El bloc de Roger Buch

3 models d'entitats de voluntariat

2012-01-08T09:29:00.000-08:00

Acabo de publicar un post sobre models d'entitat de voluntariat al bloc de xarxanet.org. És una breu reflexió sobre les diferents entititats que acullen voluntariat. Sovint quan pensem en eines i reptes d'aquestes entitats potser no tenim en compte que estem parlant de realitats força diferents. Podeu consultar el post AQUÍ

#20N #20Ncat Aquest vespre recompte a Twitter!

2011-11-20T00:03:00.000-08:00

Aquesta serà la tercera jornada electoral que viuré des de casa amb el twitter. Us hi espero a tots! http://twitter.com/#!/rogerbuch

Vols dir que vindrà gent? Afinant la mobilització!

2011-09-17T02:13:00.000-07:00

Publicat a Tribuna catalana el 14/9/2011. Qualsevol moviment social com el catalanisme ha de decidir en cada moment quines accions tira endavant per mostrar la seva força. Hi ha accions d'agitació clàssiques, algunes de les quals van desapareixent i d'altres que es mantenen. Recordem les mítiques encartellades amb cola, les manifestacions, els manifestos amb signatures de suport, les concentracions o les rodes de premsa.

Un dels dubtes que tenen els organitzadors és el grau d'agosarament i d'ambició que han de tenir. I si no ve prou gent? T'imagines que no omplim la sala, o que la plaça de l'ajuntament es queda a mig omplir? L'important no és fer l'acció sinó que aquesta compleixi l'objectiu de demostrar un ampli suport. Més val una sala petita plena que una de gran buida.

L'èxit d'una acció que pretén reunir gent dependrà bàsicament de tres aspectes. Per una banda cal captar bé el xup-xup existent a la societat. És a dir de les ganes que hi ha de mobilitzar-se per un tema concret. En el cas del catalanisme, tot i l'excepció de les consultes, tenim tendència a les mobilitzacions reactives. Sovint criticades perquè demostren la incapacitat de marcar l'agenda però que proporcionen sonors èxits. Cal saber captar el nivell d'enfebrament de la ciutadania i fins a quin punt l'empipamenta que avui mesurem fent una ullada a les xarxes socials es pot vehicular en energia ciutadana.

En segon lloc es tracta que el públic potencial se n'assabenti. A nivell de comunicació, abans es depenia també molt dels diners i de la possibilitat de poder pagar anuncis caríssims als diaris, fet que avui amb les xarxes socials ha disminuït considerablement. Tot i així, és indispensable una bona estratègia de comunicació.

I finalment, dependrà del format de l'acte. La ciutadania agraeix el canvi i la innovació. Assistir una convocatòria també depèn del grau d'atractiu que pugui tenir aquesta. Només cal veure noves propostes de mobilització que han sortit en els darrers temps, algunes de les quals de tant innovadores com els lipdubs reivindicatius, si les mantinguéssim molt temps perdrien la gràcia. Algunes d'aquestes han trobat el seu èxit en la participació activa dels assistents marxes de torxes, les caminades populars, fins i tot passejades de motards. També la innovació, per exemple, en la tria d'espais nous per fer actes tancats és molt agraïda pels assistents.

En tot cas, el sobiranisme català està vivint un moment d'efervescència molt gran en comparació amb dècades anteriors. La combinació de propostes originals de convocatòria i les ganes de mobilitzar-se troben sovint un encaix positiu. La clau és innovar i saber moure's bé entre la prudència, per no fer el ridícul, i l'ambició necessària per fer un pas endavant. Una altra tema és fins a quin punt la mobilització esgota, però d'això en parlarem en un altre article!

Per una diada popular i tranversal.#ensensortim

2011-09-15T14:25:00.000-07:00

Publicat a Tribuna Catalana el 7/9/2011. Imaginem un ciutadà català, amb bregada militància independentista que ha passat 10 o 12 anys fora del país. Torna puntualment per la l'onze de setembre d'enguany. S'espera trobar una Diada com les d'abans. Amb un gran protagonisme mediàtic dels polítics i amb una manifestació a la tarda on els diferents grups independentistes, abans que comencin els aldarulls, es compten per si són més que l'any anterior. També creu no hi haurà senyeres als balcons. Si des de la transició la premsa diu que "cada any n'hi ha menys", per pura lògica matemàtica ja no en pot quedar ni una.

Si el nostre amic arriba diumenge vinent veurà que, efectivament, els polítics continuen copant amb les seves declaracions els mitjans. A més, també veurà la manifestació de la tarda, amb el mateix recorregut que fa 30 anys. Que poc innovadors! Alguna cosa, però, ha canviat una mica. A la manifestació hi ha un bloc format per les plataformes sobiranistes, i així, si no vols, no cal que et posis darrera la pancarta de cap partit, que per cert, n'hi ha de nous i amb sigles ben curioses!

També ha vist un canvi al matí. Una celebració institucional al Parc de la Ciutadella, que es veu que ja han presidit tres presidents de la Generalitat i dos presidents del Parlament diferents. Sembla que gràcies a això la xiulada als partits al monument a Casanova ja no hegemonitza titulars. Continua caminant i veu una monumental Mostra d'entitats cíviques repleta de famílies durant tot el dia. Se n'adona que està al bell mig de la Festa de la Llibertat organitzada per Òmnium que al vespre es clourà amb desenes de milers de joves escoltant música del país.

Tot prenent-se una cervesa etiquetada en català, amb antics companys, se sorprèn que molts d'ells, que viuen en diferents capitals de comarca, la nit abans havien participat en marxes de torxes on hi havien anat més de dues mil persones en cada una d'elles. Com és que no ho sabia? Això no canviava, els mitjans tradicionals van preferir fer el seguiment de les recepcions oficials de la Diada a les "capitals de província". Però la gent ja ho sap pels diaris digitals, el twitter, i el facebook li van dir!

Les marxes, com va saber aviat, acaben reunint més gent que cap altra concentració sobiranista celebrada a la població al llarg de l'any i, en la majoria de casos, són un grandíssim exemple de transversalitat. Aquesta unitat tan difícil d'aconseguir a nivell nacional sí que tenia èxit a nivell local en molts casos. Mentre hi reflexiona se n'adona que al llarg del dia ha vist moltes estelades als balcons. Pregunta si tot plegat és circumstancial. Si és només aquest any amb l'enrenou del català a l'escola. I la resposta és que no, que el cicle de mobilitzacions que fa anys que ha començat i que tot i que molts el voldrien enterrat, no hi ha qui el pari.

#somescola #jonoacato

2011-09-07T08:41:00.001-07:00

Barrera i la Constitució. Contra la legalitat, legitimitat democràtica

2011-09-06T09:02:00.000-07:00

Publicat a Tribuna Catalana el 1/09/2011. A finals del franquisme i durant la transició, l'independentisme era minoritari a la societat catalana. Així, quan va arribar la Constitució, per molts va suposar una porta oberta a la democràcia i a l'autogovern. Oposar-s'hi era anar contra el corrent majoritari esperançat en la nova etapa i acabar amb el franquisme.

La Constitució Espanyola, a diferencia d'Euskadi, va tenir un ampli suport als Països Catalans tant a nivell dels partits que hi van donar suport, com també ciutadà en el referèndum del 1978. Entre votar Constitució democràtica o retorn al franquisme la majoria no va dubtar gaire. Però no tothom hi estava a favor: per una banda l'independentisme d'esquerra no es va cansar de denunciar-la, però era un sector petit i incapaç de deixar d'escindir-se.

Tot i això, dues veus van sonar clares a Madrid per denunciar la Constitució. Una, la d'Heribert Barrera que ens ha deixat aquesta setmana i que va ser diputat al Congrés per ERC. L'altra, la de Lluís Maria Xirinachs que ens va deixar l'any 2007 i que va ser senador independent per Barcelona. Els dos, amb seient parlamentari, van advertir durant el procés constituent que la Constitució, a part de perpetrar la monarquia, limitava de manera clara les aspiracions nacionals de Catalunya. La van denunciar des de les cambres i després i van demanar, sense èxit, que el poble català no li donés suport.

Més de 30 anys després, i sobretot després de la sentència del Tribunal Constitucional amb l'Estatut, hi ha un corrent majoritari a Catalunya que ha vist clares les limitacions de la Constitució. L'any 1979 CDC, UDC, el PSUC i PSC van demanar el vot afirmatiu a la Constitució. La pregunta és si ho tornarien a fer avui els seus successors. Aquesta setmana hem tingut un nou exemple de veure que Catalunya no compta per tots aquells temes relacionats amb la Constitució, veient com els dos partits majoritaris han impulsat una reforma exprés sense consultar. Com va dir el president Barrera, caldrà anar pensant en vies de desobediència de la legalitat espanyola. Contra la legalitat, legitimitat democràtica.

El sistema de partits espanyol, aliè a la desafecció: bipartidisme i alta participació

2011-08-31T11:50:00.000-07:00

Publicat a Tribuna Catalana el 17/08/2011. Sembla clar que el PP serà el proper guanyador de les eleccions a les Corts Generals. Observant els darrers resultats podem veure quines característiques s'han de donar perquè el PP pogués tenir majoria absoluta en un sistema de partits espanyol que poc té a veure amb el català.

El PP, com es veu a les dades, té un votant molt fidel a les eleccions al Congrés. Tan és la participació que hi hagi, que sempre es mou vora els 10 milions de votants. Els seus electors no són sensibles al context i actuen a la una. En canvi, com ja s'ha dit sovint, els votants del PSOE són molt més sensibles al moment i al candidat que presenten. Són molt més infidels però quan tots acudeixen a les urnes, sempre sumen més que el PP. Senzillament, n'hi ha més.

L'única vegada que el PP ha aconseguit la majoria absoluta ha coincidit amb un molt baix moment del PSOE i, sobretot, amb un rècord de baixa participació. L'any 2000 van votar només el 68,7% del cens, quan en els darrers anys la participació es mou sempre a la vora del 75%. Si el PSOE ha guanyat les dues darrers convocatòries és degut, clarament, a l'enfonsada espectacular d'Izquierda Unida arreu de l'Estat. Mentre ICV aguantava dignament a Catalunya, IU s'enfonsava i el PSOE recollia, sense gaires eufòries, el vot de l'esquerra.

Si no hi hagut més majories absolutes al Congrés és gràcies a la trentena o quarantena de diputats que aconsegueix cada legislatura els partits nacionalistes i regionalistes. De fet, a nivell estatal els darrers anys s'ha accentuat el bipartidisme. Es pot veure en el gràfic, que el percentatge de vots que aconsegueixen PP i PSOE plegats va en augment. En la majoria de circumscripcions de l'Espanya castellana només PP i PSOE aconsegueixen diputats.

Contràriament, el sistema de partits català dels darrers anys s'ha caracteritzat per l'augment de la desafecció i el càstig als partits grans. El percentatge sumat dels dos principals partits es redueix, baixa la participació, augmenta el vot blanc i el nul, augmenta el vot a partits extarparlamentaris i noves forces entren en un Parlament més fragmentat. Però fins al moment, aquesta tendència catalana no la segueix el sistema de partits espanyol que continua amb un fort bipartidisme i amb uns percentatges de participació molt alts.

A part de la incògnita sobre la possible majoria absoluta del PP, també s'estarà pendent de si aquestes tendències relacionades amb la desafecció, ajudades per l'onada dels indignats, tenen alguna repercussió en un sistema de partits fins ara inalterable a l'entrada de noves formacions.

Els vots que necessita Compromís per entrar a les Corts Generals

2011-08-31T11:46:00.000-07:00

Publicat a Tribuna Catalana el 10/8/2011. El valencianisme sempre ha tingut problemes de representació parlamentària. Han estat molts anys buscant la fórmula. Mentre el nacionalisme cívic i cultural tenia força projecció, aquesta no es veia reflectida en diputats. Però això està canviant.

Finalment, en l'enèsim intent i sota la coalició Compromís, en que els nacionalistes del Bloc tenen un paper preponderant en nombre de regidors municipals, va trobar la fórmula en les darreres eleccions a les Corts Valencianes. Es va plantar amb 6 diputats, fent una gran campanya basada en les xarxes socials i amb una oposició forta i imaginativa contra la corrupció del PP. Encara sense candidat, Compromís veu com per primer vegada podria obrir-se la possibilitat d'aconseguir representació a les Corts Generals.

Normalment el Bloc obtenia magres resultats a les Corts General. Si no obtenia representació al Parlament valencià, molts dels seus electors votaven directament al PSOE a Madrid sabent que no tenien cap possibilitat. Ara l'ocasió és diferent i es vol aprofitar l'empenta d'èxit de la marca Compromís i aprofitar també els vents indignats que clamen contra el bipartidisme i la corrupció.

Amb els números a la mà, Compromís podria aconseguir un diputat per València, però tot dependrà de si aconsegueix retenir una part dels electors del maig passat. Els vots necessaris per obtenir un diputat no se saben fins al moment del recompte final. Depèn de la participació i també del vots blancs i dels extraparlamentaris. En tot cas, mirant els resultats del 2004 i del 2008 podem tenir una aproximació del cost d'un diputat a cada circumscripció. Perquè Compromís obtingués algun dels diputats en joc per Castelló o Alacant, 5 i 12, respectivament, caldria que millorés els seus resultats de les autonòmiques. Molt difícil. En canvi només que Compromís mantingués al voltant del 70% dels vots que va obtenir a les Corts Valencianes podria obtenir un dels 16 diputats per València.

L'assoliment de representants del nacionalisme valencià a Madrid podria capgirar, tant internament com externament, la imatge del Levante feliz sense cap fet diferencial respecte al conjunt de l'Estat.

Esquerra al Congrés: de 1 a 8, de 8 a 3 i de 3 a…

2011-08-31T11:41:00.000-07:00

Publicat a Tribuna Catalana el 3/8/2011. Quan algú puja molt de cop té el risc que la caiguda sigui més alta. Esquerra tenia habitualment un diputat al Congrés, va passar de cop a 8 (2004)i després de caure a 3 (2008) ara pateix per conservar la representació en aquestes eleccions avançades.

L'onada d'eufòria entre la militància i els simpatitzants més propers per l'arribada d'Oriol Junqueras a la direcció del partit encara no es fa notar a les enquestes. De fet, ERC porta baixant de manera continuada en 6 convocatòries i no és pas fàcil trencar la tendència. Ara ERC té dos diputats per Barcelona i un a Girona. El pànic a quedar a fora és ben present sobretot després del que va passar a la majoria de les grans ciutat del país. Els nervis per triar candidat són normals. Queden poques setmanes i s'han de proclamar candidatures. L'avançament no els ha anat bé als republicans, que haguessin volgut tenir més temps per poder presentar el partit renovat al seu electorat.

Però el context no és pas desfavorable per a ERC ja que en qualsevol convocatòria no només depens de tu sinó que també de l'estat de gràcia dels adversaris propers. Tot sembla indicar que ni la CUP ni Solidaritat es presentaran a les properes eleccions. De fet, una part important del vot de SI a les eleccions al Parlament i del de la CUP a les municipals provenia directament d'antics votants republicans, que podrien retornar si perceben que la renovació va en la bona línia. Veient aquest panorama, així com el presumible fracàs d'una crida a l'abstenció per part d'aquests grups el flanc independentista més "impacient" quedaria cobert. També cal destacar que els votants més sobiranistes de CiU no estan pas eufòrics amb el cap de llista per Madrid. Recordem que els darrers caps de llista de CiU en les altres eleccions, Ramon Tremosa, Artur Mas i Xavier Trias van votar "Sí" a la independència en les consultes, mentre que Duran i Lleida ni va acostar-se a les urnes.

En definitiva, d'estar patint per la supervivència a iniciar la remuntada, tot és encara ben obert i dependrà de la capacitat que tingui la nova direcció de visualitzar i fer creïble la renovació a tota la globalitat del seu electorat.

ERC també ha de triar com vol anar al Senat

2011-08-31T11:39:00.000-07:00

Publicat a Tribuna Catalana el 27/7/2011. Esquerra, en una situació de canvi de direcció prevista per l'1 d'octubre, viu pendent d'un possible avançament de les eleccions a les Corts Generals. Hi ha decisions importants que s'han de prendre aviat.

De la que se n'ha parlat més és la de la tria del cap de llista del Congrés però també caldrà decidir, i no és un tema menor, la fórmula que triarà per concórrer al senat. En les darreres tres convocatòries (2000, 2004 i 2008) Esquerra s'ha presentat amb la coalició Entesa Catalana de Progrés juntament amb el PSC i ICV. Aquesta coalició ha obtingut un rèdits electorals indiscutibles. L'esquerra catalana guanyava a les quatre circumscripcions, quedant-se amb 12 senadors i deixant-ne només 4 per a CiU. Per a ERC l'Entesa ha estat molt positiva ja que li permetia obtenir 3 senadors electes que anant sol no aconseguiria. Actualment són Josep Maria Esquerda per Lleida, Miquel Bofill per Girona i Pere Muñoz per Tarragona. A nivell simbòlic la coalició també visualitza un èxit del catalanisme polític. El PSC no forma part del grup parlamentari del PSOE sinó que s'integra en el grup de l'Entesa, el tercer amb més senadors.

Optar per repetir el pacte d'esquerres amb el PSC després del fracàs electoral del tripartit és una decisió d'alt contingut simbòlic. La nova direcció, a qui constantment se li pregunta la seva futura relació amb CiU i PSC, haurà de decidir ben aviat. Si Esquerra decidís no revalidar l'Entesa, CiU en sortiria altament beneficiada ja que probablement recuperaria entre 2 i 6 senadors. Degut al sistema majoritari limitat d'elecció de senadors, és molt difícil que ERC anant en solitari pogués aconseguir representació. Si Esquerra abandonés la coalició també seria improbable fer-la amb CiU que es troba molt reforçada en aquests moments.

Si finalment ERC no pactés amb ningú, una possibilitat seria presentar un sol candidat per circumscripció o fins i tot donar suport a un possible candidat independent. Tot i no sortir elegit, per una banda es concentrarien els vots en un candidat i, per l'altra, els electors republicans podrien, amb les dos creuetes que els queden, optar per votar altres candidats.

Les possibilitats de la CUP al Parlament

2011-08-31T11:33:00.000-07:00

Publicat a Tribuna Catalana el 20/7/2011. La CUP es tornarà a plantejar la possibilitat de presentar-se a les eleccions al Parlament de Catalunya. En el moment que es prengui la decisió es tindran molt en compte les possibilitats reals d'assolir representació.

Perquè un partit entri al Parlament cal que obtingui o bé el 3% dels vots vàlids a la circumscripció de Barcelona o bé un percentatge superior a les altres demarcacions, al voltant del 5%. Aquesta mateix pregunta ens la fèiem el gener de 2009. Curiosament l'anàlisi que vam fer és calcat al que va passar el 2010, no amb la CUP que no es va presentar, sinó amb Solidaritat. Tot i que en aquestes darreres eleccions municipals la CUP no va presentar-se a gaires municipis, ja comencem a tenir més dades per una previsió. La primera és que comença a tenir un gruix de vots a Barcelona (1,95%) lluny de la marginalitat però que encara hauria de pujar una mica per compensar i poder arribar al 3% a tota la circumscripció. La segona constatació és que a la circumscripció de Girona els resultats van ser molt bons. Així els resultats en cinc de les deu poblacions amb més cens on es va presentar superarien el mínim necessari: Girona (9,28%), Figueres (6,28%), Blanes (4,5%), (6,28%) Salt (10%) i Banyoles (10,4%). La presència de tres regidors a Girona, i sent la ciutat un referent comunicatiu per tota la circumscripció, podria facilitar arribar al percentatge necessari per obtenir un diputat.

Però la clau és saber si l'electorat de la CUP, que valora la política de proximitat a les municipals, en unes eleccions nacionals pot preferir altres forces. Tots els partits convencionals juguen a potenciar la imatge del candidat que és la manera d'identificar-se més fàcilment amb la llista que vols votar. La CUP hauria d'optar o bé per presentar un candidat mínimament conegut que caldria buscar o bé arriscar-se a "revolucionar" la campanya i fer-ho sense cares visibles. Però l'electorat més allunyat del nucli militant poden sentir-se temptats de votar a, si fos el cas, partits encapçalats per López Tena o Junqueras, dos candidats no coneguts pel gruix de la població però molt valorats per les bases independentistes, que els han gaudit en "proximitat" durant anys de xerrades pel territori. En tot cas els resultats dels partits, a part dels propis encerts, també depenen molt de l'estat de gràcia en que arribin els competidors de l'atapeït espai electoral independentista.

Balanç del curs 2010-2011

2011-07-15T12:01:00.000-07:00

Publicat a Tribuna Catalana el 13/7/2011. El curs polític anterior a l'actual (2009-2010) va començar Arenys de Munt i va acabar al Passeig de Gràcia. El sobiranisme civil, amb l'organització de les diferents onades de consultes i la manifestació massiva va aconseguir mantenir l' independentisme a l'agenda política catalana durant molts mesos.

El curs actual (2010-2011) ha estat aparentment marcat per la dinàmica electoral. Llargues campanyes i també constitució de nous governs, amb noves dinàmiques i pactes. Es podria tenir la sensació que l'embranzida civil del curs anterior podia quedar eclipsada per la lògica partidista i que s'estigués implantant un període de cansament en les reivindicacions nacionals. Però no, la societat continua demanant més. A l'abril, uns mesos després de les eleccions al Parlament, vam tenir l'èxit esclatant de la consulta de Barcelona. Una campanya de la que se'n poden treure moltes conclusions de cara a les futures mobilitzacions que podem entreveure en un futur proper. Milers de persones treballant alineades i ben coordinades. Bon precedent.

Dies després, hi hagué la constitució de l'Assemblea per la Independència, amb la incorporació de força cares noves i amb la intenció de fer un pas més en la definició del full de ruta cap a la independència. Després arribaren les eleccions municipals i uns pactes posteriors que sembla que tornin a adormir el país. Però res no s'atura.

Es publica, amb gran repercussió mediàtica, l'enquesta del CEO que marca com els partidaris de la independència superen amb escreix els contraris. Finalment les darreres setmanes ens permeten constatar que totes les iniciatives sobiranistes desperten importants suports. Per exemple, una manifestació convocada gairebé espontàniament el dissabte passat, sense suport de plataformes sobiranistes conegudes, va reunir tants milers de persones com la manifestació de la Diada. Paral·lelament l'alcalde de Vic, Vila d'Abadal, insta a crear una coordinadora de municipis independentistes que promoguin consultes oficials. I finalment la traca final. Òmnium anuncia amb gran pompa l'hora de fer un salt endavant i l'aposta per l'objecció fiscal, és a dir, per l'enfrontament amb la legalitat espanyola. La resposta a l'agosarament, augment de socis i la creació d'una grandíssima expectació i debat social.

L'excusa que el país no seguiria un increment de la reivindicació nacional ja no val. Una any més tard de la manifestació, ni adormits ni resignats. Cal que els dirigents dels polítics tinguin opcions valentes. El poble seguirà, que ningú no ho dubti.

Consolidem posicions. 50 anys d'Òmnium

2011-07-15T11:57:00.000-07:00

Publicat a Tribuna Catalana el 6/7/2011. Dins la societat civil catalanista tenim una llarga trajectòria d'entitats. Existeixen sovint organitzacions llampec, que neixen i moren ràpidament. Són fugisseres, no consoliden però tenen la virtut de la flexibilitat i d'expressar amb rapidesa i claredat les necessitats del moment. Parlem, per exemple, de plataformes creades en reacció a algun fet, que poden tenir puntualment una alta capacitat de mobilització.

Hi ha també altres entitats que no tindran la virtut de l'agilitat però que en tenen d'altres. I aquí és on sobresurt Òmnium amb els seus 50 anys de trajectòria que se celebren dilluns vinent. La virtut d'Òmnium és la seva potència, la seva transversalitat i la seva regularitat.

Potència perquè ha aconseguit una força important com ho demostren el lideratge d'un munt de projectes de referència, dotzenes de seus territorials actives o milers de socis que l'han posicionat com un referent.

Transversalitat perquè ha aconseguit, i no sempre ha estat fàcil, representar una sensibilitat comuna del conjunt del catalanisme. Mantenir la centralitat del país, avui cada vegada més sobiranista, tot vigilant de no quedar segrestat per les estratègies dels partits polítics.

I finalment regularitat, perquè Òmnium, a diferència d'altres entitats, no depèn d'una persona, ni de dos, ni de tres. Els presidents i membres de la junta pleguen, en vénen d'altres i l'entitat continua amb la seva acció constant de consolidar la consciència nacional.

Aquestes virtuts són el que va permetre que el 10 de juliol de l'estiu passat tinguéssim la històrica manifestació. Una mobilització que va servir de molt, igual que les consultes, perquè va demostrar que en la qüestió nacional el poble va un pas endavant de la classe política, quan molts pensaven el contrari. Sembla fàcil pensar que sense Òmnium la manifestació hagués anat igual de bé, però cal recordar que ara fa un any alguns sectors independentistes, potser els mateixos que ara diuen que el 10J no va servir de res, van estar-se molt dies dient que no s'hi havia d'anar perquè defensava l'Estatut i la volia encapçalar un president autonomista.

Òmnium no lidera el procés d'alliberament nacional però sí que l'apuntala i ho fa donant el seu suport a aquelles iniciatives que tenen un mínim de solidesa i transversalitat. Per aconseguir-ho cal tenir una estratègia i no apuntar-se acríticament a qualsevol dels centenars d'iniciatives que apareixen cada setmana, independent del seu grau d'aportació final.

Quan hi va haver les consultes independentistes a la ciutat de Barcelona, per exemple, Òmnium va fer suar molt als organitzadors la seva adhesió. Quan aquests van poder demostrar que la consulta de la capital afavoriria la causa sobiranista perquè hi hauria un alt grau de participació, Òmnium es va mullar i, fent-ho, va afavorir, a la vegada, el seu èxit.

La independència fractura la societat. I la independència?

2011-07-15T11:53:00.000-07:00

Publicat a Tribuna Catalana el 29/6/2011. Aquest matí el Centre d'Estudis d'Opinió ha publicat el 2n baròmetre de 2011 i per primera vegada s'ha preguntat directament per la independència de Catalunya. La pregunta exacta no és sobre sentiments sinó sobre "Si demà es fes un referèndum per decidir la independència de Catalunya, vostè que faria?".

Els resultats, en la línia de les enquestes de finals del curs passat, han donat un resultats favorables a la independència. Així un 42,9% dels enquestats afirmen que votarien a favor, un 28,2% que ho farien en contra i un 23,3% que s'abstindrien. Durant bastants anys la resposta a aquesta pregunta donava un empat tècnic a 33,3% entre les tres opcions. Estem davant del desempat de l'opció independentista.

L'opció favorable al sí és majoritària a totes quatre demarcacions electorals catalanes. També és majoritària tant en homes com en dones. Per edats, el sí a la independència és l'opció preferida per tots els segments d'edat, tot i que en el tram de 64 anys i més, no supera el 40%. On les diferències són abismals, com era de preveure, és per record de vot. Així els partits molt posicionats en el tema nacional SI i ERC per una banda i Cs i PP per l'altra, tenen els votants totalment alineats amb les consignes oficials del partit.

Més interessant és observar el comportament dels electors de CiU, PSC i ICV. Un contundent 54,9% dels qui van votar CiU a les darreres eleccions del Parlament votarien a favor de la independència i només un 21% votarien en contra. També una majoria, més tímida, dels votants d'ICV votarien Sí. I finalment els votants del PSC són els que tenen més fractura interna, ja que l'opció majoritària, el no a la independència, nomé recull un 40%. El sí a la independència també és l'opció majoritària entre els que van votar altres partits, en blanc o nul. En canvi, els que no van votar, majoritàriament diuen que tampoc votarien en el referèndum.

En definitiva, la idea de la independència produeix una fractura en la societat catalana. Els que hi estan a favor no superen la suma dels qui estan en contra i dels que no anirien a votar. Cal obrir un procés que no compta amb un consens ampli a la societat? Mentre ens ho continuem pensant, l'opció de l'status quo, defensada només per un 28,2% dels catalans, és la que acaba definint la nostra realitat

30 anys de la Crida! Entre la nostàlgia i la feina feta

2011-06-28T08:47:00.000-07:00

Publicat a Tribuna Catalana, 15/06/2011. Els joves independentistes veuen perplexos com els seus correligionaris d'entre 35 i 50 anys bavegen aquests dies amb el 30è aniversari de la Crida a la Solidaritat.

Va ser un referent de primer nivell i la seva petjada sempre ha estat recordada. La Crida va escriure una pàgina d'or, amb mèrits propis, en la memòria històrica de l'independentisme català.

Originalitat, frescor, desobediència civil, contundència i sentit de l'oportunitat podrien ser les primeres paraules que venen al cap. Els qui formaven la Crida eren pocs però audaços. Un dels seus mèrits principals fou el de teixir complicitats i aconseguir el suport i la simpatia en l'ampli món del catalanisme, que aleshores encara no era decididament sobiranista. Només cal veure el baix percentatge d'estelades que hi havia fa 30 anys al Camp Nou.

També era original la seva amplitud temàtica que tot i centrar-se inicialment en la llengua, va abraçar l'ecologia, la solidaritat internacional, el pacifisme i el sobiranisme explícit. Difícilment avui dia una entitat apartidista s'atreveix amb tants temes alhora! A més, es tractava d' una organització tan propositiva com reactiva quan calia. La seva relació amb partits polítics era evidentment complexa. La Crida va durar prou anys com per poder veure-li pujades i baixades. Era la Crida el braç armat del pujolisme? El contrapunt a l'agror violentista del MDT i Terra Lliure? Una expressió que calia amplificar o silenciar des del govern català segons toqués uns o altres temes?

La Crida va saber plegar a temps i després, de manera cíclica, sempre ha sortit qui l'ha volgut ressuscitar quan venien maldades. Necessitem una altra Crida! Deien. I mentre alguns es lamentaven altres aprofitaven el temps i, tenint present encerts i errors del passat, aprofitaven l'energia cridaire per transformar partits polítics, per crear altres estructures sectorials (Plataforma per la Llengua o les plataformes sobiranistes) o fins i tot per modernitzar organitzacions històriques (Òmnium). Fer política apartidista des del catalanisme és un dels aprenentatges de la Crida que continua de plena actualitat.

Dimarts ens veiem a Molins!

2011-06-20T15:25:00.000-07:00

El PP a Catalunya, d'anomalia a àrbitre

2011-06-15T09:10:00.000-07:00

Publicat a Tribuna Catalana el 8/6/2011. L'anomalia del PP a Catalunya era que tenint una quantitat de vots important a les municipals, quedava fins ara fora de tots els governs. A diferència d'ERC i ICV, que obtenien un nombre de vots semblant, ni tenia alcaldies ni participava en governs de coalició.

Aquesta raresa s'ha trencat per primera vegada en aquestes eleccions. La sensació és que el PP governarà i decidirà. Això és així perquè els populars han tret uns bons resultats, però si mirem amb detall és només a Badalona on aquests resultats són excepcionals. A la resta de grans ciutats, que és on el PP a Catalunya té habitualment més percentatge, els resultats no són gaire diferents a d'altres ocasions. De fet el PP, descomptant les eleccions a les Corts Generals on treu més bons resultats, té una gran estabilitat en el seu nombre de vots a les locals i al Parlament, movent-se els darrers anys entre el 10% i el 12% del vot.

Les eleccions del 22 de maig són les municipals en que el PP ha obtingut més bons resultats a Catalunya en percentatge. En canvi, en nombres absoluts, l'any 1995 va ser quan el PP va obtenir més vots. Les dues vegades coincideix en moments d'alta mobilització popular a tot l'Estat. Són les darreres alenades de govern socialista on l'electorat del PP està més mobilitzat per foragitar el PSOE del govern central. En aquesta ocasió destaca per la seva excepcional pujada a Badalona, on treu uns registres que gairebé doblen els de les eleccions de fa uns mesos al Parlament. A la resta de ciutats treu percentatges superiors a les anteriors municipals però no pas gaire més alts dels que va treure en convocatòries municipals més llunyanes o al Parlament el novembre passat. Es tracta d'un electorat fidel i constant amb un nivell d'oscil·lació molt petit.

Resultats a part, el motiu principal que ha fet que el PP hagi guanyat centralitat és perquè queda com a soci natural de CiU en moltes ciutats on la federació per primera vegada en anys ha desbancat al PSC al primer lloc. La voluntat de fer un govern alternatiu a l'anterior i la minimització o desaparició d'Esquerra, l'altre soci natural de CiU, fa que amb no gaires vots més, el PP s'hagi trobat amb un poder decisió que fins ara no tenia.

Curs sobre política per a mestres i professors [juliol 2011- Rosa Sensat]

2011-06-04T08:10:00.000-07:00

En el marc de la propera escola d’estiu de Rosa Sensat impartiré un curs amb el títol “Arriben les eleccions. Eines per entendre el procés polític”. El curs està pensat per a professors de secundària i per a mestres de darrer cicle d’educació primària. Proposem una introducció de la política a les aules a partir de les eleccions.

Durant el curs tractarem cada dia un tema diferent:

1) Institucions democràtiques i participació política
2) Ideologies i partits
3) Les campanyes electorals.
4) El funcionament del sistema electoral.
5) Participació ciutadana i processos participatius més enllà de les eleccions.

Per tractar cada tema, farem una introducció inicial als conceptes més basic. Després realitzarem exercicis pràctics i activitats i finalment explorarem recursos ja existents per poder aprofitar-los a les aules

Data: 11 al 15 de juliol de 2011
Horari: matins de 10.00 a 13.00
Durada: 15 hores
Lloc: Campus Mundet, Pg. De la Vall d’Hebron 171, Barcelona.
Preu: 75 Euros
Professor: Roger Buch [rogerbloc@buch.cat - twitter.com/rogerbuch]
Inscripcions: Seleccionar curs de la llista

El sistema català de partits, un fet diferencial de pes

2011-06-04T07:47:00.000-07:00

Publicat a Tribuna Catalana el 1/6/2011. Diuen que a l'acampada de la plaça Catalunya s'hi va veure una pancarta que demanava la fi del bipartidisme. Qui la va escriure deuria viure mentalment força lluny de la plaça, ja que Barcelona és la capital d'un país amb un sistema de partits polítics força més complex. Barcelona • A Catalunya hem passat en pocs anys d'un sistema de 5 partits a un sistema de 9. El sistema català de partits polítics es va consolidar a mitjans dels anys 80. Dos partits grans que s'intercanviaven victòries (CiU i PSC) depenent del tipus de convocatòria, i tres partits mitjans (ERC, PP i ICV) que també s'intercanviaven les posicions del 3 al 5. Tots cinc partits tenien representació a les Corts Generals, al Parlament i també als principals ajuntaments.

S'havia especulat mot sobre com podria ser un nou sistema de partits català i fins i tot s'havia arribat a pronosticar la simplificació del sistema quan a mitjans dels 90 ERC i ICV van tenir les dures escissions del PI i d'EUiA. Però el sistema no només va continuar plural sinó que ha augmentat la seva complexitat. En les darreres convocatòries hem vist com als dos models de partit existents (gran i mitjà) s'hi ha afegit un tercer model, el partit petit, que només sobresurt en un tipus de convocatòria electoral i que amb això ja en té prou per sobreviure. A les municipals, i fa tres convocatòries que creixen, tenim la CUP i la PxC. A les eleccions al Parlament tenim Ciutadans i SI que no han reeixit a les municipals, celebrades només pocs mesos després de les catalanes.

Aquests quatre partits brillen en la seva convocatòria estrella i pateixen, si és que es presenten, en totes les altres. També tenen en comú que cap d'ells (només SI en part) prové d'escissions en bloc d'altres partits. L'augment d'aquests partits coincideix amb creixement del vot blanc i del vot nul i, per tant, tot plegat fa que el suport global als 5 partits "tradicionals" vagi baixant convocatòria rere convocatòria. L'explicació de tot plegat va relacionada amb l'augment de la desafecció i sobretot en el fet que les franges de vot més jove presenten una baixíssima fidelitat de vot a qualsevol partit.

En tot cas, i més enllà dels canvis interns, si per una cosa es caracteritza el sistema partits català és pel seu fet diferencial respecte de l'espanyol, com es va demostrant tossudament convocatòria a convocatòria

La irrupció de la CUP a les ciutats. On són els límits?

2011-05-27T15:20:00.003-07:00

Publicat a Tribuna Catalana el 25/5/2011. El 2007 la CUP sortia a la televisió per primera vegada. Davant la pregunta de quin era el seu sostre electoral, en les eleccions de diumenge passat el va trencar del tot, ja que va entrar a moltes ciutats, sovint fent fora Esquerra.

Dels 85 municipis de més de 15.000 habitants de Catalunya, la CUP s'ha presentat a 33 i d'aquests ha aconseguit obtenir regidors a 19 i no ha superat el tall del 5% en 14. Els resultats en municipis petits han estat encara més bons però només s'ha pogut presentar a un percentatge petit d'aquests. En total han estat 75 candidatures, més que del doble de l'any 2007. La CUP ha repetit la fórmula que li va funcionar fa 4 anys. Intenta presentar-se només en poblacions on té una base social organitzada i on pot acreditar mesos o anys de treball municipal de base. Observant els resultat, en molts casos es tracta d'una pujada constant i de feina feta durant varies legislatures. Són casos com el de Vic i Manresa. El 2003 no van tenir representació, el 2007 entren i ara al 2011 augmenten resultats. Hi ha altres municipis on han entrat ara després d'una primer intent com Sant Cugat, de dos intents com Girona, o fins i tot, que han entrat al primer intent com a Reus. Hem vist també els primers estancaments en ciutats com Mataró o Vilafranca, on havien tingut molt bons resultats el 2007.

La CUP ha topat a les grans ciutats del cinturó roig de Barcelona on queda molt lluny del 5% com a Terrassa, Badalona i L'Hospitalet. A l'altra cara, la irrupció a Sant Cugat i la crescuda espectacular a Molins de Rei, municipis de l'àrea metropolitana amb sòlida trajectòria de vot catalanista.

Pel que fa a Barcelona, la militància de la CUP ha aconseguit, en l'època 2.0, encartellar tota la ciutat talment com si fóssim a la transició. S'ha arribat gairebé al 2% dels vots i s'han aconseguit el vot de moltes persones no directament implicades en el moviment socials dels barris que la CUP sempre reivindica. Els resultats de Barcelona permeten treure la calculadora per mirar si sense la proximitat que s'aconsegueix a les ciutats petites es podria arribar al 3% a les eleccions al Parlament a tot Catalunya. Probablement la CUP tornarà a debatre la idoneïtat de presentar-se a les eleccions catalanes. No és només un debat sobre les possibilitats de reeixir. Sobretot caldrà veure com encaixa un model de democràcia directa, que convoca assemblees obertes per decidir els pactes municipals, en el marc d'un Parlament que representa milions de persones.

On és el límit de la CUP? Quin és el sostre d'una organització d'ànima horitzontal en un sistema pensat per partits amb lideratges mediàtics? Pot sobreviure en el temps una organització que sovint amaga la cara dels caps de llista en benefici del col·lectiu i que afirma que la "professionalització" els mataria? Serà la CUP absorbida pel sistema o, més aviat, embalada pels aires assemblearis de les acampades, instaurarà una nova forma de fer política?

Les claus: resultats històrics per CiU, augment de la fragmentació i també de la tensió social

2011-05-25T15:12:00.000-07:00

Publicat a Tribuna Catalana, el 23/5/2011

a) Primera clau. eleccions històriques per a CiU. La federació és primera força per primera vegada a tot Catalunya en unes eleccions municipals. És el mateix que dir que els socialistes queden segons per primer cop trencant la tendència des de 1979.

El canvi de color no només es produeix a Barcelona i Girona sinó també a moltes altres ciutats catalanes. Les tendències generals han estat clares amb algunes excepcions com la d' Àngel Ros a Lleida, que han obtingut bons resultats. L'altra dada rellevant és el creixement del PP arreu, que s'ofereix ràpidament a CiU com aliat natural per governar. Aquest és el gran repte que té la federació nacionalista ara. El de decidir si és compatible el gir sobiranista dels darrers anys amb acceptar el recurs de pactar amb els espanyolistes conservadors per assegurar governabilitats còmodes.

b) Segona clau: la fragmentació. L'augment de l'oferta de partits a les ciutats ha generat molta dispersió del vot. Les majories absolutes cada cop més cares i sovint el partit que guanya no arriba ni al 30% dels sufragis. Paradoxalment no sempre la fragmentació de vot queda reflectida als ajuntaments ja que la barrera del 5% ha fet de les seves en molts municipis on es presentaven un gran nombre de candidatures. Per exemple a Lleida ICV, ERC i CUP sumen juntes el 12% de vots, però no obtenen cap d'ells cap regidor. Amb tantes candidatures, cada vegada l'elector ho té més difícil per fer un vot estratègic o fins i tot un vot útil.

c) Tercera clau: la tensió social. Els resultats reflecteixen una societat que està vivint de manera contradictòria una profunda crisi social. Per una banda trobem que, paral·lelament a l'eclosió de les acampades, hi ha hagut rècord de vot en blanc, creixement del vot nul sovint amb missatges contra la classe política, la consolidació de l'anticapitalisme de les CUP i l'augment de vots a extraparlamentaris. Però al mateix temps també hem tingut, en sentit invers, resultats històrics del PP i consolidació del discurs xenòfob de la PxC. Caldrà molta til·la.

La dispersió del vot independentista s'acarnissa amb Esquerra a les grans ciutats

2011-05-25T15:04:00.000-07:00

Publicat a Tribuna Catalana 23/5/2011. L'espai electoral de l'independentisme es manté lleugerament a la baixa i sobretot amb una proporció molt diferent de com el coneixíem fins ara. Esquerra continua sent el referent clar de l'independentisme però ha patit molt durament la recomposició que està tenint aquest espai que, tal i com apuntàvem, no ha seguit els patrons de les anteriors eleccions al Parlament.

La CUP ha tingut un creixement espectacular. En part en els municipis on ja tenia representació, que com a mínim sempre es manté, però sobretot en ciutats i caps de comarca on obté regidors per primera vegada, sovint fent el 'sorpasso' a Esquerra. L'entrada a Girona, Sant Cugat, Reus, Figueres o Banyoles en són els exemples més destacats. Són 101 regidors i més de 60.000 vots. La CUP, que per ara només es presenta a les municipals, ha sabut explotar la tasca d'oposició municipal feta durant tota la legislatura.

Els resultats d'ERC són ben contradictoris. Per primera vegada a la historia aconsegueix més vots en unes eleccions municipals que en unes catalanes. El que podria ser considerat com un inici de recuperació queda totalment tallat per la davallada que significa perdre la representació a totes les grans ciutats menys a Barcelona. Si el 2007 va ser L'Hospitalet, ara ERC s'ha quedat fora de Sabadell, Terrassa, Badalona, Girona, Tarragona, Lleida, Sant Cugat, Reus, Lleida, Sant Boi, El Prat, Cornellà, o Mataró. La majoria de vegades queda a prop del 5% o fins i tot molt però que molt a prop. Tot i que el creixement de la CUP en algunes d'aquestes ciutats és la causa directa de la pèrdua de representació, a tot arreu Solidaritat Catalana ha esgarrapat alguns vots. Molt poquets però suficients perquè Esquerra no entrés. En contrast, ERC es manté al global de Catalunya com a tercera força en regidors i alcaldes i quarta en vots, per damunt d'ICV, gràcies a una implantació homogènia a totes les comarques.

Per la seva banda, Solidaritat consolida 30.000 seguidors fidels i una cinquantena de regidors, al contrari que la CUP, la majoria d'ells en pobles petits. Si l'objectiu era assegurar un nucli fidel de seguidors per intentar aguantar fins a les properes eleccions catalanes tot debilitant al màxim Esquerra, l'èxit ha estat indiscutible.

La mobilització dels indignats pren finalment el carrer

2011-05-20T13:06:00.001-07:00

Publicat a Tribuna Catalana, el 18/5/2011. En vigílies de les eleccions municipals del 22M apareix amb embranzida un nou moviment social que després de l'èxit de les manifestacions de diumenge planteja el repte d'ocupar i acampar a les principals places de les grans capitals.

Tot fa preveure que no ens trobem davant d'un bluf sinó del començament, com a mínim, d'un important cicle de mobilitzacions. Alguns aspectes del moviment "Democràcia real Ja!" ens en fa recordar d'altres també en forma d'acampada, com el favorable 0,7% als 90 o el contrari a la guerra d'Iraq als 2000. En aquelles ocasions es reivindicaven temes concrets però el debat assembleari i els dubtes de quina organització minoritària es feia amb el lideratge de la reivindicació també hi eren presents.

Però ara el moviment pot agafar molta volada per la situació de crisi econòmica i per la profunda càrrega global contra el sistema polític que incorpora. És un moviment que es caracteritza per l'encant de l'horitzontalitat i la repulsa a tota organització estructurada. Aparentment no sembla una mobilització a favor que els polítics recuperin decisió enfront el poder econòmic, tal com demana Stéphan Hessel , sinó que es desconfia directament de polítics i fins i tot de la democràcia representativa. L'odi a la classe política, als seus sous i als seus presumptes privilegis està fent forat, sovint amb arguments demagògics, a l'hora de criticar l'estat actual de les coses. És interessant veure com els militants i dirigents dels partits estan atents a aquesta barreja de desafecció política i anhels llibertaris que acaba d'explotar.

Mentre la dreta somriu per sota el nas, divideix i venceràs, l'esquerra oficial constata que ha perdut fa temps el control de les bases més dinàmiques del progressisme. Els moviments socials, per la seva banda, hi veuen esperança però a l'hora recorden que cal aprofitar "experiències prèvies" davant dels que diuen " aquí estem persones, no organitzacions!".

Finalment, els militants dels partits d'esquerra transformadora, perplexos, veuen com els posen al mateix costat dels banquers i polítics governants. S'hi apropen per veure què s'hi cou, tot insistint que és injust que els posin al mateix sac. El #noelsvotis tant difós durant els darrers mesos va dirigits als partits grans, no pas a nosaltres, exclamen preocupats.

La mobilització espontània del març de 2004 contra la política informativa dels atemptats de l'11-M de Madrid va acabar tenint una decisiva repercussió electoral. La gran incògnita és, en cas de créixer la mobilització durant les properes hores, fet força probable, quines conseqüències podria tenir per les eleccions de diumenge.

Recomposició de l'espai independentista. Del 6-3-1 al 7-2-1.

2011-05-17T08:46:00.000-07:00

Publicat a Tribuna Catalana, l'11/5/2011.En les passades eleccions de 2010, l'independentisme electoral va rebre una forta sacsejada. SI i RCAT van esventrar la bossa electoral d'Esquerra. De manera esquemàtica, de cada 10 vots independentistes, 6 van anar a Esquerra, 3 a Solidaritat i 1 a RCAT. Què passarà el 22M?

Esquerra va patir els seus pitjors resultats en molts anys, especialment dolorós en tractar-se de la convocatòria que habitualment treia millor percentatge de vots. Ara la incògnita és si Esquerra continuarà la davallada o bé es refarà del cop i iniciarà, encara que sigui lleument, una remuntada. L'objectiu d'Esquerra és superar els resultats de les catalanes i aproximar-se tant com pugui a les de les municipals de fa quatre anys. El 22M no tindrà la competència de RCAT, però en canvi sí de la CUP que aspira a consolidar-se definitivament. Si Esquerra manté o augmenta els 4 regidors per Barcelona, amb la coalició Unitat, donarà una imatge d'haver aturat l'hemorràgia. També serà important mantenir a l'alça la presència als grans municipis de l'àrea metropolitana com Sabadell o Badalona, ciutats on s'ha reforçat amb la presència d'independents i RCAT.

Per la seva banda, Solidaritat es presenta a en una vuitantena de municipis amb sigles pròpies. SI aspira a arreplegar algunes desenes de milers de vots que el permetin visualitzar com a partit nacional i sobretot aprofitar les eleccions per cohesionar les seccions locals. El que no sabem és quin serà el municipi més gran on obtingui regidors, ja que per ara no apareix a les enquestes i la barrera del 5% li serà molt letal. Un fracàs a les municipals no ha de comportar la desaparició del partit, ja que la seva visibilitat la té al Parlament.

Pel que fa a la CUP dobla candidatures presentades i s'enfronta per primera vegada a la incògnita de Barcelona, fet que li farà augmentar el total de vots. Si obtingués al cap i casal resultats propers al 3% tornaran a sortir veus per debatre la idoneïtat de presentar-se a les eleccions catalanes. També ha d'estar preparada per patir els primers estancaments o bé per pensar què cal fer en municipis on per segona o tercera vegada es quedi a les portes del 5%. La campanada la vol donar a Girona on compta amb el suport de RCAT.

En tot cas, el que s'ensuma és que la proporció del vot independentista més enllà del 6-3-1 de les eleccions al Parlament podria aproximar-se més a un 7- 2- 1; de cada 10 vots independentistes, 7 per Esquerra, 2 per la CUP i 1 per SI.

Tendències, crisi i la barrera del 5%: les incògnites del 22-M

2011-05-17T08:36:00.000-07:00

Publicat a Tribuna catalana el 4/5/2011. Les properes eleccions municipals del 22M es presenten de manera molt diferent pels partits catalans. Fent un repàs de les expectatives de cada un d'ells, són diverses les qüestions que hi ha sobre la taula.

Les bones perspectives de CiU quedaran truncades després de la seva arribada al poder? Aconseguirà el PSC mantenir Barcelona? Els pactes d'ERC seran suficients per tornar a atreure els electors? Per una banda, el PSC ambiciona mantenir la primera posició que ocupa a 25 de les 30 ciutats més poblades de Catalunya. La seva posició centrada li dóna marge per pactar i mantenir alcaldies però no les té totes. La tendència catalana i espanyola dels socialistes és totalment a la baixa. Barcelona i Girona són les ciutats emblemàtiques on la derrota els pot fer més mal. El PSC s'aferra a les darreres enquestes on Hereu, després de les primàries, retalla distàncies amb Xavier Trias.

En segon lloc, CiU apareix envalentonada per haver guanyat a gairebé tots els municipis a les darreres eleccions catalanes, incloent moltes grans ciutats de l'àrea metropolitana. La crisi i les retallades del govern de la Generalitat han frenat l'eufòria inicial però les expectatives continuen sent força bones. Si es confirma el tomb a Barcelona, amb conseqüències per als resultats de la Diputació, suposarien els seus millors resultats a les municipals. Per la seva banda, el PPC es veu acompanyat pels bons aires que bufen pels populars a nivell estatal. El problema, com sempre, és que ningú vol pactar amb ells. Obtindrà molt bons resultats a la majoria de grans ciutats però continuarà sent un partit que aconseguint un elevat percentatge no tindrà pràcticament accés als governs municipals. Entretant, ICV continua acumulant gran poder municipal, sobretot en coalicions, però li és molt difícil accedir a alcaldies i les metropolitanes que manté cada cop són menys. La seva extensió comarcal dels darrers anys ha pal·liat els seus retrocessos metropolitans. Caldrà veure si els ecosocialistes es podran beneficiar del malestar per les retallades socials.

Però la incògnita més gran probablement és saber què farà Esquerra. Com reaccionarà el seu electorat després de la patacada de les eleccions catalanes? Podran els pactes amb RCAT i Laporta capgirar la tendència i oferir una visió d'unitat de l'independentisme? L'engrescament de moltes seccions locals que han treballat coalicions estan pendents de quina serà la tendència general del partit. Ja se sap, que independentment de la bona feina de les seccions locals, tant en ciutats mitjanes com grans, les tendències nacionals continuen comptant molt.

Pel que fa als partits petits haurem de veure si CUP i Ciutadans, les sorpreses de les darreres municipals, consoliden el seu creixement. Un manteniment de resultats, força possible, podria ser interpretat com un estancament a la baixa davant les pròpies expectatives de creixement. I finalment, caldrà veure si a Solidaritat li passarà el mateix que a Ciutadans el 2007, que tot i recollir força vots, el seu accés als ajuntaments va quedar escapçat per la barrera del 5%. Amb una participació normal, la de 2007 va ser especialment baixa, aquest 5% costarà encara més d'assolir.

Barcelona: la batalla dels districrtes

2011-05-17T08:33:00.000-07:00

Publicat a Tribuna Catalana el 27/4/2011. A Barcelona, els resultats electorals varien moltíssim depenent de cada districte. Aquestes diferències passen a totes les grans ciutats on la distribució de la població segueix criteris de renda econòmica, només cal veure la diferència de preus dels habitatges i també de llengua, relacionat amb els moments fundacionals de cada barri.

Font: www.bcn.cat/estadistica

Si aquestes diferències són elevades en districtes encara ho són més si baixem als barris o a les zones censals. El 2007 CiU es va imposar a les eleccions municipals en els districtes de Gràcia, Les Corts, Sarrià-Sant Gervasi i L'Eixample. En canvi es va quedar molt lluny del PSC en els altres 6 districtes de la ciutat, quedant en segona posició o fins i tot tercer al districte de Nou Barris.

Com és habitual CiU obté els seus millors resultats als districtes de més nivell adquisitiu i on la participació és més alta. El PSC va quedar primer en sis districtes, segon en tres i tercer al districte de Sarrià-Sant Gervasi, el de més alt poder adquisitiu de la ciutat. Allí on el PSC treu millors resultats, és on CiU els obté més baixos i viceversa. Pel que fa al PP queda en segona posició en dos districtes, a Sarrià -Sant Gervasi i a Nou Barris, precisament els dos amb més disparitat econòmica i amb un alt nivell de població castellanoparlant. Pel que fa a ICV i ERC, obtenen els seus millors resultats als barris de classe mitjana amb predomini de catalanoparlants. Existeix una correlació negativa entre els barris de vot favorable al PP i els barris de vot favorable a ERC i a ICV. Per exemple al districte de Gràcia, ICV queda en tercer lloc, ERC en quart i el PP en cinquena posició, el pitjor resultat en tota la ciutat.

A les darrers eleccions al Parlament de Catalunya de 2010, la victòria de CiU fou molt gran respecte al PSC. La coalició nacionalista es va imposar a nou dels deu districtes, només va quedar Nou Barris, tot i que en algun dels seus barris, com la Guineueta, sí que va poder quedar en primera posició. Les enquestes de les properes eleccions municipals ens mostren un estancament del PSC i un ascens de CiU i PP que farà que en alguns districtes la combinació de 1r PSC, 2n CiU i 3r PP que ha estat habitual en moltes eleccions, pugui acabar patint canvis importants.

Què hauria sortit si el 10A hagués votat un 70%?

2011-05-17T08:21:00.000-07:00

Publicat a Tribuna Catalana, el 13/4/2011. Després de l'èxit de participació de la consulta de diumenge, han estat molts els que ens recorden que "només" va votar un de cada cinc ciutadans. Venen a dir que els que no han votat estan en contra de la independència. Fins i tot alguns han dit que la consulta "simplement" ha constatat el que diuen les enquestes, que a Catalunya hi ha un 20% d'independentistes.

Els motius pels quals molts ciutadans no han anat a votar són diversos. Molts no se'n van assabentar. Els informadors dels col·legis electorals van constatar que molt ciutadans no sabien que hi havia consultes. La diferència de bombardeig informatiu respecte a les convocatòries electorals oficials ha estat abismal. N'hi ha d'altres que no han votat perquè el tema no els interessa prou. Molts d'aquests, si haguessin trobat un col·legi electoral davant de casa o algun amic els hagués animat a anar a votar, ho hagueren fet. Estem parlant del segment de ciutadans poc interessat en la política. En cap cas podem aventurar quina opció haguessin triat en cas d'haver anat a votar. Uns altres no han anat a votar perquè no estaven còmodes amb la pregunta i, com defensaven alguns dirigents polítics, preferirien un referèndum multiresposta amb opció federal. No és clar que aquests fossin molts. Almenys, els pocs vots nuls i blancs de la consulta no apunten en aquesta direcció. Finalment tenim els que no volien votar perquè estan en contra de la independència i, per tant, no volien legitimar la consulta votant que no. Els voluntaris saben que aquests existeixen i n'han vist i sentit molts, però també constaten que no eren el perfil majoritari dels vianants.

Si es fes una consulta oficial amb més participació, baixaria el percentatge a favor del Sí, però això no vol dir que tots els que votessin de nou, ho fessin pel NO. Ni molt menys. Imaginem que haguessin votat 250.000 barcelonins més. Si aquests ho fessin pel Si el 40% i pel No el 60%, el resultat continuaria sent àmpliament favorable al Sí.

La consulta no ha constatat que un 20% de la societat dóna suport a l'estat català, sinó que hi ha un 20% altament mobilitzat per l'independentisme. Recordem, a risc de fer-nos pesats, que les enquestes on es pregunta per la independència de Catalunya amb resposta Sí/No, ja fa bastants mesos que donen majories favorables al Sí. La consulta ha estat un baròmetre per demostrar l'alt grau de mobilització de l'independentisme i, amb permís de Duran i Lleida, la definitiva sobiranització del catalanisme polític.

La consulta de Barcelona. Baròmetre de motivació sobiranista

2011-05-17T08:18:00.000-07:00

Publicat a Tribuna.cat el 6/4/2011

Quan diumenge al vespre es facin oficials els resultats de participació de la consulta de Barcelona, els organitzadors parlaran d'èxit i els detractors insistiran en què no s'arriba, ni de lluny, a la participació de les eleccions normals. Una manera de saber si ha estat un èxit és comparar la consulta amb altres mobilitzacions cíviques com la consulta de la Diagonal, o la recollida de signatures per la prohibició de les curses de braus. Una altra possibilitat és la de comparar el percentatge en relació al nombre de vots que van obtenir el passat 28-N els partits que anomenarem "sobiranistes".

En el gràfic podem veure el percentatge de vots sobre nombre d'electors totals (cridats a votar, ho fessin o no) que van aconseguir els quatre partits parlamentaris sobiranistes. Incloem tant els que han donat suport explícit i continuat a la consulta com també aquells que no han donat suport oficial però sí que ho han fet públicament alguns dels seus dirigents. És evident que els electors d'ERC i SI aniran a votar amb més percentatge que els de CiU I ICV. Tenint en compte que els dos primers partits només van sumar al voltant d'un 6%, incloent els vots de RCAT, preveiem que la consulta queixalarà de manera important en la bossa de l'electorat de CIU, d'ICV, així com també en la de l'abstenció.

Un de cada 3 barcelonins amb dret a vot en les darrers eleccions al Parlament va votar CiU, ICV, Esquerra o Solidaritat. Aquest percentatge és semblant al de la mitjana catalana. Per districtes, a la part baixa se situa Nou Barris on només 1 de cada 5 electors convocats va votar al novembre un dels quatre partits. La diferències entre zones és força gran, ja que en els districtes amb més participació hi ha tendència a haver-hi més vots a partits sobiranistes. On els quatre partits van obtenir més vots va ser a Sarrià-Sant Gervasi, amb un altíssim percentatge de vot per a CiU i també a Gràcia, que és on ICV,ERC i SI obtenen els millors resultats de la ciutat.

Si la consulta acabés mobilitzant la meitat dels vots dels que van obtenir els partits sobiranistes, al voltant d'un 15% del cens, i tenint en compte l'escàs suport dels mitjans de comunicació i la poca presencia mediàtica real en relació a les campanyes electorals normals, es podrà considerar un èxit rotund. Significaria que la independència i el dret a decidir motiven altament a l'electorat de CiU i ICV, encara que una part dels seus líders s'hagin desentès d'anar a votar.

El català llengua comuna !

2011-05-01T03:54:00.000-07:00

Aquest és un bon exemple de com s'ha de potenciar el català. Una llengua comuna per a tots els ciutadans vinguin d'on vinguin. Català llengua d'acollida per a tothom. No us perdeu el magnífic vídeo que ha fet la Plataforma per la Llengua.

Punts de votació El Carmel (Horta-Guinardó) 10 Abril

2011-04-04T14:10:00.000-07:00

El diumenge 10 d'abril hi haurà quatre punts de votació al Carmel per a la Consulta per la independència organitzada per Barcelona Decideix.

Boca Nord - C/ Agudells 37-45
Rambla del Carmel 2 (cantonada Dante)
Parròquia Sta. Teresa - Llobregós 130
Plaça Salvador Allende (amb Santuaris) Aquí.

Horari de de 9h a 20h

Més informació: Horta-Guinardó Decideix
Tots els punts de votació de Barcelona: vegeu mapa

L'hora de la veritat de Barcelona Decideix

2011-04-02T05:51:00.000-07:00

Publicat a Tribuna Catalana, el 30/3/2011.

La campanya de Barcelona Decideix va cremant etapes. Els primers objectius de mobilització dels entorns més actius i de recollida de vot anticipat s’estan complint de manera molt satisfactòria. Independentment del percentatge de participació final el procés de Barcelona Decideix està constituint un revulsiu ciutadà molt rellevant.
El suport de les entitats ha estat espectacular. Fora molt difícil d’imaginar només fa uns anys que la UGT i el FC Barcelona, per exemple, donessin suport a una consulta per la independència. També fa sensació la el llarguíssim llistat d’associacions de barri de tot tipus. Ens consta que sovint moltes entitats petites, poc acostumades als posicionaments polítics, han hagut de debatre a les seves juntes i fins i tot assemblees el seu suport a Barcelona Decideix. Debat democràtic sa que passa la mà per la cara a totes les teories sobre participació ciutadana dels darrers anys. No es tracta de decidir el nom d’una plaça ni el color de les façanes, les entitats demanen que es pugui decidir sobre les fronteres del nostre país. Ni més ni menys.
També cal destacar d’aquestes setmanes l’engrescament dels voluntaris que han fet autèntiques demostracions de força, sobretot durant els darrers caps de setmana. Els tendals blancs de Barcelona Decideix han estat esquitxant contínuament cantonades i sortides de boques de metro. Els “Ja he votat”, “m’espero al 10 d’abril” o “és que no sóc de Barcelona” són entomats sempre amb un somriure pels incombustibles voluntaris. Vot a vot es va omplint l’urna de la dignitat.
Els percentatges de vot anticipat permeten augurar que com a mínim ja estem parlant d’una de les iniciatives de mobilització ciutadana més reeixides de la història de la ciutat. Res a envejar a consultes municipals de cost milionari o a campanyes mediàtiques que només mobilitzen a la pràctica a minories molt actives.
Però ara ve el més difícil i que, de fet, només es va arribar a aconseguir en alguns municipis. Que el 10 d’abril sigui considerat per molts ciutadans com un dia electoral, en que la famílies, per exemple, compleixen el ritual democràtic de sortir plegades de casa per anar a votar. Per què això passi no només falta que voluntaris i entitats apretin aquests darrers dies engalanant els balcons de banderoles blanques, sinó que també des dels mitjans de comunicació, i amb això els partits polítics hi poden ajudar molt, se’n parli de manera constant i continuada. La implicació en gestos simbòlics dels partits polítics, que haurien de fer un parèntesi en les seves campanyes pre-electorals, mitjans de comunicació i personalitats pot ser el que acabi de decantar la creació d’aquest clima ciutadà.

Barcelona, la dificultat d'arribar al 5%

2011-04-02T05:41:00.001-07:00

Publicat a Tribuna Catalana, el 23/02/2011. A diferència de les eleccions al Congrés i al Parlament, als Ajuntaments és necessari obtenir un 5% dels vots vàlids per poder entrar-hi. A Barcelona, la xifra en vots absoluts que representa aquest 5% depèn de la participació. En les darreres tres convocatòries ha oscil·lat entre 30.000 i 38.000 vots. Arribar a superar aquesta xifra no és pas fàcil per als partits que no tenen representació i que no comptaran amb publicitat institucional.

Hi ha tres candidatures que, tot i intentar-ho, aparentment tindrien moltes dificultats per aconseguir-ho. En primer lloc, Ciutadans. En les darreres eleccions a l'Ajuntament va fregar el 4% i no va poder aprofitar l'empenta de les eleccions catalanes. Curiosament, a les darrers eleccions al Parlament, Ciutadans va millorar els seus percentatges al conjunt del país però va baixar a Barcelona, on va passar del 4,51 al 4,08%. No és pas un bon auguri per a ells. L'electorat percep Ciutadans com una bona marca per a les eleccions al Parlament però no per a altres eleccions. Són, però, els que més opcions tenen.

En segon lloc, avui mateix s'ha presentat la candidatura CUP Alternativa per Barcelona, fruit de la coalició entre la CUP i "Des de baix". A les darreres eleccions al Parlament la candidatura anticapitalista "Des de Baix" va obtenir 2.050 vots a Barcelona (0,29%), i a les eleccions al Parlament Europeu, Inciativa Internacionalista que comptava amb suports de l'Esquerra Independentista en va aconseguir 4.185 (0,9%). Tot fa preveure que la CUP, que té implantació a força barris, obtingui millors resultats que aquestes candidatures però situant-se encara lluny del 5%.

Pel que fa a Solidaritat Catalana, tot apunta a que podria tenir problemes fins i tot per arribar a l'1% que va aconseguir Pilar Rahola quan el 1999 es va presentar de cap de llista pel Partit per la Independència. Joan Laporta només va aconseguir un 2,9% al Parlament a la ciutat de Barcelona. Ara no només Laporta farà campanya amb ERC sinó que alguns dels qui van votar Solidaritat donaran suport a la CUP. De tota manera, encara que li vagin molt malament les municipals a Solidaritat, el seu futur es decidirà d'aquí a 4 anys a les properes eleccions al Parlament.

L'edat dels electors catalans

2011-04-02T05:37:00.000-07:00

Publicat a Tribuna Catalana, el 16/3/2011.

Des de fa uns anys s'havia donat el cas que partits petits i mitjans com ERC i ICV aconseguien bons resultats en els electorats més joves. Vèiem com els electorats de CiU i PSC s'anaven envellint. Molts dels vots que perdien aquests partits eren directament per decés dels seu electorat. Amb les dades de record de vot del passat 28N del darrer baròmetre del CEO, podem veure la distribució per edats dels diferents electorats. SI i C's són els partits que concentren més el seus vots entre les franges joves. Ambdós són partits petits i que mostren poca fidelitat de vot. De fet, els joves són habitualment més capaços de canviar de vot. Als electors més grans, els costa més "trair" el seu partit.

Font: Baròmetre CEO 1a onada 2011

Veiem també com ICV té l'electorat concentrat en el 1r i el 3r tram mentre que Esquerra té els votants distribuïts en tots els trams però amb menor presència entre els de 50 a 64 anys.

CiU i sobretot el PSC tenen un electorat més envellit. En el cas del PSC a mida que passen els anys l'electorat es va envellint més. Tal com s'explica en aquest article de la Fundació Campalans, elecció rere elecció puja la mitjana d'edat dels votants socialistes.

CIU havia patit també aquesta tendència però comença a capgirar-la. Tot i que acumula el gruix dels seus votants en les franges més altes, ha aconseguit penetrar entre els nous votants. La demostració és que en la franja de 18 a 35 anys, igual que en tots els altres trams, CiU també és el partit més votat. En canvi, el PSC, que és el segon partit en nombre de vots, només assoleix la quarta posició en aquest tram, per darrera d'ICV i d'Esquerra.

Font: Elaboració pròpia amb dades de la 1a onada del baròmetre 2011 del CEO.

Per altra banda, el PP és el partit que més regularment distribuït té el seu electorat. El que no podem saber amb certesa és en quins trams és el tercer partit més votat, degut a que a Catalunya molts votants del PP amaguen el seu vot i el record de vot sempre apareix molt per sota dels resultats realment obtinguts.

El cercle viciós de l'independentisme

2011-03-13T07:38:00.000-07:00

Publicat a Tribuna Catalana 9/3/2011. L’independentisme català ha estat sempre molt procliu a les escissions. Des de la fractura del FNC que va donar lloc al PSAN l’any 1968 comptem més d’una dotzena de grans escissions. Moltes d’elles traumàtiques i que han marcat la trajectòria de molts dirigents i la cultura política del sector. La tendència escissionista és habitual en espais polítics extraparlamentaris. Per tant, les escissions de l’independentisme extraparlamentari no eren pas més habituals que les de l’extrema dreta, l’esquerra revolucionària o el moviment ecologista.

Les primeres escissions de l’independentisme modern passaven cada 3 anys. Excepte la primera, eren escissions dures, que acabaven amb la lluita per la propietat de les sigles i amb l’obertura de profundes ferides, fins i tot en algun cas reals, el rastre de les quals perdura en el temps. Després van venir una segona onada d’escissions totes elles al voltant d’Esquerra. Les primeres de grups que no es posaven d’acord sobre si havien d’integrar-s’hi, després de la marxa esperpèntica dels dirigents que veien perdre el control de l’organització i, posteriorment, de militants que en marxaven atribuint al partit republicà apoltronament i falta de contundència.

La tercera fase que hem entrat és l’escissió exprés. Abans les escissions es covaven durant mesos. Tenien un recorregut i un desenllaç més o menys previst. Amb Solidaritat i Laporta veiem que la velocitat s’ha desbocat. Escissions i reconciliacions exprés, ferides que s’obren i es tanquen ràpid. Tant sorprenent és la reconciliació de Carretero amb Esquerra com la trencadissa de Solidaritat en poques setmanes.

Quan ens pensàvem que ho havíem vist tot en el món de l’independentisme, ens trobem amb una nova versió de la modalitat “fugida del líder”. El qui aporta la immensa majoria dels vots de la coalició en marxa, mentre que els que es queden fan veure que no ha passat res, com si no sabessin la patacada que els espera a les municipals.

Tot plegat dibuixa un escenari de recomposició d’espais on probablement, tot i que les escissions no s’acabin, ja no obriran ferides tant profundes. Ja no es tracta de saber qui és més pur sinó de com s’aconsegueixen més vots i més diputats per arribar a la independència. Les eleccions fan de filtre i selecció, i en aquest context enfadar-se i desenfadar-se serà menys car i potser fins i tot menys traumàtic pels electors.

Els electors de Solidaritat: homes, joves, informats i... molt infidels

2011-03-05T07:38:00.000-08:00

Publicat a Tribuna Catalana 2/03/2011.S'està parlant molt aquests dies sobre les tensions entre els dirigents de Solidaritat. Però què en sabem del seus electors?. La publicació del primer baròmetre electoral del 2011 del CEO ens permet observar quines són les característiques de les persones que a les darreres eleccions al Parlament van votar SI.

En primer lloc observem que els electors de SI tenen, i en algun cas de manera extrema, característiques comunes de partits mitjans i petits com ICV, ERC i C's. Electorats joves, masculins, amb alt nivell d'estudis i amb una inclinació per informar-se de política força superior a la mitjana. Els electors de Solidaritat són els més joves i de manera molt destacada, els que tenen una proporció més alta de vot masculí. Són també els que més s'interessen per la política i els que es consideren més ben informats sobre aquesta temàtica. Destaca un altíssima audiència per RAC1 en detriment de Catalunya Ràdio i un alta audiència de mitjans digitals en català per informar-se sobre temes polítics. Aquestes característiques són comuns, en general, a l'electorat jove , masculí i catalanoparlant. També tenen un nivell d'estudis superior a la mitjana tot i que inferior al de Ciutadans i ICV. En el terreny ideològic són els més favorables a la independència i els que parlen català més sovint i en més àmbits. En canvi, igual que a C's, tenen diversitat de posicionament en l'eix dreta- esquerra i, com a promig, es situen al centre, a l'esquerra de CiU i a la dreta del PSC.

Potser la dada més destacable és el baixíssim nivell de fidelitat de vot que mostren. Tot i haver votat SI, molts d'ells afirmen que si es tornessin a fer ara les eleccions votarien CiU o ERC. En tot cas, i sempre segons el baròmetre, SI quedaria clarament fora del Parlament si es repetissin les eleccions. Això contrasta amb el que li va passar a C's l'any 2007. Després d'haver entrat per sorpresa al Parlament i enduts per l'eufòria inicial, les primeres enquestes postelectorals els auguraven un creixement considerable.

Només el 13% de simpatitzants del PSC de Barcelona donen suport a Hereu

2011-02-27T12:23:00.000-08:00

Tot i la victòria de Jordi Hereu a les primàries de Barcelona, lluitant contra l’aparell del PSC i contra la mediàtica Montserrat Tura, aquest no ho té gens fàcil per revalidar l’alcaldia. Analitzar el resultat d’unes eleccions primàries és complex ja que no hi ha prou casos al nostre país com per poder treure conclusions. De tota manera, hi ha alguns elements que ens poden donar pistes per a la interpretació.

Una dada clau és el nivell de participació. Una participació alta voldrà dir que el partit està mobilitzat i, per contagi, serà més fàcil animar a l’electorat. En termes globals, la participació de militants del PSC de Barcelona ha estat prou alta, un 63,37 % del cens. Cal tenir en compte que es donaven tots els ingredients perquè passés: es presentaven dues primeres espases , amb ampli ressò mediàtic i, a més, amb un resultat presumiblement igualat. En total, un 39,1% dels militants amb dret a vot, han donat suport a Hereu. Els altres han votat per Tura o bé s’han abstingut. Per altra banda, com era de suposar, els simpatitzantsparticipen menys que els militants. La participació dels simpatitzants ha estat només del 23,5%. La dada en si no podem valorar-la com a baixa però sí que ho és més quan constatem que només un 13,2% dels simpatitzants registrats han acabat votant Hereu. És aquest un indicador de les dificultats que podrà tenir el candidat a les properes eleccions. Si com diuen les enquestes, els potencials electors preferien abans Tura que Hereu, en aquest cas els simpatitzants es trobarien en un punt intermig,sí a favor d’Hereu però sense cap especial emoció.

Per a Hereu, millor haver fet primàries que no haver-ne fet. Ha aconseguit quota de pantalla, cohesió dels seus seguidors i sensació de sortir-se’n d’una tendència clarament negativa. Però la baixíssima mobilització dels simpatitzants a favor seu no és pas un bon presagi per al candidat. Si la desmobilització que han mostrat els simpatitzants del PSC és una mostra de l’estat d’ànim del conjunt de l’electorat socialista, el canvi d’hegemonia a l’Ajuntament deBarcelona aviat serà un fet.

El sistema electoral de la Diputació de Barcelona beneficia al PSC i perjudica Esquerra

2011-02-26T06:50:00.000-08:00

Publicat a Tribuna Catalana 16/2/2011. Una de les eleccions més desconegudes que hi ha són les de les Diputacions. Organismes amb un pressupost alt que tenen una característica peculiar. No són responsables de política d’atenció directa als ciutadans, fet que els evita el desgast popular en què estan sotmeses les altres administracions.

Diputats provincials a la Diputació de Barcelona:

	1995	1999	2003	2007
PSC	22	30	24	25
CIU	18	13	13	16
ICV	7	3	7	4
PP	3	4	5	4
ERC	1	1	2	2

Font: Diputació de Barcelona

El fet que la Diputació de Barcelona, feu socialista des de la transició, pugui caure en mans de CiU, ha motivat un cert interès per saber com s’elegeixen els seus diputats. Tal i com marca la Llei Orgànica de Règim Electoral Central, els diputats provincials s’elegiran a través dels partits judicials a partir dels resultats que obtinguin les diferents candidatures a les eleccions municipals. Aquest fet genera algunes paradoxes, com el fet que la majoria de circumscripcions electorals tenen molt pocs diputats, en alguns casos només un. D’aquesta manera estem més a prop d’un sistema electoral de tipus majoritari que no pas d’un de teòricament proporcional. En el cas de Barcelona, els partits judicials de Vic, Igualada, Vilanova i la Geltrú i Berga només elegien el 2007 un diputat provincial. En aquelles eleccions podem veure com el PSC, que a les eleccions al Parlament surt lleugerament perjudicat en el repartiment d’escons, es troba en una situació inversa. Els socialistes obtingueren el 2007 el 37 % dels vots que els donaren 25 diputats, que significa un 49 % del total. En l’altre extrem ERC, el gran perjudicat pel sistema, que obtenint un 10,8% dels vots només li pertocaren 2 diputats, el 3,9% del total.

Diferència % de vots i % de diputats. Eleccions a la Diputació de Barcelona (2007)

	Dip.	% dip.	% vots	Dif.
PSC	25	49,0	37,0	12,0
CIU	16	31,4	24,5	6,9
ICV	4	7,8	12,5	-4,6
PP	4	7,8	11,5	-3,7
ERC	2	3,9	10,8	-6,9

Font: Elaboració pròpia amb dades del Ministeri d’Interior

És una demostració més, contra el que creu molta gent, que els problemes de representació electoral no tenen a veure gaire amb la regla d’Hondt, sinó amb la mida de les circumscripcions i amb el repartiment d’escons dintre d’aquestes. És bo tenir present aquestes dades perquè quan els partits exigeixin lleis electorals que siguin justes, recordin de demanar-les per tot tipus d’eleccions, no només en aquelles on actualment surten perjudicats.

Barcelona es llança al carrer pensant en el 10 d’abril

2011-02-15T14:12:00.000-08:00

Publicat a Tribuna Catalana el 9/02/2011. La consulta independentista a Barcelona que se celebrarà el 10 d’abril s’ha posat en marxa fa setmanes a la recerca del vot anticipat. Una consulta d’aquestes característiques en una ciutat tan gran comporta un munt de dificultats, ja que la vinculació dels ciutadans amb el teixit associatiu i amb els mitjans de comunicació locals és sempre més feble. Però Barcelona té a favor que, tot i la seva magnitud, té un percentatge de vot sobiranista superior al de ciutats metropolitanes com Sabadell, Mataró, Mollet, Cornellà o Terrassa on ja s’ha fet la consulta. També té a favor que si la consulta aconsegueix esdevenir notícia d’interès nacional, els ciutadans de Barcelona en sentiran a parlar força.

No hauria de ser gaire difícil superar els nivells de participació de ciutats com Lleida, Tarragona o altres metropolitanes. Però una primera fita seria igualar la participació de la consulta que va fer l’Ajuntament barceloní sobre la Diagonal(12,17,%). Aquest fet tindria un doble valor ja que per una banda, en aquella consulta s’hi van destinar uns recursos públics molt més grans que els que s’utilitzaran. A més, la meitat dels votants van fer-ho per internet. En les consultes independentistes, per garantir una rigorositat que precisament la de la Diagonal no va aconseguir, no es pot votar per internet, fet que dificulta més la participació.

En tot cas, constatada la dificultat d’apropar-se a les participacions de les convocatòries electorals, la consulta de Barcelona Decideix es pot arribar a convertir en la més multitudinària de les iniciatives cíviques fetes mai a la capital de Catalunya. Des de l’organització hi ha hermetisme sobre el nombre de vots anticipats ja recollits però es traspua optimisme per la gran implicació de voluntaris, fedataris i l’enorme suport d’entitats de tot tipus i, des d’avui, també personalitats. Una part de l’èxit dependrà de la capacitat per produir un crescendo continuat de mobilització des d’ara fins al mateix 10 d’abril.

Font: www.decidim.cat i www.bcn.cat/diagonal.
Nota: Tot i que les dades de participació de Diagonal-BCN no responen a un mateix criteri respecte el cens electoral, s’ha cregut interessant posar-les en una mateixa gràfica a nivell comparatiu.

Esquerra necessita remuntar a les municipals

2011-02-13T14:03:00.000-08:00

Publicat a Tribuna Catalana, 2/02/2011. Esquerra fins ara sempre ha tret més vots a les eleccions al Parlament que a les Municipals. Si això tornés a passar suposaria un desastre de grans dimensions per als independentistes. És a dir, si Esquerra baixa a les properes municipals en la mateixa proporció que ho ha fet a les del Parlament, els resultats serien pèssims. En principi hi hauria motius per pensar que ERC pot iniciar una remuntada, encara que sigui lleu, i que les passades eleccions van ser les que va tocar fons. Els resultats d’Esquerra s’hauran de comparar amb els resultats de les darreres municipals, però també, i això és el més nou, amb les catalanes del novembre passat. Els cal millorar resultats en percentatge i en vots absoluts per poder encarar el futur amb certes perspectives.

Les eleccions municipals de 2007 van ser contradictòries per Esquerra. Per una banda en moltes comarques interiors aconseguia els seus millors resultats, amb percentatges superiors al 20% i un augment considerable de regidors i alcaldes, gràcies a presentar més llistes. Per altra banda, en altres comarques i sobretot en les grans ciutats, més sensibles als corrents de fons, ja iniciava molt clarament el descens pronunciat dels darrers anys. Fou simptomàtic el cas de Barcelona on perdé gairebé la meitat dels vots, tot i que degut al descens de participació, només un regidor. La recent reedició del segon tripartit a la Generalitat començava a passar factura.

De cara a les properes els resultats d’ERC, dependran en part del comportament dels partits més propers. En un primer nivell de competència els partits que li van prendre més vots directament al novembre: Reagrupament i Solidaritat. Els primers ja han renunciat a plantar cara als republicans i han facilitat pactes de gran pes simbòlic com Puigcerdà o Barcelona. Pel que fa a SI, hi ha un gran interrogant. Tot i que volen presentar fins a 100 llistes són pocs els municipis mitjans i grans on, a part de coixí electoral, tenen un projecte municipal consolidat. En canvi, una llista a Barcelona encapçalada per Laporta sí que podria arribar a restar-los força vots. En un segon nivell de competència trobem per una banda una CiU a l’alça i per altra banda, una CUP que presenta noves llistes i que el 2007 va créixer a costa d’ERC, sobretot en aquells municipis on els republicans (Vic o Berga per exemple) havien patit crisis internes.

Davant de la incertesa dels resultats de les candidatures que ocupen espais propers, Esquerra s’aferra a la seva implantació regular arreu del territori. El partit s’ha dessagnat electoralment però no s’ha esberlat. Aprofitant la seva presència a les institucions va aconseguir fer-se present el 2007 en molts municipis on fins ara no s’hi presentava. La recuperació d’Esquerra dependrà de la capacitat que tingui per mantenir el gran nombre de llistes en municipis petits i mitjans i, a la vegada, de recuperar la centralitat en l’espai independentista nivell nacional, que li faria treure bons resultats en els municipis grans.

Pujol independentista: ocupats però no vençuts

2011-01-28T11:36:00.001-08:00

Publicat a Tribuna Catalana (26/1/11).Ja fa uns anys que els cercles del catalanisme i del sobiranisme estan més a prop. És a dir, cada vegada el percentatge de catalanistes que són sobiranistes s’apropa més al 100%. Quan s’analitzi en la distància els diferents esglaons que ha anat pujant l’independentisme els darrers anys, se citaran les declaracions d’ahir de Jordi Pujol com un pas important. En aquesta línia ascendent, el posicionament representa el pas clau en la sobiranització de CiU i en concret de CDC. Les declaracions tenen un abast qualitatiu rellevant. Tot i que s’havia anat apropant i mostrant-se comprensiu, mai s’havia declarat independentista. Pujol, defugint el seu to conciliador, ens evoca el mític eslògan Maulet “Ocupats, però no vençuts”, quan apel·la a la no rendició dels catalans.

Fins ara Artur Mas havia aconseguit trobar un cert equilibri on se sent raonablement còmode. A Convergència hi ha independentistes però Convergència no demana la independència, “tot i que” els líders “personalment” hi votarien a favor. Catalunya té dret a decidir el que vulgui i no s’ha de posar cap límit extern, referint-se, es clar, a la Constitució “tot i que” la cohesió interna és un valor absolut. Però ara precisament Pujol ja diu que fins i tot això ja no és excusa. Potser ja s’acaba el “tot i que”?

En els inicis, es podia ser independentista a CDC només en l’etapa de la JNC, on s’emborratxaven d’estelada a mode de catarsi juvenil. Però des de ja fa alguns anys els “joves grans” de CDC es mantingueren independentistes amb el pas dels anys. Així, per un procés generacional anaren augmentant els independentistes a CDC que en pocs anys, i amplificat per la sentència del TC, provocà que les generacions més grans s’apuntessin a la causa, sent avui àmpliament majoritari en el partit i també en bona part de l’electorat. El bateig independentista de molts electors de CiU es va donar en la manifestació del passat 10 juliol, assistint-hi directament o estant-hi emocionalment propers. Entretant a Unió l’equilibri independentista és més complicat. Els seus militants independentistes encara s’han d’empassar gripaus força sovint quan escolten els seus dirigents. Com que Unió sempre ha estat també molt “pujolista”, haurem de veure com els afecten aquestes declaracions.

La importància de les declaracions de Pujol no només són perquè ha estat el gran líder del nacionalisme català durant 30 anys, sinó perquè ningú millor que ell per aproximar-se i detectar la centralitat dels catalans defugint extremismes de tot tipus. En un context d’atacs constants a la identitat catalana, (sentència català a l’escola, atacs contra les caixes, avisos de recentralització de l’Estat... ) el posicionament clar i contundent de Jordi Pujol ha de servir per plantar cara i fer un salt endavant.

PSC: 15 anys de caiguda lliure a Barcelona

2011-01-24T13:45:00.000-08:00

Publicat a Tribuna Catalana el 19/1/2011. La campanya de Barcelona s’ha animat amb la intenció de Montserrat Tura de presentar-se a les primàries del PSC. Les primeres enquestes d’urgència pronostiquen que Tura podria reactivar el vot per al PSC si finalment fos candidata. El vot del PSC fa quinze anys que està en caiguda lliure a Barcelona si tenim en compte les eleccions municipals i les del Parlament. En el següent gràfic es poden veure les dades en vots absoluts de PSC i CiU dels darrers 15 anys a la ciutat de Barcelona en les eleccions a l’Ajuntament i al Parlament. No hi hem inclòs els resultats de les eleccions al Congrés ni els de les Europees, que tenen uns nivells de participació molt diferents. La batalla de Barcelona fins ara s’ha decantat la majoria de vegades a favor del PSC. Fins ara ha guanyat sempre a les municipals i en dues ocasions, amb Pasqual Maragall com a cap de cartell, també les eleccions a la Generalitat (1999 contra Pujol i 2003 contra Mas). L’últim gran resultat socialista en unes municipals, més de 300.000 vots, va ser les primeres eleccions de Joan Clos el 1999.

Les xifres mostren clarament com la davallada dels resultats dels candidats socialistes és continuada i persistent. Els pitjors resultats els ha obtingut precisament en les darreres eleccions catalanes on CiU va guanyar a tots els districtes menys a Nou Barris. Mal presagi per als socialistes que no veuen com aturar la tendència a la baixa. No hi ajuda el context espanyol, amb un PSOE en hores baixes ni tampoc les enquestes que es publiquen. La mítica frase atribuïda a un dirigent del PSC de primera línia “fins i tot presentant un sofà guanyaríem igual” sembla que deixarà de convertir-se en profecia.

En definitiva, el canvi de candidat és el darrer recurs per intentar mobilitzar el propi electorat. Si Tura remunta i acaba guanyat, el PSC mantindrà la joia de la corona però a la vegada iniciarà una crisi interna d’imprevisibles conseqüències, tant a nivell de Barcelona, governant sense el suport de la Federació de Barcelona, com a nivell nacional, postulant-se com a candidata a liderar el PSC.

El creixement de la CUP, pendent de Barcelona i la participació

2011-01-13T05:40:00.000-08:00

Publicat a Tribuna Catalana (12/1/11).Diumenge passat la CUP va aprovar en Assemblea Nacional el seu programa marc per a les eleccions municipals. Vol continuar, sense pressa però sense pausa, el creixement que va iniciar el 2003 i que va consolidar rotundament el 2007 plantant-se, més enllà de Vilafranca i Valls, en ciutats importants com Vilanova, Manresa, Vic o Mataró. La CUP és, i de lluny, el millor que ha creat l’independentisme revolucionari (Esquerra Independentista) en els darrers anys.

Podrà seguir la CUP creixent? En principi sí, presentar més llistes vol dir obtenir més vots i regidors. Però aquest possible creixement pot patir alguns sotracs. Una de les grans incògnites és què passarà en els municipis on ja té representació. Caldrà analitzar els resultats d’aquestes poblacions per veure on està el sostre de la CUP. Quin és el màxim percentatge que una candidatura anticapitalista i rupturista pot arribar a obtenir en municipis de mida mitjana? En segon lloc, cal veure si li pot perjudicar un possible augment de la participació. A les darreres municipals hi va haver un rècord de baixa participació, del que es va beneficiar. El cas de Mataró és significatiu. El 2007, amb 2.192 vots la CUP donava la campanada entrant en una gran ciutat de l’àrea metropolitana. Però si es donés enguany una participació del 60% com que la que hi hagué el 2003 a la capital del Maresme, caldria que la CUP obtingués més de 2.500 vots per continuar a l’Ajuntament.

I finalment tenim el cas de Barcelona. La decisió de crear CUP Barcelona i de presentar-se és coherent, però cal recordar a Barcelona són necessaris per entrar a l’Ajuntament, amb una participació baixa, un mínim 30.000 vots. Barcelona no és un espai amable per la CUP, no perquè no hi hagi potencials electors sinó perquè les grans ciutats beneficien a les candidatures mediàtiques, mentre que la CUP brilla més en la distància curta. No estem parlant d’eleccions a la Viles de Gràcia o Sants, barris amb un teixit associatiu de proximitat, sinó d’eleccions en una ciutat d’un cens electoral de més d’un milió cent-mil persones, on la possibilitat de reconèixer algun dels candidats de la CUP és mínima, fins i tot pels electors potencials. Per altra banda, un possible pacte amb ERC i Solidaritat a la capital catalana podria comportar les primeres esquerdes internes d’un moviment, que si alguna cosa ha aconseguit, és el consens i el respecte unànime dins del seu propi espai polític.

El vot en blanc ja frega el 3%

2011-01-09T16:42:00.001-08:00

Publicat a Tribuna Catalana, el 5/01/2011. Durant la campanya i la precampanya a les eleccions al Parlament es va especular força sobre un possible ascens considerable del vot en blanc. Les enquestes auguraven un 7% d’intenció directe per aquesta opció. Finalment, tot i que el creixement no fou tant espectacular, es va produir el rècord de vot en blanc en unes eleccions al Parlament. Aquest fet va quedar eclipsat pel repunt de la participació, que no tothom va preveure, i sobretot, pel gran increment de vot a nous partits.

Finalment els vots en blanc van ser 91.631, un 2,91% del total. En cas que aquests els hagués recollit un partit polític, hagueren estat insuficients per assolir escons. Sí que hauria sigut així si els haguéssim sumat als 18.679 vots que va obtenir la candidatura “Escons en blanc-Ciudadanos en blanco”. Aquesta llista quedà com a novena força, precisament propugnava un canvi en la llei electoral que permetés que els vots en blanc suposessin escons buits al Parlament.

El vot en blanc, que s’havia mantingut habitualment al voltant de l’1%, el 2006 inicià una progressió ascendent que ha continuat de forma rellevant en les eleccions de 2010. En canvi, el vot nul es manté baix i és el vot blanc, i sobretot a candidatures extraparlamentàries el que recull el sentiment de desafecció als partits tradicionals.A nivell territorial, el vot en blanc es concentrava fins ara en territoris de vot tradicionalment catalanista. En canvi, en aquesta ocasió el vot en blanc obté els majors percentatges a la demarcació de Lleida, on se supera clarament la mitjana catalana en poblacions com Lleida ciutat (3,67%), Balaguer (3,7%) o Cervera (3,79%). A la resta del país, diferents poblacions, curiosament de composició electoral diferent, també superen el 3% de vot en blanc. Són casos com Tortosa (3,4%), Arbúcies (3,5%), Sant Andreu de la Barca, Gavà (3,18%)o El Prat de Llobregat (3,26%). A Barcelona, i a diferència d’altres convocatòries és en districtes on habitualment els socialistes obtenen més vots, com Sant Andreu (3,43%) o Sant Martí (3,41%) on hi ha les puntes més destacades de vot en blanc.

Cal recordar, però, que el màxim percentual del vot en blanc a Catalunya en unes eleccions (excloent referèndums) es va donar en les darreres municipals de 2007. Aleshores 89.940 catalans, un 3,11% dels que van votar, van fer-ho en blanc. En nombres absoluts no van superar els blancs de les eleccions del 28N, ja que en aquella ocasió la participació va ser força més baixa. A Barcelona, aleshores l’abstenció pujà fins un 4,08%, amb una punta del 4,92% al districte de Gràcia.

Seleccció: la pitjor entrada, les millors vibracions

2011-01-07T01:31:00.000-08:00

Publicat el 29/12/2010 a Tribuna catalana.El partit Catalunya-Hondures d’ahir al vespre va arribar en un nivell de pessimisme que feia preveure el pitjor. No es trobava rival i el que va venir, no semblava gens atractiu. Finalment, com que les expectatives eren tant baixes, el partit ha acabat sent un èxit absolut. Els jugadors van fer un

partit brillant, TV3 va firmar una alta audiència, la Federació ha fet caixa i el públic s’ho va passar d’allò més bé i moltes ganes de tornar.
Organitzar els partits de la selecció catalana és sempre un drama per a la Federació. Trobar dates, disposar de jugadors de nivell, aconseguir rivals atractius i sobretot fer que el públic vagi a l’estadi. El públic vol innovació, vol al•licients per continuar venint al camp. Però quan fa temps que vas innovant, cada vegada és més difícil continuar-ho fent. Quan has portat 2 vegades a Brasil i 3 l’Argentina, què més pots fer? Imaginació, com convocar un partit d’alta tensió patriòtica amb Euskadi . I després? Per exemple nomenar Cruyff sigui seleccionador nacional. Altres intents d’innovació com organitzar un torneig internacional d’alt nivell han estat escapçats per interessos aliens. Aquesta necessitat d’obligada superació ha portat a un sentiment agredolç. Massa sovint els pessimistes han vingut a dir que no valia la pena fer el partit de costellada, que calia trencar el model i que no tenia sentit fer només un partit l’any. Fórmula esgotada o no esgotada,segur que és millor fer un partit l’any que no pas no fer-lo. Només cal veure el ressò internacional que un partit d’aquest tipus genera arreu del món. A tall d’anècdota podeu veure en aquest enllaç com reaccionen al twitter els milers de fans de Bojan d’arreu del món.
Enguany la Federació ho tenia difícil sense poder tancar cap selecció fins a darrera hora. Però se n’ha sortit. Com ho ha fet? Com que no podia innovar, ha fet ús del pragmatisme. Per una banda retornant el partit a l’Estadi olímpic on 30.000 persones fan molt goig, sobretot si les concentres a tribuna i lateral i deixes els gols buits. Per altra banda, posant entrades a 10 assequibles euros i, finalment, posant el partit en un horari apte per al públic infantil i no només pensat per a la retransmissió televisiva. Cal innovar, cal esprémer l a imaginació, però sobretot no cal caure en el desànim del tot o res.
Cal continuar buscant al•licients per als propers anys i un de molt bo per al proper any podria ser jugar a Cornellà – El Prat, ocasió fantàstica perquè els que no són pericos puguin veure un dels estadis més moderns del món.
Comentar finalment que aquest matí, just l'endemà del partit, han esclatat greus problemes interns a la Federació Catalan de Futbol. No sabem com es resoldran però és necessari que, independentment dels interessos que hi pugui haver, hi hagi un suport decidit a les seleccions catalanes per part de tothom.

Partits nous, fórmules noves

2010-12-30T15:16:00.000-08:00

Publicat a Tribuna Catalana, el 22/12/2010. Estàvem acostumats a la política catalana a 5 partits polítics parlamentaris. Tots ells es presentaven a totes les convocatòries i tots ells obtenien representació normalment a les principals institucions: Parlament de Catalunya, Congrés, Parlament Europeu i els principals ajuntaments del país.

En els darrers anys, diversos partit polítics han aconseguit sacsejar un sistema de partits que semblava inamovible. Algunes d’aquestes organitzacions sembla que venen per quedar-se però, pel que sembla, no a substituir els 5 clàssics, sinó per intentar trobar el seu espai en determinades institucions.

El més interessant de l’anàlisi de les noves forces: (Ciutadans, CUP, Plataforma per Catalunya i Solidaritat i Reagrupament) és que són partits que, a diferencia dels 5 clàssics, només semblen moure’s bé en determinats tipus de convocatòries.

Ciutadans és un cas ben paradigmàtic. Neix amb representació al Parlament de Catalunya i fracassa estrepitosament en totes les altres convocatòries. En les municipals degut a la barrera del 5% però en les altres perquè només és percebut per l’electorat com un partit vàlid per les eleccions al Parlament. Cada nova convocatòria que no sigui el parc de la Ciutadella suposarà per al partit una pèrdua important de diners i fins i tot d’imatge, en quedar relegat a un extraparlamentarisme evident.

El cas de la CUP és també prou interessant. Naixent com una candidatura municipalista exclou expressament, no sense un intens debat intern, presentar-se en altres eleccions. Queda com experiència, el fracàs de presentar-se al Parlament Europeu el 2004. Podem tendir doncs cap a partits especialitzats en convocatòries i, precisament, els que s’acaben destrenar hauran de fer el càlcul de si els surt a compte presentar-se sempre o els és més útil concentrar-se en aquelles convocatòries on poden rendibilitzar millor els seus vots.

Les possibilitats de Solidaritat a les municipals

2010-12-19T08:47:00.000-08:00

Publicat a Tribuna Catalana, el 15/12/2010.Tot i que no són mai extrapolables, els resultats de les eleccions nacionals del 28N ens donen pautes de com podrien ser els resultats de les Municipals. Solidaritat Catalana va anunciar ben aviat que els resultats del Parlament l’animaven a presentar-s’hi. Si per entrar al Parlament de Catalunya cal un 3% dels vots vàlids, aquesta xifra és del 5% per als Ajuntaments.

SI ha superat el 5% en centenars de municipis, alguns d’ells caps de comarca com Vic, Berga, Manresa , Vilafranca del Penedès, Igualada o Girona. Però on SI treu millors resultats és en municipis petits on es necessita un percentatge més elevat que el 5% per entrar, ja que només tenen 11 regidors o menys

Solidaritat té a favor l’empenta dels militants i la dinàmica positiva d’un partit que acaba d’entrar i que vol aprofitar la inèrcia optimista per crear seccions locals. D'altra banda, es parteix d’un programa molt atractiu per a les eleccions nacionals: la proclamació immediata de la independència i caldrà veure com es reformula per als ajuntaments. També caldrà tenir en compte que alguns d’aquests municipis, especialment diverses capitals de comarca, són els feus de la CUP. Tot i que s’hagi començat a especular amb pactes, és dubtós que la CUP, que ha estat tant temps preparant aquestes eleccions, es vulgui diluir en coalició amb SI, tenint en compte el fort component social de la seva proposta.

Pel que fa Barcelona, el 2,9% de SI és una xifra molt petita per intentar l’aventura d’anar en solitari però suficient per buscar un pacte amb Esquerra que només va obtenir un 6,5%, xifra massa propera al 5% per arriscar-se a tenir competència en un espai polític tant proper.

Fes córrer la veu! Energia voluntària

2010-12-13T07:46:00.000-08:00

On van els vots d'Esquerra?

2010-12-10T16:19:00.000-08:00

Publicat a Tribuna Catalana (9/12/2010). L’estrepitosa caiguda d’Esquerra a les eleccions del 28N dibuixa un mapa electoral amb el vot independentista fragmentat. Les enquestes preelectorals i també les primeres postelectorals ens diuen que molt de vot perdut per ERC va a CIU, per tant, vol dir que no tot el vot que perd ERC va a SI I RCAT i, que no tot el vot que va SI I RCAT prové d’ERC.

De tota manera, la correlació entre les caigudes d’Esquerra i els resultats de les dues noves candidatures són prou rellevants per analitzar-les conjuntament.

De cada 10 vots a grups independentistes, han anat 6 per Esquerra, 3 per SI i 1 per RCAT. Però depenent del territori aquestes proporcions han variat considerablement. Destaquen les comarques on SI s’ha apropat a Esquerra (Bages, Anoia) o fins i tot ha arribat a superar-los com el Berguedà o Osona. Reagrupament, que ha tingut millors percentatges a les comarques de Lleida i Girona, va superar Esquerra i SI a la Cerdanya.

En general a la majoria de municipis, els vots que perd ERC són superiors als que sumen els dos nous partits. De mitjana, els tres partits independentistes sumen el 86% del percentatge assolit per ERC el 2006. On aquesta diferencia és mes petita és en aquelles poblacions on SI o RCAT obtenen millors resultats i, on coincideix generalment, amb comarques on tradicionalment el vot nacionalista ha estat molt elevat. En aquests casos les pèrdues de vot globals dels partits independentistes són molt baixes o en algun cas superen, com és el cas del Berguedà, els resultats d’ERC de 2006.

Un cas invers serien aquelles poblacions, moltes de l’àrea metropolitana, on ERC també perd la meitat dels vots però en canvi SI i RCAT només en poden recollir una petita part. És el cas del Baix Llobregat, poblacions com Badalona, L’Hospitalet, el Districte de Nou Barris a Barcelona o també la ciutat de Tarragona. En aquestes poblacions, l’independentisme només suma al voltant del 70% del percentatge de vots obtingut el 2006 i és, en canvi, on s’han produït els ascensos més contundents de CiU.

Finalment, cal dir que en diverses zones de les circumscripcions de Lleida i de Tarragona les caigudes d’Esquerra no són tan grans com a la resta del país. Però només en municipis petits que tenen alcalde republicà, com Carme (Anoia) o Santa Maria d’Oló (Bates), Esquerra acapara gairebé tot el vot independentista.

Ajuda'ns a transmetre #energiavoluntaria

2010-12-09T03:52:00.000-08:00

Del 9 al 19 de desembre xarxanet.org impulsa la setmana de l'energia voluntària, per donar a conèixer el voluntariat i tot el que representa a la societat. Vols transmetre energia voluntària?

- Experiències de voluntariat!
- Energia voluntària per als projectes socials

La batalla de la part baixa de Barcelona. Quan pocs vots separen l'èxit del desastre.

2010-12-04T03:04:00.000-08:00

Publicat a Tribuna Catalana l' 1/12/2010. Una de les incògnites més difícils de preveure de les eleccions del 28-N era la de saber com quedaria la distribució dels petits partits, especialment a la circumscripció de Barcelona. Si la nit electoral va ser plàcida en el recompte de la part alta de la classificació, fou d’autèntic infart en les posicions de sota. La pervivència de diferents projectes, tal com havíem previst en aquest article, podrien dependre de pocs milers de vots.

Finalment, el 3% de barrera mínima, va quedar marcat a 69.875 vots absoluts, xifra lleugerament més alta que en les darreres eleccions, degut a l’increment de la participació. El cost de l’escó a la circumscripció el va marcar el tercer diputat de Solidaritat, el darrer escollit, amb 24.030 vots. Per entendre’ns cada partit obtindria tants diputats com vegades pogués agrupar “24.030 vots”. Això sí, sempre que superés el 3%.

Ciutadans va superar aquest 3% sense problema i es va quedar a pocs vots del quart diputat, que hagués pogut sumar si hagués afegit els minsos 4.537 vots que va obtenir UPyD de Rosa Díez, que va quedar darrera de pirates, animalistes, la CORI o els Escons Insubmisos.

Solidaritat Catalana per la Independència va obtenir a Barcelona el 3,1% i superà per poc la barrera mínima. Automàticament entraren Laporta i López Tena. Però a més, assoleix el tercer diputat per molt pocs vots. Solidaritat va estar a un pas del fracàs. Si hagués obtingut 2.216 vots menys, amb un 2,99%, els tres diputats haurien quedat fora de Barcelona.

Per altra banda, a la Plataforma per Catalunya només li van faltar 12.500 vots per arribar al 3%. L’alta participació va ajudar a que la barrera fos més alta. Si no existís la barrera del 3%, el partit xenòfob hagués obtingut dos diputats.

En canvi Reagrupament, amb 23.299 vots no arribà ni a la xifra mínima per obtenir el primer diputat, que evidentment no hauria obtingut perquè només tenia l’1%. Si Rcat i SI haguessin anat junts i haguessin sumat tots els vots, els hi haurien faltat 800 vots per aconseguir el quart a Barcelona, tot i que segurament amb l’efecte suma l’haguessin aconseguit.

Paradoxes de la vida, impossibles de preveure amb anterioritat, la decisió de Rosa Díez de presentar-se separada de Ciutadans, podria haver estat la causa que el solidari Uriel Beltran, el darrer escó escollit a tota la circumscripció de Barcelona, sigui finalment diputat al Parlament de Catalunya.

Un Parlament amb més tensió nacional

2010-11-29T16:07:00.000-08:00

Publicat a Tribuna Catalana, el 28N de 2010. Les eleccions al Parlament han suposat canvis importants al sistema de partits català. En primer lloc un canvi que significa un retorn al que havia estat la “normalitat” durant molts anys. Torna l’hegemonia de CiU com a partit dominant del Parlament. Però, per altra banda, ens trobem amb l’esberlament definitiu de l’ordre establert. D’un sistema molt estable de dos partits grans i 3 de petits s’ha passat en dos legislatures a un Parlament molt fragmentat. Una cambra amb més grups parlamentaris que mai i amb l’extrema dreta xenòfoba que es queda fora per molt pocs milers de vots.
Les tendències detectades per les enquestes s’han accentuat, especialment la derrota sense pal·liatius dels partits del govern. La victòria impecable de CiU fa retornar a la federació els millors resultats de les bones èpoques de Pujol. Guanya a tot arreu, amb solvència i superant amb placidesa el sostre del milió de vots.
La caiguda espectacular d’ERC, ja prevista, però no per això molt dolorosa. La fuga cap a SI, RCAT i CiU ja estava dibuixada a les enquestes que indicaven una baixíssima fidelització del vot. Els traspassos de vot cap a aquets tres partits són molt clars, si mirem els resultats municipi a municipi.
La divisió de l’independentisme extraparlamentari ha fregat el desastre. El diputat per Girona i els tres de Barcelona de Solidaritat han sortit per molt pocs milers de vots. Reagrupament no supera a SI en cap demarcació, tot i que si haguessin anat junts i sumats tots els vots, n’haurien assolit tres més.
Per altra banda cal destacar la caiguda espectacular del PSC que obté els resultats més baixos de la historia, i molt menors dels esperats. La derrota era prevista, però ha estat especialment dura, perquè ja es partia d’uns resultat molt dolents, tot i haver governat els darrers quatre anys. Baixar dels trenta diputats d’un Parlament de 135, dominant les principals institucions del país és,simplement, contundent.
Pel que fa al PP, la seva important crescuda havia estat detectada per alguna enquesta. Perquè ha passat? Ha estat en clau espanyola o en clau catalana? És a dir el PP ha crescut perquè té votants nacionalment espanyols que voten en clau espanyola esperant castigar Zapatero i animar a Rajoy ? O potser ha estat perquè tenen votants espanyolistes que es mobilitzen contra el pressumpte independentisme de CiU i la prohibició de les curses de braus? Caldrà analitzar-ho amb detall.
Finalment, el vot en blanc i l’abstenció que havien de ser històrics, han quedat en un bluf. Pujada minsa del vot en blanc i recuperació ferma de la participació. Tots els petits partits sectorials que semblaven que podien assumir vot protesta han acabat sent testimonials.
El país es tensa nacionalment, només cal mirar com queda el grup mixt. Tindrem més diputats contraris a l’Estatut que mai en les darreres legislatures. Menys diputats federalistes i, sobretot, una clara majoria de diputats sobiranistes catalans. Ens hem de remuntar a un llunyà 1992 perquè els diputats nacionalistes catalans sumessin més dels actuals 76 escons.

Vot en blanc

2010-11-25T11:37:00.000-08:00

Donada l'interès que desperta el vot en blanc quan arriben eleccions, us poso els enllaços als diferents articles que he anat fent relacionats amb aquest tema. els darrers anys.

Les llegendes urbanes. El vot en blanc, el vot nul i la llei d'Hondt (16/05/2007)
Què en sabem del vot en blanc (13/02/2008)
El vot en blanc, tercera força a Catalunya. (13/11/2010)

Independentisme: els reptes del 29N

2010-11-25T11:35:00.000-08:00

Publicat a Tribuna Catalana el 24/11/2010. La llarga precampanya, la campanya i les eleccions del 28N han comportat una sacsejada brutal en el si de l’independentisme català. En poques hores sabrem els resultats i caldrà respirar i, amb calma, mirar cap endavant. Solidaritat i Reagrupament hauran de prendre moltes decisions. Tant si entren com si no. Quin serà el seu futur com a organitzacions? Es presentaran a les properes eleccions municipals i posteriorment al Congrés dels diputats? o faran com la CUP, que només es presenta, selectivament, en determinades convocatòries? Quines relacions tindran entre ells? Recordem que el 1999 EUiA va presentar-se per separat d’ICV i es va quedar sense representació al Parlament. Després, condicionat als resultats, va pactar a la baixa una coalició que encara dura. Hi ha ferides, però caldrà cicatritzar-les. No és normal ni eficient que en un espai ideològic idèntic hi hagi dues formacions de mida semblant.

Per la seva part, Esquerra té la seva complicada agenda de decisions. Unes d’externes, com el grau de suport que donarà a Artur Mas i fins a quin punt convé, al partit i al país, ser el soci preferent del proper govern de la Generalitat. Però tindrà més feina, com la de cosir ferides internes que no han acabat de cicatritzar.

Entre tots tres partits independentistes hi ha hagut trencadissa i retrets però caldrà crear, ara que es tindrà clar l’espai que ocupa cadascú, un marc mínim de relacions. Sortosament hi ha espais civils on aquests dies no s’ha jugat a aprofundir les diferencies. En aquest sentit, cal agrair la incansable paciència dels promotors de la campanya “votaindependencia” que han ajudat a crear un clima de complicitat entre els electors de les diferents candidatures.

Però probablement, la feina més important la tenen els independentistes que militen a CiU, partit oficialment no independentista tot i que partidari del dret a decidir. Hauran d’assegurar que no es torna repetir l’estratègia del “peix al cove” i que l’esperit del 10 de juliol condicionarà l’obra de govern. I així sabrem si tornar a la Generalitat significa alguna cosa més que recuperar la gestió d’una administració pública.

Indecisos. Tres criteris per triar el vot

2010-11-22T12:43:00.000-08:00

Publicat a Tribuna Catalana el 17/11/2010. A l’hora de triar el propi vot, els electors poden triar en clau de passat, en clau de futur proper o bé en clau ideològica (futur llunyà o grans valors). Votar en clau de passat és el vot que valora la trajectòria dels partits en els darrers quatre anys. Es tracta, sobretot, de premiar o castigar l’acció dels diferents partits de govern. Tornar-lo a votar si ha complert expectatives o deixar de fer-ho si no s’ho mereix i ha defraudat. Votem en clau de futur proper quan ens engresca les possibilitats que ens ofereixen, les promeses, que se’ns proposen per als propers quatre anys. Votem en clau ideològica quan volem donar suport a una idea, per exemple, la independència o el progrés social, o volem donar suport “als nostres”, com si féssim un plebiscit.

Com que hi ha electors de tots els tipus, els partits han de barrejar tots els punts de vista a l’hora de llençar missatges. Algunes de les persones que encara han de decidir el seu vot, en el fons estan dubtant de quin criteri han de seguir per triar. Seria el cas d’un votant d’Iniciativa descontent amb la gestió del tripartit però il·lusionat amb el recanvi generacional de la coalició. Per res del món voldria que deixar de votar a Iniciativa s’interpretés com un vot de càstig a Herrera. També alguns votants d’Esquerra es troben en la mateixa situació. Cal deixar de votar Esquerra, precisament ara que s’han compromès a no entrar a cap govern que no convoqui un referèndum? O, en sentit contrari, cal deixar de votar els socialistes, ara que deixaran de pactar amb els independentistes? Els partits del govern han de fer equilibris. Cal treure pit de la gestió, identificant, com fa Esquerra amb la llei del cinema, aquells elements que siguin més valorats pel seus, a la vegada que han de plantejar propostes creïbles pel futur immediat, i apel·lant, com sempre, a les grans idees.

Menys equilibris han de fer els partits que no han estat al govern. Mentre que Solidaritat i Reagrupament apel·len sobretot a les grans idees i converteixen els seus mítings en argumentari de les bondats de la independència, CiU deixa de lamentar-se del passat (ja no reparteix DVDs), planteja un futur llunyà molt obert i se centra en el futur immediat, l’espai menys arriscat i on pot trobar fàcilment més consensos.

El vot blanc, tercera força a Catalunya

2010-11-13T10:38:00.001-08:00

Publicat a Tribuna catalana, el 10/11/2010. Segons el darrer baròmetre electoral del CEO, publicat la setmana passada, el vot en blanc podria ser la tercera força a Catalunya. És a dir que darrera de CiU i PSC, seria l’opció que més suports tindria. Si això fos així, trencaria una tendència. Normalment el vot en blanc ha oscil·lat entre l’1% i el 4% dels votants segons els tipus d’eleccions. Una de les puntes de vot en blanc a Catalunya va ser a la ciutat de Barcelona a les municipals de 2007 (4,08 % ). Si el vot en blanc arribés, com diu el baròmetre, al 7,6% dels enquestats, significaria un percentatge encara més elevat entre els qui haurien anat a votar, i suposaria un toc d’atenció de dimensió considerable.

Però probablement, tot i que creixi, el vot en blanc no arribarà a aquestes xifres. Aquest tipus de vot és actualment un vot de prestigi i s’ha demostrat que molta de la gent que diu que votarà en blanc, finalment opta per l’abstenció o s’acaba decantant a darrera hora, i potser amb la pinça al nas, per una llista concreta.

En tot cas, els electors que segons el baròmetre afirmen que votaran en blanc el 28N, són el 9,2% dels antics votants d’Esquerra, el 7,7% dels d’ICV i el 6,5% dels del PSC . Els percentatge d’antics electors d’altres partits que afirmen que votaran en blanc són molt menors. En aquesta convocatòria, és clar que un augment de vot en blanc podria perjudicar els partits del govern sortint, que són els que tenen més problemes per fidelitzar el vot.

També s’ha especulat aquests dies sobre el possible efecte del vot en blanc en la possible entrada de nous partits al Parlament. Així, a la circumscripció de Barcelona, si un gran nombre de persones votessin en blanc en comptes de fer-ho per l’abstenció, encariria l’assoliment del 3%. Per poder concórrer al repartiment d’escons cal assolir més d’un 3% de vots vàlids i el vot blanc es considera vàlid. Més vots en blanc en comptes d’abstencions, voldrà dir més participació i, per tant, més vots absoluts necessaris per arribar al 3%. Però pensar en el vot en blanc estratègicament en l’actual context és ben complicat, tenint en compte l’enorme distància ideològica de les diferents candidatures que es troben, segons les enquestes, pendents de superar el llistó del 3%.

De Vic al món. Les claus de l'èxit

2010-11-07T14:18:00.000-08:00

L’ independentisme de base no para de sorprendre’ns. D’entre les seves múltiples i boges iniciatives, de tant en tant en surt alguna que cau en gràcia a l’enorme sotabosc sobiranista. Des de fa pocs dies, el vídeo del Lipdub de Vic es “comentat”, “reenviat”, “agradat” i “retuitejat” per centenars d’internautes de tots els continents, esdevenint un autèntic fenomen de masses i una interessant eina d’internacionalització del fet català.

Però quin és el secret del seu èxit?. Evidentment l’esquer de rècord mundial ha estat rellevant, però sobretot el triomf ve de les bones sensacions que transmet. Un comentari a youtube exclamava l’alegria de veure que els catalans demanàvem la independència sense ràbia, sense agror, amb molt de bon rotllo.

Val la pena veure el vídeo vàries vegades vegades. Hi podem trobar un còctel concentrat de tota la cultura independentista que s’ha creat els darrers anys. Lluny de l’agressivitat i la crema de banderes, s’hi destil·la el bo i millor de l’independentisme. Comença amb la impactant imatge del diable amb la torxa recitant Estellés (Gran la semblança amb el cartell dels 20 anys de Maulets!). L’abast dels Països Catalans hi és present, amb la tria de “La Flama” dels valencians Obrint Pas, una cançó ben coneguda per joves independentistes. Durant el recorregut hi van sortint els elements simbòlics que han marcat l’independentisme recent. La cultura popular catalana, amb castells, gegants i capgrossos, danses, gralles, sardanes, bastoners i diables; les seleccions catalanes amb l’hoquei i el rugby, i sobretot l’extens repertori de marxandatge. Estelades de totes mides i colors, samarretes amb ocurrents eslògans i també mocadors. Tot plegat amanit de petits detalls com l’ús de la llengua de signes.

El vídeo desprèn alegria, frescor, obertura, participació ciutadana i gent normal. En el vídeo no hi surten líders, ni partits, ni escissions. Quan l’independentisme es presenta sense haver de concretar sigles, la seva capacitat de convocatòria és impactant. El moviment social independentista, al revés que als anys 90, fa temps que ha desbordat l’independentisme polític. Cal angoixar-se per trobar la fórmula exacte de concretar políticament l’enorme energia de les consultes, del 10J o del Lipdub? O potser hem de respirar una mica i admetre que moviments socials i els partits juguen a lligues diferents?

Joan Solà. L'orgull de disposar de referents

2010-10-29T01:10:00.000-07:00

Publicat a Tribuna Catalana el 27/10/2010

L’any 2009, Òmnium Cultural lliurà el 41è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Tot i que no se sabia en aquell moment, seria la darrera vegada que els socis d’Òmnium assistien al lliurament del Premi sense conèixer el nom del guardonat. El jurat reunit el dia abans, trucava al premiat, amb poques hores de marge, per informar-lo que havia estat seleccionat. Amb el Palau de la Música ple de gom a gom, només els periodistes i els més pròxims al guardonat sabien qui seria l’elegit. Enguany, amb un nou format, es perd el factor sorpresa tot i que es guanya en difusió i en el fet que es pugui preparar un autèntic homenatge al guardonat.

Així, en les antigues edicions, el públic rebia amb un oh! el nom del Premi d’Honor. Hem vist en els darrers anys Premis d’honor mediàtics i d’altres reconeguts sobretot pels especialistes literaris. Tothom està d’acord que el lliurament de 2009 es convertí en una vetllada molt especial. Sense ser una escriptor mediàtic, dels que surten a televisió, els dos mil assistents reberen amb un gran somriure l’anunci que el premiat seria el filòleg i lingüística Joan Solà. El sentiren i el reconeixen com a seu, com a alumnes, com a lectors dels seus articles i llibres. Solà s’havia fet familiar a molta gent. El discurs punyent del mestre, ple d’energia i esperança pel país i per la llengua, acabà posant unànimement el Palau dempeus amb una ovació històrica. El poble retornava al mestre part del que havia rebut. Avui, dolor per la pèrdua de Joan Solà, però sobretot reconfortats que el país disposi de referents del seu nivell.

PSAN, MDT i Estat Català. El manteniment de les sigles històriques

2010-10-28T14:50:00.000-07:00

Publicat a Tribuna Catalana el 20/10/2010

Fa pocs dies es va conèixer que el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) donava suport a Solidaritat Catalana per la Independència. Per a força gent, va ser una sorpresa comprovar que l’històric partit revolucionari continuava viu. El referent de l’independentisme dels anys 70, després de diverses escissions donà suport al Moviment de Defensa de la Terra (MDT) als anys 80 i posteriorment a Catalunya Lliure. A mitjans dels anys 90 reaparegué amb les pròpies sigles amb presència sobretot al País Valencià i molt menor a Catalunya. A la pràctica actua com a grup d’opinió i destaca que continua organitzant l’Aplec del Puig i publicant Lluita, la revista degana de l’esquerra independentista, sense interrupcions des de 1969.

Altres partits que han estat referents de l’ independentisme català en el seu moment mantenen l’organització viva. És el cas de l’MDT, referent dels anys 80 que donà suport polític a Terra Lliure, que també ressorgí a mitjans dels anys 90. Forma part de l’Esquerra Independentista i donà suport a la CUP, on va defensar, sense èxit, la necessitat de presentar-se a les eleccions al Parlament. Fins i tot trobem dos petits grups (http://www.estat-catala.cat/ i http://www.estat-catala.net/ ) que es disputen legalment les històriques sigles de l’Estat Català dels anys 30. En canvi, ja no hi és el Front Nacional de Catalunya (FNC), referent independentista durant el franquisme que va dissoldre’s a finals dels 80 quan els seus militants van ingressar a la renovada ERC independentista.

El manteniment d’aquestes sigles històriques es ben legítim però també es planteja el dubte de fins a quin punt representen, actualment, el bagatge de les milers de persones que van arribar a militar en aquestes organitzacions en els seus moments de màxim esplendor.

El sistema electoral català perpetua la divisió provincial

2010-10-18T14:48:00.000-07:00

Publicat a Tribuna Catalana el 13/10/2010. Ara que venen eleccions caldrà recordar un episodi d’aquesta darrera legislatura, que d’haver prosperat, hauria fet canviar moltes coses. El Departament de Governació va encarregar el 2007, amb el vist-i-plau dels grups parlamentaris, un informe a un grup d’experts amb l’objectiu de millorar el sistema electoral català. Els experts es van posar d’acord i van fer un informe per a la llei electoral molt complet on entraven de ple en temes calents. Circumscripcions noves, llistes obertes, mecanisme de transparència i de foment de la participació, elecció directa de diputats, entre d’altres. Tot plegat una música ben interessant per combatre la desafecció, tot i el neguit que el text generà en els aparells dels partits més grans.

La proposta havia d’inspirar una ponència del Parlament que havia de consensuar una nova llei electoral catalana. La llei havia de tenir, segons indica l’Estatut, una majoria de 2/3 per tirar endavant. Després d’uns mesos d’estira i arronsa, la ponència va acabar sense haver fet la feina encomanada, ja que l’acord no va ser possible.

Continuem, entretant, amb el sistema d’elecció previst en una disposició transitòria de l’Estatut de 1979 amb circumscripcions provincials que genera contradiccions com la següent. Quin sentit té, per exemple, que els vots de la Catalunya central amb comarques tant poc metropolitanes com Osona o el Berguedà tinguin menys pes que els vots de Girona o Tarragona? Seguint amb aquesta línia, quin sentit té que un vot urbà de la ciutat de Lleida o de Reus valgui més que un vot rural dels Prats de Rei (Anoia), d’Alpens (Osona) o de La Pobla de Lillet (Berguedà). Les actuals circumscripcions més que “donar veu al territori”, com defensaven alguns diputats que vetaren l’avanç de la ponència, aconsegueixen perpetuar la divisió provincial en l’imaginari col·lectiu, teòricament tant poc defensada pel catalanisme i pel propi Estatut.

Hi va haver una proposta de tècnics que es va posar sobre la taula i alguns grups parlamentaris van preferir dir que no. La proposta era aquí i fóra bo que ara que venen eleccions els partits ens recordessin quin model electoral defensen, independentment de si els beneficia més o menys. Com argumentava un dels politòlegs que van elaborar l’informe, no val la pena agafar la calculadora i mirar quin sistema t’és més favorable. El que et pot beneficiar més avui com a partit petit o gran que ets, et pot perjudicar el dia que canviï, per bé o per mal, la mida del teu partit o la localització dels teus electors.

Entrar o desaparèixer. Tres partits pendents d'una xifra

2010-10-07T13:42:00.000-07:00

Publicat a Tribuna Catalana el 7 d'octubre de 2010. Les enquestes assenyalen que tres partits catalans -Ciutadans, Solidaritat i Reagrupament- estan al llindar d’obtenir representació parlamentària. Si es queden sense diputats, molt probablement desapareixeran en poc temps. El seu futur pot dependre de pocs milers de vots. Per entrar a la circumscripció de Barcelona fa falta superar la barrera del 3% dels vots vàlids. En canvi, superar aquest mínim no comporta representació automàtica a les altres tres circumscripcions.

Durant la nit electoral s’estarà pendent dels vots d’aquestes tres forces i també de quines seran finalment les xifres necessàries per assolir representació. Aquestes xifres dependran de dos factors. En primer lloc, dels canvis produïts al cens electoral, petits augments del cens a Girona i Tarragona i petits descensos a Lleida i Barcelona, que no resultaran rellevants. L’altre factor, molt més important, és la participació. Si aquesta fos baixa, es necessitarien menys vots per superar la barrera del 3%. Així, podem veure com en les darreres eleccions de 2006 els diputats van sortir més “barats” que en les altres convocatòries amb més participació. Amb una abstenció rècord, com la que preveuen algunes enquestes, es podria arribar al 3% amb menys de 65.000 vots.

Pel que fa concretament a Barcelona, normalment s’associa superar el 3% a assolir automàticament 3 diputats. Fou el cas d’ ICV el 1999 amb un 3,31% o el 2006 quan Ciutadans arribà al 3,53%. En canvi, en un llunyà 1980, el Partit Socialista d’Andalusia amb un justíssim 3,03% dels vots assolí 2 escons i amb només 2.000 vots més ja hauria aconseguit el tercer diputat. Existeix, per tant, una lleugeríssima franja per damunt del 3% que donaria 2 diputats, tot i que el més probable fóra aconseguir-ne tres directament si se supera la barrera mínima.

Quan la política no s'acaba a internet

2010-09-28T14:24:00.000-07:00

Publicat a Tribuna Catalana el 22 de setembre de 2010.En pocs anys la revolució tecnològica i les xarxes socials han inundat el debat polític. Però fins a quin punt es tracta d’eines decisives? Informar-se i debatre sobre política per Internet i les xarxes socials és qüestió de minories selectes o afecta ja a un gruix de l’electorat?
No sabem encara quants ciberactivistes hi ha ni tampoc quants electors podrien ser capaços de canviar el seu vot degut a consignes distribuïdes per la xarxa.
Però les respostes a un pregunta del darrer baròmetre del CEO ens comencen a donar una mica de llum.

En aquest baròmetre d’estiu (juliol 2010) es pregunta als electors, per quins mitjans s’acostumen a informar sobre temes politics. Es tracta de respostes acumulatives i, per tant, normalment, es combinen dues o més respostes. Podem comprovar que la premsa diària i la televisió continuen sent els mitjans utilitzats amb més freqüència. Internet queda en quart llocs, fins i tot després de la ràdio.

Analitzant les dades més atentament veiem com aquestes varien sensiblement depenent del partit que han votat els electors. Així s’informen més per internet els electors del PP, ERC, ICV i C’s que no pas els del PSC o CiU. Això s’explica, en bona part, per la diferent composició generacional dels electors. Aquells partits amb electorat més joves tindran més tendència a usar Internet que no pas els que tenen un electorat més envellit. Una altre motiu per explicar-ho seria el diferent nivell de politització dels electors. Com més politització més ús de la xarxa ja que és el mitjà més immediat i on és possible interactuar.

Hi ha molta gent que és usuària habitual d’internet i les xarxes socials però que no les fa servir per informar-se sobre política. Fins i tot els joves fan servir més la premsa o la televisió que la pròpia xarxa per informar-se sobre temes polítics.

Fan bé els partits d’utilitzar les xarxes socials, ja que tenen una potencialitat de futur molt evident, però tampoc han d’oblidar que la majoria de ciutadans, encara que siguin usuaris d’internet, continuen informant-se de política prioritàriament a través dels mitjans convencionals

I tu, independentista, a qui votaràs?

2010-09-15T10:05:00.001-07:00

Publicat a Tribuna Catalana, el 15/9/2010

Una de les frases més escoltades durant les tertúlies i debats espontanis de la Diada fou: “I ara, els independentistes, a qui hem de votar?”. Ens estem referint sobretot a un perfil d'electors que van votar ERC el 2003 o el 2006 i que havien demostrat descontentament amb els republicans.

Alguns ja fa temps que han optat per votar CiU, però són molts els que encara es mouen en la disjuntiva. En el baròmetre del passat juliol, el percentatge d’indecisos era molt elevat entre els antics electors d’ERC. Molts d’aquests veuen que se’ls acaba el temps per decidir-se i mostren certa preocupació sobre la destinació final del seu vot. De l’ambient general de la Diada se’n desprenen tres idees.

Per una banda constatem que l’abstenció i el vot en blanc en aquest àmbit comencen a estar mal vistos. Hom tendeix a pensar que després de la demostració de força ciutadana del 10J, abstenir-se podria ser una mena de traïció. La visió de puresa “a mi no m’enganyaran” de moda fa pocs anys i de situar el vot en blanc moralment per sobre dels “polítics corruptes” està disminuint. A més, l’aparició de noves forces treu arguments als seus defensors.

Per altra banda, també es constata que els militants de Solidaritat i RCAT, molts d’ells antics electors d’ERC, estan molt il·lusionats. Recorden l’estat d’ànim dels republicans en les eleccions de 1992 o de 2003. Però a part de tenir militants motivats i simpatitzants, ben visibles a la diada, aquestes forces també han de tenir electors. Perquè Solidaritat o RCAT entressin al Parlament, caldria que algunes desenes de milers de persones que no han assistit mai a cap acte o manifestació seves, els votessin.

Hi ha força independentistes disposats a fer-ho, però sembla que una bona part d’ells només ho faran si perceben possibilitats reals d’entrar al Parlament. Molts d’ells asseguren que miraran amb detall les enquestes, per saber qui dels dos té més possibilitats. Les primeres que apareguin amb mostres properes als 2.000 ciutadans començaran a donar pistes fiables.

Finalment, la idea de “vot útil independentista” davant la fragmentació de propostes pot acabar beneficiant ERC. Alguns dels que fins ara afirmaven que no tornarien a votar Esquerra, diuen ara que potser caldrà fer-ho com a darrera opció, en part, perquè no els convenç cap de les alternatives que finalment s’han presentat. Aquesta tendència, que sembla creixent, és especialment significativa en persones que es consideren d’esquerres i que no veuen gens clar votar a forces que tenen un programa social poc definit.

Entre el 10J i el 28N. S’acosta la Diada més concorreguda

2010-09-15T10:01:00.000-07:00

Publicat a Tribuna Catalana, el 8/9/2010

Enguany l’onze de setembre es presenta realment atractiu. A part dels centenars d’actes organitzats arreu del territori, el centre de Barcelona viurà una efervescència digna d’estudi. Els darrers anys ja s’ha anat incrementant la presència ciutadana a la Diada

però enguany, degut al context d’efervescència, s’arribarà al clímax. Totes les organitzacions catalanistes tant civils com polítiques aniran a la caça del gladiador, del militant sobiranista. Buscaran el seu vot, la seva adhesió i la seva signatura.

Però és molt difícil que les convocatòries civils de la Diada esdevinguin notícia. En part perquè les declaracions dels polítics centraran l’actualitat informativa però també perquè s’organitzen múltiples activitats i cap d’elles sobresurt especialment. Dinars populars, manifestacions, ofrenes, marxes de torxes a la vigília, festes infantils, commemoracions històriques, concerts, mostres d’entitats, venda massiva d’estelades i mocadors, etc. Des de la multitudinària Festa de la Llibertat d’Òmnium fins a la taula de material del darrer Casal Independentista, la concentració és tant intensiva i la competència per guanyar minutatge i quota de pantalla als mitjans de comunicació és enorme. Els organitzadors d’activitats de les entitats faran bé en desangoixar-se per si surten més o menys als mitjans i concentrar-se a contribuir a la notícia real que ells protagonitzen: l’independentisme globalment avança. La suma de les activitats de la Diada mostren un sobiranisme popular desacomplexat, massiu i optimista que hauria de deixar ben astorats als corresponsals estrangers que, atrets pel 10J, vulguin venir per saber què es cou a Catalunya. Un sobiranisme que busca transformar en decisions polítiques les energies acumulades al llarg del curs passat. Un curs que començà ara fa un any a Arenys de Munt i que acabà el 10J al Passeig de Gràcia. La Diada pot ser un pont d’enllaç entre el 10J i el 28N. Un onze de setembre on lliurarà la batalla pacífica entre els que volen que el 10J condicioni el 28N i els que prefereixen oblidar-lo.

RCat i Solidaritat: repetint el guió que van escriure NE i el BEAN fa 30 anys

2010-09-02T08:15:00.000-07:00

Publicat a Tribuna catalana el 2/03/2010

Sovint la història ens remet a situacions ja viscudes. No sabem si en podem treure lliçons però, com a mínim, les semblances són ben curioses. L’any 1980 hi hagué les primeres eleccions al Parlament de Catalunya restaurat. Ja hi havia partits amb representació parlamentària a les Corts i als principals ajuntaments però l’independentisme català, aleshores només d’esquerres, era extraparlamentari i no volia desaprofitar l’ocasió. Dues candidatures es postularen exactament en el mateix espai polític: Nacionalistes d’Esquerra (NE) i el Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN). La primera d’elles s’havia constituït feia poc, naixia amb energia i tenia un ampli suport en entorns intel·lectuals, ecologistes, i recollia una bona part del PSAN. El BEAN ja s’havia presentat amb Xirinacs el 1979 a les eleccions estatals sense aconseguir representació i s’havia dividit durant la mateixa nit electoral.

Davant la imminència de les eleccions foren molts els qui apostaren per la unitat entre les dues forces, degut a l’evidència que l’espai polític que volien ocupar era el mateix. Alguns milers signaren manifestos per la unitat i fins i tot s’anuncià una vaga de fam per assolir-ho. Les desavinences foren personals però també en la manera en què s’havien d’unir els dos grups. Per a NE, grup que naixia amb més empenta, calia una “unitat des de la base” i en canvi, per al BEAN, calia un pacte d’“igual a igual” entre els dos grups. Segons el BEAN, NE volia ocupar un espai on ja hi eren ells. Les semblances entre l’embolic entre RCat i Solidaritat són prou evidents. Els rumors digueren aleshores que aquesta divisió fou incentivada per altres partits que no els interessava massa competència al Parlament. NE omplí, en el seu míting final, el Palau d’Esports de Barcelona amb un concert de Lluís Llach que donà entusiasta suport al projecte. Però arribaren les eleccions i cap dels dos grups assolí diputats. El BEAN que no arribà als 15.000 vots es dissolgué poc després. NE , que triplicà els vots del BEAN però es quedà lluny del 3%, es constituí com a moviment però mai obtingué diputats si no fora pactant, més endavant, amb altres forces polítiques. Haurien de passar un parell de legislatures perquè diputats explícitament independentistes fessin sentir la seva veu al Parlament.

Eleccions al Parlament: cròniques estivals

2010-09-01T06:57:00.002-07:00

Durant aquest mes d'agost he publicat a Tribuna Catalana un anàlisi de com afronten els partits parlamentaris les properes eleccions. Hi trobareu les expectaves i també l'evolució en nombre de diputats de les darreres legislatives.

1) Ciutadans, el darrer alè.

2) ICV, renovació generacional tot reivindicant el tripartit.

3) PP, el convidat de pedra.

4) ERC, els comicis més difícils.

5) PSC, perdent bous i esquelles.

6) CiU, a la tercera va la vençuda.

Els tres escenaris electorals de Solidaritat Catalana

2010-07-29T08:55:00.000-07:00

Publicata Tribuna catalana 28/07/2010

Davant la decisió definitiva de la Solidaritat Catalana per la Independència de presentar-se a les eleccions al Parlament, comencen a esvair-se els primers dubtes i es perfilen tres possibles escenaris electorals per aquesta candidatura.

El primer escenari és que no aconsegueixen pactar amb Reagrupament o que ho facin després d’una baralla amb retrets mutus i personals per la confecció de les llistes que debilitessin la candidatura sortint. En cas que dues llistes es disputessin aquest espai, probablement el vot es dividiria i cap d’elles aconseguiria representació parlamentària.

El segon escenari és que Reagrupament s’incorporés a Solidaritat o que les dues forces pactessin, amb Joan Laporta de cap de llista i amb la maquinària de Reagrupament a darrera. És l’escenari que ha anat prenent força durant els darrers mesos i el més probable dels tres. La candidatura podria acabar rebent el vot de bona part dels antics electors d’Esquerra de 2006 i de 2003 que, farts de tripartit, en les enquestes apareixen refugiats en el vot en blanc o l’abstenció. En aquest cas, la llista podria arribar a obtenir un petit grup parlamentari proper als 7 diputats, sumant electors que ja s’havien abstingut en darreres convocatòries o que ho farien en la propera si no es presentés Solidaritat.

Finalment, el tercer escenari es donaria si la confirmació definitiva que Laporta es presenta al Parlament generés un espiral d’adhesions i que altres diputats, alcaldes, dirigents territorials de CiU i Esquerra abandonessin els seus partits s’incorporessin al projecte. En aquest cas, no només disputaria el vot descontent d’Esquerra sinó que s’atacaria la important bossa d’electorat sobiranista de CiU. Però, aquesta possibilitat és força improbable. El nivell d’adhesions de sectors intel·lectuals i polítics en la primera setmana ha estat més que limitada i l’electorat i la militància de CiU, a fregar d’una victòria electoral, sembla tancar files amb Artur Mas. Recordem, a més, que l’electorat independentista de CiU, fins al moment, no respon fàcilment a consignes abrandades. Tots ells, que són molts, votaren de manera unànime pel SÍ en el referèndum de l’Estatut del 2006, quan totes les plataformes sobiranistes del moment animaven a votar NO. En el cas, improbable, que es donés aquest tercer escenari, Solidaritat irrompria en força al Parlament amb més de 10 diputats provocant un terratrèmol en el tant estable sistema de partits català.

Les fotos de la manifestació (via flickr)

2010-07-28T11:23:00.000-07:00

Laporta marca terreny

2010-07-28T11:18:00.000-07:00

Publicat a Tribuna catalana el 21/07/2010
Des de fa mesos es parla de la possibilitat d’una candidatura al voltant de Laporta i Reagrupament. Aprofitant l’eufòria sobiranista dels darrers mesos han aparegut altres iniciatives, sobretot en forma de manifestos, que pretenen posicionar-se també dins d’aquest espai. Aprofitant l’empenta de l’èxit de la manifestació del 10J, la proposta de la Solidaritat Catalana independentista és un pas endavant que pot permetre a Laporta liderar amb comoditat aquest nou sector polític.

El canvi més rellevant no és tant la proposta de gran coalició, d’èxit molt poc probable en no sorgir dels partits majoritaris, sinó l’aparició d’Alfons López Tena i Uriel Beltran, militants destacats de CiU i ERC. Apel·lar a la unitat juntament amb López Tena i Beltran dóna certa credibilitat i és un canvi respecte a setmanes anteriors. No són pas dirigents de primera línia del partit, ni personatges mediàtics, però si persones molt reconegudes pels sectors sobiranistes militants, per la seva implicació activa en l’organització de les consultes. En tot cas, davant la previsible negativa dels seus dos partits, hauran d’aclarir aviat si van amb Laporta o tornen amb els seus.

La primera impressió és que la Solidaritat no ha arrencat amb prou força per sotragar les bases militants i electorals de CiU i ERC i no generarà en aquests partits corrents interns partidaris del projecte, que poguessin convertir-se en fuites o escissions d’importància. Potser no crea el terrabastall desitjat però sí que alinea favor seu i de manera apassionada als gladiadors (els militants més actius), tal i com es percebia ahir al vespre en els animats fòrums d’internet independentistes. Amb aquesta jugada, Laporta es posiciona de manera contundent dins del batibull de propostes del nou independentisme marcant el ritme, la confecció de llistes i el programa.

L’objectiu de Laporta és colossal i les dificultats moltes. Laporta apareix molt poc a les enquestes, la seva valoració és molt baixa entre els votants de tots els partits, inclòs ERC i CiU. A més, el sistema de partits català, tot i la seva riquesa i petites variacions, gaudeix d’una estabilitat molt gran i disposa de mecanismes per afavorir els partits que ja hi són. A favor seu, la desafecció amb els partits tradicionals i els alts índex d’abstenció previstos que faran que tot i les seves minses expectatives de les enquestes, no hagi de tenir problemes per assolir grup parlamentari.

El mandat del poble: cal un gest de sobirania

2010-07-15T12:14:00.000-07:00

Publicat a Tribuna Catalana el 14/07/2010.
Tal com s’ha dit aquests dies, la manifestació ens llança dos missatges. Un és el d’avançar nacionalment, amb el cap ben alt i sense acatar una sentència injusta i imposada. L’altre gran missatge és la constatació del descrèdit de la classe política. La societat civil organitza la manifestació i el poble, espontàniament, sobrepassa els dirigents polítics. No els necessita. Però estem en un sistema democràtic representatiu i no es pot prescindir dels polítics. Uns polítics que durant molts anys han anat dient que el poble no seguia, que la societat civil no empenyia i que ells ja feien molt amb el que feien. El gran canvi que significa la manifestació és que la societat civil fa els deures i dóna un missatge molt i molt contundent: ja no hi ha excusa. El poble respon i si els polítics volen saltar endavant, allí hi tenen una bona xarxa preparada. Fins ara podien dubtar-ne; ara ja no.
Davant d’això, els partits poden anar fent la viu-viu i seguir pensant en guanyar les eleccions a la Generalitat, mantenir el màxim nombre d’escons possibles, o, individualment mantenir l’acta de diputat o el càrrec. Però el poble no espera això. I tampoc espera unitat a qualsevol preu. El que el poble vol és avançar. Si la classe política vol estar a l’alçada hauria de fer immediatament en els propers dies alguns gestos de caràcter simbòlic rellevants. Gestos de desacatament a la sentència i fins i tot a la Constitució. No cal que siguin estrictament independentistes però sí que siguin contundents, arriscats, que mostrin cruament el conflicte on ens trobem. No ens estem referint a declaracions al Parlament sinó a alguna cosa més. Quelcom prou contundent perquè a nivell internacional parin l’orella cap a aquesta banda de món. Si una manifestació d’un milió i mig de persones no és prou notícia, sí que ho hauria de ser el desacatament explícit, per exemple, dels nostres diputats a les Corts. Si no es segueix aquesta via, a les properes eleccions l’abstenció, els vots blancs i els vots nuls continuaran creixent de forma imparable.

10-J Algunes claus

2010-07-15T12:12:00.000-07:00

Publicat a Tribuna Catalana l'11/07/2010.
La manifestació del dia 10 ha esta un gran èxit de participació que ha superat totes les expectatives. S’ha fet història. Ja des de fa anys es constatava el que n’hem dit sobiranització del catalanisme. És a dir que l’independentisme català, històricament minoritari, era cada vegada més important en el conjunt del catalanisme polític. Aquesta reflexió venia acompanyada de certa preocupació pel possible estancament del catalanisme. Es a dir el perímetre del sobiranisme creixia i s’acostava al perímetre del catalanisme que semblava inamovible. La manifestació ha constatant que els perímetres son ja gairebé coincidents però que no s’han estancat. Mai abans, el catalanisme havia reunit tanta gent. Més enllà de les declaracions dels dirigents dels partits, el 99% de les expressions populars de la manifestació (eslògans, pancartes i declaracions espontànies als mitjans) posàvem èmfasi clarament en la independència.
Tot això ha estat possible gràcies a l’entitat convocant, Òmnium Cultural, que ha aconseguit fer una manifestació unitària. Si la manifestació l’hagués convocat el govern o el Parlament no hauria tingut, ni de lluny tanta participació. SI ho haguessin fet les plataformes sobiranistes sense els partits, no haguessin tingut l’enorme ressò previ que n’ha facilitat l’assistència. Òmnium ha trencat el tòpic que radicalitat i unitat són incompatibles. Picant l’ullet al sobiranisme creixent però a la vegada amb un discurs impecablement unitari ha quadrat el cercle, tot i les pressions evidents per les quals ha passat. Cal dir, finalment, que durant la manifestació s’ha percebut un aire de desafecció cap als partits. No cap a la política, si fos així no hi hagués anat ningú, sinó contra els partits i la classe política. Gestionar aquesta realitat no és pas fàcil. Regeneració? Donar pas als nous partits? En tot cas, la societat civil ja està fent la seva feina i ho ha fet amb nota. Ara toca l’hora de la política, ja no val a dir allò de que el “país no segueix”.

Òmnium: la independència de la societat civil

2010-07-15T12:09:00.000-07:00

Publicat a Tribuna Catalana el 7/07/2010.
Arran de la polèmica sobre l’encapçalament de la manifestació del 10 de juliol, cal recordar que hi ha diverses maneres de relacionar-se entre els partits polítics i la societat civil. Per una banda molts dirigents dels partits tendeixen a veure la societat civil com un apèndix. Són entitats a les que cal engreixar o frenar, premiar o castigar, segons es portin més o menys bé. Aquest model portat a l’extrem du a una societat civil fragmentada on cada partit polític té el control sobre determinades organitzacions que consolida o fins i tot crea expressament. Són simples corretges de transmissió. Hi ha una altra visió més alternativa que defensa una societat civil allunyada dels partits polítics, de qui no vol saber-ne res, amb l’evident risc de perdre capacitat d’influència i centralitat.
Una tercera opció son les entitats com Òmnium que miren de tenir bones relacions amb els partits, ser-ne equidistants i garantint alhora la independència gràcies a tenir milers de socis cotitzants. Durant uns anys de fractura nacionalista arran de la creació dels governs tripartits, Òmnium ha optat per mantenir relacions amb tots els partits catalanistes. Els partits han entès, en general, que Òmnium els és proper però que perdria tota la seva força si acabés sent corretja de transmissió d’algú en concret. Òmnium vol influir als partits al mateix temps que els partits volen influir a l’Òmnium. És normal i comprensible. El fet que siguin més de dos, i de tres, i de quatre partits, que ho facin al mateix temps, és el que a la pràctica garanteix aquesta independència.
I és aquí on rau l’explicació del que hem viscut durant les darreres hores. La massa social d’Òmnium ha percebut que amb la polèmica sobre l’encapçalament, renunciar a l’eslògan era plegar-se a una voluntat externa. No tant a un president o a un partit concret sinó a una ingerència que trencava els equilibris aconseguits. Cal recordar que si Òmnium té la paella pel mànec en l’organització de la manifestació és, simplement, perquè portava més d’un any organitzant- la. Preparant l’argumentari contra qualsevol sentència, teixint complicitats civils i polítiques en múltiples reunions i, sobretot, pensant i repensant un eslògan on tothom si sentís còmode: independentistes, federalistes i autonomistes. D’altres alertaven que no calia posar-se la bena abans de la ferida. I ara corren.

El sobiranisme perd la por a les manifestacions

2010-07-15T12:06:00.000-07:00

Publicat a Tribuna Catalana el 30/06/2010.
En el catalanisme les manifestacions han tingut durant molt temps mala premsa. En els anys 80 la Crida patia molt per omplir-les i en les del MDT, l’important no era quanta gent hi anava, sinó amb quants detinguts acabaven. Els anys 90 i bona part dels 2000 els independentistes tenien poques ocasions per manifestar-se, apart de la desfilada rutinària per la ronda de Sant Pere de la Diada. Els principatins més bregats agafaven l’autocar per baixar el 25 d’abril cap a València. El nacionalisme governant no alenà les reivindicacions populars massives. La darrera que impulsà fou la manifestació anti-LOAPA, en un llunyà 1982.

Va ser el 2006 i el 2007 que l’independentisme desperta de cop i amb una inusitada força demostra que les grans avingudes de Barcelona no només les omplen les repulses al terrorisme i a la invasió d’Iraq sinó també la causa catalana.

La primera va ser el febrer de 2006 convocada per la PDD i amb el suport explícit i entusiasta d’Esquerra. Va sorprendre per la seva enorme magnitud i va ser considerada històrica, perquè ni els més optimistes havien somiat omplir la Gran Via amb el lema ‘Som una nació i tenim el dret a decidir’ contra les rebaixes a l’Estatut i els atacs contra Catalunya. La segona, el desembre de 2007, ‘Som un nació i diem PROU!’ va baixar per la Via Laietana i el detonant va ser la crisi d’infraestructures i de rodalies. Fou convocada també per la PDD i comptà amb el suport d’ERC, CDC, ICV i la CUP. Va ser massiva també tot i que l’èxit ja no fou una sorpresa. El més destacat és que per a molts simpatitzants de CiU va ser la seva primera manifestació independentista. Més endavant arribaren manifestacions originals com la de Brussel·les 2009 que demostraven que s’havia perdut la por.

La tercera gran manifestació serà el proper 10 de juliol convocada per Òmnium i seguint l’estela de les anteriors porta per lema ‘Nosaltres decidim. Som una nació’. Té en comú amb les altres dues que són reactives i volen ser una resposta a un malestar concret. No són explícitament independentistes en el programa però sí en la simbologia i el missatge majoritari dels assistents.

Observant l’evolució de les tres manifestacions, el més rellevant és que cada vegada hi ha més sectors del catalanisme que s’hi van afegint. En aquesta ocasió, per primera vegada convoquen els grans sindicats i també el PSC i altres entitats d’àmbits no habituals d’aquestes convocatòries. La manifestació visualitzarà la força del catalanisme i la seva constant i creixent sobiranització. La convocatòria pot trencar alguns límits i també internacionalitzar el cas català. Els observadors estrangers arran de les consultes han començat a veure que l’idíl·lic encaix Catalunya-Espanya no és tal. Aquesta vegada sí que estaran a l’aguait

La flama de les consultes es manté viva

2010-07-15T12:00:00.000-07:00

Publicat a Tribuna Catalana el 23/06/2010
En un article anterior, comentàvem que per valorar la participació a les consultes cal tenir en compte la composició sociopolítica del municipi. No és el mateix aconseguir la mateixa participació en poblacions de majoria nacionalista que, per exemple, en feus socialistes.

Actualitzem en aquesta crònica el quadre de poblacions amb més de 25.000 empadronats on s’ha celebrat la consulta. Compararem els vots assolits pels “Sí” amb la suma dels vots aconseguits per CiU i ERC en les eleccions al Parlament de 2006. D’aquesta manera, podem comparar la mobilització dels municipis per la independència, sense el biaix que representa el diferent comportament polític de cada un d’ells.

Veure gràfic aquí

D’entrada podem veure diferències substancials entre municipis. Mentre que alguns només aconsegueixen mobilitzar el 30% dels vots d’ERC i CIU, altres superen els que aconseguiren els dos partits conjuntament. L’observació de la taula ens permet constatar com en aquesta darrera onada, si bé hi ha hagut municipis que han punxat, n’hi ha d’altres que tot i ser “feus socialistes”, com Cerdanyola o Cornellà, han aconseguit mobilitzar molt bona part de l’electorat de CiU i ERC. El suport a les consultes, contra el que pugui fer semblar, no davalla sinó que es manté de manera ferma. El nivell de vots del Sí en relació als vots aconseguits pels partits nacionalistes no depèn de en quina onada s’ha fet la consulta sinó de com s’ha organitzat.

Setmana de vertígen. El dret a decidir marca l'agenda

2010-07-15T11:55:00.001-07:00

Publicat a Tribuna Catalana 16/06/2010.

L’independentisme està arribant a final de curs exhibint múscul i sense donar mostres de cansament. Ara fa una setmana, la mesa del Parlament aprovà la IP per fer un referèndum oficial per la independència en una decisió que obliga tothom a posicionar-se.
Dissabte passat al matí la direcció d’ERC exhibeix la implicació total d’ERC en la recollida de signatures de la IP. A la mateixa tarda, Manifestació de la PDD, que tot i estar lluny de les massives, supera amb nota l’examen de convocatòria tenint en compte que no compta amb el suport entusiasta dels partits ni dels mitjans de comunicació. Comença la setmana amb el vibrant discurs del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Jaume Cabré, que felicita al Parlament per apostar per la consulta oficial. Probablement, l’únic assistent dels que omplien el Palau de la Música que no arrencà en aplaudiments (7’ 20’’) fou el president Montilla. Ahir dimarts, fou el torn la Docsession sobre Nació d’Artur Mas. Tot i que marca distàncies amb el referèndum immediat, aposta pel “Dret a decidir” com a democràcia en “estat pur”. L’imaginari independentista, estelades, seleccions catalanes, Arenys de Munt i les manifestacions sobiranistes, és assumit com a propi, com es pot comprovar en el vídeo de presentació de l’acte. La setmana s’acabarà diumenge, 20-J, amb una nova onada de consultes per la independència amb aire metropolità i amb la vista posada a Mataró, on sota la direcció de López Tena, el vot anticipat està fent estralls i s’espera una elevada participació.
El sobiranisme marca l’agenda dels partits i aguanta el nivell de mobilització. Si hi ha sentència abans de l’estiu, com vol la presidenta del TC i com no volen els partits catalans majoritaris, hi haurà una manifestació massiva just abans de marxar de vacances. Una manifestació d’elevada temperatura, en tots els sentits de la paraula. Just tornant de l’agost, un probable inici de recollida de signatures per la IP que marcaria la Diada i que enganxaria amb la campanya electoral pel Parlament. D’aquesta manera, l’independentisme haurà estat capaç d’aguantar tot un curs la tensió i condicionar les properes eleccions catalanes.

Independentisme ingovernable. Una llum al final del túnel?

2010-07-15T11:52:00.000-07:00

Publicat a Tribuna Catalana 9/06/10
En els darrers mesos constatem que l’enorme creixement de l’independentisme català va lligat a una manca absoluta de lideratge. Només cal veure Mas evitant el debat per assegurar-se una victòria electoral, Carod desconcertat i distant tant de les consultes com del seu partit, Puigcercós que no sap com mirar-se les enquestes, Carretero que només aglutina una minsa part del descontentament amb ERC o Laporta amb un nivell de valoració política encara més baix que tots els dirigents als quals vol reemplaçar.
Al mateix temps una societat civil que multiplica plataformes, coordinadores i que accelera els ja normals processos de discussió i escissió entre elles. En són exemples l’intent fracassat de fer una coordinadora nacional amb capacitat executiva i amb la complicitat dels partits o la feblesa de l’actual coordinadora que és incapaç d’imposar una data per la consulta a Barcelona. La manca de sintonia entre partits i societat civil sembla absoluta i en tenim un nou exemple aquest proper dissabte amb la PDD que pretén tornar a omplir Barcelona prescindint dels partits i exposant-se a un gran fracàs de convocatòria. Si això succeeix, sempre podrà recriminar que la culpa és dels mateixos partits que exclou.
Una societat civil catalanista atomitzada on tothom és capaç de proposar noves iniciatives, aparentment esbojarrades. Si tenen èxit s’entronitza a l’organitzador durant unes setmanes que intentarà aprofitar per erigir-se com el líder que falta. I si no en té, ningú no se n’assabenta. Entretant els partits, desesperats, intentant esbrinar quines de les múltiples propostes acabaran reeixint. Si s’hi apunten i fracassen, temen el ridícul. Si no s’hi apunten i acaben triomfant, temen ser crucificats per traïdors.
Tot i aquest panorama d’independentisme ingovernable, en pocs dies, iniciatives que provenen “de dalt”, previstes en algun un full de ruta a mig o llarg termini elaborat per la classe política, han obtingut el suport i l’aplaudiment popular. Estem parlant, en primer lloc, de la IP aprovada ahir per la mesa del Parlament que vol promoure la celebració d’un referèndum oficial per la independència. Si tira endavant haurà estat possible per la coincidència entre l’opció institucional d’aprovar una llei de consultes populars i l’empenta popular, tant imparable com ingovernable, del moviment nascut a Arenys de Munt. En segon lloc, parlem de l’enorme audiència d’ “Adéu Espanya” emès recentment per TV3, fet molt excepcional, per audàcia i oportunitat, de la història de la televisió pública catalana. Qui va decidir fer el documental sabia que se la jugava però el salt no ha estat al buit i la xarxa ha funcionat. Amb aquesta audiència i suport ciutadà, es pot anar amb el cap alt i ben alt. Caldrà estar atents per veure si es tracta d’excepcions o bé d’un canvi de tendència que permeti aprofitar al màxim totes les energies sobiranistes.

10J Tots a Barcelona!

2010-07-01T01:42:00.000-07:00

Ara més que mai: 0,7% IRPF

2010-06-04T13:29:00.000-07:00

És possible un pacte CiU + ERC a Barcelona?

2010-06-04T13:25:00.000-07:00

Publicat a Tribuna Catalana (02/06/2010).

El diumenge passat La Vanguardia publicavauna enquesta molt favorable als interessos de CiU a la ciutat de Barcelona. Després de l’embolic de la Diagonal, Trias no només guanyava sinó que prenia un avantatge molt considerable als socialistes. Així CiU obtenia 17 regidors, el PSC 11, el PP 6, ICV 4 i ERC 3. És un dels millors escenaris en què es podria trobar la coalició nacionalista i, si es donés el cas, capgiraria tots els resultats de la ciutat des de 1979.

Aquests resultats tan bons per a CiU, en cas que es fessin realitat, generarien un problema per a Trias, ja que l’opció “fàcil” seria un pacte amb el PP amb qui superaria còmodament la majoria absoluta de 21 regidors. El PP obté sempre a Barcelona uns resultats molt estables i superiors a la mitjana catalana. La seva disponibilitat per fer perdre la segona ciutat de l’Estat als socialistes seria immediata. Però per a CiU la visualització d’un possible pacte amb el PP no seria gens ben vista per als propis electors i de ben segur que tal possibilitat serà recordada pels adversaris com a argument de campanya de manera insistent. Per altra banda, un govern de CiU en solitari seria molt perillós ja que els vots de l’esquerra units el deixarien en minoria i hauria d’acabar pactant, a la pràctica, també amb el PP.

Total d’escons: 41 · Majoria absoluta: 21 regidors

Possibles coalicions. Elaboració pròpia a partir de dades enquesta La Vanguardia, 30 maig 2010.

L’opció idònia per CiU podria ser un govern de coalició amb ERC. Tot i que no arribés a la majoria absoluta, com l’actual bipartit PSC-ICV, podria arribar a esdevenir una majoria prou estable, ja que superaria amb escreix els vots de PSC i ICV que difícilment s’ajuntarien amb els del PP. Per tal que aquest escenari fos possible caldria tant que CiU confirmés els seus bons pronòstics com que ERC mantingués uns resultats semblants als que té actualment.

Reagrupament al baròmetre. Una de freda i una de calenta

2010-06-04T13:24:00.000-07:00

Publicat a Tribuna.cat (26/05/2010)

El darrer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), publicat la setmana passada, apuntava que Reagrupament.cat tenia 1,2% d’intenció directa de vot. És a dir, que cada 100 persones enquestades amb dret a vot, una mica més de l’1% afirmaven que si demà se celebressin eleccions al Parlament de Catalunya votarien Reagrupament. Amb aquesta intenció de vot, i tenint en compte diferents escenaris de participació, difícilment s’obtindria prou percentatge per assolir diputats.

De tota manera, la dada no és pas dolenta per a Reagrupament. Perquè un nou partit tingui alguna possibilitat d’assolir representació, cal que abans hagi aparegut a les enquestes com a opció diferenciada i aquesta ja és la segona onada del baròmetre on hi apareix.

Però hi ha una altra dada que no els és tant positiva. L’associació encapçalada per Carretero és incapaç de recollir els fruits de la important davallada que l’enquesta preveu per a ERC. Així, segons el baròmetre, de cada 100 persones que van votar ERC el 2006, només el 43,9% ho tornarien a fer, dada que suposa l’índex de fidelització de vot més baix de tots els partits parlamentaris, només superat per Ciudadanos. Els vots d’ERC, sempre segons aquesta recent baròmetre, no els recull Carretero ni Laporta, sinó que ho fa sobretot CiU, que aplega un substancial 19,4% dels exvotants republicans, i també el vot en blanc amb un espectacular 10,1%. Reagrupament només recull un 4,1% dels antics votants d’ERC, fins i tot per sota del 4,4% d’antics votants d’ERC que ara votarien al PSC.

Reagrupament aconsegueix esgarrapar alguns vots dels qui el 2006 havien votat en blanc o s’havien abstingut però, en canvi, pràcticament cap dels que havien votat CiU el 2006. Reagrupament pot tenir opcions d’entrar al Parlament però no capitalitza el descontent dels republicans. Com ja ha passat en altres ocasions, el relat dels exmilitatns d’ERC, la majoria adherits a Reagrupament, no coincideix amb el relat, més complex i divers, dels seus antics electors.

El PSC acumula tres eleccions municipals perden vots a Barcelona

2010-05-20T14:37:00.000-07:00

Publicat a Tribuna Catalana 19/05/2010. El recent fracàs de la consulta de la Diagonal ha posat de manifest la incapacitat del PSC de mobilitzar el seu electorat a la ciutat de Barcelona, tot i el control dels òrgans de poder de manera ininterrompuda des de 1979. Des del restabliment dels ajuntaments democràtics, el PSC governa, bé en coalició o en solitari, a la capital catalana, com també ho fa a la majoria de municipis més poblats de Catalunya. Però perquè el PSC mantingués l’Ajuntament de Barcelona caldria capgirar una tendència acumulada a la baixa i, després del que va passar la setmana passada, les possibilitats de remuntada es difuminen cada vegada més.

El PSC pateix des de fa uns anys una davallada considerable en nombre de vots absoluts en les eleccions municipals a Barcelona, arribant a perdre més de la meitat dels vots dels que havia arribat a assolir. Si aquesta pèrdua constant de vots no ha comportat perdre el govern, és perquè ha vingut atenuada per una lleugera però constant minva dels ciutadans amb dret a vot, però sobretot per una baixada de la participació molt important que també ha afectat als altres partits, tot i que en menor mesura. En les darreres convocatòries, les eleccions municipals a Barcelona s’han convertit en les que els ciutadans voten menys. Així, en les eleccions de 2007 la participació no va arribar al 50%, uns punts per sota la mitjana catalana. Fins i tot en el referèndum de l’Estatut de 2006 la participació a la ciutat va superar el 50% mentre que en el conjunt de Catalunya la participació quedava per sota. No és que els barcelonins votin menys que els catalans, és que sobretot s’abstenen molt en les pròpies eleccions municipals.

Mentrestant, CiU ha anat mantenint aproximadament el mateix nombre de vots a les darreres convocatòries a Barcelona, però degut a la baixada de la participació, aconsegueix apropar-se al PSC en nombre de regidors. En un context de participacions tant baixes, la il·lusió i la mobilització del propi electorat serà l’element clau de les eleccions municipals del 2011.

ERC al mirall: cercant l’èpica perduda

2010-05-16T05:02:00.000-07:00

Publicat a Tribuna Catalana (12/05/2010)

Esquerra afronta la campanya electoral sabent que bona part del sobiranisme li té jurada. Les critiques cap al partit no només venen de fora sinó també des de dins. S’acusa a la direcció d’haver-se venut als socialistes i de renunciar al seu independentisme per mantenir quotes de poder. L’aposta pel segon tripartit ha generat un rebuig considerable. Mentre nombroses iniciatives preparen alternatives electorals “autènticament” independentistes, els republicans mantenen l’aposta per continuar sent el referent de l’independentisme i pretenen convertir les eleccions en un plebiscit contra l’Estat de les autonomies. L’argumentari d’Esquerra per a les propera campanya parlarà de la “victòria ideològica” i com gràcies a l’estratègia del partit, la centralitat política a Catalunya s’ha mogut cap al sobiranisme. Explicaran com el partit republicà ha empès la política catalana cap als seus temes, i ha permès que l’alternança a la Generalitat, que havia d’arribar tard o d’hora, a diferència del País Basc, mantingués les reivindicacions nacionals a l’agenda.

Però més enllà de les opcions estratègiques, en tota campanya també es valora l’obra de govern i caldrà veure quina és la percepció que en té l’entorn del partit. Esquerra durant set anys ha estat al govern al capdavant de moltes Direccions Generals i, per primera vegada en molt temps, no només pot parlar del futur, sinó que ha de poder explicar el seu balanç dels dos governs tripartits. El partit n’ha començat a explicar els èxits (vídeo “tornarem a vèncer”) intentant trobar el to èpic que ha perdut amb l’aposta pel govern “seriós” de José Montilla.

Però també cal fer-se algunes preguntes: ha estat Esquerra un model positiu de gestió pública a la Generalitat? Fins a quin punt les seves disputes internes li han fet rebaixar la seva eficiència? Ha sabut donar empremta pròpia als Departaments que ha dirigit? Ha estat capaç de corregir els errors de gestió que hagi pogut cometre? Ha anat millorant la seva forma de governar durant aquests set anys? Més enllà del debat sobre opcions estratègiques, la resposta a aquestes preguntes per part de l’entorn directe d’ERC, també poden ser un element per decantar les opcions de vot.

Els vots necessaris per entrar al Parlament

2010-05-16T05:00:00.000-07:00

Publicat a Tribuna Catalana (05/05/2010)

En les properes eleccions al Parlament de Catalunya diverses candidatures de nova creació, s’estan plantejant aconseguir diputats al Parlament. Davant seu tindran un mur mediàtic però també un sistema electoral determinat. Els 135 escons estan molt disputats i molts dels que es presenten es quedaran sense premi. Tot i que es tracta d’un sistema força proporcional, es divideix els diputats en quatre circumscripcions i s’imposa la barrera del 3% dels vots vàlids a cada circumscripció per participar en la distribució d’escons per la llei d’Hondt.

En el cas de Barcelona, superar el 3% equival a obtenir d’entrada 2 o 3 diputats. Els vots necessaris per aconseguir el 3% sobre els vots vàlids dependran del percentatge de participació i també de si augmenta o disminueix el cens electoral. En les convocatòries de 2003 i 2006 ha suposat al voltant de 70.000 vots. Aquesta barrera del 3% ha tingut els seus efectes en tres de les 8 convocatòries anteriors al Parlament: el 1980 la CUPS, que agrupava formacions d’esquerra radical, Nacionalistes d’Esquerra i la conservadora Solidaritat Catalana; el 1984 l’Entesa de l’Esquerra Catalana i, el 1999, Esquerra Unida i Alternativa. Aquestes formacions haguessin obtingut 1 o 2 diputats si no hagués existit aquesta barrera.

Pel que fa a les altres tres circumscripcions, Girona, Lleida i Tarragona, la barrera del 3% no fa efecte, ja que és necessari un percentatge més alt de vots per aconseguir alguns dels escons que es reparteixen. En les darreres eleccions els darrers diputats van assignar-s’hi amb el 4,6% a Tarragona, el 4,8% a Girona i el 5,7% a Lleida. El que mai ha passat fins ara és que una llista electoral hagi obtingut representació en una d’aquestes tres circumscripcions i no n’hagi obtingut a Barcelona.

Amb la participació de les darreres eleccions, més baixa que la mitjana, es necessitarien el següents mínim de vots per aconseguir representació en cada una de les quatre circumscripcions.

	Vots mínims	% mínim	Diputats
Barcelona	66.724	3	3
Girona	13.200	4,8	1
Lleida	10.417	5,7	1
Tarragona	13.325	4,6	1

Vots necessaris, amb el cens i la participació de les eleccions al Parlament de 2006, per obtenir

Diputats a les quatre circumscripcions.