la participació popular de la Diada, només cal que compari amb les celebracions ciutadanes que hi ha a Catalunya el 12 d'octubre i el 6 de desembre, les altres dues festes patriòtiques del calendari nacional.

Xirinacs 77: mig milió de vots contra la Constitucio

Publicat a Tribuna catalana 03/09/2007

Lluís Maria Xirinacs serà recordat per molts motius, però cal dir que des del punt de vista electoral va marcar una de les pàgines més interessants de la transició. Sense el suport de cap gran partit va plantar-se al Senat el 1977 empès per més de mig milió de barcelonins. A les eleccions preconstitucionals del 15 de juny de 1977 es va estrenar el sistema electoral vigent fins ara: cada província elegeix quatre senadors per un sistema majoritari limitat, on els electors poden marcar un màxim de tres candidats. D'aquesta manera, habitualment surten escollits els tres candidats del primer partit o coalició i el primer candidat de la segona força.

Els tres primers candidats elegits el 1977 per la circumscripció de Barcelona van ser els de l'Entesa dels Catalans: Josep Benet, que fou el més votat de tot l'Estat, Francesc Candel i Alexandre Cirici (+ 1983). L'Entesa dels catalans era una àmplia coalició catalanista i d'esquerres que rebia el suport de grups com el PSC (C), el PSOE, el PSUC i ERC. Presentant tres candidats de reconegut prestigi era la clara favorita. El quart senador elegit fou Lluís Maria Xirinacs que concorria com a independent i assolí més de 550.000 vots, a força distància del cinquè candidat. Rebé el suport de cristians de base, de grups de defensa dels drets humans i de l'independentisme aleshores minoritari.
Xirinacs, gràcies al carisma aconseguit després d'anys de lluita incansable pels drets polítics i sense l'ajuda de cap gran organització, passà per davant dels candidats de Catalunya i Democràcia, que tenien el suport de CDC i UDC, i també del populista Eduardo Tarragona i dels candidats de la UCD.

Xirinacs, durant els dos anys que estigué al Senat, es mostrà clarament contrari a la 'reforma' i es posicionà article per article contra la nova Constitució monàrquica que no reconeixia el dret a l'autodeterminació. Ho registrà al llibre Constitució, paquet d'esmenes on hi podem veure totes les que presentà i que foren tombades una per una. Tot i que el 6 de desembre de 1978 Catalunya aprovà la Constitució sota la por del retorn al franquisme, sempre és bo recordar que no fou una minoria la que veié amb ulls crítics el procés de transició democràtica.

Resum de Tribuna de l'entrevista a El Temps

Publicat a Tribuna catalana el 14/08/2007 resumint l'entrevista apareguda al núm. 1208 del setmanari El Temps (7 d'agost de 2007).

El politòleg Roger Buch, en una entrevista al setmanari El Temps, analitza el seu últim llibre, L’esquerra independentista (EI), que proporciona les claus d’un moviment que va més enllà d’ERC. En aquesta, Buch afirma que l’independentisme és “una part de la societat catalana, que és força important i representativa i que fins ara havia quedat bastant amagada”

D’altra banda, analitza la situació d’ERC, com a únic partit que es defineix independentista i que té representació al Parlament de Catalunya, i de les CUP (Candidatures d’Unitat Popular) que varen aconseguir un gran resultat les darreres eleccions municipals. D’Esquerra comenta que pateix “una crisi de creixement” i ho argumenta tot dient que “un partit no pot créixer al 50% durant tres eleccions seguides”. Pel que fa a les CUP, constata que és el punt en comú de l’EI i ressalta que “la unitat no és l’únic motiu que impedeix a aquest moviment créixer”, car ERC i “una societat com la nostra que es mou en la centralitat” són els altres dos motius, segons Buch. Factors que li fan concloure que “és difícil que en l’àmbit autonòmic aconsegueixin 30.000 vots per a obtenir diputats”. Altrament, però, destaca com a positiu de l’EI la gran “capacitat de ser atractiu per a gent molt jove” i “la vitalitat dels seus casals”, en contraposició a “la figura del líder que no agrada”, tot i els referents musicals que tenen.

De l’independentisme comenta que es troba “en un moment dolç” i ho exemplifica en “la imatge del Camp Nou l’any 1981, quan es va fundar la Crida, amb moltes senyers i alguna estelada, contraposada amb el partit Catalunya-Euskadi de l’any passat, on tot eren estelades”. Amb el que puntualitza que “la societat ha incorporat un esperit sobiranista que no hi era”. I albira que “amb el proper canvi generacional la meitat dels catalans podrien ser independentistes. A Convergencia, el sobiranisme […] arriba als 45 anys”. Tot i que augura que la qüestió determinant a l’hora d’aconseguir la plena sobirania nacional, serà si “l’altra meitat que no és independentista serà antiindependentista o, simplement, no serà independentista”.

Finalment, constata una “desafecció simbòlica amb Espanya” per les “pràctiques polítiques del PSOE i del PP” i la manca de voluntat per “fer un estat plural”. I, d’altra banda, l’existència “d’un sobiranisme econòmic o judicial” com a “reacció natural a la submissió” davant d’això.

Les CUP , cap sorpresa.

Article publicat originalment a l'AVUI (25 /6/07)

Ha sigut per a molts una sorpresa la irrupció de les Candidatures d’Unitat Popular (CUP) en les darreres eleccions municipals. Les CUP han assolit representació en 7 capitals de comarca i han obtingut un total de 30 regidors inclosos alguns que es presentaven en altres candidatures d’esquerra alternativa. El creixement de les CUP, però, era previsible perquè a les municipals de 2003 ja havien apuntat bons resultats com ho demostren els regidors obtinguts a Vilafranca del Penedès i a Valls i també que superessin el miler de vots a Manresa i Mataró. A més, el 2007 presentaven un major nombre de candidatures i aquestes no eren fruit de la improvització.

El 2003 el creixement de les CUP no va anar en detriment d’ERC però en canvi en aquesta ocasió la CUP ha esgarrapat vots a ERC a tot arreu i de manera molt considerable allí on la llista republicana estava tocada per conflictes interns. La CUP sovint ha aconseguit presentar-se com la candidatura dels “joves alternatius” contra la imatge institucional d’ERC i d’ICV percebuts ja com a partits del sistema. Les CUP han triomfat en ciutats petites i mitjanes, prou grans perquè hi hagi una vida associativa plural però prou petites per poder-s’hi sentir identificat i tenir-hi referències personals directes. En molts dels casos les CUP són liderades pels impulsors dels Casals Independentistes que darrerament han proliferat en moltes comarques catalanes.

Però, què hi ha darrera les CUP? Les Candidatures d’Unitat Popular venen a ser el front municipal d’un espai polític clarament diferenciat, situat a l’esquerra de republicans i ecosocialistes. És l’espai hereu del PSAN i del MDT, que es proclama en independentisme rupturista i anticapitalista. Des de fa anys, la CUP eren les sigles en què aquest sector anava presentant llistes en diferents municipis. Els referents més coneguts havien sigut la UM9 de Sant Pere de Ribes i la CUPA d’Arbúcies que durant força legislatures havien governat els municipis respectius.

Actualment, aquest és un sector atomitzat en diverses organitzacions presents al conjunt dels Països Catalans com ara Endavant, els grups juvenils Maulets i CAJEI o el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans. Aquest espai polític té vitalitat perquè manté capacitat per atraure joves però pateix divisions internes i cíclics debats sobre com s’ha d’estructurar. Des del 27 de maig el front municipal de tot aquest sector, la CUP, és converteix en el referent més conegut, fet que pot condicionar la seva estratègia global. Aquest espai polític vol fer-se anomenar Esquerra Independentista (EI), però el nom no acaba de fer fortuna ja que els militants d’ERC i de les JERC també es consideren independentistes i d’esquerres. Fins i tot el darrer corrent intern creat a ERC es diu exactament Esquerra Independentista.

La CUP té reptes nous com és la possibilitat de decidir governs municipals. Ho acaba de fer a Vilafranca i a Sant Celoni i caldrà veure com això pot afectar un moviment assembleari i de tradició antiinstitucional. Entretant, el sector viu un moment d’eufòria: ja es prepara una CUP a Barcelona i es vol augmentar les llistes per a les municipals de 2011. La CUP no es presentarà a les eleccions estatals però pot plantejar-se si cal aprofitar aquest èxit per convertir la CUP en la marca externa de l’EI i presentar-se al Parlament el 2010. Les possibilitats hi són però també els dubtes. És present el record de l’experiment de fer llista per a les eleccions europees de 2004 quan només assoliren 6.000 vots a tot Catalunya. Per a molts dels seus militants, l’èxit de la CUP rau precisament en el treball local i qualsevol projecte extramunicipal seria desvirtuar el projecte i condemnar-lo al fracàs.

Roger Buch, politòleg, autor de L’esquerra independentista avui

ERC, a la cruïlla

Article publicar originalment a Directe!.cat el 16/6/07

Des de fa uns anys les eleccions municipals, al Parlament i a les Corts espanyoles són relativament seguides. Això permet parlar de cicles electorals, entenent la successió de diferents convocatòries. Observem que en els cicles electorals els partits tendeixen en general a créixer, a descendir o a mantenir-se en les diferents eleccions, obtenint uns resultats més o menys alts segons si el tipus de convocatòria els és més favorable.

El cicle anterior, en el camp del nacionalisme, fou un cicle de creixement per a ERC en totes les convocatòries. Les eleccions municipals de 2003 foren una prèvia dels excel·lents resultats de les eleccions al Parlament del mateix any. Uns mesos més tard, al març de 2004, ERC trencà el seu sostre electoral en unes eleccions espanyoles atípiques i sota unes circumstàncies que difícilment es tornaran a repetir. ERC reclutà a part del vot independentista, i a més tot el vot antiPP que, per cert, de tant al·lèrgic que era als populars, no s'atreví a votar No a l'estatut al costat dels conservadors. Aquell cicle fou per a CiU clarament descendent en totes les convocatòries. ERC arribà a superar a CiU a les eleccions legislatives espanyoles en més d'un centenar de municipis catalans i en alguns barris de Barcelona. No ha tornat a passar.

El cicle 2006-2008 s'inicia amb una tendència contrària: ERC davalla molt en vots i més suaument en percentatge mentre que CiU atura la caiguda, augmenta el percentatge tot i que no els vots, degut a l'alta abstenció. La pèrdua de suport d'ERC de les municipals és igual que el de les eleccions al Parlament i és per això que no es pot parlar de sorpresa. Les municipals de 2003 foren la prèvia a les eleccions del Parlament que venien després. Ara, reduïda la legislatura a tres anys i canviat l'ordre de les convocatòries, les municipals han sigut l'eco de les eleccions al Parlament.

Aquest cicle no està tancat i ERC ha d'assumir que perdrà com a mínim 3 diputats a les Corts Generals i ho farà mani qui mani, amb Congrés extraordinari o sense, sigui el partit liderat per Carod, per Puigcercós, per Bertran o per Carretero. En les eleccions generals de 2004, ERC va ser el centre de les acusacions demagògiques del PP durant moltes setmanes i això no tornarà a passar en la mateixa magnitud. Tots aquells que desitgin una debacle d'ERC per canviar-ne la direcció ho tenen molt fàcil perquè ERC segur que baixarà. Al 2004 es va passar d'1 diputat a 8. Es el problema de quan s'obtenen resultats més bons dels esperats.

En tot cas, perquè baixa Esquerra? potser perquè havia pujat massa i una part del seu vot era encara prestat? perquè no marca prou el perfil independentista? o potser perquè governant no ha demostrat pas un estil de gestió millor que el dels altres partits? o potser perquè quan els joves s'abstenen qui més rep és el partit amb més vot juvenil? s'ha convertit en un partit més del sistema i per tant no atrau al vot rebel? o simplement perquè no s'està d'acord amb la política de pactes?

El que és evident és que Esquerra no pot proclamar la independència amb 21 diputats i que en un govern de coalició els partits petits acostumen a tenir les de perdre. Esquerra està buscant la quadratura del cercle: vol ser vist com un partit de govern i seriós que, a més, treballa per acostar-se a la independència. Ningú ha dit que fos fàcil. Ni tampoc impossible.