Tres idees força de Carretero

La proposta de Carretero de fa uns dies apuntava tres idees força: la independència unilateral, el fet de no entrar a cap govern que no la defensés i la creació d’una candidatura d’ampli espectre sota aquests principis.

En primer lloc, cal dir que la “independència unilateral” no és novetat en el món d’ERC. No seria aquest un motiu prou sòlid per fomentar una escissió. ERC mai ha renunciat a la independència unilateral i en aquest sentit, no crec que l’impuls d’una llei de consultes s’hagi d’entendre com una renúncia a la unilateralitat. Com si els dirigents d’ERC no sabessin el que costa canviar la Constitució. Potser dins del món de CiU, aquesta proposta pot semblar trencadora però no pas en els entorns republicans.

Si que té pes la segona idea forta, és a dir la negativa a entrar al govern si no és per a proclamar la independència. És aquí on hi ha la diferencia abismal entre el projecte actual d’ERC i el de Carretero. No es tracta d’una critica al tripartit o concretament al poc èpic segon tripartit, sinó al concepte de pacte en general, per tant també crític amb un possible govern ERC- CiU que no proclamés la independència. La gran pregunta és si la bossa de votants descontents d’ERC, on incloem electors desmotivats i també exvotants emprenyats, es poden sentir atrets per aquesta proposta. Donar per entès que la majoria dels descontents amb ERC estan d’acord en deixar el govern de la Generalitat a mans de forces nacionalment més toves en cas de no obtenir una improbable majoria, no deixa de ser una hipòtesi.

Finalment, el tercer concepte que utilitza Carretero és el de “candidatura d’ampli espectre”. La part més fàcil de dir i la més difícil de concretar. Per a fer una candidatura, a part d’un espai polític verge i una estratègia, són necessaris líders, quadres i electors. En què pensa Carretero? En una coalició ERC-CIU?, a liderar minúsculs grups de la galàxia independentista que només es representen a ells mateixos tot i el soroll que puguin fer a la xarxa?, o més aviat a llençar una opa directa al sobiranisme creixent a CDC?

Publicat a Tribuna Catalana el 24 d'abril de 2009

Propostes Sant Jordi 2009

Jaume López defensa el "dret a decidir"

El darrer "dijous" que vaig presentar, (26/03/09) vem gaudir a l'Òmnium d'una clarivident aposta del professor Jaume López pel Dret a Decidir com a instrument útil per avançar cap a la independència. En el video només veureu una petita mostra del que van ser dues hores d'aclarir conceptes, afinar estratègies i un ric debat amb els assistents. Aposta per la radicalitat democràtica del cos electoral català, deixant enrere conceptes com "autodeterminació" o identitats culturals tancades que ni són entesos a l'exterior ni ajuden a sumar a l'interior.

Congrés del 3r sector social minut a minut

Podeu seguir des d'aquest enllaç el Segon Congrés del Tercer Sector Social que se celebra a l'Hospitalet el 26 i 27 de març, des del twitter dels assistents.

Més informació a www.xarxanet.org

Video resum acte dels fundadors del PSAN

Aquest és el resum de l'acte celebrat a la seu nacional d'Òmnium el passat dijous 12 de març.

L'exclusió social a Òmnium

12 de març: els fundadors del PSAN a l'Omnium

El proper 12 de març moderaré una taula amb tres fundadors del PSAN per parlar del que va suposar la creació d'aquest partit ara fa 40 anys. En el marc dels dijous de l'Òmnium, conversarem amb Joan Armet, Josep Ferrer i Carles Castellanos.

A la seu nacional d'Òmnium a les 19.00 (12 de març).

L'exclusió social a la Catalunya d'avui

El proper dijous 26 de febrer moderaré una taula rodona sobre l'exclusió social. Serà en el marc dels Dijous de l'Òmnium. En aquest context de crisi econòmica, serà interessant veure què s'està fent des del sector associatiu per lluitar contra els més desafavorits. Comptarem amb la presència de l'Enric Canet, l'Eduard Sala i la Cecília Bosch, implicats en aquesta lluita.

Més informació cliqueu aquí.

Podria la CUP obtenir diputats al Parlament?

Publicat a www.tribuna.cat 20/01/09. Fa pocs dies es va debatre a l’assemblea nacional de les CUP quin paper havia de tenir aquesta organització al si de l’Esquerra Independentista i, fet que va interessar més a l’opinió pública, la possibilitat que aquestes sigles municipalistes es presentessin a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Independentment del debat estratègic que encara ha de viure la formació en els properes mesos sobre aquest tema, ens podem preguntar quines són les possibilitats reals que la CUP assolís representació parlamentària amb l’actual sistema electoral.En principi, un partit extraparlamentari sempre ho té difícil per incorporar-se de nou a un Parlament, sobretot si no prové de l’escissió d’un partit parlamentari. Tots els sistemes electorals, amb menor o major grau, disposen de mecanismes per limitar el nombre dels partits. La barrera mínima percentual, les quotes als mitjans de comunicació públics en la campanya electoral o la remuneració econòmica pels vots obtinguts, beneficien sobretot als partits establerts. Però entrar no és pas impossible. L’any 2006, Ciutadans accedia al Parlament de Catalunya trencant el monopoli dels partits de tota la vida. Ciutadans va activar eficaçment uns pocs milers de fidels que van assistir als seus actes públics. Però l’èxit final li va arribar perquè també els van votar uns altres electors, no mobilitzats directament, que van ser captats per una campanya econòmicament generosa que va tenir ressò en alguns mitjans de comunicació privats.

Imaginem, doncs, que la CUP presentés llistes al Parlament de Catalunya, on hi ha 135 diputats repartits en quatre circumscripcions. Per una banda, a Lleida, Girona i Tarragona l’actual barrera mínima del 3% no fa efecte, ja que superar-la no significa automàticament l’obtenció de cap diputat. En les darreres eleccions els darrers diputats van assignar-s’hi amb el 4,6% a Tarragona, el 4,8% a Girona i el 5,7% a Lleida. La CUP ho tindria força difícil ja que en aquestes demarcacions no té fins ara una presència consolidada. Així els resultats de les ciutats importants on es van presentar a les darreres municipals com Girona o Lleida, queden molt lluny d’aquests percentatges necessaris globalment.El feu de la CUP es situa avui a les comarques centrals (nord de la demarcació de Barcelona) i, en menor mesura al segon cinturó metropolità. Per aconseguir representació a Barcelona n’hi hauria prou superant la barrera del 3% de vots vàlids de la circumscripció, degut a l’alt nombre de diputats que s’hi disputen. L’obtenció d’aproximadament 70.000 vots suposaria automàticament 3 diputats. A primera vista, i imaginant que la CUP es presentés amb una campanya ambiciosa, caldria imaginar una diferència rellevant entre els resultats obtinguts en les diferents comarques de la demarcació. Així, situant-nos en un context favorable per a la CUP, a les comarques on té presència institucional i és agent polític reconegut per la premsa comarcal, especialment Osona, Berguedà i Bages, podria arribar a mantenir els bons resultats obtinguts als ajuntaments de les seves capitals. El principal obstacle de les CUP és que aquestes comarques suposen només una desena part del pes demogràfic del conjunt de la circumscripció. Tot i el comportament electoral no metropolità d’una part de la segona corona barcelonina, pensem en molts municipis del Maresme, de l’Alt Penedès o del Vallès Oriental, la major part del vot barceloní es concentra en els grans municipis del Barcelonès, del Baix Llobregat i del Vallès Occidental on la CUP hi té avui una presència testimonial. En definitiva, la dificultat més gran no estaria només en aconseguir percentatges propers al 8% a les comarques centrals, que ja suposaria un gran èxit en si mateix, sinó en no baixar d’un respectable 2,5% al conjunt de la ciutat de Barcelona i a tota la seva àrea metropolitana.

Vine al Sud!

Aquest dimecres presento "Vine al sud.Guia lúdica del País Valencià" a la seu nacional d'Òmnium, a les set del vespre amb la periodista Pepa Ferrer i l'autora, la Núria Cadenes. Us hi esperem.

Més info